dijous, 30 de març de 2017

EL LLOP I EL GOS








Un llop que estava mort de gana, va trobar un gos mastí, gras i sa que corria pel bosc. El llop el podia haver atacat i haver-se’l menjat, però no es va veure amb prou forces per lluitar amb ell.
Llavors el llop es va acostar per parlar amb el gos  i afalagar-lo sobre el seu estat físic.
El mastí li va respondre:

-No estàs tan bé com jo, perquè no vols, deixa el bosc i els teus amics. Segueix-me i tindràs una vida excel·lent.
I el llop li va preguntar:
-I què hauré de fer?
-No gaire res –va dir el gos –hauràs d’atacar a qui posi en perill la vida del teu amo; estimar als teus propietaris, i sempre complaure’ls. Amb una cosa tant simple com això que et dic, tindràs les sobres de tots els dinars, ossos de pollastre, carn fresca, fruita, verdures i també  l’estimació dels teus amos com agraïment per la  teva tasca.

El llop es va sentir feliç i ple d’esperança.
Mentre caminava cap a la casa de l’amo del mastí, el llop es va adonar que el gos tenia un pelat al coll.
-Què és això? –va preguntar.
-Res.
-Com que res?
-Una tonteria.
-Però per algun motiu tens el coll pelat?
-Deu ser la marca del collar que fa servir l’amo per lligar-me.
-Lligar-te! –va exclamar el llop-. Tu no vas on vols?
-No sempre, però això què importa?
-És tan important, que no vull ni el més gran dels tresors per renunciar a la meva llibertat va dir el llop, i va marxar corrents, sense mirar enrere.

Moralina:

A vegades per aconseguir més benestar, hem de renunciar al que  més estimem. 


Autor: Isop


dilluns, 27 de març de 2017

Els dotze signes de l'horoscop oriental








Fa molt i molt de temps, l’ Emperador de Jade que vivia en el fons d’una muntanya,  va voler fer una festa i va decidir convidar a tots els animals del país.
La invitació deia:

-He decidit fer una festa el primer dia de gener i m’agradaria que vinguéssiu. Perquè sigui més divertit farem una cursa. Segons l’ordre d’arribada, establiré la jerarquia de tots els animals i a cadascun li correspondrà un any.

A els animals els va semblar una bona idea i tots volien ser els primers. Però a un dels animals, el gat, li va fer mandra llegir la invitació i li va preguntar a la rata.
La rata, que era molt trapella, li va contestar:

-L’Emperador de Jade, ens ha convidat a una festa i farà una carrera per decidir la nostra jerarquia. –però llavors el va mentir dient :

Tenim d’arribar el 2 de gener.
El gat, no va sospitar que la rata li havia dit una data equivocada, li va donar les gràcies i se’n va anar.
La nit del 31 de desembre els animals varen decidir anar a dormir aviat per poder aixecar-se d’hora i ser els primers. El bou va dir:

-Jo sortiré d’hora perquè sóc molt lent caminant.
La rata, que el va sentir, va decidir aprofitar-se d’ell i va pujar al llom del bou exclamant:

-Que bé s’està aquí !
El bou, no es va adonar de res i va seguir caminant.
L’’endemà, tots els animals menys el gat varen sortir corrents cap a la casa de l’ emperador. Quan el sol ja despuntava el bou va ser el primer d’aparèixer al lloc fixat.

Però el primer d’arribar no va ser el bou, va ser la rata. El petit animal va saltar del llom del bou i va anar corrents a saludar a l’emperador a qui va saludar:

-Feliç Any Nou –li va dir la rata.

El bou es va sentir enganyat i va arribar el segon.
Els altres animals varen arribar després. El tercer va ser el tigre, el quart la llebre, el cinquè el dragó. El varen seguir la serp, el cavall, la cabra, el mico, el gall, el gos i per últim el senglar. L’emperador els va donar la benvinguda a tots i va començar la festa, que va durar tot el dia.

El gat va arribar quan la festa ja s’havia acabat. Quan va veure que tothom marxava es va enfadar molt i li va cridar a la rata:

-M’has enganyat!
La rata va tenir por i es va posar a córrer, mentre el gat la perseguia.


I és per culpa de l’engany de la rata, que el gat no forma part dels dotze animals de l’horòscop xinès. Per això, d’ençà d’aquell dia, els gats persegueixen les rates.


Conte Japonés
Font: Casa Àsia

dijous, 23 de març de 2017

TENIA ALES






Hi havia una vegada un rei molt capritxós que tenia una filla molt maca. El rei volia casar-la i va posar com a condició que seria escollit aquell home que fos capaç de fer volar un falcó que des de feia temps estava posat en una branca i que ningú absolutament ningú fins llavors havia aconseguit fer-lo volar.
Molts homes van aparèixer al palau i amb diferents tàctiques van intentar que l’ocell volés, fins que un matí, el rei va veure volar el falcó pel seu jardí.
Quan va preguntar a l’autor d’aquesta proesa con s’ho havia fet per fer volar el falcó, l’home li va explicar:
–No ha estat difícil, majestat, he tallat la branca i llavors el falcó s’ha adonat que tenia ales i simplement ha volat.

Moralina :

De vegades tenim davant nostra la resposta i no la veiem.
Autor desconegut



dilluns, 20 de març de 2017

ENDEVINA'M!




SÓN DE LA MATEIXA FAMÍLIA QUE LES PERDIUS,

PERÒ NO SÓN TAN FINES,

POSEN OUS BLANCS O ROSSOS,


I  PODEN TENIR FILLS BLANCS, NEGRES O  ROJOS.

Marta Vilà


La resposta la trobareu en el vídeo






M' ENDEVINES?


Quin és el rèptil?

Que s’alimenta de serps,

i quan s’enfada va encaputxada.

Marta Vilà


La solució la trobareu en el vídeo






dijous, 16 de març de 2017

L'ELEFANT FATXENDA




A la sabana Africana hi vivien molts elefants, però n’hi havia un que era molt presumit i es creia el millor elefant de tota la sabana. Es deia Zimbo i vivia amb un grup força nombrós d’elefants.
En Zimbo, com tots els mascles, sempre anava a la part de darrera de la manada, per protegir-los de qualsevol perill i moltes vegades feia petar la xerrada amb els seus  dos cosins en Rufu i  en Bulli, tots tres eren inseparables.
La mare d’en Zimbo era la matriarca i dirigia el grup en les migracions que feien cada any, quan s’apropava l’estació seca i les praderies on pasturaven es quedaven sense aliment.
Tota l’herba s’havia assecat i havien de marxar a zones més verdes.

Aquell dia en Zimbo es queixava de la situació que patien els mascles del grup.







-No hi ha dret, aquesta tradició que la guia del grup sigui una elefanta, no em sembla bé !
-Jo crec, que un elefant amb la meva intel·ligència, està més capacitat per portar el grup, no creieu que és injust?

-A mi no em sembla malament -li respongué Rufu-. La teva mare ho fa força bé, té caràcter i tothom la respecta molt.

-Ja, ja!, però és que ara, la meva mare comença a ser gran i potser caldria canviar  les tradicions i que el guia fos un elefant més jove i fort. Jo, tinc un memòria excel·lent i aquest camí que fem any rere altre el conec perfectament.

-No hi donis més voltes -afegí Bulli.

-Però escolta, a mí el que em molesta de veritat, és que es pensin que els elefants mascles som babaus i que només servim per protegir el grup dels lleons.

En aquell moment de la conversa, aparegué la més bonica de totes les elefantes, la Fani.

-Hola, guapa com estàs?- digué en Zimbo-. Et fa falta que t’ajudi amb alguna cosa?

-No gràcies Zimbo,-va dir la Fani posant-se vermella.

-Em podeu deixar sol un moment amb la Fani, és que li vull explicar unes quantes coses en secret. En aquell moment en Zimbo  va confessar el seu amor a la Fani, però ella li va explicar que estava enamorada d’en Rufu.






-Però que li trobes a aquell escanyolit? No es pot comparar amb mi !, fixat quin cos m’ha donat la natura.

-Sóc molt millor, més fort , més espavilat, escolta Fani, jo sé que t’equivoques, en Rufu no m’arriba ni a la sola de la pota. Però la Fani tenia les coses clares i no pensava canviar d’opinió.

I al cap d’uns dies en Rufu i la Fani eren parella, i en Zimbo es moria d’enveja. Es passava tot el dia fent burles.

-Fani, has triat l’elefant més tanoca de tots, amb prou feines se’n recorda del nom de la seva mare.

Se’n reia de tots dos, els anomenava en “Rufitu” i la “Fanita”.

I un dia el seu cosí, fart de tantes burles va deixar de ser el seu amic. Estava dolgut amb en Zimbo. Ells sempre havien estat bons amics i ara només li feia la punyeta.

Però una tarda, quan estaven tots refrescant-se a l’aigua, i jugant a mullar-se, no es varen adonar que un enorme rinoceront negre s’apropava a beure, i en Zimbo, quan el va veure, es va voler fer el graciós davant de la Fani i dels altres elefants i va deixar xop com un ànec el rinoceront, que s’ho va prendre molt malament.







-Vine si t’atreveixes! – li va dir el rinoceront.

En Zimbo va sortir de l’aigua fent-se el mil homes i s’hi va enfrontar.

-Em crides a mi?, bola de greix !

En sentir aquestes paraules, el rinoceront li va fer una empenta tan forta que en Zimbo va anar a parar altre cop a l’aigua. Però ell en comptes de callar, continuava fent el fatxenda. I mentre es barallaven, el rinoceront li va clavar la seva enorme banya en una de les cames. En Zimbo cridava de dolor, algú l’havia d’ajudar o la cosa acabaria malament.



En Rufu i en Bulli varen sortir a l’ajuda del seu cosí, i varen aconseguir aturar la baralla.

Després que marxés el rinoceront, en Zimbo, va demanar disculpes, sobretot a en Rufu per totes les coses que li havia dit i va aprendre una lliçó, havia de canviar la seva manera de ser. No estava bé burlar-se dels altres i molt menys creure’s el millor de tots. A partir d’aquell dia va ser més humil, i així, mica en mica, es va anar guanyant l’amistat i el respecte de tots els elefants.

Conte i dibuixos:   Marta Vilà



dilluns, 13 de març de 2017

LES CABRES MUNTESES I EL PASTOR








Una vegada un pastor va portar a pasturar les seves cabres i de sobte va veure que seguien al ramat unes cabres munteses. Un cop arribada la nit, les va portar totes al seu tancat.

L'endemà va caure una forta tempesta  i no va poder portar les cabres al prat,  les va cuidar a dins. Però mentre a les seves pròpies cabres només els donava un grapat de farratge, a les cabres munteses els donava molt més menjar, amb el propòsit de quedar-se amb elles.

Va aparèixer el sol i varen sortir totes les cabres al camp, però les munteses varen marxar cap a la muntanya. El pastor les va acusar de desagraïdes, per fugir després de haver-les cuidat tant bé; però elles varen respondre:

Em desconfiat de tu, perquè si a nosaltres que hem acabat d’arribar, ens tractes millor que a les teves pròpies cabres que són velles i lleials, vol dir que si després vinguessin unes altres cabres, ens menysprearies a nosaltres per les  nouvingudes.

Moralina:
Mai confiïs amb qui pretén la teva amistat a canvi d'abandonar a les que ja tenia.

Faula:  d'  Isop


dijous, 9 de març de 2017

ENDEVINA L'ANIMAL?




MOU  EL  NAS  I  LES  ORELLES;

ÉS  UN  COS  RODONET

QUE  NO  PARA  QUIET.
Marta Vilà


El vídeo conté la resposta






ENDEVINA ENDEVINALLA...



Una màquina d’energia,
caçador sense rival,
és el millor atleta,
i té la pell pigadeta.
Marta Vilà

Si no ho sabeu mireu el vídeo





dilluns, 6 de març de 2017

L'OCELL DE L' ÀNIMA











En el fons, molt en el fons,
dins el cos habita l’ ànima.
Ningú l’ ha vist mai
però tots saben que existeix.
I no només saben que existeix,
saben també que hi ha en el seu interior. 
Dins de l’ anima, en el seu centre,
hi ha dret, sobre una sola pota, un ocell:
l’ ocell de l’ ànima.
Ell sent tot el que nosaltres sentim.


Quan algú ens fereix,
l’ ocell de l ’anima corre desorientat pel nostre cos,
d’ aquí cap allà, en qualsevol direcció,
i sent forts dolors.


Quan algú ens estima,
l’ ocell de l’ ànima salta,
donant petits i alegres saltironets,
anant i venint, endavant i endarrere.


Quan algú ens crida pel nostre nom.
L’ ocell de l’ ànima està atent a la veu,
per esbrinar quina mena d’ ordre se'ns encomana.




Quan algú s’ enfada amb nosaltres,
l’ ocell de l’ ànima es tanca
en si mateix silenciós i trist.
I quan algú ens abraça,
l’ ocell de l’ ànima, que habita en el fons,
molt en el fons, dins del cos,
creix, creix,
fins que s’ emplena gairebé tot en el nostre interior.
Fins a tal punt li fa bé una abraçada.



Dins del cos, en el fons,
molt en els fons, habita l’ ànima.
Ningú l’ ha vist mai,
però tots saben que existeix.
Fins ara no ha nascut cap home sense ànima.


Perquè l’ ànima s’ introdueix en nosaltres quan naixem
i no ens abandona ni tan sols una vegada mentre vivim,
com l’ aire que l’ home respira
des de que neix fins la seva mort.
Segurament vols saber de què està fet l’ ocell de l’ ànima.
Ah! És molt senzill: està fet de calaixos i calaixos
però aquests calaixos no es poden obrir així com així.



Cadascun està tancat amb una clau especial.
I  és l’ ocell de l’ ànima l’ únic que pot obrir els seus calaixos.
Com? També això és molt senzill:
amb l’ altra pota.



L’ ocell de l’ ànima esta dret
sobre una sola pota;
amb l’ altra –doblegada sota el ventre a l’ hora de descansar-
gira la clau, movent el pany
i  tot el que hi ha a dintre s’ escampa per tot el cos.
I com  que tot el que sentim
té el seu propi calaix
l’ ocell de l' ànima té moltíssims calaixos. 
Un calaix per l’ alegria
i  un calaix per la tristesa,
un calaix per l’ enveja
i  un calaix per l’ esperança,
un calaix per la decepció
i  un calaix per la desesperació,
un calaix per la paciència
i  un calaix per la impaciència.


També hi ha un calaix per l’ odi
i  un altre per l’ enuig  i  un altre per les carícies.
Un calaix per la peresa
i  un calaix pel nostre buit,
i  un calaix per els secrets més ocults
(aquest calaix gairebé mai l’ obrim).


I  hi ha més calaixos.
També tu pots afegir tots els que vulguis.
A vegades l’ home pot escollir
i  senyalar a l’ ocell quines claus girar
i  quins calaixos obrir.
I  a vegades és l’ ocell qui decideix.




Per exemple: l’ home vol callar
i  ordena a l’ ocell obrir el calaix del silenci;
però l’ ocell, pel seu compte,
obre el calaix de la veu,
i   l’ home parla i parla  i  parla.


Un altre exemple: l’ home desitja escoltar tranquil.lament,
però l’ ocell obre, en canvi,
 el calaix de la impaciència;
i   l’ home s’ impacienta.
I  succeeix que l’ home sense voler-ho sent gelos;
i  succeeix que vol ajudar
i  es llavors quan fa nosa.
Perquè l’ ocell de l’ ànima
no és sempre un ocell obedient
i   a vegades causa penes...


De tot això  podem entendre
que cada home és diferent
per  l’ ocell de l’ ànima que porta dins.


Un ocell obre cada matí el calaix de l’ alegria;
l' alegria s’ escampa pel cos
i   l’ home és feliç.
Un altre ocell,  obre en canvi,
el calaix de l’ enuig; l’ enuig s’ escampa
i   s’ apodera de la persona.
I  mentre que  l’ ocell no tanca el calaix,
l’ home continua enfadat.


Un ocell que se sent malament,
obre calaixos desagradables;
un ocell que se sent bé;
tria els calaixos agradables.


I  el que és més important:
s’ ha d’ escoltar atentament l’ ocell,
perquè succeeix que l’ ocell de  l’ ànima ens crida,
i   nosaltres no l’ escoltem.
Quina llàstima!
Ell ens vol parlar de nosaltres mateixos,
vol parlar-nos dels sentiments
que guarden els nostres calaixos.


Hi  ha qui  l’ escolta sovint,
hi  ha qui  estranyes vegades  l’ escolta.
I  qui només l’ escolta una vegada.
Per això és convenient cap al tard,
en la nit, quan tot està en silenci,
escoltar l’ ocell de l’ ànima
que habita en el nostre interior,
en el fons, molt en el fons, del nostre cos.



Autora:  Mijal Snunit

Conte de Mèxic