Tres Dites d’estiu:
* Sol d’estiu cou com el caliu!
* Tant d’hivern com d’estiu, si podeu,
dormiu, dormiu.
* Si a l’estiu fa el dia clar, el sol
duu el vent per la mà.
Ens veiem a finals de setembre.
Molts Petons i que tingueu un bon estiu!
dimecres, 30 de juny de 2021
ENS VEIEM AVIAT!
divendres, 25 de juny de 2021
NICOLAU, EL GRIPAU EGOCÈNTRIC
Vora del riu, hi havia un gripau que es deia Nicolau i vivia en un palau. No us penseu pas que era un palau com els que hi ha en els contes de prínceps i princeses, era un palauet fet de fulles i branquillons d’arbres. En Nicolau es creia un gripau de l’alta reialesa, per això s’havia construït un palau. No menjava mosques ni mosquits, creia que eren massa vulgars pel seu paladar, ell era un gran gurmet i només menjava caviar dels peixos més selectes del riu.
El riu on vivia era molt tranquil i poc cabalós. Estava ubicat en una plana a la vora d’un poblet molt antic i conegut pel pont que travessava el riu.
En Nicolau no tenia amics, perquè només pensava en ell i no li preocupava gens la vida dels altres animals que vivien al riu. Un dia, la senyora salamandra estava prenent sol sobre una roca i el va veure.
—Bon dia! —li va dir.
Ell, va fer com qui no la sentia.
—Bah, què s’ha cregut aquesta, no tractar-me de senyor, a mi, que sóc tan important! —pensava.
La tortuga de rierol estava nedant una tarda quan, de sobte, es va veure sorpresa per un tronc que baixava pel riu. Tot d’una, va rebre una forta patacada al cap. En Nicolau en comptes d’ajudar-la, es va fer un tip de riure.
—És ben tanoca aquesta tortuga —va pensar.
En Nicolau creia que tenia la millor veu del món, per això a les nits es posava a cantar:
“Tararí, Tararà, sóc el millor gripau que hi ha,
d’aquest riu el més bonic, fixa’t bé en qui t’ho ha dit,
sóc el més llest i cultivat, de la riba fins el llac”.
La serp d’aigua l’escoltava mentre sortia de l’aigua.
—Que n’és de presumit —pensava.
El senyor gripau era el centre de totes les converses del animals del riu.
La senyora salamandra li comentà al tritó:
—Que el sents, aquest poca-solta, que diu que és millor que nosaltres.
La truita i la carpa també es varen ajuntar a la conversa.
—Arrogant! quan menys s’ho esperi li donarem un bon escarment.
L’estiu va passar i va arribar la tardor i, com tots sabeu, la tardor és època de pluges. Un dia plovia a bots i barrals i tots els animalons del riu no havien vist mai caure tanta aigua del cel.
La salamandra, el tritó, la tortuga, la llúdriga i d’altres animals, estaven tan espantats que es varen refugiar en un cau per tal d'aixoplugar-se de la forta tempesta.
En Nicolau es va tancar al seu palau de fulles.
—Quin mal temps que fa, potser que dormi una miqueta...
I tot despreocupat es va posar a dormir... Dormia i dormia plàcidament quan de sobte:
—Aire mare!, què passa?, sembla que tot es mou.
El riu havia crescut molt i s'enduia el palau aigües avall. En Nicolau va perdre el seu palau i va tenir molts treballs per sortir del riu.
Varen venir molts dies de pluja. Cap any havia plogut tant i en Nicolau no podia sortir a buscar el caviar que tant li agradava, perquè el riu anava molt ràpid.
Amb els dies, es va anar aprimant, ja no era el gripau formós i lluent que havia sigut i ara anava brut i estava tan prim que feia angúnia de veure.
—Oh, quina gana tinc! Si trobés algun mosquit o qualsevol cosa, de bona gana me la menjaria, no faria tants escarafalls com abans —pensava.
Alguns animalets es reunien en un cau, per tal d'estar més protegits de la pluja i del fred. Compartien els seus aliments i es feien companyia.
Nicolau va passar per davant del cau i els va veure. Es va fer un silenci enorme, ningú no li va dir res. Ell es va quedar tot moix i no va dir ni piu. Es va adonar que a la vora d'aquest cau hi havia un petit refugi i s'hi va instal·lar. No era com el seu palau, era un cau de fang, però li serviria de casa. Dins el cau, sentia els comentaris dels altres animalons.
—Heu vist, qui ha vingut? —va dir la salamandra.
—Sí, el senyor gripau, —va respondre el tritó —sembla que ara no canta!
De sobte la tortuga va comença a cantar una cançó:
“Tararí, Tararà, sóc el gripau més tibat que hi ha,
escarransit i presumit, fixa’t bé en qui t’ho ha dit,
estic sol com un mussol, no m’amoïna ni em dol.”
Tots els animalets reien i reien.
—Quines idees que tens, tortuga! És molt bona, aquesta cançó.
—Que hi torni! Que hi torni! —cridaven tots.
I ja tens la senyora tortuga canta que cantaràs i tots riu que riu, altra vegada.
El senyor gripau dins del seu cau, s'anava posant de tots colors.
El senyor gripau dins del seu cau, s'anava posant de tots colors.
—Ostres, quina vergonya. —pensava—No tornaré a cantar mai més.
Les pluges varen cessar i la pau va tornar al riu. El sol lluïa de valent i tots els animalets varen sortir a veure'l. Tots, menys en Nicolau, que es moria de vergonya.
Van passar els dies i el gripau no volia sortir del seu amagatall. Estava tot deprimit i no tenia ni ganes de menjar.
Van passar els dies i el gripau no volia sortir del seu amagatall. Estava tot deprimit i no tenia ni ganes de menjar.
Aleshores, va sentir:
—Escolta tortuga, —va dir la salamandra— fa dies que no veiem el senyor gripau?
—Escolta tortuga, —va dir la salamandra— fa dies que no veiem el senyor gripau?
—És estrany. —va dir la tortuga— Potser se l'ha emportat el riu?
La llúdriga va proposar:
—Escolteu, i si el sortim a buscar?
—Escolteu, i si el sortim a buscar?
—Amb mi, no hi comptis. —va dir la tortuga— Es va ben burlar de mi.
—I tu, salamandra?
—Jo ara no puc, tinc molta feina. A més, a mi no em saluda mai, deu trobar que sóc poca cosa.
En Nicolau, en sentir tot això, es va disposar a marxar a un altre lloc a viure.
—Mai no em perdonaran, com els he tractat...
Va agafar les seves coses i quan ningú no el veia, va marxar. Anava caminant per la vora del riu quan de sobte, va veure que l'empaitava la serp d'aigua.
—Socors! ajudeu-me! —cridava el gripau.
—Heu sentit algú que demana ajuda? —va dir el tritó.
—Sí, sí que se senten uns crits —va contestar la tortuga. Tots els animalets hi van anar corrents a veure què passava.
I van trobar en Nicolau, esbufegant i a punt de ser cruspit per la serp.
—Ajudeu-me! —els cridava.
—Va, som-hi! —va dir el tritó— L'hem d'ajudar!
La llúdriga va sentir pena del gripau i va ventar una bona queixalada a la serp.
—Ai mare, quin mal! —va fer la serp, que va marxar corrents.
En Nicolau va quedar amb la boca ben oberta, es va posar vermell com una tomata i, tot avergonyit, els va donar les gràcies.
—Disculpeu, m'he portat molt malament amb vosaltres, en canvi vosaltres m'heu salvat la vida. Estic tan decebut amb mi mateix. Em podreu perdonar? Us prometo que a partir d'ara no seré tan orgullós ni egoista. Us ajudaré en tot el que em demaneu. Us dec la vida.
Els altres animals varen decidir donar-li una segona oportunitat i varen prometre ser els seus amics si canviava la seva conducta. Ell els ho va agrair molt i va fer tot el possible per millorar el seu caràcter. I d'ençà d'aquell dia, va ser un gripau més simpàtic i generós i, tots els animals del riu el varen respectar i estimar molt.
I als vespres, tots els animalets sortien junts a cantar.
Conte i dibuixos Marta Vilà
diumenge, 20 de juny de 2021
LES LLETRES: T
La tortuga Nicolasa
pren el sol a la terrassa,
llavors, de manera sobtada,
comença una forta ventada.
El xiprer i el taronger, com es belluguen!
i voleien moltes fulles.
De sobte, la tortuga rep un impacte,
ha rebut un cop de taronja
però la closca està intacte.
I la tortuga exclama:
Mare meva, quin terrabastall!
Me’n vaig a buscar un amagatall.
Marta Vilà
dimarts, 15 de juny de 2021
LA GUINEU INGÈNUA
Hi havia una vegada, una guineu que era molt bondadosa i confiada. Totes les coses que li explicaven els animals del bosc, se les prenia molt seriosament i no sabia diferenciar si li deien una veritat o una mentida. I si algun animal intentava posar-li en qüestió alguna cosa que algú li havia dit, la guineu es posava sempre en guàrdia i defensava la persona que li havia donat la informació, amb dents i urpes.
Un dia, la guineu va escoltar molt atentament una historia, que li va explicar un cérvol sobre la font de la felicitat, que feia així:
En un lloc secret d'un bosc màgic, hi ha un gran llac d'aigües cristal·lines i pures. El que fa especial aquest lloc, és l'aigua que brolla d'una font que es troba molt ben amagada entre la vegetació del bosc. A simple vista, sembla una font normal, però quan un prova la seva aigua, s'adona com el seu cos s'omple d'energia i se sent molt feliç. Diuen, que hi ha tastat aquesta aigua, mai més l'ha deixat de prendre perquè nota els beneficis terapèutics que li aporta a la ment i al cos: percep molta pau, harmonia, plaer, ganes de viure i també de riure.
I fins i tot expliquen, que si un animal és molt poruc es torna valent i si és indecís es torna decidit...
Al llarg dels anys, molts animals l'han buscat, però són pocs els que l'han aconseguit trobar.
Aquesta història, me la va explicar un amic meu i, em va prometre que era ben certa —va dir el cérvol.
La guineu estava meravellada amb aquella història tan màgica i va pensar que el que li havia explicat el cérvol, era veritat.
I durant molts anys, va estar viatjant per tot el món, buscant la font de la felicitat. La guineu cada vegada se sentia més infeliç, perquè havia trobat centenars de fonts, a la Xina, a la Índia, al Nepal..., però cap aigua de les que havia tastat, no l'hi havia aportat cap sensació de les que li havia descrit el cérvol.
Cert dia, en que la guineu estava molt desanimada buscant la font de la felicitat, va veure un animal que la va sorprendre, perquè semblava molt feliç. Era un os bru, tenia un aspecte molt pintoresc, perquè portava una bufanda vermella lligada al coll. Però el que li va cridar més l'atenció, va ser la seva cara, els seus ulls tenien una gran brillantor i la seva boca mostrava un gran somriure. Llavors, la guineu va pensar que aquell os, segur que sabia on era la font de la felicitat i va decidir anar a parlar amb ell.
—Bon dia —li va dir la guineu—. Et puc fer una pregunta?
—I tant —va respondre alegrement l'os.
—Se't veu una persona molt feliç!
—Doncs la veritat és que ho soc molt!
—I quin és el motiu de la teva felicitat?—va preguntar la guineu encuriosida.
—El motiu de la meva felicitat, és que gaudeixo del dia a dia, m'encanta la tardor, veure com cauen les fulles, observar els ocellets del bosc, gaudir de les petites coses, reposar sota els arbres i somiar llocs màgics on no he estat mai. També m'agrada ajudar a alguns animals que han tingut un accident, com aquest petit ocellet, que fa uns dies es va fer mal en una ala, i ara, ja la té totalment curada. Oi que sí ocellet!
—Saps on és la font de la felicitat? —va preguntar la guineu.
—No. No n'he sentit parlar mai d'aquesta font. Però de veritat creus que la felicitat te la donarà una font? És una mica absurd el que em dius...
—No, no és absurd, és una història que em varen explicar, i jo sí que me la crec.
—Dons tu mateixa —va respondre l'os. No sé que et varen explicar, però el que has de saber és que la felicitat és dins teu. Quan la teva ment estigui en calma experimentaràs felicitat. Si fas coses que t'agraden, també sorgirà de tu la felicitat o, si ets generós amb els altres et sentiràs bé amb tu mateix.
—La guineu va escoltar l'os, i va reflexionar un moment sobre el que li havia dit. Les respostes que li havia donat eren força coherents i semblava que deia la veritat.
Però després, va desconfiar, i va pensar:
"I si l'os m'està enganyant? I si sap on és la font de la felicitat, i no m'ho vol dir?"
Arran d'aquell succés, la guineu va decidir seguir buscant la font de la felicitat. I diuen que la va buscar per molts de llocs... Envejant trobar la felicitat en una cosa material, com una font. I sense gaudir, de totes les experiències i aventures, que li havien ocorregut al llarg del seu viatge.
Autora del conte: Marta Vilà
dijous, 10 de juny de 2021
LES LLETRES: U
La uombat Eulàlia
viu en un bosc d’Austràlia,
quan s’ha llevat de bon matí
ha pensat: —Què passa aquí?
Té l’entrada de la casa ben tapada
perquè ha caigut una nevada,
amb les urpes treu la neu
i pensa: —Valga’m Déu!
Un cop és a l’exterior
encara ho veu pitjor,
greta per trobar alguna herbeta
però quan se la fica a la boqueta,
està ultracongelada i pensa:
—No m’agrada!
L’herba és glaçada i ben mullada.
Marta Vilà
dissabte, 5 de juny de 2021
La serp i el cranc
Autor il·lustració: Percy James Billingshurst
Una serp i un cranc
vivien junts en una bonica platja; però mentre el cranc tractava la serp amb
lleialtat i benevolència, aquesta, en canvi no malgastava cap ocasió per
demostrar-li el seu instint pervers. Amb freqüència el cranc aconsellava a la
serp que intentés canviar la seva mala conducta, però la serp que era molt
orgullosa i malvada no va seguir els seus consells.
I va passar que un matí, la serp es va cargolar maliciosament sota un jove estiuejant que descansava
estirat a la sorra. El noi quan se’n va adonar, es va espantar molt, va anar corrents a buscar un pal i la va matar.
El cranc va anar a auxiliar-la, però ja era massa tard... i al veure-la tan estirada, en tota la seva longitud
entre compassiu i sentenciós va murmurar:
—Amiga, gairebé et puc
assegurar, que aquell jove no t’hagués matat, si en comptes d’estar enroscada sota
el seu cos, t'hagués vist lluny d’ell i avançant ben recta i relaxada.
Moralina:
Una vida amb rectitud i
sinceritat, és molt més tranquil·la i satisfactòria.
Autor: Isop
dilluns, 31 de maig de 2021
ODAL
Fa
molt de temps, va viure a Dinamarca un home que tenia dos fills. Tristament, la
seva dona va morir per una febrada i, l’home sol i ja massa vell per buscar una nova companya, va intentar treure
endavant els seus dos fill i educar-los com bonament va poder.
Un dels seus fills,
el petit, tenia un esperit tranquil i valorava profundament les poques coses
que tenia, en canvi el fill gran tenia un caràcter esquerp i només pensava en ell
mateix.
Un
dia, el pare es va sentir terriblement afeblit i va comprendre que el seu temps
s’acabava, va resoldre reunir els seus dos fills per lliurar-los les poques
coses que tenia i decidir a quin dels seus fills deixaria la granja.
Per
tradició, la granja li tenia de correspondre al fill gran, però l’home veia
amb preocupació com el jove dilapidava tot el que se li donava i, no feia res
per millorar ni mantenir la granja, que era el què li correspondria en herència.
El petit però s’esforçava per llaurar la terra i, amb molta suor i fatiga,
garantia la manutenció del pare i del seu germà. Així que va pensar que la tradició
no sempre es tenia de mantenir infrangible i en aquest tipus de situacions era més encertat fiar-se del sentit comú.
El pare va
reunir els seus dos fills al volant de la taula i després d’un humil menjar,
els va invitar a sortir a l’era. Un cop allà,
va posar la mà en un sarró i va extreure una bossa de roba, que al moure-la
feia un soroll metàl·lic i va preguntar al seu fill gran.
—Entre
una bossa de plata i la terra de la granja, què creus que té més valor?
El
jove es va posar a riure i després, va respondre amb aires presumptuosos, que la plata era més valuosa que aquell terreny que poc valia i que òbviament,
només servia per vendre’l i aconseguir un petit grapat de plata.
El
pare va arrugar el front, però no va respondre i va repetir la mateixa pregunta
al fill petit. El noi va mirar la bossa de plata i després la petita parcel·la
de terra. No era gran cosa, però sempre donava fruits si se la llaurava amb
ganes, així que va respondre:
—El
valor de la plata no és sempre el mateix, canvia en funció de les guerres o la
fama dels reis. A mans d’un home mesurat i sensat pot servir per fer grans
coses, però a mans d’un neci, no durarà més d’un parell de nits. En canvi,
la terra manté un valor constant. No és la terra en sí la que té valor, sinó que depèn de la mà que la sembra i de les llavors i de l’estima amb què se la
tracta. Jo em quedaria amb la terra: amb ganes i treball garanteix un grapat
de monedes segur, totes les temporades i, un sustent pels meus.
Al
pare li varen semblar unes paraules molt sensates, i va decretar que el fill
petit seria l’hereu i al seu germà li va donar la bossa de plata. Aquest
últim va marxar bufant, pensant que el seu pare li havia fet un menyspreu per
no deixar-li la granja en herència, però amb la bossa de plata a les seves
mans, ben aviat se li va passar l'enrabiada.
Després
de la mort del pare, va passar que, tal i com el germà petit havia dit:" Que la
plata en mans d’un neci no dura gaire". El germà gran va tenir de tornar al
costat del germà petit, que amb paciència i perseverança, ara tenia no només
una bona granja, un parell de vaques i uns quants jornalers, sinó que també
tenia un bonica esposa i l’estima dels familiars de la seva parella.
Així
que el jove egoista, no va tenir més remei que cedir a la voluntat del seu
germà de treballar com un simple jornaler, durant unes quantes temporades, fins
que el jove matrimoni va considerar que ja havia après la lliçó i li varen
permetre compartir el treball i el benefici de la granja.
Conte danès
Font: La cuna de magni
El nom del conte és: Odal ( la paraula s'utilitza per representar el concepte d'herència en l'àntic dret de propietat escandinau i, que encara és vigent a Noruega).
dimecres, 26 de maig de 2021
LES LLETRES: V
La vaca Ramona té una filleta
que s’anomena Blanqueta.
Avui en el prat li ensenya a la petitona
algunes herbes que són molt bones.
L’herba valeriana,
et tranquilitza i és molt sana.
La sàlvia, és la següent!
te la pots prendre o fer-ne un ungüent,
va bé per curar alguna ferideta
que tinguis a la poteta.
I l’herba Marialluïsa
també l’anomenen l'herba de la princesa,
va bé pel mal de panxa, per anar de ventre
i per treure totes les flatulències.
I si et fa mal el païdor,
el fonoll és el millor!
Marta Vilà
divendres, 21 de maig de 2021
EL PRÍNCEP I EL FALCÓ
Diuen, que va existir un príncep, que anava a tots els
llocs acompanyat pel seu fidel falcó i que feia servir per caçar. Però un dia, el príncep
es va fixar que el falcó atacava fins i tot als de la seva
mateixa espècie. Llavors, el príncep enfadat li va retreure:
—Ets una au forta, ràpida, intel·ligent… i creia que
també eres noble i lleial. Però… ¿Com puc confiar en tu, si ataques fins i tot als
de la teva pròpia espècie? Per què actues amb tanta maldat?
—Ho faig, es cert… Però ataco als de la meva espècie perquè ho he après de tu i de tots els teus. Com que vosaltres ho fèieu, vaig pensar que era correcte.
Moralina:
Diuen, que la principal forma d'educació és l'exemple, així que ves a compte amb l'exemple que dones als teus.
Adaptació de la Faula en vers,
de Felipe Jacinto Sala
diumenge, 16 de maig de 2021
EL GUACAMAI COMPRENSIU
En Picu era un guacamai que vivia a la selva tropical del Perú, la seva família era molt nombrosa, convivien moltes generacions en el mateix grup, els seus pares, tiets, avis, rebesavis, oncles, germans i moltíssims cosinets. Amb ells so passava molt bé, era molt divertit tenir una família tan gran, però a estones trobava a faltar estar en silenci. En el seu grup sempre hi havia molt de xivarri, les converses es feien interminables i a vegades, també es produïen discussions entre alguns familiars, que pujaven de to i acabaven amb forts crits. Quan hi havia alguna baralla, en Picu, que no suportava els enfrontaments, marxava del grup per estar sol una estona i tranquil·litzar-se.
Un dia que s’havia produït un malentès entre la seva mare i la tieta Lali, en Picu va marxar cap a la part alta del bosc, a fer un tomb fins que es calmessin els ànims. Ja feia estona que volava, quan va decidir parar-se a la branca d’un arbre a descansar, de sobte es va sorprendre, al veure un animaló que no havia vist mai en el tronc d'un arbre. En Picu el mirava i no li treia l’ull de sobre, aquell animal tenia el cos ple de pèl i unes llarguíssimes ungles, semblava que tenia la intenció de baixar del tronc, però ho feia d’una manera tan i tan lenta, que en Picu es va quedar adormit. Quan es va despertar, va veure que l’animaló per fi havia aconseguit arribar a terra. Llavors es va dirigir cap a ell per parlar una estona.
—Hola em podries dir quin animal ets? —va preguntar en Picu encuriosit.
—Sóc una femella d’os peresós i em dic Noni. I tu com et dius?
—Jo em dic Picu. He vist que has baixat del tronc, però per què ho fas tan lentament?
—No puc fer-ho més ràpid! —va respondre la Noni—. El meu organisme no m’ho permet, prou que voldria anar més ràpid, però el meu cos és lent i pesat i no pot córrer més.
—Renoi! —va dir en Picu—. Deu ser molt avorrit fer les coses tan a poc a poc?
—No t’ho pensis! —va contestar la Noni—. La meva vida és molt tranquil.la. Dels arbres obtinc el necessari per viure, no tinc gaires maldecaps, només m’haig d’amoïnar per les àguiles harpies i els felins, quan veig algun depredador, m’haig de quedar immòbil com una roca perquè no em vegi.
—Carai! Nosaltres quan estem en perill, sortim volant ràpidament! —va riure en Picu—. Veig que tenim vides molt diferents, però es molt enriquidor conèixer algú com tu, sempre s’aprenen coses que et sorprenen.
En Picu i la Noni varen tenir una llarga conversa fins ben entrat el vespre. Quan va arribar al seu grup, la seva mare el va renyar, perquè havia estat massa estona voltant sol pel bosc i tot el grup estava molt amoïnat. Tots patien per si li havia passat alguna cosa. Llavors, en Picu els va explicar molt emocionat que havia conegut un animal molt especial, un os peresós anomenat Noni i que s’ho havia passat genial!
Seguidament, en Picu va tenir d’escoltar les rialles i les critiques d’alguns membres de la seva família sobre la Noni. Alguns criticaven que era molt gandula, els altres que tenia el pèl ple de brutícia. També feien comentaris com que no tenia família… En Picu no entenia res, només deien coses dolentes de la Noni, com era possible si cap d’ells mai havia parlat amb ella. Així que en Picu en comptes d’enfadar-se, va decidir comprovar per ell mateix com era la Noni de veritat. Cada dia l’anava a veure una estona i aviat va descobrir un munt de coses interessants sobre els ossos peresosos com: que només baixen de l’arbre un cop al mes per fer caca i que l’enterren a terra, que les seves ungles tan llargues i fortes actuen com ganxos… I va descobrir que la Noni era una excel·lent narradora d’històries i que en sabia un munt!, cada cop que l'anava a veure n’hi explicava una. A la seva família no els agradava que anés a veure la Noni i tenien curiositat per saber el motiu de que en Picu i anés tan sovint. Però en Picu no deia ni piu del què feia amb la Noni i això provocava molta desconfiança i malestar en el grup. La mare d’en Picu i les seves germanes varen anar a parlar amb en Xato, que era un tuca amic de la família per parlar del problema que tenien.
—Bon dia Xato —va dir la mare d’en Picu. Et vinc a veure, perquè m’amoïna el meu fill, ja fa molts de dies que no em fa cas i s’ajunta amb males companyies.
—A què et refereixes amb males companyies? —va contestar en Xato.
—Estic parlant de l’os peresós, la Noni, no crec que sigui una bona influència pel meu fill, tota la família està escandalitzada de que en Picu es relacioni amb ella, és molt gandula i molt deixada, això influirà negativament en el caràcter del meu fill.
—Si tant us amoïna, per què en comptes d’estar parlotejant sense parar sobre el tema no li busqueu una solució? —va preguntar en Xato—. Per què algun de vosaltres no segueix en Picu quan marxa i vigila d’amagat que fa amb la Noni? I un cop ho sàpiga, podreu saber veritablement el que passa.
I així ho varen fer, un dia rere l’altre, sense que en Picu se'n adonés, un membre de la família el seguia d’amagat per escoltar la conversa i l'endemà després de que en Picu marxés, el grup parlava amb un membre de la família del que havia succeït el dia anterior. I cada dia es repetia la mateixa resposta: “Només parlaven d’històries”. Però va passar que com les històries que explicava la Noni eren molt interessants, es varen començar a produir baralles per triar qui aniria a escoltar la conversa entre en Picu i la Noni. En Picu que era molt espavilat, ja s’havia adonat en diverses ocasions com alguns membres de la família el seguien, però havia fet com si res. Un dia va escoltar una baralla que tenien els seus cosins, perquè tots volien anar a escoltar les històries de la Noni i, en Picu per tal de solucionar la situació, va parlar amb la seva família i els va demanar que els seus cosins poguessin anar amb ell, després li va preguntar a la Noni, i ella li va dir que cap cosa li faria més il·lusió que tenir més companyia. I així, gradualment, la Noni va veure com el nombre d’espectadors es va anar fent més gran. Tots, petits i grans, es varen adonar que la Noni era molt bona, simpàtica, agradable..., i que les històries que explicava eren molt divertides. Qualitats, que en principi, només havia descobert en Picu, perquè era molt més observador i tolerant que els altres guacamais.
Marta Vilà
dimarts, 11 de maig de 2021
LES LLETRES: W
El wapiti Alfred
viu al Canadà i és anglès,
i en comptes de dir Sí diu :Yes!
Ell es pensa que és un gran actor,
fa papers de cowboy, clow, de doctor,
també balla el boogie-woogie,
i en comptes de dir Adéu, diu: Bye!
Marta Vilà
Subscriure's a:
Missatges (Atom)