dijous, 31 de gener del 2019

EN PANXO, EL COCODRIL FELIÇ





Mira’t a tu, i no diràs mal de ningú.


En Panxo era un cocodril que vivia en un llac de Mèxic i, era molt peculiar. I és que en Panxo era l'animal més feliç de la selva i gaudia de la vida com cap altre animal. Li agradava molt viure en el llac, per ell era un veritable paradís i li encantava observar la bellesa de les plantes i animals que l'envoltaven. Es passava moltes estones panxa enlaire sobre l'aigua observant el cel; era una plaer fixar-se en els núvols, alguns tenien formes i colors extraordinaris i d'altres, li recordaven a alguns animals, això feia que de vegades es relaxés tant, que  es quedava dormit somiant amb alguna fantàstica aventura. També li agradava veure els guacamais com volaven amb bandada, les seves plomes de colors: vermell, blau, verd, groc..., donaven vida al cel amb els seus colors tan llampants.

Aquests fets, el feien vulnerable a tota mena de crítiques dels cocodrils i d'altres animals del llac. L'anomenaven Panxo "somiatruites", però ell ignorava aquests comentaris i continuava fent la seva.  


Com que era un cocodril tan sensible i agradable tenia molts amics. Una de les seves millors amigues era la Dodi, una enorme serp anaconda que vivia al llac i  que tenia una pila d’anys. El primer cop que la va veure es va espantar moltíssim; el seu aspecte tan ferotge i la seva gran mida el varen intimidar. Però amb els anys, en Panxo es va adonar que era molt diferent de com s'havia imaginat, era una serp molt tranquil.la i llesta i amb ella passava estones molt agradables parlant de la vida. La Dodi no tenia cap més amic que fos un cocodril, els altres la menyspreaven i només buscaven tenir-hi un enfrontament. En canvi, en Panxo l'escoltava atentament i mai tenia cap mala paraula per ella, era una delícia de cocodril.

Un dia, la Dodi va escoltar una  conversa que mantenien els cocodrils, se’n reien d’en Panxo, perquè deien que era un cocodril molt estrany i que no era com ells... i la Dodi no va poder evitar ficar-se en la conversa i dir-hi la seva:

—Quin problema teniu amb en Panxo? —els va preguntar.
—Doncs, que sempre sembla que està als núvols —li va respondre el més gros dels cocodrils.
—Que et molesta? —va dir la Dodi.

—Doncs la veritat és que sí, ridiculitza la nostra espècie. Nosaltres som uns animals ferotges, fixa't quina dentadura que tenim, en un tres i no res et podríem devorar, tenim una força descomunal, en canvi en Panxo sembla una bleda. Nosaltres no ens relacionem amb els altres animals perquè estem a la part més alta de la cadena alimentària, som depredadors.

—És tan senzill, com que si us molesta en Panxo no li feu cas! —va contestar la Dodi defensant el seu millor amic—. Hauríeu de mirar-lo amb uns altres ulls, perquè ell posseeix moltes qualitats  que vosaltres no teniu.

—Què vols dir? —varen preguntar els altres cocodrils intrigats.

—En Panxo és especial! Té una bona relació amb els animals de la selva, aquest fet fa que tingui molts amics que l'estimen i l'aprecien. Sempre està content, és amable i transmet una felicitat contagiosa amb qui està al seu costat i això el fa ser únic. N'hauríeu d'aprendre d'ell i potser us canviaria aquesta cara que feu sempre de pomes agres i, us agafaríeu la vida amb més tranquil·litat i menys agressivitat.

Després d'aquestes paraules els cocodrils varen quedar amb un pam de nas.

La vella serp anaconda els havia donat una lliçó, que els va fer pensar que:"Abans de criticar algú es tenien de fixar en com eren ells mateixos."

I es varen adonar que el que tenia de canviar no era en Panxo, sinó que eren ells, que sempre estaven enfadats i de mal humor.


*Abans de criticar algú, hem de mirar els nostres defectes*

Marta Vilà



dissabte, 26 de gener del 2019

UN MISSATGE D'ESPERANÇA










Escolta,


si et passa de sobte:


Que et sents com atrapat, enfonsat, dolgut ...


Què fas?

Plores, t'amoïnes, t'enfonses...


Jo et dic:

Que quan estàs molt trist, tot es veu de color negre.


I  tot i que et sentis:

Odiat, exclòs, empetitit...



Hi ha algú...



Que  valora com ets,  

i  T'ESTIMA!


I  romandrà al teu costat,

fins que el mal temps hagi amainat.






dilluns, 21 de gener del 2019

LA GRANOTA I EL BOU


Il.lustració: Milo Winter

El majestuós i corpulent bou es passejava pel camp, i va passar a la vora d'una petita granota. Aquesta va quedar admirada de tanta grandesa i va sentir enveja. "Per què ella era tan insignificant, si altres animals podien ser tan grans? " Va pensar llavors, que només calia proposar-se ser enorme per aconseguir-ho. I es va a disposar a fer una prova. Va obrir la boca tan com va poder i va aspirar aire profundament, inflant-se.


—Sóc tan gran com un bou? —va preguntar  a les altres granotes.
—No,encara no —li varen contestar  les seves amigues.
Llavors, va tornar a inflar-se més i més.
—I ara?
—No, et falta molt! —li van respondre les granotes.
Per tercera vegada, ho va intentar amb més força, i encara és va inflar molt i molt més; però la pell estirada no va resistir més i patapam!,  la granota es va rebentar com un globus.

Moralina:
Ple està el món de gent que no són gaire sàvies. Qualsevol ciutadà mitjà es dóna aires de gran senyor.  No hi ha petit príncep que no tingui ambaixador. Ni trobareu cap marquès que no porti  darrere seu una tropa de patges.
Autor: Isop

dimecres, 16 de gener del 2019

LA CLETA, LA CARGOLETA






Qui no s’arrisca, no pisca


Era un bonic dia de primavera i la Cleta dormia plàcidament, quan de sobte el soroll de les gotes de pluja caient-li sobre la  closca la varen despertar. Va treure el cap encara mig adormida i seguidament es va posar molt contenta  perquè feia molts dies que no havia plogut.


La Cleta i un munt de cargols  varen  decidir sortir a passejar aquell dia,  i és que als cargols els agrada molt la pluja.  La cargoleta es va enfilar dalt d’una planta per menjar una de les seves fulles tendres. Sobre la fulla contemplava feliç com les gotes d’aigua queien sobre la planta, era una imatge espectacular. De sobte va notar com una mà l’agafava i se l’emportava, una por li va recórrer per tot cos, i es va amagar de seguida dins la closca.  La cargoleta només notava uns moviments molt bruscs i patia perquè  la closca se li trenqués, perquè els cargols no poden viure sense.  Finalment tot va quedar en silenci i  la cargoleta va treure el cap uns segons i va quedar sorpresa a l'observar que estava tancada dins d’una capseta.  Quina por que tenia,  potser no podria sortir mai més d’allà. Al cap d’una estona,  la capsa es va obrir i altra vegada aquella mà la va agafar. Ella estava ben amagadeta quan de nou va sentir el soroll d’unes gotes de pluja sobre la closca, la Cleta no volia sortir, però quan notar les gotes d’aigua no ho va poder evitar.  Va treure el seu cos lentament i  va estendre les  antenes. A continuació va notar  una forta pressió  a l'antena dreta, que es va encongir per protegir-se.  I, després va rebre un copet  però aquest cop sobre l’altra antena.


Què està succeint? Qui està jugant amb mi? —va pensar la Cleta.


I és que la cargoleta no aconseguia veure qui era el trapella que  jugava amb les seves antenes. Farta de la situació, la Cleta es va amagar dins la closca i es va prometre no tornar a sortir-ne. Però l’endemà i els dies següents es va repetir la mateixa experiència, la Cleta tenia els ulls ben vermells i,  tot i que a la capseta hi havia unes quantes fulles d’enciam, el que volia de veritat la cargoleta era marxar d’aquell lloc tan horrible!


Un dia, quan passejava per la capseta, es va adonar que hi havia un forat petit per on podia sortir, va estar dubtant uns moments sobre què fer. No sabia què hi havia a l’exterior de la capsa, potser es trobaria en una situació difícil i la seva vida estaria en perill. Però per altra banda sentia la necessitat de fugir, d’intentar tornar a casa seva i retrobar-se amb la seva família. Ella es sentia tan indefensa, tan poqueta cosa.  Llavors va recordar aquella mà que l’atemoria cada dia. No tenia cap altra sortida que fugir d’aquell lloc com més aviat possible, o potser se’n penediria tota la vida... I a poc a poquet  va aconseguir escapar de la capsa, tot el cos li tremolava de la por que tenia que algú la descobrís, va notar que el seu cos lliscava per sobre d’una superfície llisa i freda que desconeixia, llavors li va semblar reconèixer una cosa de color verd, semblava una gran  planta de fulles amples, s'hi va acostar tan ràpid com va poder, va pujar pel test i va aconseguir amagar-se  sota una gran fulla de la part baixa de la planta. Va poder emplenar l’estómac, i els dies següents es va anar alimentant de la planta. La Cleta temia que algú la descobrís i la tornés a tancar a la capseta, per això sempre procurava amagar-se molt bé.


Un matí, va notar com transportaven  la planta, era un dia plujós, la mestressa de la casa, al observar que la planta tenia algunes fulles grogues, l' havia tret a l’exterior perquè és regués amb l’aigua de pluja. Quina sort havia tingut  la Cleta!  Ara finalment podria escapar. Va  baixar de la planta i va percebre la frescor de l’herba al seu cos, va continuar arrossegant-se fins a trobar un lloc segur, tot el que li havia succeït només havia estat un turment per ella i ara, per fi, havia aconseguit tornar a ser lliure.


Marta Vilà


*Per aconseguir coses bones, sovint cal arriscar-se*


divendres, 11 de gener del 2019

ACUDIT 57: LA NOIA PIJA





Era una noia tan pija tan pija, que va anar a la selva amb la seva amiga i va veure un cocodril, i li diu la pija a la seva amiga:
—Corre, corre!, que ens persegueix un lacoste.


ACUDIT 56: ELS 2 GOSSOS





Hi havia un nen que va anar a casa de la seva tia amb 2 gossos, i la tia li pregunta al nen:

—Són de raça?


—Un sí, i l'altre també! —respon el nen.


—I mengen molt? —pregunta la tia.


—Un sí, i l'altre també!


La tia mig mosquejada, li pregunta:

—Per què em dius un sí, i l'altre també?


I el nen li respon:

—Perquè un gos es meu!, i l'altre també.


diumenge, 6 de gener del 2019

PETONS





¡Quina sensació s’experimenta
quan es rep un petó!

El cor s’omple d’emoció,
la cara et llueix més bella,
i encara més, si estàs amb parella,
i mostres un  somriure d’orella a orella.

Són fantàstics el petons,
tendres com algunes cançons,
curen els mals de la soledat,
i  et sents molt més  acompanyat.

El petons milloren l’autoestima,
de la persona que t’estima,
als pares, als avis, o un amic,
no els  hi estalviïs ni un xic.

I  és que els petons uneixen,
i  les ferides del cor guareixen,
calmen qualsevol por,
i  esvaeixen la tristor.

Són el millors dels regals,
econòmics  i genials,
 dolços i divertits
tant si són grans com petits.

 Marta Vilà