estic com embogit,
m’ho passo tan
bé
que no tinc
espera…
per tornar i
tornar
a repetir
l’acció,
que em dona
aquella bona
sensació!
Marta Vilà
Passejava
tranquil un conill pel camp, anava a visitar la seva amiga la “zarigüeya”, quan
de sobte va escoltar una veu llastimosa:
—Socooors!
Ajudaaa!
—Si
us plau, amic conill, no pots deixar-me aquí. Necessito que moguis un xic la
pedra per poder sortir.
—Però..., si et deixo sortir... Em menjaràs!
—Nooo.
Et prometo que no ho faré. Si em salves la vida, deixaré de perseguir-te per
sempre.
El
compassiu conill al final va decidir ajudar i, a base de molt d’esforç i petits
salts, va aconseguir moure la pedra el necessari perquè el coiot sortís del forat d’un
salt. En veure's lliure, el coiot el primer que va fer va ser acorralar el conill.
—Quina
gana que tinc, conill! No puc complir la meva promesa.
—Però..., no és just! Jo t’acabo de salvar la vida! —va dir el petit animaló.
—Ep!
Què és just i què no és just? El bé es paga amb el mal.
—Això
no és així! —va dir el conill.
—No?
Doncs farem una cosa. Preguntarem a tres animals, els primers que trobem i
depenent del que diguin, pagaré el teu acte amb el bé o amb el mal.
El
primer animal que va passar per allà va ser una vaca.
—Amiga
vaca —va dir el coiot—. Diga’m... És veritat que el bé es paga amb el mal?
—Ja
ho crec! —va respondre la vaca—. Jo he estat alimentant amb la meva llet els meus
amos durant tota la vida. Fins i tot s’han menjat les meves cries. I ara que soc vella,
em volen matar...
El
coiot va mirar amb un cert aire de superioritat el conill. Ja tenia un punt al seu
favor. Mentrestant va arribar un cavall vell. I davant la pregunta del coiot,
no va dubtar ni un segon:
—La
vida no fa més que pagar-te amb el mal les bones accions— va dir—. Jo he
treballat molts i molts anys, he carregat llenya, que he portat d’un costat a l’altre
en benefici dels meus amos... I ara que soc vell, m’abandonen a la muntanya
perquè em mori de gana.
—Ja
ho veus, conill... —va dir el coiot.
—Bé,
però encara en falta un! —va dir el conill.
El
tercer animal que va passar per allà va ser una tortuga. Li varen fer la
mateixa pregunta i ella va contestar:
Bé,
primer hauríeu de posar-me en situació. Així podria fer-me una idea...
—A
veure on eres tu, coiot?
—Mira
—va dir el coiot—. Jo estava tancat en aquest forat.
—D’un
salt el coiot va tornar a ficar-se en el forat fosc.
—I
tenia una pedra que no el deixava sortir — va afegir el conill—. Espera...
I
fent de nou petits saltirons, va col·locar de nou la pedra al seu lloc, com
estava al principi del conte.
—Vaja
—va dir llavors la tortuga—. Com que així ha anat tot... Ja ho veig.
—Sí —va
dir el conill—. Jo l'he alliberat i ell ara em mol menjar. Què puc fer? Deixo
que em mengi?
—Tu mateix... Ara pots decidir una altra vegada si vols treure o no la pedra? —va dir la sabia tortuga.
El
conill no ho va dubtar ni un segon i, fent petits saltirons va marxar del lloc. Va
pujar en direcció a la muntanya ben amunt i va deixar tancat el coiot a la seva sort.
Conte de Mèxic
Fa anys, un inspector va visitar una escola de
primària d'Argentina. Durant la seva supervisió va observar una cosa que li va
cridar poderosament la seva atenció, una mestra estava atrinxerada darrere d’un
escriptori, els alumnes feien un gran desordre, la situació era caòtica.
Va decidir presentar-se:
—Amb el seu permís, soc l’inspector de torn… Hi ha algun
problema?
—Estic aclaparada, senyor, no sé que fer amb
aquest nois… No tinc làmines, el Ministeri no ens envia material didàctic, no
tinc res nou per mostrar-los i no sé que dir-los.
L’inspector, que era un docent amb ànima de
professor, va veure un tap en el desordenat escriptori. El va agafar i amb seguretat
es va dirigir cap als nois:
—Què és això?
—Un tap de suro, senyor… —varen cridar els alumnes
sorpresos.
—Bé, D’on surt el suro?
—De l’ampolla senyor. El col·loca una màquina…, de
l’alzina surera, d’un arbre…, de la fusta…, —responien animosos els nens.
—I què es pot fer amb la fusta? —continuava
entusiasmat el docent.
—Cadires…, una taula…, un vaixell…
—Bé, tenim un vaixell. Qui el dibuixa? Qui fa un
mapa a la pissarra i col·loca el port més proper pel nostre vaixell? Escriviu a
quina província argentina pertany. I quin és l'altre port més proper? A quin
país correspon? Quin poeta va néixer allà? Què produeix aquesta regió? Algú
recorda una cançó d’aquest lloc? I es varen tractar temes de geografia, història,
música, economia, literatura, religió…
La mestra va quedar impressionada. Quan va acabar
la classe li va dir commoguda:
—Senyor, mai oblidaré el que m’ha ensenyat avui.
Moltes gràcies.
Va passar el temps. I l'inspector va tornar a l’escola i va buscar la mestra. Estava arraulida darrere del seu escriptori, a l’aula hi havia una altra vegada un total desordre i un gran desinterès per part dels alumnes.
—Senyoreta, Què ha passat? No se’n recorda de mi?
—Sí senyor, com podria oblidar-me'n! Quina sort que
ha tornat. No trobo el tap. On el va deixar?
Reflexió:
L’actitud creativa acaba amb les lamentacions i
excuses. És la qualitat de la percepció, l’acció intel·ligent que ens permet
superar els conflictes amb la riquesa d’alternatives que ens ofereix cada
situació.
 |
a href='httpswww.freepik.esvectorescaras-expresiones'Vector de caras expresiones creado por pch.vector - www.freepik.esa - |
Quan he ficat la
pota…
noto que l’he
feta ben grossa!
Per moments
m’agradaria desaparèixer,
tirar el temps
enrere,
i que tot hagués
anat d’una altra manera.
Marta Vilà
