dijous, 6 de maig de 2021

LA MOSCA

 



Va caure una mosca en una olla plena de carn. I mentre s’estava a punt d’ofegar va exclamar:


—He menjat, m’he banyat; pot venir la mort, ara no m'importa.

 

Moralina:

A  l’irresponsable no l’amoïna el fracàs, si el fet d’arribar-hi  li depara bons moments.


Autor: Isop


dissabte, 1 de maig de 2021

ARREGLAR EL MÓN

 


Un científic, que vivia preocupat amb els problemes del món, estava decidit a trobar els mitjans per disminuir-los. Es passava dies en el seu laboratori, buscant les respostes als seus dubtes.

Cert dia, el seu fill de 7 anys, va envair el seu lloc de treball, disposat a ajudar-lo en la seva tasca.

El científic, nerviós per la interrupció, li va demanar al seu fill que anés a jugar a un altre lloc.

Veient que era impossible que marxés, el pare va pensar en alguna cosa que li pogués donar amb l'objectiu de distreure la seva atenció.

De sobte va trobar una revista, on hi havia un mapa del mon,  justament el que necessitava!

Amb unes estisores, va tallar en mapa en diversos trossos i  juntament amb un rotllo de cinta adhesiva li va entregar al nen dient:

—Com que t’agraden tant els trencaclosques, et donaré el món en petits trossos, perquè l’arreglis sense l'ajuda de ningú.

Llavors va calcular que el petit trigaria alguns dies en compondre el mapa però no va ser així.

Passades unes hores, va escoltar la veu del nen que el cridava tranquil·lament.

—Papa, papa,  ja ho he fet tot, he aconseguit acabar-ho!

Al principi el pare no va creure el nen!

Va pensar que era impossible que, a la seva edat hagués aconseguit recompondre un mapa que mai abans havia vist.

Desconfiat, el científic va aixecar la vista de les seves anotacions amb la certesa de que veuria un treball digne d’un nen.

Per la seva sorpresa, el mapa estava complet.

Tots els trossos havien estat col·locats en els seus respectius llocs.

Com era possible? Com havia estat capaç?

D'aquesta manera, el pare li va preguntar sorprès  al seu fill:

—Fill meu, tu no sabies com és el món. Com és que ho has aconseguit?

 

—Papa —va respondre el nen—. Jo no sabia com era el món, però quan vares treure el mapa de la revista per retallar-lo, vaig veure que a l’altre costat hi havia la figura d'un home.

Així que li vaig donar la volta als retalls i vaig començar a recompondre l’home, que sí que sabia com era.

—Quan vaig aconseguir refer l’home, vaig donar la volta a la fulla i em vaig adonar que havia arreglat el món.


Reflexió:

Per arreglar el mon, s’ha de començar per arreglar l’home!

Els grans canvis s’aconsegueixen amb els canvis petits, amb el que fem nosaltres i el nostre entorn. Per “arreglar el món” hem de començar per nosaltres mateixos.

 

Autor: Gabriel García Márquez


dilluns, 26 d’abril de 2021

LES LLETRES: X

 



La Xinxilla Rigoberta

té l’orella sempre alerta,

és xerraire i xafardera

i de totes les coses se n’entera.

 

És una xinxilla tan repel·lent,

que xixueja tot el que sent.

I  llavors li importa un xurro

si  d'algú ha parlat malament,

i  marxa a poc a poc i dissimuladament.


Un cop ha muntat el xafarranxo

i després de tot el sarau!

Torna feliç cap al seu cau.

 Marta Vilà



dimecres, 21 d’abril de 2021

LA VISCATXA I EL JOELL

 

Viscatxa. Autor imatge: Alexandre Buisse ( Nattfodd )


Una viscatxa, bona persona, però una mica curta de vista i d’enginy, passejava un dia buscant-se la vida a la vora d’un rierol.

Quan va mirar les aigües, de sobte es va sorprendre; li va semblar veure en elles, un ésser viu, bonic, àgil, platejat. Aviat es va convèncer de que efectivament era així, i que un animal vivia de veritat en aquell element  líquid.

Si el seu primer moviment havia estat  de sorpresa, el segon va ser de compassió. Va cridar l’animalet que havia vist a l’aigua, i amb això, que un bonic joell, no es va fer pregar per conversar una estona (tothom sap com els hi agrada conversar als peixos) i va treure fora de l’aigua el seu caparró brillant.

Després de saludar-se, una cosa comuna entre la gent decent, la senyora viscatxa li va manifestar al joell que li sabia greu que un cavaller tan gentil, estigués condemnat a viure d’una manera tan cruel.

—Viure a l’aigua —va dir—. Quina barbaritat!, en aquesta cosa tan freda. I com és que no s’ofega vostè? I què és el que menja? On viu la seva família? I on és la seva cova? Deu ser una vida de grans patiments i gran penúries; no és cert? —li deia.

—Senyora —li va contestar el joell—, li agraeixo l’interès que vostè em demostra; però no cregui vostè que ho passem tan malament a l’aigua. No som els més mal servits. L’aigua que li sembla freda, per nosaltres només és fresca. Tenim en ella abundant manutenció. Pocs enemics ens persegueixen i vivim aquí molt bé, senyora. I digui’m vostè, és cert que viu en una cova?

—És clar que sí! —va dir la viscatxa.

—Això, sí, que deu ser dolorós —va interrompre el joell—. Quin vida tan trista deuen portar vostès, viure en la profunda obscuritat! No em canviaria per vostè, senyora!

I capbussant-se, va deixar la viscatxa convençuda de que, per ser feliç, cadascú té de viure en el seu element.

Autor: Godofredo Daireaux


Joell argentí "Pejerrey"



divendres, 16 d’abril de 2021

EN TABI, EL CAVALLET DE MAR

 


En Tabi era un cavallet de mar que vivia a les costes de l’illa de Mallorca, tenia un caràcter molt agradable i es relacionava amb tothom. Els animalets del mar l’estimaven molt, perquè amb ell s’ho passaven molt bé. Quan estava amb els seus companys, sempre procurava fer riure a tothom i ho aconseguia moltes vegades...; però en el fons del seu cor, en Tabi no era tan feliç com volia aparentar. El cavallet havia vist com molts dels seus amics havien trobat parella i eren molt feliços, i ell pensava que no li arribaria mai aquest moment. Una de les seves millors amigues era la senyora dofí, amb ella podia parlar llargues estones i fins i tot mostrar-li els seus sentiments, però últimament estava molt atrafegada perquè havia tingut dues cries i se li havia girat molta feina.



Però el que no s’esperava en Tabi, és que a la festa que va organitzar la senyora dofí per celebrar el naixement  dels seus dos fills coneixeria la Sora, una preciosa femella de cavallet de mar i, el que no comptava és que l’amor sorgiria i acabarien  ballant una meravellosa dansa d’amor que va durar tota la nit. Així va començar la seva història amb la Sora i  de mica en mica, es va consolidar la  seva relació, amb el temps varen acordar augmentar la família. I un dia varen decidir que havia arribat el moment de ser pares i després d’una romàntica dansa, la Sora va col·locar amb molt de compte els ous en un saquet que tenia en Tabi a la panxa i  tots dos es varen emocionar molt.



Ple d’orgull paternal en Tabi va anar veient com canviava la forma de la seva panxa. Alguns símptomes de l’embaràs es varen fer presents, com el cansament, la somnolència, l’ansietat per menjar..., i va percebre com els seus sentiments i  les pors afloraven molt més fàcilment. Però al seu costat hi tenia la seva estimada Sora per tranquil·litzar-lo i dir-li que no patis  que tot aniria bé, i encara fes aquella fila amb aquella panxa tan grossa, ella l’estimava moltíssim i  davant de qualsevol por estaria al seu costat per escoltar-lo i parlar-ne. I així al cap de 25 llargs dies va arribar el dia que tant esperaven. En Tabi tenia una panxa enorme semblava que tenia d’explotar i estava molt nerviós, la Sora intentava calmar-lo com podia. De sobte varen arribar les primeres contraccions, en Tabi bufava de valent per intentar suportar el dolor, i després encara en varen venir moltes més, cada vegada més fortes fins que en Tabi va quedar exhaust. Finalment, va empentar amb totes les seves forces i va veure com de la panxa començaven a sortir les primeres cries, tenia els ulls plens de llàgrimes de tanta d’emoció, va continuar empenyent repetides vegades mentre anaven sortint totes cries. La Sora l’animava a continuar; tal  i com ho estava fent. I després de l’últim  esforç, varen contemplar entusiasmats com sobre els seus caps, hi havia centenars de cavallets de mar igualets que ells. El seu somni s’havia fet realitat i  ja eren pares per primera vegada, i a més a més, d’una família molt nombrosa. I tot hi que lamentablement no podrien cuidar les seves cries perquè eren moltíssimes, aquella experiència  havia estat la més meravellosa de les seves vides.

Autora del conte: Marta Vilà



diumenge, 11 d’abril de 2021

LES LLETRES: Y

 


El nyu Zacaries és un golafre,

es passa tot el dia menjant farratge.

Un dia, per equivocació,

un pinyol es va empassar

i  per poc no es va escanyar.

 

Es va espantar tant el pobret,

que després de l’ensurt amb el pinyol,

l’estómac li va quedar fet un bunyol.

Marta Vilà



dimarts, 6 d’abril de 2021

EL REI I EL RATPENAT

 


Fa moltíssims anys, en un regne hi havia un rei que es considerava un home força intel·ligent.

Un dia va decidir que per governar necessitava tenir al costat algú de confiança per portar a cap les tasques més importants del país.

Se li va ocórrer que entre les aus que poblaven el cel trobaria el candidat adequat, pel que va convocar una reunió en el saló del seu palau.

Cents d’ocells varen acudir puntuals a la cita del palau. Quan el monarca es va seure davant d’ells va veure un ratpenat.

El rei va arrugar el front, i li va preguntar:

—Ei, tu ratpenat! Es pot saber que fas aquí, si ningú t'ha convidat?

El ratpenat va contestar:

-Senyor, ningú m’ha convidat a venir, però em considero un ocell i per tant tinc dret a assistir a aquesta reunió.

El rei li va dir el ratpenat que si es considerava un au que li demostrés, i el petit animal va començar a volar i, tot i que la llum dels canelobres penjats al saló l'enlluernava una mica, el ratpenat va volar amb mestria i agilitat; va pujar molt alt batent les ales i va recórrer el sostre a gran velocitat sense topar ni una vegada amb els finestrals.

Després de la convincent exhibició, el rei va dir:

—Vaja, veig que tenies raó! Et permeto que et quedis amb nosaltres.

El ratpenat va tornar al seu lloc i el rei va continuar la reunió, però cap au el va convèncer prou perquè fos el seu ajudant.

Passats uns dies va organitzar una nova reunió.

Va parlar amb la reina i li va confessar.

—Estimada, he convocat a les aus i va ser un fracàs. Què et sembla si provo amb els quadrúpedes? Pot ser entre ells trobaré el futur conseller!

—És molt bona idea estimat, a més els animals de quatre potes solen ser molt intel·ligents i capaços de superar grans obstacles.

Recolzat per la seva esposa va convocar una altra assemblea. Va fer cridar a tots els quadrúpedes del regne.

Varen assistir a l'acte: gossos, lleons, girafes, porcs, lleopards…, eren tants que la reunió es va celebrar en el pati del palau.

El rei va començar el seu discurs, però de sobte, va veure el ratpenat entre els felins.

—Però tu que t'has cregut? A cas m'estàs prenent el pèl? Em vares dir que eres un ocell i et vaig permetre estar a la reunió de les aus, però aquesta vegada no hi fas res aquí.

El ratpenat el va mirar espantat i amb veu tremolosa va contestar:

—Senyor, sé que no camino a quatre potes com els meus companys, però com molts d'ells tinc ullals. Crec que això amb dona dret a participar!

El rei es va sorprendre de l'astuta resposta del ratpenat. En aquell moment va decidir que no trobaria un animal més llest que ell.

—Ja, ja, ja! Quina gràcia! Tens respostes per tot. Vine acosta't!

El ratpenat es va acostar a ell i se li va col·locar als seus peus mirant els seus companys. El rei va aixecar les mans i va assegurar:

—Dono per acabada la reunió! Ja he trobat el meu futur conseller.

Es va acostar per mirar el ratpenat i molt seriosament el va advertir:

—Et confiaré els meus secrets més íntims i les funcions més importants de l'estat. Espero que no em fallis!

El ratpenat molt orgullós, va contestar:

—No ho faré senyor. Pot estar tranquil.

Entre aplaudiments i crits d'alegria de l'emocionat públic, el ratpenat va doblegar l'ala sobre el pit, va fer una pomposa reverència i va jurar fidelitat eterna al rei.


Conte del Carib

(Adaptació del conte)

Font: Mundo Primaria



dimecres, 31 de març de 2021

divendres, 26 de març de 2021

EL LLEÓ I EL MOSQUIT LLUITADOR

 

Autor ilustració: Milo Winter


 Un mosquit es va acostar a un lleó i li va dir:

—No em fas por, no ets més fort que jo. Si creus el contrari, demostra-ho.

 

—Que esgarrapes i mossegues amb les dents? Això també ho fa qualsevol defensant-se d’ un lladre!  Jo sóc més fort que tu, i si vols ara mateix, et desafio a un combat!

 

El mosquit va començar a brunzir i es va llançar a sobre del lleó, el va picar repetidament al voltant del nas, on no tenia pèl.

 

El lleó va començar a esgarrapar-se amb les seves pròpies urpes, fins que es va donar per vençut. El mosquit es va proclamar guanyador del combat i va brunzir de content; i tan ufanós estava de la victòria, que en plena celebració es va embolicar amb una teranyina d’una aranya.

 

Veient pròxima la mort, es va lamentar que després d’haver lluitat amb  l’animal més poderós de tots, acabés la seva vida en mans d’un animal tan insignificant, com una aranya.

 

 

Moralina: No importa la magnitud dels teus èxits aconseguits a la vida, ves amb compte, no fos cas que la il·lusió per haver-ne obtingut un de nou, no ho acabi espatllant tot.

 

 Autor: Isop



diumenge, 21 de març de 2021

LES LLETRES: Z

 



La zebra Estanislava,

és la que  més corre de la bandada.

Adora la velocitat,

quina sensació de llibertat!

 

Com una atleta de competició,

està sempre a punt  per l’acció!

Guanya les curses de llarga distància,

des de la més tendra infància.

 

Corre amunt  i  avall per la sabana,

fins que se li obre gana.

I  fent ziga-zagues s’ho passa genial!

Però és un perill per qualsevol animal.

Marta Vilà


Aprèn les lletres amb l'ajuda dels animals! 



dimarts, 16 de març de 2021

L' ESQUIROLETA LINA

<a href='https://www.freepik.es/fotos-vectores-gratis/diseno'>Vector de diseño creado por ddraw - www.freepik.es</a>


La  Lina era una esquiroleta preciosa, tenia la cara molt bonica, unes dents molt ben cuidades i  la seva frondosa cua tenia el pèl de dos colors, cosa poc freqüent i que li donava un aire encantador. Ella se sentia molt orgullosa de la seva aparença i, es passava moltes hores tenint cura del seu pelatge per estar impecable davant dels seus amics. A vegades, jugaven a fer concursos de bellesa i la Lina molts de cops havia quedat la primera. L'esquiroleta li donava molta importància a l'aspecte exterior i se sentia afortunada de ser tan bonica. La Lina no entenia com era possible, que a la natura hi haguessin animals tan lletjos i repulsius com les aranyes, els cucs i d'altres bestioles. Ella pensava que sense tots aquests animalons que l'espantaven tant, la vida al bosc seria més tranquil·la i agradable.



Un dia al vespre, quan tots els animalons eren a dormir, una espessa boira de fum es va escampar per tot el bosc, la visibilitat gairebé era nul·la i l'aire era irrespirable per la forta olor que desprenia el fum. Hi havia un incendi al bosc i tots els animals fugien espavorits intentant salvar la vida. La Lina, com la resta d'animals, es va posar a saltar de branca en branca a tota velocitat en direcció on corrien tots els altres animals. Tenia molta por, mai no havia experimentat una sensació tan estressant. Mentre saltava d'arbre en arbre va tenir la mala sort, que una branqueta fina on s'havia enfilat no va suportar el fort impuls del salt i  es va trencar, i  la Lina va caure al terra. L'esquiroleta va quedar inconscient durant uns minuts, però tot i això, sentia com el terra es movia dels cops que feien els animals al trepitjar-lo, mentre fugien del foc. Quan va obrir els ulls, es va adonar que no podia caminar, ni pujar als arbres, perquè s'havia fet mal al peu i el fet de moure'l li provocava un dolor immens. La Lina es va posar a cridar demanant ajuda, però cap animal no l'escoltava, doncs estaven massa amoïnats en salvar-se. De cop, es va posar a plorar desconsoladament i va pensar que cap animal no l'ajudaria; però la Lina estava equivocada, perquè un gripau  l'havia sentit plorar i li va preguntar que li passava. L'esquiroleta va contestar que no podia moure el peu, i llavors, el gripau li va dir que puges a la seva esquena, que ell la portaria a un lloc segur. L'esquiroleta va dubtar uns segons, aquell gripau era molt lleig i li feia molta angúnia. Finalment, va decidir pujar  sobre l'esquena del gripau, aquest li va dir que s'agafés ben fort per no caure. El gripau saltava a tota velocitat, intentant esquivar les potes dels altres animals més grans i aleshores, va apreciar un petit rierol que travessava a l'altra riba del bosc i el va creuar. Totalment esgotat, es va adonar que havien aconseguit deixar el perill enrere i que s'havien salvat. L'esquiroleta, molt agraïda li va fer una forta abraçada i li va donar les gràcies, perquè havia aconseguit sobreviure gràcies a ell.




I a partir d'aquell dia, els perjudicis que s'havia creat sobre l'aspecte d'alguns animals varen canviar, es va adonar que certs animals que no eren bonics per fora, tenien una bellesa interior que els feia extraordinaris, com el gripau que l'havia ajudat a salvar-se, que posseïa un cor d'or. I es va prometre, no jutjar mai més cap animal per la seva aparença, primer de tot es fixaria en el caràcter de l'animal i en la seva manera de pensar, i després l'intentaria conèixer més a fons, per així  fer-se una imatge completa de la seva personalitat.


Autora del Conte:

Marta Vilà


dijous, 11 de març de 2021

L' ABELLEROL

 



Una ratlla negra als ulls,

color groc a la gola,

ja som al mes de març

i  l'abellerol ens diu hola.

 

Té el bec molt dur per menjar insectes:

abelles, escarabats, formigues i vespes.

En els talussos terrossos del riu

excava un túnel  per fer el niu.

 

Ocellet multicolor

que ens visites quan fa calor,

quan l'estiu hagi passat,

de ben segur, que ja hauràs marxat.

Marta Vilà


Nius d'abellerols 

dissabte, 6 de març de 2021

L' ERMITÀ

 


Un vell ermità, es refugiava en una muntanya per viure en soledat i meditar. Quan alguna persona passava per allà i li volia donar conversa, ell sempre deia que estava molt ocupat.

Una dia una persona li va preguntar:

—Com pot tenir tanta feina si viu sol?

Ell va contestar:

—Tinc d'entrenar dos falcons i  dues àguiles, tranquil·litzar dos conills, disciplinar una serp, motivar un ase i domar un lleó.

—No veig cap animal per aquí. On són?

L'ermità li va dir:

Aquests animals que he dit els portem tots a dins.

Els falcons, es llencen  a sobre tot el que se'm presenta, sigui bo o dolent, tinc d'entrenar-los perquè es llencin només sobre les coses bones.

Són els meus ulls.

Les dues àguiles, amb les seves urpes poderoses, poden ferir i destrossar, tinc d'entrenar-les perquè no facin mal a ningú i es posin al meu servei per ajudar.

Són les meves mans.

Els conills són molt porucs, van sempre a la seva, volen esquivar les situacions difícils i els tinc d'ensenyar a estar tranquils encara que hi hagi sofriment, problemes o qualsevol cosa que no m'agradi.

Són els meus peus.

La més difícil de vigilar és la serp, està tancada en una forta gàbia, però ella sempre està disposada a mossegar i enverinar a qualsevol que estigui a prop, per això l'haig de disciplinar

És la meva llengua.

El ruc és obstinat, no vol complir amb el seu deure, sempre està cansat i es nega a portar la seva càrrega cada dia.

És el meu cos.

Per últim necessito domar el lleó, que vol ser el rei, el primer, el vanitós, l'orgullós, el que es creu millor:

És el meu ego.

Com veus tinc massa feina per fer.

(Autor desconegut)

Reflexió:

Aquesta lectura ens fa pensar sobre la necessitat de controlar el nostre cos, les emocions i els nostres defectes. És una dura tasca, que només es va assolint amb la nostra voluntat de millorar i amb del pas del temps.


dilluns, 1 de març de 2021

L'ÀGUILA

 



Una au sublim,

que posseeix totes les qualitats,

majestuositat, bona vista,

punteria i velocitat.

 

És la reina dels ocells,

acròbata del aire;

precisió  i acceleració,

al servei d’ un temible depredador.

Marta Vilà



L'àguila reial la reina de les muntanyes


Alguns exemplars resideixen
 tot l'any a Catalunya i d'altres migren


dimecres, 24 de febrer de 2021

EL REGNE DEL LLEÓ

 


Gaïnde, el lleó, regnava a Niokolo-Koba, la reserva més extensa de Senegal. Quan era un lleó jove, no va tenir problemes a l’hora d’organitzar els seus dominis, però ara que es feia vell es va adonar que necessitava algú que el pogués ajudar en la gestió del seu extens territori. Tenia de nombrar algú de confiança per aquella tasca.

D’entre tots els seus súbdits, ell lleó apreciava especialment a Tobori, l’elefant, i a Leuk, la llebre. De Tobori admirava la seva força i el seu sentit de la responsabilitat. Mentre que de Leuk admirava la seva vivacitat i astúcia. A quin dels dos nombraria la seva mà dreta?

Estirat al sol i amb els ulls tancats, el rei dels animals va reflexionar sobre tot allò que podria portar equilibri  i  felicitat al seu regne.

“Sense prosperitat no hi ha estabilitat possible... Un regne feliç, és un regne pròsper i, sobretot ben alimentat, però voler mantenir l’abundància és tan inútil com tractar d’agafar l’aigua que flueix. Tot depèn dels cicles de la mare natura. En aquestes terres verges, estem a la seva voluntat:  les sequeres, les collites..., tot ens afecta. I es que és la natura qui renova els cultius i qui porta la prosperitat. Qui la domina és realment poderós”.

I així és com el lleó va arribar a aquesta conclusió, amb un rugit que va estremir a tots els animals del seu volant va sortir de la letargia:

—Jo, el rei, he decidit que entre l’elefant i la llebre, escolliré el que aconsegueixi la major extensió de camps cultivats. Aquell serà l’elegit per ajudar-me a governar el meu regne.

Amb la decisió presa, el poderós governant va convocar a Tobori i Leuk i els va explicar:

—Les terres de la brousse no pertanyen a ningú, així que aneu pels pobles, recluteu homes i prepareu pel cultiu aquesta terra tan salvatge. Aquell dels dos que en tres dies em presenti la major extensió de terreny sembrat serà l’administrador del meu regne.

Així que Tobori, l’elefant, i Leuk la llebre que havien estat amics fins aleshores, es varen convertir en rivals. Cada un va prendre un camí oposat a l’hora d’anar a buscar mà d’obra pel desafiament i els camperols els varen rebre d’una manera molt diferent:

“L’elefant és gros i fort”, varen pensar en els poblats, “si ens neguem a treballar per ell pot venjar-se i fer-nos mal. En canvi, si l’acceptem, ens farà rics. La llebre és molt fluixa i no pot fer res en contra nostra i, si ens paga, ho farà només amb la seva xerrameca. No té cap oportunitat contra l’elefant”.

D’aquesta manera, un veritable exèrcit de treballadors és va unir a l’equip supervisat per Tobori. Cents de matxets varen començar a treure les males herbes del terreny, seguits per una daga i en qüestió de minuts, varen transformar els terrenys en terres aptes pel conreu. No hi havia un minut per perdre, ni treva ni descans.

La llebre va meditar el següent:

“ El maneig del matxet i la daga fa que els facin molt de mal les mans i l’esquena. Només uns quants gaudeixen fent un treball tan dur i monòton, però sol haver-n'hi molts que s’ofereixen a fer-ho perquè l’única habilitat necessària és la física, però són menys nombrosos aquells que tenen uns dits tan flexibles que poden tocar la kora (un instrument musical barreja de l’arpa i el llaüt), tan àgils i ràpids que puguin manejar el balafón (espècie de xilòfon) i tan forts que puguin tocar el djembé (tambor popular a l’oest d’Àfrica) durant hores. Músics, plens d’inspiració i de somnis, conten amb grans destreses i realment gaudeixen del seu treball!”.

Així que Leuk, al contrari que Tobori, va anar pels pobles sense buscar camperols, simplement feia saber que qualsevol que sabés tocar un instrument podria treballar per ell. Per tant, varen ser els músics qui varen respondre a la crida de Leuk. En lloc de començar immediatament a treballar, es van seure a terra formant un  cercle i varen començar a parlar:

—Vaja quin equip que has triat, llebre! Cap de nosaltres és expert en cultius! A més a més, amb tots els treballadors que té Tobori, els seus cultius ja hauran crescut quan els nostres camps tot just estiguin sembrats.

La llebre va interrompre les seves paraules:

—A cas us he demanat jo que feu això? El que necessito és la vostra música! És més difícil tocar un instrument i emplenar el cor d’alegria, que moltes altres coses. Això és el que farem: els millors músics es posaran a la vora del riu. Toqueu llavors una música digna del vostre excepcional talent. Els altres, us quedareu amb mi per tenir almenys una parcel·la que mostrar al nostre rei Gaïnde. Gràcies germans, de tot cor.

L’equip de Leuk es va dividir i la major part es va posar a la  vora del riu. Els jornalers de Tobori, que treballaven sota el sol sense descans, varen anar al riu per calmar la seva set, com havia pensat la llebre. Llavors, els músics de Leuk varen començar a tocar un ritme tan captivador que els jornalers varen deixar les galledes i les carbasses ( amb les que havien anat a buscar aigua) i de sobte tots ballaven! Els següents camperols que varen anar a beure també es varen unir a la dansa, oblidant la feina que tenien per fer.

Mentrestant, els treballadors de la llebre, tot i que eren menys i no tenien gaire experiència, varen continuar centrats en la seva tasca seguint el ritme del tama (tambor parlant) que els feia treballar a un ritme pausat però constant. Així, al cap de tres dies, quan Gaïnde va anar a inspeccionar els camps, els de la llebre eren més grans i estaven més ben conreats que els de l’elefant, i el lleó va triar la Leuk, la llebre, com la seva mà dreta.

I  tot i que al principi ningú apostava per ella,  la llebre utilitzant l’enginy, va ser capaç de guanyar. A més, gràcies a la música, un aliment per l’esperit, va guanyar al seu adversari. I és que el poder d’un líder també es mesura per l’art i el talent dels seus seguidors.

Conte Africà

Senegal