diumenge, 17 d’octubre de 2021

LA TARDOR QUE JO CONEC

 



La tardor que jo conec

té gust a raïm i cep,

d’olivera i pluja fina,

de bolets amb julivert.

La tardor que jo conec.

 

La tardor que jo conec

les petjades fan crec-crec,

botes d’aigua i un paraigua

i el vent que s’enduu barrets.

La tardor que jo conec.

 

La tardor que jo conec

porta figues i fruits, secs

mandarines i magranes

i el primer dia de fred.

La tardor que jo conec.

 

La tardor que jo conec

té gust a raïm i cep,

d’olivera i pluja fina,

de bolets amb julivert.

La tardor que jo conec.

 

Música: Dàmaris Gelabert

Àlbum: Cançons Populars & noves.



dimarts, 12 d’octubre de 2021

ACUDIT 60: ANIMALS A LA SELVA

 



Un grup d’animals estan a la selva molt avorrits i decideixen jugar a explicar acudits, però d’una forma molt macabre. La condició per explicar un acudit és: Que l’acudit ha de ser molt bo perquè tots els animals riguin i, dictaminen que si hi ha un sol animal que no riu, el que expliqui  l’acudit ho pagui amb la seva vida. 

Comença la girafa a explicar un acudit molt bo, tots riuen  menys la tortuga que es mostra molt seriosa, per tant maten a la girafa, després pregunten:

—El següent?

La majoria diu:

—L’elefant, l’elefant—. L’elefant intenta escapolir-se, però no pot, així que decideix explicar un acudit igual de bo que el de la girafa, com la vegada anterior tots riuen, excepte la tortuga que es mostra un altra vegada molt seriosa, per tant maten l’elefant, després pregunten:

—El següent? 

I diuen:

—El mico, el mico—. El mico explica un acudit dolentíssim i ningú riu menys la tortuga que riu escandalosament, llavors el lleó li pregunta a la tortuga:

—I tu, de què rius ara?

I la tortuga respon:

—És que acabo de captar l’acudit de la girafa!




dijous, 7 d’octubre de 2021

LES LLETRES: R

 


El ratpenat Onorat

s’ha ben enamorat,

d’una ratapinyada molt bufona

 que no menja mosquits ni papallones.

 

L’Onorat li ha recitat un poema,

i li ha portat un ram de flors,

i a la ratapinyada li han pujat els colors.

 

 com que la ratapinyada és vampiresa,

se li ha llençat als braços

i el coll  li ha mossegat,

per demostrar-li com li ha agradat.

Marta Vilà


divendres, 1 d’octubre de 2021

LA IGUANA AGRESSIVA

 


A l’illa de Cuba hi havia moltes iguanes, però n’hi havia una que tenia molt mala fama i s’anomenava Lando. La iguana en qüestió tenia molt mal caràcter, i es dedicava a increpar i fer la guitza a les seves companyes. Un dia totes les iguanes de la seva colònia es varen cansar del seu comportament i el varen expulsar de la petita platja on vivien i,  li varen demanar que no tornés mai més...

En Lando va tenir de buscar un nou lloc on viure, lluny de la seva colònia. No va trigar gaire, doncs la illa on vivia era plena de petites platgetes  i de grans extensions de manglars.

Els primers dies, la iguana es sentia molt feliç de viure sola en aquell lloc tan paradisíac. Però amb els dies es va anar avorrint de no tenir ningú amb qui discutir, que era el que feia habitualment... 

Un dia, mentre estava assaborint les fulles tendres d’un arbre, se li va acostar un minúscul colibrí, era tan remenut, que la iguana el va confondre amb un insecte i quan li va passar per davant de la cara, amb la pota, li va ventar una patacada que el va deixar estabornit. El pobre ocell va caure a terra i va trigar un minuts a recuperar-se de l’ensurt, després, es va dirigir cap a la iguana i li va dir:

—Ei! Es pot saber perquè m’has atacat?

—Qui jo! —va respondre la iguana.

—Sí t’he vist com ho feies. Tens molta mala baba! Jo no t’he fet res i ni tant sols t’has preocupat per saber si havia pres mal.

En Lando en comptes de disculpar-se es va posar a riure i el colibrí va marxar ben enfadat.

L’endemà, el colibrí va anar a veure en Lando per parlar una estona amb ell, doncs encara estava enfadat pel que havia succeït el dia anterior.

—Una altra vegada ets aquí! —va cridar en Lando al veure’l —. Marxa!, que ets un pesat.

—Vindré tantes vegades com calgui fins que em demanis perdó!

—En Lando estava molt desconcertat amb aquella resposta.

—Si no marxés, t’esclafaré com un mosquit!

—Ara marxo, però demà ens tornarem a veure les cares —li va dir el colibrí.

I així, un dia rere l’altre, el colibrí va anar a veure la iguana fins que va aconseguir que li digués: Perdó!

Ho va dir amb la boca ben petita, però el colibrí es va donar per satisfet.

Aquell minúscul colibrí, era tossut i molt insistent i tenia curiositat per conèixer la vida d’aquella iguana tan malcarada, i no va parar fins que en Lando, li va explicar tot el què li havia passat a la seva antiga colònia.

 

—Aquelles iguanes sempre em portaven la contraria! —deia en Lando amb ressentiment—. Em feien enfadar, i es clar, algunes vegades vaig perdre el control i se’m va escapar alguna mossegada, ho vaig fer sense voler...

Allà, ningú m’estimava i tots m’odiaven per com era.

Però saps que et dic: Que jo soc així!  i aquí no li agradi que s’hi posi fulles! —va acabar dient en Lando.

—Ara, que m’ho has explicat, ets sents millor? —va preguntar el colibrí.

—Sí —va contestar més tranquil en Lando.


Aleshores, el colibrí va voler escoltar la versió de la comunitat d’iguanes i una tarda les va anar a veure. Les iguanes li varen explicar el caràcter tan difícil que tenia en Lando. Ell sempre volia imposar les seves opinions i, quan alguna iguana li portava la contraria, perdia els nervis i la situació acabava amb una forta mossegada. Moltes iguanes li varen ensenyar la cicatriu de les dents d’en Lando.

El colibrí després de la conversa amb les iguanes, va intentar trobar una solució, per poder ajudar a en Lando a controlar la seva agressivitat. Va demanar a uns amics seus, els flamencs, si li podien donar un cop de mà i ells varen acceptar encantats.

La colònia de flamencs es va instal·lar a la mateixa platja que en Lando i la iguana estava molt contenta amb aquells nous veïns tant sorollosos, i que feien que la seva vida fos més entretinguda. La iguana els observava durant moltes hores, n’hi havia d’adults, de petitons. El més graciós és que tots participaven en la criança dels pollets. I el que més el sorprenia és que vivien en pau i harmonia, i se’ls veia tan feliços..., que a la iguana, amb els dies, li va començar a agafar un sentiment de tristesa, perquè ell  també havia viscut en una colònia  i ara es sentia sol.

El colibrí uns dies després,  el va anar a veure i li va preguntar:

—Què et passa Lando? Et veig molt ensopit.

—Fa dies que em sento molt trist, perquè no tinc cap amic.

—L’Amistat, és un gran tresor Lando... Però per tenir amics s’ha de  ser generós i seguir unes pautes de conducta. Com ara:

*Escoltar les opinions dels altres i encara que no hi estiguem d’acord acceptar-les.

*Als amics els hi podem explicar moltes coses, però també hem d’estar disposats a escoltar el que ells ens volen dir.

*No està bé ridiculitzar els amics, ni ferir els seus sentiments. I per sobre de tot, mai no es pot actuar  amb ells  amb violència.

*Amb els amics podem passar molts bons moments i en ocasions també ens podem enfadar, però hi ha d’haver un clima de respecte i  hem d’acceptar les peculiaritats de cadascú.

—Escolta’m bé, si segueixes aquests petits consells, segur que tindràs bons amics. N’estic segur!

I d'aquesta manera, aplicant els consells que li havia dit el colibrí, en Lando va aprendre a fer amics, i amb el temps en va aconseguir tenir molts.

I quan es va veure amb cor, va anar a la seva antiga colònia i els  va demanar disculpes pels problemes que ell havia ocasionat. I un cop varen fer les paus, en Lando de tant en tant, sorprenia la colònia amb una agradable visita i, totes les iguanes el rebien encantades!

Autora del conte: Marta Vilà

dissabte, 25 de setembre de 2021

LES LLETRES: S

 


En Benito és una serp molt formosa,

però li va passar una cosa molt curiosa.

Ja fa dies que la boca li degotava,

perquè produïa saliva

de manera intensiva.

 

Va decidir rentar-se la boca amb sabó,

i  encara va ser pitjor!

El metge el va ben renyar

i  unes pastilles li va receptar.

El medicament li va anar de primera!

I  va acabar amb la salivera.


Marta Vilà


diumenge, 19 de setembre de 2021

LA POR

 


Un rei famós pel seu coratge i imparcialitat, va perdre gairebé el seu regne i fins i tot l’últim dels seus soldats com a conseqüència dels violents atacs i saquejos de les tribus bàrbares. No li quedaven més que dos servidors i, el seu palau era l’última fortificació que impedia als conquistadors dominar el seu territori  i esclavitzar els pobles empobrits pel continu assetjament.

Va arribar un dia, en que va saber que els bàrbars avançaven cap a les portes de la ciutat amb la intenció d'envoltar el palau. Diuen que aquella nit, quan varen arribar les notícies de l’avanç enemic, varen veure la por i la responsabilitat reflexades a la cara del monarca, però en cap moment el varen veure abatut per la por.

A l’alba, el rei va ordenar als seus servidors que obrissin totes les portes i finestres i, acte seguit es va instal·lar en una de les seves muralles per observar l’arribada dels invasors. Immutable els va veure avançar fins a l’escalinata del palau.

Però la seva serenitat va pertorbar profundament als bàrbars. Aquests varen suposar que dins els palau els esperava una trampa. Llavors en comptes d’atacar el palau, el cap dels bàrbars va reunir els seus homes i es varen retirar.

El rei llavors va dir als seus servidors:

—Mireu, i no oblideu mai, que una mateixa emoció, la por, a ells els ha impulsat a fugir atemorits i a nosaltres ens ha motivat a mantenir-nos en el nostre lloc, trobant una resposta creativa a una situació tan aterridora.

(Conte Xinès)

 Reflexió:

La por és una reacció que es produeix davant d'un perill imminent. La por ens paralitza i ens bloqueja emocionalment i, fa posar tota la nostra atenció en l’estímul desencadenant.

Hi ha quatre estratègies per enfrontar-se a un estímul amenaçador: 

Immobilitzar-se, amenaçar o atacar, retirar-se, i tractar d’evitar l’atac de l’altre.

La por és una emoció molt útil a l’hora d’escapar dels perills, però no s’ha d’oblidar, que en cas de ser excessiva: dificulta gaudir en moltes ocasions dels petits o grans plaers de la vida.


dimecres, 30 de juny de 2021

ENS VEIEM AVIAT!

 



Tres Dites d’estiu:

 

* Sol d’estiu cou com el caliu!


* Tant d’hivern com d’estiu, si podeu, dormiu, dormiu.


* Si  a  l’estiu fa el dia clar, el sol duu el vent per la mà.




Ens veiem a finals de setembre.

Molts Petons i que tingueu un bon estiu!   



divendres, 25 de juny de 2021

NICOLAU, EL GRIPAU EGOCÈNTRIC

 



Vora del riu, hi havia un gripau que es deia Nicolau i vivia en un palau. No us penseu pas que era un palau com els que hi ha en els contes de prínceps i princeses, era un palauet fet de fulles  i branquillons d’arbres. En Nicolau es creia un gripau de l’alta reialesa, per això s’havia construït un palau. No menjava mosques ni mosquits, creia que  eren massa vulgars pel seu paladar, ell era un gran gurmet i només menjava caviar dels peixos més selectes del riu.
El riu on vivia era molt tranquil i poc cabalós. Estava ubicat en una plana a la vora d’un poblet molt antic i conegut pel pont que travessava el riu.
En Nicolau no tenia amics, perquè només pensava en ell i no li preocupava gens la vida dels altres animals que vivien al riu. Un dia, la senyora salamandra estava prenent sol sobre una roca i el va veure.
—Bon dia!  —li va dir.
Ell, va fer com qui no la sentia.
—Bah, què s’ha cregut aquesta, no tractar-me de senyor, a mi, que sóc tan important! —pensava.
La tortuga de rierol estava nedant una tarda quan, de sobte, es va veure sorpresa per un tronc que baixava pel riu. Tot d’una, va rebre una forta patacada al cap. En Nicolau en comptes d’ajudar-la, es va fer un tip de riure.


—És ben tanoca aquesta tortuga —va pensar.



En Nicolau creia que tenia la millor veu del món, per això a les nits es posava a cantar:

“Tararí, Tararà, sóc el millor gripau que hi ha,
d’aquest riu el més bonic, fixa’t bé  en qui t’ho ha dit,
sóc el més llest i cultivat, de la riba fins el llac”.                                                                                                                                  
La serp d’aigua l’escoltava mentre sortia de l’aigua.
—Que n’és de presumit —pensava.
El senyor gripau era el centre de totes les converses del animals del riu.
La senyora salamandra li comentà al tritó:
—Que el sents, aquest poca-solta, que diu que és millor que nosaltres.
La truita i la carpa també es varen ajuntar a la conversa.
—Arrogant!  quan menys s’ho esperi li donarem un bon escarment.
L’estiu va passar i va arribar la tardor i, com tots sabeu,  la tardor és època de pluges. Un dia plovia a bots i barrals i tots els animalons del riu no havien vist mai caure tanta aigua del cel.                                                                   
La salamandra, el tritó, la tortuga, la llúdriga i d’altres animals, estaven tan espantats que es varen refugiar en un cau per tal d'aixoplugar-se de la forta tempesta.                                                                                                               
En Nicolau es va tancar al seu palau de fulles.
—Quin mal temps que fa, potser que dormi una miqueta...
I tot despreocupat es va posar a dormir... Dormia i dormia plàcidament quan de sobte:
—Aire mare!, què passa?, sembla que tot es mou.
El riu havia crescut molt i s'enduia el palau aigües avall. En Nicolau va perdre el seu palau i va tenir molts treballs per sortir del riu.
Varen venir molts dies de pluja. Cap any havia plogut tant i en Nicolau no podia sortir a buscar el caviar que tant li agradava, perquè el riu anava molt ràpid. 
Amb els dies, es va anar aprimant,  ja no era el gripau formós i lluent que havia sigut i ara anava brut i estava tan prim que feia angúnia de veure.

—Oh, quina gana tinc!  Si trobés algun mosquit o qualsevol cosa, de bona gana me la menjaria, no faria tants escarafalls com abans —pensava.             


Alguns animalets es reunien en un cau, per tal d'estar més protegits de la pluja i del fred. Compartien els seus aliments i es feien companyia.
Nicolau va passar per davant del cau i els va veure. Es va fer un silenci enorme, ningú no li va dir res. Ell es va quedar tot moix i no va dir ni piu. Es va adonar que a la vora d'aquest cau hi havia un petit refugi i s'hi va instal·lar. No era com el seu palau, era un cau de fang, però li serviria de casa. Dins el cau, sentia els comentaris dels altres animalons.
—Heu vist, qui ha vingut? —va dir la salamandra.
—Sí, el senyor gripau, —va respondre el tritó —sembla que ara no canta!
De sobte la tortuga va comença a cantar una cançó:

“Tararí, Tararà, sóc el gripau més tibat que hi ha,
escarransit i presumit, fixa’t bé en qui t’ho ha dit,
estic sol  com un mussol, no m’amoïna ni em dol.”

Tots els animalets reien i reien.
—Quines idees que tens, tortuga!  És molt bona, aquesta cançó.
—Que hi torni! Que hi torni! —cridaven tots.
I ja tens la senyora tortuga  canta que cantaràs i tots riu que riu, altra vegada.                                                       
El senyor gripau dins del seu cau, s'anava posant de tots colors.
—Ostres, quina vergonya. —pensava—No tornaré a cantar mai més.
Les pluges varen cessar i la pau va tornar al riu. El sol lluïa de valent i tots els animalets varen sortir a veure'l. Tots, menys en Nicolau, que es moria de vergonya.
Van passar els dies i el gripau no volia sortir del seu amagatall. Estava tot deprimit i no tenia ni ganes de menjar.
 Aleshores, va sentir: 
—Escolta tortuga, —va dir la salamandra— fa dies que no veiem el senyor gripau?
—És estrany. —va dir la tortuga— Potser se l'ha emportat el riu?
La llúdriga va proposar:
—Escolteu, i si el sortim a buscar?
—Amb mi, no hi comptis. —va dir la tortuga— Es va ben burlar de mi.
—I tu, salamandra?
—Jo ara no puc, tinc molta feina. A més, a mi no em saluda mai, deu trobar que  sóc poca cosa.
En Nicolau, en sentir tot això, es va disposar a marxar a un altre lloc a viure.
—Mai no em perdonaran, com els he tractat...
Va agafar les seves coses i quan ningú no el veia,  va marxar. Anava caminant per la vora del riu quan de sobte, va veure que l'empaitava  la serp d'aigua.
—Socors! ajudeu-me! —cridava el gripau.
—Heu sentit algú que demana ajuda? —va dir el tritó.
—Sí, sí que se senten uns crits —va contestar la tortuga. Tots els animalets hi van anar corrents a veure què passava.
I  van trobar en Nicolau, esbufegant i a punt de ser cruspit per la serp.
—Ajudeu-me! —els cridava.


—Va, som-hi! —va dir el  tritó— L'hem d'ajudar! 
La llúdriga va sentir pena del gripau i va ventar una bona queixalada a la serp.                                                
—Ai mare, quin mal! —va fer la serp, que va marxar corrents. 
En Nicolau va quedar  amb la boca ben oberta, es va posar vermell com una tomata i, tot avergonyit, els va donar les gràcies.                                              
Disculpeu, m'he portat molt malament amb vosaltres, en canvi vosaltres m'heu salvat la vida. Estic tan decebut amb mi mateix. Em podreu perdonar? Us prometo que a partir d'ara no seré tan orgullós ni egoista. Us ajudaré en tot el que em demaneu. Us dec la vida.
Els altres animals varen decidir donar-li una segona oportunitat i varen prometre ser els seus amics si canviava la seva conducta. Ell els ho va agrair molt i va fer tot el possible per millorar el seu caràcter. I d'ençà  d'aquell dia, va ser un gripau més simpàtic i generós  i, tots els animals del riu el varen respectar i estimar molt.

I  als vespres, tots els animalets sortien junts a cantar.

Conte i dibuixos Marta Vilà


diumenge, 20 de juny de 2021

LES LLETRES: T



La tortuga Nicolasa

pren el sol a la terrassa,

llavors, de manera sobtada,

comença una forta ventada.

 

El xiprer i el taronger, com es belluguen!

i voleien moltes fulles.

De sobte, la tortuga rep un impacte,

ha rebut un cop de taronja

però la closca està intacte.

 

 la tortuga exclama:

Mare meva, quin terrabastall!

Me’n vaig a buscar un amagatall.


Marta Vilà



dimarts, 15 de juny de 2021

LA GUINEU INGÈNUA

 


Hi havia una vegada, una guineu que era molt bondadosa i confiada. Totes les coses que li explicaven els animals del bosc, se les prenia molt seriosament i no sabia diferenciar si li deien una veritat o una mentida. I si algun animal intentava posar-li en qüestió alguna cosa que algú li havia dit, la guineu es posava sempre en guàrdia i defensava la persona que li havia donat la informació, amb dents i urpes.

Un dia, la guineu va escoltar molt atentament una historia, que li va explicar un cérvol sobre la font de la felicitat, que feia així:

En un lloc secret d'un bosc màgic, hi ha un gran llac d'aigües cristal·lines i pures. El que fa especial aquest lloc, és l'aigua que brolla d'una font que es troba molt ben amagada entre la vegetació del bosc. A simple vista, sembla una font normal, però quan un prova la seva aigua, s'adona com  el seu cos  s'omple d'energia i se sent molt feliç. Diuen, que hi ha tastat aquesta aigua, mai més l'ha deixat de prendre perquè nota els  beneficis terapèutics que li aporta a la ment i al cos: percep molta pau, harmonia, plaer, ganes de viure  i també de riure.

 I fins i tot expliquen, que si un animal és molt poruc es torna valent i  si és indecís es torna decidit...

Al llarg dels anys, molts animals l'han buscat, però són pocs els que l'han aconseguit trobar.

Aquesta història, me la va explicar un amic meu  i, em va prometre que era ben certa —va dir el cérvol.

La guineu estava meravellada amb aquella història tan màgica i va pensar que el que li havia explicat el cérvol, era veritat.

I durant molts anys, va estar viatjant per tot el món, buscant la font de la felicitat. La guineu cada vegada se sentia més infeliç, perquè havia trobat centenars de fonts, a la Xina, a la Índia, al Nepal..., però cap aigua de les que havia tastat, no l'hi havia aportat cap sensació de les que li havia descrit el cérvol.

Cert dia, en que la guineu estava molt desanimada buscant la font de la felicitat, va veure un animal que la va sorprendre, perquè semblava molt feliç. Era un os bru, tenia un aspecte molt pintoresc, perquè portava una bufanda vermella lligada al coll. Però el que li va cridar més l'atenció, va ser la seva cara, els seus ulls tenien una gran brillantor i la seva boca mostrava un gran somriure. Llavors, la guineu va pensar que aquell os, segur que sabia on era la font de la felicitat i va decidir anar a parlar amb ell.



—Bon dia —li va dir la guineu—. Et puc fer una pregunta?

—I  tant  —va respondre alegrement l'os.

—Se't veu una persona molt feliç!

—Doncs la veritat és que ho soc molt!

—I quin és el motiu de la teva felicitat?—va preguntar la guineu encuriosida.

—El motiu de la meva felicitat, és que gaudeixo del dia a dia, m'encanta la tardor, veure com cauen les fulles, observar els ocellets del bosc, gaudir de les petites coses, reposar sota els arbres i somiar llocs màgics on no he estat mai. També m'agrada ajudar a alguns animals que han tingut un accident, com aquest petit ocellet, que fa uns dies es va fer mal en una ala, i ara, ja la té totalment curada. Oi que sí ocellet!

—Saps on és la font de la felicitat? —va preguntar la guineu.

—No. No n'he sentit parlar mai d'aquesta font. Però de veritat creus que la felicitat te la donarà una font? És una mica absurd el que em dius...

—No, no és absurd, és una història que em varen explicar, i jo sí que me la crec.

—Dons tu mateixa —va respondre l'os. No sé que et varen explicar, però el que has de saber és que la felicitat és dins teu. Quan la teva ment estigui en calma experimentaràs felicitat. Si fas coses que t'agraden, també sorgirà de tu la felicitat o, si ets generós amb els altres et sentiràs bé amb tu mateix.

—La guineu va escoltar l'os, i va reflexionar  un moment sobre el que li havia dit. Les respostes que li havia donat eren força coherents i semblava que deia la veritat.

Però després, va desconfiar, i va pensar:

"I si l'os m'està enganyant? I si sap on és la font de la felicitat, i no m'ho vol dir?"

Arran d'aquell succés, la guineu va decidir seguir buscant la font de la felicitat. I diuen que la va buscar per molts de llocs... Envejant trobar la felicitat en una cosa material, com una font. I sense gaudir, de totes les experiències i aventures, que li havien ocorregut al llarg del seu viatge.

Autora del conte: Marta Vilà