FELIÇ ANY NOU !!!

 

ELS MUPPETS: ODA A LA ALEGRIA

 

I per tancar l'any 2021, una versió  divertida de l'Oda a la Alegria!

HANNA BORINOT

 

Durant molt de temps, els borinots no volaven perquè pensaven que les seves ales eren massa petites per portar els seus cossos voluminosos. Fins que un dia...

QUE PASSEU UNES:

AL NADAL ROCK

 

Nànets band Rock és una divertida banda de rock and roll per a xiquetes i xiquets.

(versió de la nadalenca inspirada en Navidad Rock de Rebel Cats).

LES LLETRES: N

 

<a href="https://www.freepik.es/vectores/mano">Vector de Mano creado por freepik - www.freepik.es</a>

El Narval Osmar

també l’anomenen unicorn de mar,

neda per les aigues de Canadà i Groenlàndia,

i  actua amb els peixos com si estigués a Poli-làndia.

 

Amb el seu gran ullal els indica la direcció

i al peix que no creu el multa per infracció.

I  als més eixelebrats que actuen amb negliència,

els  hi posa les manilles i se'ls emporta amb urgència.

 

I quan algun peix li diu:  On és la teva placa?

S’enfada  i  amb la banya l’ataca !

Marta Vilà

ACUDIT 62: EL MESTRE PREGUNTA

 

El mestre li pregunta a en Jaumet:

—Les gallines per què posen els ous?

 

 I en Jaumet respon:

—Perquè si els llancen, es trenquen.

 

ACUDIT 61: ÀNECS

 

—Què li diu un ànec a un altre ànec quan corren un al costat de l'altre en una cursa?

 

—Anem empatats.

 

EL LLEÓ I L'HOME

 

Estava el vell lléo a la seva cova situada en un dels cims més alts d'uns turons, quan el seu fill, al contemplar-lo tan majestuós li va dir:

—Hi haurà pare, en tot el món un ésser més valent que vós?

—Sí fill —li va contestar el pare.

—Com pot ser pare? Quan jo, que soc el vostre fill, no tinc por de ningú i no respecto a cap altre animal més que a vós.

—No t’enganyis fill. En el món hi ha un animal més ferotge que ens guanya a tots;  per això, jo que era el rei del món, per no veure’m derrotat he tingut d’amagar-me entre aquestes muntanyes.

—Si vós em doneu permís aniré a caçar aquest animal i li arrabassaré  el domini del món. No crec que sigui tan valent! Quin animal pot ser tan gran perquè no m’atreveixi a atacar-lo?

—No és tan gran, fill, però és molt més astut que tots. S’anomena home. Mentre jo visqui, mai et donaré permís perquè vagis a lluitar amb ell.

I d’aquesta manera, el lleó jove es va tenir d’esperar rondinant i esmolant-se les ungles. Però un dia el vell lleó es va posar malalt i poc després va morir. Després de plorar-lo, el jove lleó va  amagar el seu cos sota unes branques i va pensar que havia arribat el moment d’anar a buscar l'home. Va baixar de les muntanyes cap a la vall per buscar-lo.

Primerament va trobar en una de les praderies un cavall escarransit.

—Bah! —va dir —, aquest no s’atrevirà amb mi. Ets un home? —li va cridar.

—No soc un home —va contestar el cavall

—Qui és l’home doncs?

—L'home, viu més avall i és un animal molt malvat  i valent. A mi em té sotmès i, com que volia ser lliure, va posar-me uns ferros a la boca, em va lligar amb aquestes corretges i amb uns esperons que es va col·locar en els talons, va pujar sobre meu i va començar a donar-me cops i a clavar-me els esperons pels laterals del ventre, fins que vaig tenir de fer la seva voluntat i portar-lo a on li venia de gust; quan es va cansar de mi, em va abandonar en un lloc molt àrid i gairebé em moro de gana.

—Tot això no t’hauria passat si fossis més espavilat —va respondre el lleó—. Jo estic buscant l'home per veure si és prou valent per lluitar amb mi.

El jove lleó va prosseguir el camí i més a baix, on començaven les granges, va veure darrera un tancat l’esquena d’un bou i les seves banyes. "Aquest és l’home! —va pensar—, i quines ungles tan enormes que té al cap, és estrany que no les tingui a les potes. Vaig a veure’l de prop".

—Ets un home? —va cridar.

El bou va començar a tremolar, espantat i amb una veu nerviosa va contestar:

—Jo no soc l'home. L'home viu més avall encara.

—Em vols fer creure que no ets un home i, es pot saber perquè tremoles com una fulla. Digue'm t’atreveixes a lluitar amb mi?

De que et serveix aquest cos tan enorme i aquestes defenses que tens al cap, sinó per triomfar sobre els que no són tan valents com jo. Baralla't amb mi si t'atreveixes!

—No, no ho faré, no tinc ganes de barallar-me i no soc valent, ja que l'home m'ha convertit en pacífic. Quan era més jove vaig voler revelar-me, llavors em va lligar amb un llaç, em va tombar al terra i em va marcar la pell amb un ferro roent. Encara avui dia em cou. Fixa't en la marca, aquí a la cuixa. I encara me'n va fer d’altres de pitjors, però que em fa vergonya explicar-les. També em va posar el jou i em va fer estirar el carro a cops de vara. I aquí em tens, patint; fins que a l’home se li passi pel cap de menjar-me.

—Tan gran i tan…covard! No serveixes per res. Me'n vaig.

I el lleó va seguir baixant en busca de l’home.

Ja divisava la plana quan el lleó va veure fum que sortia d'una masia i en silenci es va acostar al tancat. Un gos el va ensumar i va sortir a bordar. El lleó es va seure a esperar-lo i va pensar: " Aquest sí que ha de ser l’home, perquè m'havien dit que no era molt gran. A mi no em guanya aquest tap de bassa! Només crida però no s’atreveix a atacar-me". El gos bordava des de lluny.

—A veure, calla una mica! Ets tu l'home?

—No soc l’home, però el meu amo sí que ho és.

—Ja m'ho pensava, perquè tu no aguantes ni el primer atac. Vés i digues-li al teu amo que vinc a desafiar-lo; desitjo veure si és veritat el que diuen, que és el més valent del món.

Va marxar el gos i va tornar amb l'home que portava una escopeta carregada.

—Bah! —va dir el lleó—. Que estrany que és l’home! No porta el cap baix com nosaltres, de quina manera menjarà? Camina dret. Bah! Jo també m’assec sobre les potes de darrere per barallar-me perquè em quedin les potes de davant lliures; en què em pot superar? Ets tu l’home? —va preguntar quan el va tenir a prop.

—Jo soc l'home —va contestar el camperol.

—Vinc a barallar-me amb tu per saber qui dels dos és el més valent.

—D’acord —va dir l'home—, però perquè em baralli tens que fer-me enfadar. Insulta'm tu primer i després et contesto jo.

Llavors el lleó va començar a tractar-lo de lladre, saquejador, covard, abusador, malvat… fins que es va cansar d'insultar-lo.

—Ara em toca a mi —va dir l'home—. Aquí tens una mala paraula. I li va disparar un tret amb l'escopeta que li va ferir una pota.

—Ai, ai, ai, ai. Perdoni home, no em vull barallar més amb vós.

I el lleó va fugir, com ànima que s'emporta el dimoni, cap a l'interior de les muntanyes, per amagar-se en els cims dels turons.

Anava pensant el lleó: "Ja ho deia el llest del meu pare que no anés a barallar-me amb l'home; si només una mala paraula m’ha ferit la pota, que hauria passat si m'arribo a barallar amb ell?

I mai més va baixar de les muntanyes i es va mantenir ocult no fos cas que tornés a coincidir amb l’home.

Conte de Xile

(Adaptació)

(Font: www.uncuentotradicional.com)

LES LLETRES: O

 

L’Orca  Anuncació

ha perdut l’orientació,

volia anar a Oceania.

i ha acabat a Romania.

 

I és que el sistema d’ecolocalització,

cada dia li funciona pitjor!

I quan amb algun company es comunica,

la cosa més es complica.

 

No entenen res del què diu...

Es pensen que parla un altre idioma

i encara li  diuen: No et comprenc bufona !

Marta Vilà

EL XAI NEGRE

 

En el ramat va néixer un xai negre; i el pastor el mirava amb menyspreu, perquè el seu velló era d’escàs valor. Quan repartia entre els xais la ració de gra, sempre intentava que no pogués menjar la seva part; i un matí que el negre, queixant-se, l’ensordia amb els seus bels va exclamar:

—Calla, espellifat, que crides com si fossis blanc i ben vestit.

I el xai va contestar:

—És que la gana no fa diferència, i la mateixa necessitat de menjar té el negre espellifat com el blanc ben vestit.

 Autor: Godofredo Daireaux

EL GOT D'AIGUA

 

En una sessió de grup, un psicòleg va aixecar un got d’aigua. Tots esperaven la típica pregunta: “ El got està mig ple o mig buit?” No obstant va preguntar:

—Quan pesa aquest got?

Les respostes varen variar entre 200 - 250gr. El psicòleg va respondre:

—El pes no és en absolut  important. Depèn de quan de temps el sostinc. Si el sostinc un minut, no passa res. Si el sostinc una hora, em farà mal el braç i, si el sostinc un dia sencer, el meu braç s’adormirà  i es paralitzarà. El pes del got no canvia, és sempre el mateix. Però quan més temps l’aguanto, més em pesa i es fa més difícil de suportar.

I va continuar:

—Les preocupacions, els pensaments negatius, els rancors, el ressentiment, són com el got d’aigua. Si penses en ells una estona, no passa res. Si penses en ells tot el dia, comencen a fer mal. I si penses en ells tota la setmana, acabaràs sentint-te paralitzat i incapaç de fer res. Recordeu-vos de deixar anar el got!

Reflexió:

A vegades les preocupacions s’enquisten en els nostres pensaments i no ens deixen veure les possibles solucions. Preocupar-nos en excés i aferrar-nos als problemes, ens treu les forces per poder actuar i buscar solucions. Està molt bé ser conscients dels problemes i tenir presents les dificultats i els riscos, però emplenar el nostre cap de preocupacions durant molt de temps, fa que aquestes es facin molt més grans i la situació es torni esgotadora i perillosa per la nostra salut mental, és el que els psicòlegs anomenen, “efecte bola de neu”.

(Autor: desconegut)

LES LLETRES: P

 

El porquet Dakota

és una fidel mascota,

el deixen passejar pels camps

i  menja molts d’aglans.

 

Un dia un paràsit que es diu paparra,

se li va enganxar a l’orella, quina barra!

Aquell hoste xucla-sang era una molèstia,

quina picor que provocava aquella petita bèstia.

 

Quan el seu amo se’n va adonar,

unes pinces va anar a buscar,

i  li va extreure amb compte la paparra

que  donava al porquet  la tabarra.

 

Després li va posar un esprai desinfectant

i el porc se’n va anar tan feliç i campant.

Marta Vilà

ELS TRES PERCEPTES

 

Un caçador va atrapar una vegada un ocell molt intel·ligent que podia parlar setanta idiomes  i  l’ocell li va dir:

—Deixa’m en llibertat i t’ensenyaré tres preceptes que et seran molt útils.

—Digue’m aquests preceptes i et deixaré  lliure —va dir el caçador.

—Jura’m primer que mantindràs la teva promesa —va demanar l’ocell.

Quan l’home va haver jurat complir la seva promesa, l’ocell va dir: 

* El primer precepte és:  Que mai lamentis el que hagi ocorregut.

* El segon: Mai creguis el que és impossible i  més enllà de l’imaginable.

* I el tercer precepte: Mai tractis d’aconseguir l’inabastable.

Després de parlar, l’ocell li va recordar a l'home la seva promesa i li va demanar que el deixés lliure. El caçador va obrir les mans i va deixar que l’ocell s’allunyés volant. L’ocell es va posar sobre un arbre, el més alt de tots i burletament va dir al caçador:

—Home ets un ruc! M’has deixat escapar sense saber que tenia amagada en el cos una perla preciosa, una perla que és la causant de la meva gran saviesa.

Quan el caçador va escoltar aquest paraules, va lamentar haver deixat escapar l’ocell, va córrer cap a l’arbre i va tractar de trepar fins a la seva copa; però va fracassar en el seu esforç, va caure a terra i es va ferir una cama. L’ocell es va posar a riure i li va dir:

—Ets més ruc del que em pensava! Només fa una hora que t’he ensenyat  tres preceptes i ja no els recordes. Et vaig dir que mai et penedissis d’haver-me alliberat. També que  mai creguessis el que és impossible, i has sigut tan innocent com per creure que portava un perla valuosa en el cos. Només soc un ocell que haig de volar tot el dia en busca d’aliment. I finalment, et vaig aconsellar que mai tractessis d’aconseguir l’inabastable, no obstant, vas voler caçar un ocell que estava enfilat en un arbre i t’has lesionat una cama.

I seguidament, l’ocell va marxar en busca d’alguna cosa per menjar.

Conte d'Israel

(Font: www.uncuentotradicional.com)

EL LLEÓ I EL RATOLÍ

il.lustració: Milo Winter

Un lleó dormia plàcidament reposant el seu gran cap sobre les seves potes. Va succeir que un tímid ratolí va xocar inesperadament amb ell, el ratolí espantat i amb ànsies de fugir va passar per sobre el nas del lleó, fet que el va fer despertar  de la migdiada. El lleó es va enfadar i amb una de les seves potes va atrapar el ratolí amb la intenció de matar-lo.

—Perdona'm! —va suplicar el pobre ratolí —. Si us plau, deixa'm anar i algun dia t’ho compensaré.

Al lleó li va fer molta gràcia pensar que un ratolí podria ajudar-lo; però va ser generós i finalment el va deixar anar.

Uns dies més tard, mentre perseguia una presa pel bosc, el lleó es va quedar atrapat en una xarxa que havien col·locat uns caçadors, incapaç d'alliberar-se, va fer sentir el seu enuig per tot el bosc, amb el seus poderosos rugits. El ratolí va escoltar els rugits i  ràpidament va anar a ajudar el lleó que estava lluitant amb la xarxa. Llavors, el ratolí va córrer cap a una de les grans cordes que lligaven el lleó i va rosegar-la fins que es va trencar i així el lleó va quedar lliure.

—Vas riure quan et vaig dir que t’ho compensaria —va dir el ratolí—. Ara veus que fins i tot un ratolí pot ajudar a un lleó.

Moralina:

Mai menyspreïs les promeses dels més petits, si estan fetes amb honestedat quan arribi el moment les compliran.

Autor: Isop

LES LLETRES: Q

 

La Quetzal Enriqueta

no para mai quieta.

Es pensa que trobarà un tresor,

ple de diamants, maragdes i or.

 

Per això busca joies a la pila de ferralla,

però només troba quincalla.

També cerca minerals de tots colors:

Malaquita, quars,  turquesa…

Quina bellesa!

I amb el pas del temps el que era una passió,

s’ha convertit en una professió.

Marta Vilà

MOLTES FELICITATS!

 

 espaidecontes@hotmail.com

LA TARDOR QUE JO CONEC

 

La tardor que jo conec

té gust a raïm i cep,

d’olivera i pluja fina,

de bolets amb julivert.

La tardor que jo conec.

 

La tardor que jo conec

les petjades fan crec-crec,

botes d’aigua i un paraigua

i el vent que s’enduu barrets.

La tardor que jo conec.

 

La tardor que jo conec

porta figues i fruits, secs

mandarines i magranes

i el primer dia de fred.

La tardor que jo conec.

 

La tardor que jo conec

té gust a raïm i cep,

d’olivera i pluja fina,

de bolets amb julivert.

La tardor que jo conec.

 

Música: Dàmaris Gelabert

Àlbum: Cançons Populars & noves.

ACUDIT 60: ANIMALS A LA SELVA

 

<a href='https://www.freepik.es/vectores/arbol'>Vector de Árbol creado por brgfx - www.freepik.es</a>

Un grup d’animals estan a la selva molt avorrits i decideixen jugar a explicar acudits, però d’una forma molt macabre. La condició per explicar un acudit és: Que l’acudit ha de ser molt bo perquè tots els animals riguin i, dictaminen que si hi ha un sol animal que no riu, el que expliqui  l’acudit ho pagui amb la seva vida. 

Comença la girafa a explicar un acudit molt bo, tots riuen  menys la tortuga que es mostra molt seriosa, per tant maten a la girafa, després pregunten:

—El següent?

La majoria diu:

—L’elefant, l’elefant—. L’elefant intenta escapolir-se, però no pot, així que decideix explicar un acudit igual de bo que el de la girafa, com la vegada anterior tots riuen, excepte la tortuga que es mostra un altra vegada molt seriosa, per tant maten l’elefant, després pregunten:

—El següent? 

I diuen:

—El mico, el mico—. El mico explica un acudit dolentíssim i ningú riu menys la tortuga que riu escandalosament, llavors el lleó li pregunta a la tortuga:

—I tu, de què rius ara?

I la tortuga respon:

—És que acabo de captar l’acudit de la girafa!

LES LLETRES: R

 

El ratpenat Onorat

s’ha ben enamorat,

d’una ratapinyada molt bufona

 que no menja mosquits ni papallones.

 

L’Onorat li ha recitat un poema,

i li ha portat un ram de flors,

i a la ratapinyada li han pujat els colors.

 

I  com que la ratapinyada és vampiresa,

se li ha llençat als braços

i el coll  li ha mossegat,

per demostrar-li com li ha agradat.

Marta Vilà

LA IGUANA AGRESSIVA

 

A l’illa de Cuba hi havia moltes iguanes, però n’hi havia una que tenia molt mala fama i s’anomenava Lando. La iguana en qüestió tenia molt mal caràcter, i es dedicava a increpar i fer la guitza a les seves companyes. Un dia totes les iguanes de la seva colònia es varen cansar del seu comportament i el varen expulsar de la petita platja on vivien i,  li varen demanar que no tornés mai més...

En Lando va tenir de buscar un nou lloc on viure, lluny de la seva colònia. No va trigar gaire, doncs la illa on vivia era plena de petites platgetes  i de grans extensions de manglars.

Els primers dies, la iguana es sentia molt feliç de viure sola en aquell lloc tan paradisíac. Però amb els dies es va anar avorrint de no tenir ningú amb qui discutir, que era el que feia habitualment... 

Un dia, mentre estava assaborint les fulles tendres d’un arbre, se li va acostar un minúscul colibrí, era tan remenut, que la iguana el va confondre amb un insecte i quan li va passar per davant de la cara, amb la pota, li va ventar una patacada que el va deixar estabornit. El pobre ocell va caure a terra i va trigar un minuts a recuperar-se de l’ensurt, després, es va dirigir cap a la iguana i li va dir:

<a href='https://www.freepik.es/vectores/diseno'>Vector de Diseño creado por freepik - www.freepik.es</a>

—Ei! Es pot saber perquè m’has atacat?

—Qui jo! —va respondre la iguana.

—Sí t’he vist com ho feies. Tens molta mala baba! Jo no t’he fet res i ni tant sols t’has preocupat per saber si havia pres mal.

En Lando en comptes de disculpar-se es va posar a riure i el colibrí va marxar ben enfadat.

L’endemà, el colibrí va anar a veure en Lando per parlar una estona amb ell, doncs encara estava enfadat pel que havia succeït el dia anterior.

—Una altra vegada ets aquí! —va cridar en Lando al veure’l —. Marxa!, que ets un pesat.

—Vindré tantes vegades com calgui fins que em demanis perdó!

—En Lando estava molt desconcertat amb aquella resposta.

—Si no marxés, t’esclafaré com un mosquit!

—Ara marxo, però demà ens tornarem a veure les cares —li va dir el colibrí.

I així, un dia rere l’altre, el colibrí va anar a veure la iguana fins que va aconseguir que li digués: Perdó!

Ho va dir amb la boca ben petita, però el colibrí es va donar per satisfet.

Aquell minúscul colibrí, era tossut i molt insistent i tenia curiositat per conèixer la vida d’aquella iguana tan malcarada, i no va parar fins que en Lando, li va explicar tot el què li havia passat a la seva antiga colònia.

 

—Aquelles iguanes sempre em portaven la contraria! —deia en Lando amb ressentiment—. Em feien enfadar, i es clar, algunes vegades vaig perdre el control i se’m va escapar alguna mossegada, ho vaig fer sense voler...

Allà, ningú m’estimava i tots m’odiaven per com era.

Però saps que et dic: Que jo soc així!  i aquí no li agradi que s’hi posi fulles! —va acabar dient en Lando.

—Ara, que m’ho has explicat, ets sents millor? —va preguntar el colibrí.

—Sí —va contestar més tranquil en Lando.

Aleshores, el colibrí va voler escoltar la versió de la comunitat d’iguanes i una tarda les va anar a veure. Les iguanes li varen explicar el caràcter tan difícil que tenia en Lando. Ell sempre volia imposar les seves opinions i, quan alguna iguana li portava la contraria, perdia els nervis i la situació acabava amb una forta mossegada. Moltes iguanes li varen ensenyar la cicatriu de les dents d’en Lando.

El colibrí després de la conversa amb les iguanes, va intentar trobar una solució, per poder ajudar a en Lando a controlar la seva agressivitat. Va demanar a uns amics seus, els flamencs, si li podien donar un cop de mà i ells varen acceptar encantats.

La colònia de flamencs es va instal·lar a la mateixa platja que en Lando i la iguana estava molt contenta amb aquells nous veïns tan sorollosos, i que feien que la seva vida fos més entretinguda. La iguana els observava durant moltes hores, n’hi havia d’adults, de petitons. El més graciós és que tots participaven en la criança dels pollets. I el que més el sorprenia és que vivien en pau i harmonia, i se’ls veia tan feliços..., que a la iguana, amb els dies, li va començar a agafar un sentiment de tristesa, perquè ell  també havia viscut en una colònia  i ara es sentia sol.

El colibrí uns dies després,  el va anar a veure i li va preguntar:

<a href='https://www.freepik.es/vectores/arbol'>Vector de Árbol creado por valadzionak_volhwww.freepik.es</a>

—Què et passa Lando? Et veig molt ensopit.

—Fa dies que em sento molt trist, perquè no tinc cap amic.

—L’Amistat, és un gran tresor Lando... Però per tenir amics s’ha de  ser generós i seguir unes pautes de conducta. Com ara:

*Escoltar les opinions dels altres i encara que no hi estiguem d’acord acceptar-les.

*Als amics els hi podem explicar moltes coses, però també hem d’estar disposats a escoltar el que ells ens volen dir.

*No està bé ridiculitzar els amics, ni ferir els seus sentiments. I per sobre de tot, mai no es pot actuar  amb ells  amb violència.

*Amb els amics podem passar molts bons moments i en ocasions també ens podem enfadar, però hi ha d’haver un clima de respecte i  hem d’acceptar les peculiaritats de cadascú.

—Escolta’m bé, si segueixes aquests petits consells, segur que tindràs bons amics. N’estic segur!

I d'aquesta manera, aplicant els consells que li havia dit el colibrí, en Lando va aprendre a fer amics, i amb el temps en va aconseguir tenir molts.

I quan es va veure amb cor, va anar a la seva antiga colònia i els  va demanar disculpes pels problemes que ell havia ocasionat. I un cop varen fer les paus, en Lando de tant en tant, sorprenia la colònia amb una agradable visita i, totes les iguanes el rebien encantades!

Autora del conte: Marta Vilà