Fugissera
i silenciosa,
durant
el dia roman pràcticament quieta,
i
gràcies al seu plomatge
es
mimetitza amb el paisatge.
Al
capvespre surt a buscar menjar,
va
caminant i balancejant-se una miqueta,
i
li agrada sortir a volar durant la nit,
es
sent més segura i fa més fresqueta.
Marta Vilà
Un
dia es varen associar una fura i una gata, per beneficiar-se les dues, d’una
quantitat molt gran de rates que s’havia apoderat d’una casa. Durant molts dies
varen viure com reines i de la relació en va néixer una gran amistat.
La
gata caçava poc, perquè les rates eren molt grosses i no les podia agafar tota
sola; però la fura l’ajudava. Tanmateix la fura n’agafava moltes, i ni donava una
part a la seva companya. La gata per la seva part, i perquè variés de menjar, li
guardava alguna cosa del que li havien donat els amos de la casa.
Però,
de mica en mica, les rates varen anar escassejant i la fura es menjava les
poques rates que podia caçar. La gata, que havia tingut família, tampoc li
donava res a la fura, ja que amb prou feines tenia per viure.
Va
venir la pobresa i hi varen haver enfrontaments entre les dues.
Així
passa sovint entre els mateixos homes, que en lloc de compartir els últims
trossos de pa, se’ls acaben tirant pel cap.
Un
dia la fura, mig morta de gana, va veure passar a prop d’ella un dels gatets de
la gata, i se’l va menjar. La gata quan va tornar, va buscar el seu fillet;
però no en va trobar ni rastre.
L’endemà,
la fura, en va caçar un altre. La gata, aquesta vegada la va veure i va córrer
cap a ella, però va fer tard, perquè ja se l’havia menjat.
La gata va posar el crit al cel i va desfer la societat. I la pobre gata va pensar: Que era millor estar sola que mal acompanyada!
Era primavera i els camps mostraven la seva bellesa, l’herba era tendra i les flors guarnien el paisatge amb els seus espectaculars colors. Com a molts llocs del món, en un prat d’Amèrica Central hi havia un eixam d’abelles, el seu rusc penjava de la branca d’un arbre i, les abelles estaven molt atrafegades buscant pol·len per mantenir la seva descendència.
Un sèrie de successos tràgics va trasbalsar la vida de la comunitat, i és que cada dia quan tornaven totes les abelles, s’adonaven que tristament, una d’elles havia desaparegut i no sabien què li havia pogut passar... Durant molts dies la situació no va canviar i eren moltes les abelles que no havien tornat a casa.
Un matí, una abella soldat es va adonar del motiu de que hi haguessin tantes baixes en el rusc, estava fent la guàrdia com cada dia, quan va veure que de la part de darrera del rusc apareixien unes antenes molt llargues, seguidament, va apreciar un cap terrorífic amb uns ulls hipnòtics i el que li va fer més por, eren uns apèndixs gegants que li sortien de la boca. L’abella va entrar ràpidament dins els rusc i va anar a parlar amb la reina, li va descriure fil per randa el que havia vist, després de la descripció, la reina ho va veure clar, sense dubte es tractava d’un pregadéu i li va dir que el seu nom científic era (mantis religiosa). Un gran enrenou va córrer pel rusc, doncs totes les abelles tenien por de sortir a buscar nèctar de les flors, si hi havia aquella terrible bestiola rondant per allà. Amb molta cura, sortia cada dia l’abella soldat a veure si el pregadéu havia marxat, però desgraciadament ell no es movia del lloc i es fregava les mans esperant una presa. Després d’un parell de dies, les reserves al rusc havien baixat, calia pensar una estratègia per foragitar l’enemic o amb els dies moriren totes les abelles de gana, el que les feia patir més, eren les cries d’abella, perquè essent tan vulnerables no sobreviurien gaires dies.
Però el pregadéu no estava disposat a marxar, i les abelles varen decidir atacar-lo. Però com ho farien? Ell era molt més gran i fort que elles.
Un dia, varen traçar un pla, varen agafar una part de les reserves de mel que tenien i es varen dividir en grups per tal de facilitar la tasca, varen omplir nombrosos recipients amb mel per tal d’abocar-la sobre l’enemic i així, intentar obstaculitzar la seva visió, els seus moviments i poder fer-lo caure del rusc. Van pensar que potser en aquest intent també moririen algunes abelles..., però no els quedava cap altra opció, doncs el més important era el benestar de l’eixam.
De bon matí, va sonar l’alarma al rusc i totes les abelles varen sortir alhora per enfrontar-se al pregadéu, alguns grups d’abelles l’empentaven per fer-lo caure i d’altres li llançaven mel a sobre. En pocs minuts, el pregadéu va quedar convertit en un caramel, semblava una piruleta perquè només li quedaven sense mel les potes del darrere, la resta del cos el tenia ben untat. Al final varen aconseguir fer-lo caure del rusc. Totes les abelles estaven molt contentes i brunzien d’alegria, per fi havien aconseguit derrotar l’enemic. El pregadéu va quedar estès sobre l’herba, immòbil i esgotat, moments després la sort va fer, que un ós formiguer passés per allà, en sentir aquella oloreta de mel, es va acostar al pregadéu, el va agafar amb les seves llargues urpes i es va estirar una estona sota l’arbre a assaborir aquella "delicatessen" que havia trobat, amb la seva llarga llengua, llepava i llepava el pregadéu, no el va deixar anar fins que no en va quedar ni una sola gota de mel.
El pregadéu, després d’aquella mala experiència, mai més es va tornar a acostar al rusc, i les abelles varen poder sortir a buscar mel tranquil·les, amb la satisfacció, d’haver resolt totes juntes el gran problema que se’ls havia presentat i, que havien aconseguit solucionar, gràcies al seu enginy i al seu sentiment de pertinença a una comunitat.
El
coll corbat,
el
bec llarg i groguenc,
i l’esquena i les ales
de
color grisenc.
Una
taca negra sobre l’ull,
al
clatell dues fines plometes,
sota
la gola una barbeta,
i les potes llargues i groguetes.
