La selva

Una planta recent importada va triar per domicili una riba d’una selva poblada de magnífics arbres. Quan li va preguntar  una de les seves veïnes, una humil criolla, el perquè  de la seva decisió:

—És que...  —va dir ella—. Veig que aquí prosperen tots admirablement! Miri, quins arbres tan bonics!,  tan grossos i corpulents!, quins enormes troncs!, quantes branques i quina extensió que tenen!, quin esplèndid i espès fullatge!  Es ben conegut per tots  que en aquesta comarca aprofiten a plaer la saba de la terra, que cadascú rep la seva part de pluja que fecunda  i, que per tots hi ha llum  i  escalfor.

—Un xic cega està vostè —li va contestar la veïna—. O mira sense fixar-s’hi? No veu que són molt pocs aquests arbres poderosos, si gairebé aconsegueixen tapar-ho tot, i que treuen, al contrari, en profit propi, la llum, l’escalfor i la saba, a la miserable multitud d’innumerables fills que intenten créixer en va a la seva ombra.

Moralina:

Per un que prospera cent mil vegeten, però només crida  l’atenció l’èxit  i  els vençuts no es compten.

Autor: Godofredo Daireaux

L' ESTRUÇ

 

<a href='https://www.freepik.es/fotos/avestruz'>Foto de avestruz creado por wirestock - www.freepik.es</a>

Un estruç amb les seves ales voluminoses i el seu coll estirat, recorria la Pampa com espantat, anant i venint de tots els llocs.

S’acostava la primavera i, per tot arreu, es veien fredelugues, ànecs i perdius, coloms i altres ocells disposats a fer el niu, ocupats en preparar tot el necessari per la propera niada.

Tots miraven astorats a l’estruç i no entenien el perquè de les seves corredisses, pensaven el que es pensa quan alguna cosa no s’entén, que s’havia tornat boig. Com que el senyor estruç tenia mal geni, ningú s’atrevia a preguntar-li el motiu que tenia per correr d’aquella manera, en comptes de pensar com la majoria de la gent; en l’estació que començava i que una nova família es tenia de formar.

Només el tinamú crestat amb qui tenia unes molt bones relacions, un dia li va donar a entendre que la seva conducta provocava rumors. L’estruç li va contestar que més estranya era la conducta dels altres ocells que, sense to ni so, i sense saber el què feien, anaven edificant nius per tots el llocs i posant ous sense mesura.

—Que així ho faci la gallina —va dir—, encara és pot entendre, perquè si alguna cosa li falta, l’home li ho dona… ( i ja se sap per què); però nosaltres, els ocells silvestres, sense més recursos que els que ens proporciona la natura, hem de ser més previsors i pensar en el futur. Aquest any hi ha sequera; poc menjar hi haurà i, abans de formar una família, em sembla necessari veure primer a quin lloc podré portar el meu harem de femelles, per cuidar-les bé, hauré de pensar amb quantes em podré reproduir i quans pollets podrà criar cada una. I per això, abans de decidir-me, analitzo l’assumpte.

Moralina:

Sistema recomanable, és el de calcular els recursos abans de començar a gastar.

Autor: Godofredo Daireaux

Autor imatge: Stavenn

tinamú crestat

Els ànecs de granja i els ànecs silvestres

 

Un grup d’ànecs de granja conversaven jutjant amb severitat, opinaven  i cridaven sobre el comportament covard dels ànecs de granja, tant en grup com particularment, amb expressions dures castigaven tots la submissió incondicional a l’home, deixant que disposés d’ells i de les seves famílies quan li vingués de gust.

—És una vergonya  —deien—, que visquem en similar abjecció, presos voluntaris del nostre tirà, conformant-nos amb sorolloses i inútils protestes, quan el veiem matar sense pietat els nostres fills, sense que mai fem ni un gest de rebel·lió o ni tant sols planifiquem una fuga, deixant-lo  tot  sol i recuperant la nostra independència.

Els seus crits eren tan forts, que un ànec silvestre que passava per allà volant en llibertat, els va sentir i, apropant-se a ells sigil·losament es va barrejar en la conversa.

Va escoltar amb atenció tot el què deien els ànecs de granja: les seves queixes contra el tirà i les seves protestes i va aprovar les seves ànsies de rebel·lió.

Els ànecs de granja el van mirar, primer, de reüll quan va manifestar estar d’acord amb allò que deien, però varen continuar conversant.

Un d’ells va rebatre la seva falta d’unió per alliberar-se de l’esclavitud  a la que estaven sotmesos. Va aplaudir el foraster…  El varen contestar amb un murmuri de desaprovació.

Un altre ànec de granja va tractar als seus companys i a si  mateix de covard.

—Té raó  —va dir el foraster.

Un repic de becs enfadats es va deixar sentir en el corral.

—Som tots uns pocavergonyes! —va cridar un orador; i l’ànec silvestre, entusiasmat per tanta eloqüència, va deixar escapar un: "És cert!"  I si no arriba a tenir bones ales, li costa la vida; doncs, una cosa és que els ànecs de granja es confessin els seus defectes entre si, i l’altra és que un foraster els hi vingui a dir.

Autor: Godofredo Daireaux

EL XAI NEGRE

 

En el ramat va néixer un xai negre; i el pastor el mirava amb menyspreu, perquè el seu velló era d’escàs valor. Quan repartia entre els xais la ració de gra, sempre intentava que no pogués menjar la seva part; i un matí que el negre, queixant-se, l’ensordia amb els seus bels va exclamar:

—Calla, espellifat, que crides com si fossis blanc i ben vestit.

I el xai va contestar:

—És que la gana no fa diferència, i la mateixa necessitat de menjar té el negre espellifat com el blanc ben vestit.

 Autor: Godofredo Daireaux

LA VISCATXA I EL JOELL

 

Viscatxa. Autor imatge: Alexandre Buisse ( Nattfodd )

Una viscatxa, bona persona, però una mica curta de vista i d’enginy, passejava un dia buscant-se la vida a la vora d’un rierol.

Quan va mirar les aigües, de sobte es va sorprendre; li va semblar veure en elles, un ésser viu, bonic, àgil, platejat. Aviat es va convèncer de que efectivament era així, i que un animal vivia de veritat en aquell element  líquid.

Si el seu primer moviment havia estat  de sorpresa, el segon va ser de compassió. Va cridar l’animalet que havia vist a l’aigua, i amb això, que un bonic joell, no es va fer pregar per conversar una estona (tothom sap com els hi agrada conversar als peixos) i va treure fora de l’aigua el seu caparró brillant.

Després de saludar-se, una cosa comuna entre la gent decent, la senyora viscatxa li va manifestar al joell que li sabia greu que un cavaller tan gentil, estigués condemnat a viure d’una manera tan cruel.

—Viure a l’aigua —va dir—. Quina barbaritat!, en aquesta cosa tan freda. I com és que no s’ofega vostè? I què és el que menja? On viu la seva família? I on és la seva cova? Deu ser una vida de grans patiments i gran penúries; no és cert? —li deia.

—Senyora —li va contestar el joell—, li agraeixo l’interès que vostè em demostra; però no cregui vostè que ho passem tan malament a l’aigua. No som els més mal servits. L’aigua que li sembla freda, per nosaltres només és fresca. Tenim en ella abundant manutenció. Pocs enemics ens persegueixen i vivim aquí molt bé, senyora. I digui’m vostè, és cert que viu en una cova?

—És clar que sí! —va dir la viscatxa.

—Això, sí, que deu ser dolorós —va interrompre el joell—. Quina vida tan trista deuen portar vostès, viure en la profunda obscuritat! No em canviaria per vostè, senyora!

I capbussant-se, va deixar la viscatxa convençuda de que, per ser feliç, cadascú té de viure en el seu element.

Autor: Godofredo Daireaux

Joell argentí "Pejerrey"

LA FURA I LA GATA

 

Un dia es varen associar una fura i una gata, per beneficiar-se les dues, d’una quantitat molt gran de rates que s’havia apoderat d’una casa. Durant molts dies varen viure com reines i de la relació en  va néixer una gran amistat.

La gata caçava poc, perquè les rates eren molt grosses i no les podia agafar tota sola; però la fura l’ajudava. Tanmateix la fura n’agafava moltes, i ni donava una part a la seva companya. La gata per la seva part, i perquè variés de menjar, li guardava alguna cosa del que li havien donat els amos de la casa.

Però, de mica en mica, les rates varen anar escassejant i la fura es menjava les poques rates que podia caçar. La gata, que havia tingut família, tampoc li donava res a la fura, ja que amb prou feines tenia per viure.

Va venir la pobresa i hi varen haver enfrontaments entre les dues.

Així passa sovint entre els mateixos homes, que en lloc de compartir els últims trossos de pa, se’ls acaben tirant pel cap.

Un dia la fura, mig morta de gana, va veure passar a prop d’ella un dels gatets de la gata, i se’l va menjar. La gata quan va tornar, va buscar el seu fillet; però no en va trobar ni rastre.

L’endemà, la fura, en va caçar un altre. La gata, aquesta vegada la va veure i va córrer cap a ella, però va fer tard, perquè ja se l’havia menjat.

La gata va posar el crit al cel i va desfer la societat. I la pobre gata va pensar: Que era millor estar sola que mal acompanyada!

 Autor: Godofredo Daireaux

MALEDICÈNCIES

 

Mentre  desfilava el ramat,  al sortir del corral, un moltó que caminava sol va escoltar una conversa de dues ovelles que anaven darrere seu. Parlaven de les seves companyes i criticaven sense pietat a totes les que passaven a prop d’elles. “Quina pinta! Quina manera de caminar! Quina llana tan lletja! Que grassa! Que seca!"; i mil altres coses pitjors que aquestes.

El moltó, pensant al escoltar-les, que les que així parlaven no podien ser sinó una essència de la bellesa ovina, es va girar disposat a admirar i es va trobar dues xavacanes horroroses que gairebé el varen espantar.

Moralina:

Com diu el refrany: “Cap geperut es veu el gep”

Significa, que és difícil de veure els defectes propis.

Autor: Godofredo Daireaux

LES FORMIGUES

Va  ser la cosa més natural del món i ningú s'hi va oposar, quedant constituït el govern amb les cent formigues més grosses i fortes que es varen trobar al formiguer. Però molt aviat va succeir  que aquestes senyores ja no varen voler treballar, deixant que les seves companyes més dèbils rebentessin sota el pes aclaparador de les cargues enormes. Sense cansar-se gaire, elles haurien pogut alleujar-les, però no varen fer ni un pas i contemplaven la situació amb menyspreu, arrufant el nas, per l'olor de suor que desprenien les pobres obreres, que lluitaven constantment.

I com que eren més grans, també varen demanar més menjar, obligant a les formigues petites a porta'ls-hi, tantes varen ser al final les exigències d'aquestes poques senyores gandules i vividores, que la multitud de formigues petites es va començar a resistir.

Es negaren a treballar i es varen unir amenaçadores i com que eren moltes, aviat varen aconseguir imposar una justa repartició de càrregues, a cada una segons les seves forces.

Moralina:

La desobediència, és una arma  efectiva contra els opressors.

Autor: Godofredo Daireaux

LA FESTA DE L'ÀGUILA

L'àguila, la reina dels ocells, va resoldre reunir en una gran festa a totes les personalitats més distingides del seu regne i, de tots els seus sectors, tots hi varen acudir, desitjosos de figurar en la vida social, que segurament publicaria una llista dels assistents.

Hi havien militars, com el còndor i el caracarà, el falcó i molts altres; oradors, com el lloro i la garsa; viatgers, com l'oreneta i l'ànec; cantants com el cardenal i la calàndria; arquitectes, com el forner; industrials, com l'oca i no varen faltar els més bonics, el paó reial, el colibrí i el cigne, ni moltes altres celebritats que varen recórrer els salons, lluint cadascuna la seva merescuda reputació, l'estruç, l'òliba, el xajà, el flamenc i en fi tots: el gall d'indi també hi era.

La festa va ser esplèndida; es varen fer molts de brindis, alguns llargs, però plens de paraules entusiastes i d'altres conceptes i tots semblaven encantats.

Però, quan varen prendre el vol cap a les seves respectives cases, a tots els semblava que havia faltat alguna cosa. I era simplement que, havent vingut cadascú únicament per fer-se admirar pels altres, tots s'havien decepcionat, des de l'àguila fins el pardal.

Autor: Godofredo Daireaux

LA CIGONYA

De pas compassat, amb els binocles posats, alçant els peus amb majestuosa precaució, anava la cigonya clavant a cada moment el seu llarg bec en la terra humida, matant i empassant-se famílies enteres de gripaus, granotes, sargantanes  i també alguns animalons  innocents.

Sense més defensa que les seves queixes, els pobres demanaven en va pietat  i,  la plana ressonava amb els grans plors acompanyats dels tristos laments  i de les  malediccions al terrible tirà.

Impassible, seguia la seva obra la cigonya, indiferent a les queixes que no entenia; tot i que es sentia plena de tendra indulgència, trobava que aquells infeliços feien massa enrenou amb els seus crits i haurien estat millor amb la boca tancada.

Al marge del camp, conversaven en aquell moment, l'armadillo, la viscatxa i la mofeta.

—Mira! —va dir l'armarillo—. Aquí està la cigonya. Haurà vingut a passar la seva habitual temporada. Quina il·lusió! Doncs, és un plaer passar una  estona amb una bona persona.

—Cert que és molt bona persona i  tan reservada —va afirmar la mofeta.

—Excel·lent persona! —va dir la viscatxa.

 I els tres formant un cor varen dir alhora:

—Excel·lent persona!

Moralina:

Segons el jutge, és el judici.

Autor: Godofredo Daireaux

Viscatxa                                                                            Armadillo   

         

Autor imatge: Alexandre Buisse (Nattfodd)

ELS PAONS I EL PAÓ REIAL

En un corral hi vivien uns quants paons. Gent de poca idea, molt vanitosos, aparentant ser importants i creient que eren els amos de tot, s'admiraven entre sí, aprovant-t'ho tot junts, amb uns cloqueigs entusiastes per qualsevol tonteria que digues qualsevol d'ells,  i  feia falta que un, s'inflés majestuosament, deixant anar un esternut solemne, per tal que tots fessin alhora:   glu, glu,glu,glu!

No obstant això, anaven mal vestits i eren presumits, insaciables i de mal geni, buscaven brega amb  qui no mostrés per a ells una admiració incondicional.

Va arribar un dia de visita un ocell, semblava ser un parent seu, però molt més elegant en les seves maneres,  ben vestit, amb una certa senzillesa amb una cua més llarga que la d'ells  i un tocat brillant molt més bonic que l'horrible bonet violaci que tenien al cap.

El varen començar, per suposat, a mirar de reüll.

Llavors, el  millor orador dels paons, veient que les seves paraules produïen poc efecte  en l'hoste, va voler causar-li una impressió irresistible i ensenyar-li que ells també eren bonics; va posar les cames rectes, esternudà fort  i  va obrir la cua posant-se-li  la cara tota blava  i  vermella.

Tots els seus companys el varen imitar,  i va quedar efectivament estupefacte el paó reial, al veure tanta vanitat, juntament amb tanta ignorància. Va voler llavors ensenyar-los el que realment era digne d'admiració  i va desplegar, com un ventall, la seva magnifica cua.

Quan varen veure  i  comprendre la seva inimitable superioritat, els paons es varen ajuntar, i en son de guerra, es varen abalançar per destrossar el que no podien igualar.

El paó reial, va alçar el vol, es va assentar a d'alt del mur i va deixar anar una riallada.

Autor: Godofredo Daireaux

ELS OCELLETS I LA CUCA DE LLUM

Quatre ocellets recent emancipats del niu dormien en un bosc molt espès, amb la seva mare. A les dotze de la nit es varen despertar per una llum i varen començar a refilar.

La mare sobresaltada, els va preguntar que passava i tots varen contestar alhora que ja havia sortit el sol. I la mare els va fer veure que no era res més que una petita cuca de llum.

Moralina:

A molts els passa el mateix, que veuen genis per tots els llocs i criden: Aquí està el sol!, a l'encendre's  qualsevol espelma.

Autor: Godofredo Daireaux

AJUDA OPORTUNA

Autor imatge: Diego Delso

Una viscatxa havia tingut la desgràcia de veure destruïda la seva cova per l’home. Per sort havia pogut escapar amb vida, però caminava errant, arruïnada, sense casa, sense res. Havia anat a vàries "viscatxeres", demanant ajuda per refer la seva cova, prometent pagar de mica en mica el treball a les companyes que anessin a ajudar-la; però veient-la tan pobre, totes li varen tancar la porta i la varen enviar a passeig, en molts de llocs, amb paraules de menyspreu. 

La pobre va apel·lar llavors a la seva pròpia força; va treballar amb afany, lluitant, barallant-se, conquistant la terra, va tornar a cavar la seva cova, gradualment la va fer més gran, va crear una família i  a poc a poc es va fer poderosa.

I llavors varen venir a oferir-se totes les viscatxes a les que havia demanat ajuda, amb mil alabances, posant a la seva disposició elements de totes menes per qualsevol cosa que se li ocorregués.

Va donar les gràcies. Ja no necessitava res.

Moralina:

Al pobre que demana ajuda: garrotades! I només quan ja no la  necessiti  li aniran a oferir.

 Autor: Godofredo Daireaux

LES OPINIONS DEL GALL

El gall canta clar i no dissimula el que pensa.

Diu la veritat, i la diu tota: alaba sense exagerar el que li sembla bé, i critica sense embuts el que li sembla malament.

Essent d’aquesta manera, hauria de tenir amics autèntics, doncs a qui no li ha d’agradar saber que aprecien les seves qualitats i també d’altra banda, li ha d’agradar conèixer els seus defectes, per tractar de corregir-los.

Però, no sembla que sigui així:  i molts al contrari, acusen el gall de no tenir pèls a la llengua  o d’injust, i li tenen ràbia.

L’ovella, per exemple, no el pot veure: és veritat que en certes ocasions el gall va alabar la qualitat i valor de la seva llana i el seu amor matern; però també es va permetre insinuar que era pobre d'esperit: “Mireu com és.”

La cabra sense dubte, hauria conservat la seva amistat, si s'hagués limitat a parlar de la seva formalitat i de l'excel·lència de la seva llet; però també va dir d'ella que tenia el geni una mica capritxós: “Una mentida sens dubte.”

El txajà hauria quedat molt conforme d’escoltar que el gall alabava les seves abundants plomes, el seu color gris discret i el seu bonic plomatge; però no li va perdonar haver criticat el seu cant.

El ruc també tenia unes bones relacions amb el gall mentre comentava d'ell, la seva moderació i el seu amor pel treball; però es va trencar el dia que es va atrevir a dir-li que els seus modals eren poc refinats: "Fixeu-vos!"

La viscatxa, no volia saber res del gall i es mantenia a distància, doncs que la jutgés un senyor amb tants pocs mèrits, que ni tan sols mai se'n havia  recordat d'ella.

Moralina:

Per suau que sigui l'almívar de l'alabança, qualsevol àtom de crítica el torna amarg; però més amarga  que la crítica, és la indiferència.

Autor: Godofredo Daireaux

El Txajà Emplomallat

(Autor Imatge: Nortondefeis)

La Viscatxa
Autor imatge: Alexandre Buisse (Nattfood)

EL PAÓ REIAL I ELS SEUS ADMIRADORS

Autor: Milo Winter

El paó reial, amb la cua desplegada, orgullós en una magnífica estampa de prats verds, d’aigües lluents i d’arbusts, semblava fer-se lloc al seu voltant, sota els raigs de sol, una pluja de cristalls, una rosada de maragdes, de safirs i or.

El rodejava un nombrós cercle d’admiradors extasiats, i ell gaudia de debò.

Però se li va ocórrer a un dels que eren allí  dir en veu alta que el faisà daurat també era molt bonic. Per cert, no li treia cap mèrit al paó reial, i ell en canvi es va quedar tan trist, gairebé com si li haguessin dit que era lleig.

Moralina:

Hi ha molts paons, que no sempre són reials  i, que pensen que el mèrit dels altres minimitza el d’ells.

Autor: Godofredo Daireaux