L' os

 

Conten que fa molt de temps va existir a Rússia un emperador cruel, dèspota i capritxós. Un dia, al posar-se una de les seves jaquetes, li va caure un botó.

—Com és possible que s’hagi caigut un botó de la meva jaqueta? –va cridar el tsar, fora de si—. Que li tallin el cap al sastre!

El tsar va ordenar per tant executar al sastre l’endemà. Ja en el calabós, el vigilant li va portar el sopar. I al veure’l, l’home va començar a dir, compungit:

—Pobre tsar, pobre tsar…

El guarda, sorprès, li va rebatre:

—Com que pobre tsar? Pobre de tu, que al cap d’unes hores et quedaràs sense cap!

—No ho entens —va seguir dient el sastre —Què creus que és el més important pel tsar?

—M’imagino que la ciutat…

—No, no…

—La seva dona?

—Tampoc.

—Les seves riqueses!

—Algú més important…

—El seu os! El tsar adora a aquell animal!

—Sí! Així és! I el pobre ja no podrà escoltar-lo parlar…

—Parlar? A cas pot parlar un os?

—Es clar, només si n’hi ensenyen. Jo no puc ensenyar-n’hi, però perquè moriré demà… Ja no s’hi podrà fer res.

El carceller, que buscava els favors del tsar constantment, va anar corrents a explicar-li el que havia dit el sastre i ell mateix va baixar a las masmorres sorprès.

—Explica’m, sastre, Què és això de que pots ensenyar a parlar al meu os?

—Sí, sa majestat, jo sé com fer que el seu os parli.

—De veritat? Doncs demostra-m’ho.

—Oh, altesa, no es pot ensenyar a parlar a un os en unes poques hores, ni en un dia… Es necessita molta dedicació i treball. I jo moriré demà, així que…

—Ja, ja… I quan de temps necessitaries?

—Depèn de la intel·ligència de l’os.

—És molt intel·ligent! L’os més llest de tota Rússia!

—En aquest cas… en dos o tres anys, estarà preparat.

—D’acord. Retardo la teva pena de mort tres anys. Però pobre de tu si passat aquest temps no aconsegueixes que el meu os parli…

—Senyor, però hi ha un problema… Si em dedico a ensenyar a parlar a l’os, la meva família no tindrà res per menjar, perquè deixaré de ser sastre.

—Et pagaré i mantindré a la teva família. Però tu centrat en ensenyar a parlar al meu os.

Així va ser com el sastre va sortir aquella mateixa nit del calabós i va anar directe a la seva casa, on la seva dona el va abrasar entre llàgrimes.

—Com és que t’han deixat anar?

—Li vaig prometre al tsar que ensenyaria a parlar al seu os en tres anys.

—Com? Estàs boig? Això és impossible! Tu no saps ensenyar a parlar a un os!

—Ja, però això ell no ho sap. I ara estic viu. Tinc tres anys per endavant, i llavors, ja es veurà… Potser que el tsar mori. O jo. O qui sap,  potser aconsegueixi fer parlar l’os…

Conte Rus

Conte compilat per: Jorge Bucay

Reflexió:

Viure el present es impedir que els patiments que experimentem en el futur no ens turmentin en aquest moment. Es deixar de costat els mals pensaments que vàrem viure en el passat i gaudir del que tenim ara.

Per  viure el present és necessari ser conscient de que l’únic que pots controlar és el que estàs pensant i fent en aquest precís moment.

La millor manera de ser feliç és vivint el present, sense amoïnar-nos excessivament pel que passarà en el futur i sense estar tota la estona enyorant el passat  i,  prendre cada dia com si fos un regal.

Acceptar el que tenim i pensar que podem gaudir-ho, no només ens ajudarà a centrar-nos en el que podem controlar. A més a més d’això, ens ajudarà a tenir una visió més positiva sobre la vida i a viure el present, tal i com és.

El bambú japonès

 

imatge creada amb IA

Hi havia una vegada dos agricultors que, de camí al mercat, es varen aturar en una parada d’un vell venedor de llavors, sorpresos per unes llavors que no havien vist mai.

—Mercader, quines llavors són aquestes? –va preguntar un d’ells.

—Són llavors de bambú i són molt especials –va contestar el mercader.

—I per què són tan especials? –indagaven els camperols.

—És difícil d’explicar. Emporteu-vos-les i llavors ja ho veureu vosaltres mateixos. A més a més, només necessiten aigua i adob –va respondre.

Els dos agricultors, curiosos i intrigats per aquestes llavors tan especials, varen decidir emportar-se'n un manat de cada varietat.

Quin seria el secret que amagaven? I en què es convertirien?

Un cop eren a les seves terres, els camperols van plantar les llavors i seguint les indicacions del mercader, varen començar a regar-les i adobar-les amb molta cura.

Però passaven els dies, les setmanes i els mesos i, mentre unes de les llavors ja havien crescut ( i les seves plantes ja havien donat els seus primers fruits), les llavors de bambú no germinaven i no passava res.

Llavors, uns dels camperols, molt enfadat per haver estat treballant en va, li va dir a l’altre:

—Aquell vell mercader ens ha enganyat amb les llavors. D’aquestes llavors no en sortirà mai res!

I així, pres de la ràbia, va decidir deixar de cuidar-les.

Tot i això, el seu amic, tot i que estava força desanimat va decidir seguir regant i abonant les llavors com a últim acte de fe i perquè, com que la feina estava dins de la seva rutina, no era per ell un gran sacrifici.

Van seguir passant els mesos.

I després un any sencer.

I dos.

I tres…

Fins a set – sí set anys –quan  aleshores en un tres i no res, va succeir la màgia i, en només sis setmanes, el bambú va créixer i créixer… fins arribar a una alçada de 30 metres.

Llavors, com era possible que el bambú trigués 7 anys i que només en sis setmanes pogués arribar a aquella mida? Va créixer només en sis setmanes? Era viable?

Doncs es clar que no.

En realitat, les llavors varen necessitar set anys i sis setmanes.

Durant els set primers anys, el bambú va tenir de generar un sistema d’arrels complex i necessari per  poder créixer d’una manera tan ràpida.

No estava inactiu, esta preparant-se.

Reflexió:

Moltes vegades  estem dins  d'un projecte, una relació o, en qualsevol activitat que se’t passi pel cap..., i com que no veiem resultats ràpidament l'abandonem de seguida.

I  per què ho fem?

Perquè en aquest món  de: "tot ho vull aconseguir ara mateix", ens supera la impaciència.

El conte ens suggereix que el resultat, la solució o la recompensa que busquem, pot estar a la volta de la cantonada i, que és millor no donar-nos per vençuts a la primera de canvi.

En aquesta societat, en  que la immediatesa sembla un factor indispensable per l’èxit, costa recordar que l’èxit real i mantingut en el temps requereix esforç, creixement  i temps, molt de temps.

Si et trobes en un moment en el que sembla que no passa res o, en el que et sents estancat, abans de desesperar-te, no desisteixis i recorda el bambú  japonès.

Pastanaga, ou o cafè?

 

Una filla es queixava al seu pare sobre la  vida i com de complicades  resultaven  les coses. No sabia que fer per continuar endavant i creia que es donaria per vençuda. Estava cansada de lluitar. Semblava que quan solucionava un problema, en sorgia un altre.

El seu pare, un xef de cuina, la va portar al seu lloc de treball. Allà va emplenar tres olles amb aigua i les va col·locar sobre els fogons. Aviat l’aigua de les tres olles es va posar a bullir. En una  de les olles va posar pastanagues, a l’altre ous i a l’última va col·locar grans de cafè. Les va deixar bullir sense dir ni una sola paraula.

La filla va esperar pacientment,  preguntant-se que estava fent el seu pare. Al cap de vint minuts el pare va apagar el foc. Va treure les pastanagues i les va col·locar en un bol. Va treure els ous i els va posar en un plat. Finalment, va colar el cafè i el va posar en un tercer recipient. Mirant a la seva filla li va dir:

—Filla, què veus?

—Pastanagues, ous i cafè —va respondre.

La va fer aproximar i li va demanar que toques les pastanagues. Ella ho va fer i va notar que eren toves. Llavors li va demanar que agafés un ou i el trenqués. Li va fer treure la closca i observar l’ou dur. Per acabar li va demanar que tastés el cafè. Ella va somriure mentre gaudia del seu agradable aroma. Humilment la filla va preguntar:

—Què vol dir això, pare?

Ell li va explicar que els tres elements s’havien enfrontat a la mateixa adversitat: l’aigua bullint, però havien reaccionat de manera diferent. La pastanaga era forta i dura; però després de passar per l’aigua bullint s’havia tornat dèbil i fàcil de desfer. L’ou havia arribat a l’aigua fràgil, la seva closca fina protegia el seu interior líquid; però després d’estar amb aigua bullint, el seu interior s’havia endurit. Els grans de cafè en canvi era únics; després d’estar a l’aigua bullint, havien canviat a l’aigua.

-Quin ets tu?- li va preguntar a la seva filla. Quan l’adversitat truca a la teva porta, com respons? Ets una pastanaga que sembla forta però que quan l’adversitat i el dolor la toquen, et tornes dèbil i perds la teva fortalesa?

Ets un ou, que comença amb un cor mal·leable? Posseïa un esperit fluït, però després d’una mort, una separació o una pèrdua de feina t’has tornat dur i rígid?

Per fora sembles la mateixa persona, per et sents amargat i aspre, amb un  esperit i un cor endurit?

O ets com un gra de cafè? El cafè canvia l’aigua bullint, l’element que li causa el dolor. Quan l’aigua arriba al punt d’ebullició el cafè té el seu millor gust. Si ets com el gra de cafè, quan les coses empitjoren tu reacciones millor i fas que les coses del teu voltant millorin.

—I tu quin dels tres ets?

 Autor desconegut

Decisions

 

Recordo  que un hivern el meu pare necessitava llenya; així que va buscar un arbre mort i el va tallar. Però després, a la primavera, va veure, desolat, que al  vell tronc d’aquell arbre li havien sortit brots nous.

El meu pare va dir:

“Estava segur de que aquell arbre estava mort. Havia perdut les fulles durant l’hivern. I feia tanta fred, que les branques es trencaven i queien com si no li quedés al vell tronc ni un xic de vida. Però, ara m’adono que encara que hi havia vida en aquell  tronc”.

I girant-se cap a mi, em va aconsellar:

“Mai oblidis aquesta lliçó. No tallis un arbre a l’hivern. Mai prenguis una important decisió  en els mals moments, quan estiguis en el teu pitjor estat d’ànim. Espera! Sigues pacient. La tempesta passarà. I recorda que la primavera tornarà”.

Reflexió:

Deixa per demà el que no puguis gestionar correctament avui. No passa res per aturar-nos. Ja sabem que allò que ens turmenta per dins ens genera malestar. Que hi ha coses que volem que canviïn i a vegades no sabem com solucionar-les. Però també és cert que quan alguna cosa ens martiritza en excés  podem prendre una decisió distorsionada. Que les emocions desagradables que se’ns generen no sapiguem com gestionar-les i no distingim els pensaments que ens porten a elles. I d’aquesta manera podem prendre una decisió d’una manera impulsiva, sense haver meditat i que al cap de poc temps és converteixi  en una altra qüestió a gestionar.

El valor de l'anell

 

Imatge creada amb: IA

—Mestre, vinc perquè em sento molt poca cosa. La gent em diu que no serveixo per res, que no faig res bé, que soc maldestre i força tanoca. Sembla que no importo a ningú i els altres no m'aprecien. Com puc canviar? Què puc fer per què els altres em valorin més?

El mestre, sense mirar-lo, li va dir:

—Em sap greu noi, però ara no puc..., primer haig de resoldre un problema que tinc. Potser més tard,  i després d’una pausa va afegir—. Però si vols em pots ajudar i quan acabi  de solucionar el problema que em preocupa, potser et podré ajudar.

—Encantat, mestre  —va respondre el noi, que es va sentir una altra vegada  menystingut  i que les seves necessitats havien estat postergades.

—Bé  —va assentir el mestre.

A continuació, es va treure un petit anell que portava sobre el dit petit de la mà esquerra i li va dir al noi.

—Tinc pressa per vendre aquest anell perquè tinc de pagar un deute. Necessito obtenir la quantitat de diners més gran possible, però no acceptis per ell menys d’una moneda d’or. Puja sobre el cavall que hi ha allà fora i cavalca fins el mercat. Marxa  ara i torna amb la moneda el més ràpid que puguis.

El jove va prendre l’anell i va partir.

Tot just va arribar va començar a oferir l'anell a tots els mercaders. Aquests el miraven amb un cert interès, fins que el jove deia el que pretenia obtenir per l'anell. Quan mencionava la moneda d'or, alguns reien, d’altres li donaven l'espatlla i fins i tot alguns s'indignaven.

Només un vellet va ser amable amb ell i, es va prendre la molèstia d’explicar-li que una moneda d’or era massa per entregar-la a canvi d’un anell tan petit, però que, per ajudar-lo, ell li oferia una moneda de plata i una andròmina de coure. El jove, que tenia instruccions de no acceptar menys d’una moneda d’or, li va donar les gràcies, però va refusar l’oferta.

Després d’oferir inútilment la seva joia a totes les persones amb les que es va creuar el mercat va pensar " ho he dit a més de cent persones", i abatut pel seu fracàs, va pujar al cavall  i  va tornar.

Quan hauria desitjat el jove tenir ell mateix aquella moneda d’or. Llavors podria haver-li lliurat al mestre per tal que l'alliberés de la seva preocupació i rebre d’ell el seu consell i ajuda.

Va entrar a l'habitació.

—Mestre  —va dir—. Ho sento, no m'és possible aconseguir el que em vares demanar. Potser hagués pogut aconseguir dues o tres monedes de plata, però no crec que jo pugui enganyar a ningú respecte del veritable valor de l'anell.

—Que important és el que acabes  de dir! jove amic —va contestar somrient el mestre—.  Primer tenim de saber el veritable valor de l’anell. Torna a pujar al cavall i ves a un joier—. Ningú millor que ell  el pot saber. Digue-li que voldries vendre l'anell i pregunta-li quants diners te'n donaria.

Però t'ofereixi el que t'ofereixi, no li venguis. Torna aquí amb el meu anell.

El jove va tornar a marxar.

El joier va mirar detingudament l'anell, el va examinar amb la seva lupa, el va pesar i després va dir:

—Digue-li al teu mestre que si el vol vendre de seguida, només li puc donar cinquanta-vuit monedes d'or.

—Cinquanta vuit monedes d'or? —va exclamar el jove.

—Sí, ho sento —va replicar el joier—. Segurament amb el temps podríem obtenir per ell setanta monedes, però si el vols vendre ràpidament…

El jove va correr emocionat a casa del mestre a explicar-li el que havia succeït.

—Seu –va dir el mestre després d’escoltar-lo —. Tu ets com aquest anell: una joia, valuosa  i única i com a tal, només et pot valorar un  expert. Creus que qualsevol pot descobrir a simple vista el teu veritable valor?

I dient aquestes paraules, va tornar a posar-se l'anell al dit petit de la seva mà esquerra.

Moralina:

No tots sabran valorar-te. Només aquells que realment et coneguin.

Autor: Jorge Bucay

Reflexió:

En diverses ocasions ens enfonsem i arribem a pensar que som poc valuosos, el motiu és potser  una mala paraula o un comentari que ens han dit  i ens ha ferit. Llavors la nostra autoestima baixa i ens posem tristos. No t’ha d’afectar el que altres pensin de tu. Cap d’ells possiblement aconsegueixi adonar-se del teu veritable valor. Només ho farà aquella persona propera que et conegui de veritat.

Canviant les meves creences

 

Fa anys, un inspector va visitar una escola de primària d'Argentina. Durant la seva supervisió va observar una cosa que li va cridar poderosament la seva atenció, una mestra estava atrinxerada darrere d’un escriptori, els alumnes feien un gran desordre, la situació era caòtica.

Va decidir presentar-se:

—Amb el seu permís, soc l’inspector de torn…  Hi ha algun problema?

—Estic aclaparada, senyor, no sé que fer amb aquest nois… No tinc làmines, el Ministeri no ens envia material didàctic, no tinc res nou per mostrar-los  i  no sé que dir-los.

L’inspector, que era un docent amb ànima de professor, va veure un tap en el desordenat escriptori. El va agafar i amb seguretat es va dirigir cap als nois:

—Què és això?

—Un tap de suro, senyor… —varen cridar els alumnes sorpresos.

—Bé, D’on surt el suro?

—De l’ampolla senyor. El col·loca una màquina…, de l’alzina surera, d’un arbre…, de la fusta…, —responien animosos els nens.

—I què es pot fer amb la fusta? —continuava entusiasmat el docent.

—Cadires…, una taula…, un vaixell…

—Bé, tenim un vaixell. Qui el dibuixa? Qui fa un mapa a la pissarra i col·loca el port més proper pel nostre vaixell? Escriviu a quina província argentina pertany. I quin és l'altre port més proper? A quin país correspon? Quin poeta va néixer allà? Què produeix aquesta regió? Algú recorda una cançó d’aquest lloc? I es varen tractar temes de geografia, història, música, economia, literatura, religió…

La mestra va quedar impressionada. Quan va acabar la classe  li va dir commoguda:

—Senyor, mai oblidaré el que m’ha ensenyat avui. Moltes gràcies.

Va passar el temps. I  l'inspector va tornar a l’escola i va buscar la mestra. Estava arraulida darrere del seu escriptori, a l’aula hi havia una altra vegada un total desordre i un gran desinterès per part dels alumnes.

—Senyoreta, Què ha passat? No se’n recorda de mi?

—Sí senyor, com podria oblidar-me'n! Quina sort que ha tornat. No trobo el tap. On el va deixar?

Reflexió:

L’actitud creativa acaba amb les lamentacions i excuses. És la qualitat de la percepció, l’acció intel·ligent que ens permet superar els conflictes amb la riquesa d’alternatives que ens ofereix cada situació.

El petit cangur

 

Un dia, el petit cangur va treure el cap pel forat de la bossa i va dir:

—Oh! Que n'és de gran el món. Mare, que puc anar a veure com és?

—Ja te l’ensenyaré jo, no cal que surtis de la bossa. Et podries fer mal o trobar males companyies i exposar-te a perills innecessaris —va dir la mare mentre acariciava dolçament el seu pèl suau—, jo soc una mare responsable i decent.

El petit cangur va sospirar, va callar i es va quedar quietó dins la bossa.

Però el petit cangur creixia, es feia gran i, quan gairebé ja no cabia dins la bossa, la mare li va ordenar:

—Et prohibeixo que creixis!

I  el petit cangur, que era molt obedient, va parar de créixer en aquell mateix instant.

El canguret, des de la bossa veia coses i feia preguntes a la mare. Era un noi intel·ligent i tot ho trobava interessant. Però la mare cangur estava molt molesta perquè no trobava la resposta a moltes de les seves preguntes. Al final un dia li va dir:

—Et prohibeixo que facis més preguntes!

I  el petit cangur no va preguntar mai més res.

Un dia,va succeir una cosa curiosa. El petit cangur, des del seu lloc d’observació, va veure una cangureta preciosa.

—Mare! —va dir—, em vull casar amb aquella cangureta.

—Ai! —va respondre la  mare—, em vols abandonar per anar-te’n  amb una cangur qualsevol?

—Et prohibeixo  que et casis!

I  el petit cangur no es va casar.

Quan la mare cangur es va morir el van treure de la bossa de la difunta mare. Era un animal estrany. El seu cos era petit, però semblava vell.

Quan el van deixar a terra tot el seu cos es va amarar d’una suor freda.

—Tinc por —va dir—. Si us plau em podeu posar en el tronc buit d’aquell arbre?

I el petit cangur va passar la resta dels seus dies mirant el món des de l’arbre.

De tant en tant comentava :

—Realment, que n’és de gran el món!

Font:

http://emocionat2blogspot.com

Reflexió:

Un nen sobreprotegit, és un nen al que se’l protegeix " tant i tant “, que se li impedeix ser qui és i adquirir les habilitats necessàries per desenvolupar-se sense por, amb fluïdesa, autoestima i seguritat en si mateix.

Els pares sobreprotectors aïllen els seus fills de qualsevol tipus de perill potencial, real o imaginari.

Miralls

 

Hi havia una vegada un ancià que es passava els dies assegut a la vora d’un pou d’aigua a l’entrada d’un poble.

Un dia, un jove se li va acostar i li va preguntar:

—Jo mai he viscut aquí. Com són els seus habitants?

L’ancià li va respondre amb una altra pregunta:

—Com són els habitants de la ciutat d’on vens?

—Egoistes i malvats. Per això estic molt content d’haver marxat d’allà —va dir el noi.

—Així també són els habitants d’aquesta ciutat —va respondre l’ancià.

Un temps després, se li va acostar un altre jove i li va fer la mateixa pregunta:

—Acabo d’arribar a aquest lloc. Com són els seus habitants?

L’ancià, novament va contestar:

—Com són els de la ciutat d’on vens?

—Són bons, generosos, hospitalaris, honestos i treballadors. Allà hi tinc tants amics que m’ha costat molt marxar —va afirmar el noi.

—També els habitants d’aquesta ciutat són així —li va contestar l’ancià.

Un cop el jove havia marxat, un home que havia portat els seus animals a beure aigua al pou i, que havia escoltat les dues converses, li va preguntar:

—Com pots donar dues respostes completament diferents davant de la mateixa pregunta?

—Mira —li va respondre—. Cadascú porta l’univers en el seu cor. Qui no ha trobat res bo en el seu passat, tampoc ho trobarà aquí. En canvi, aquell que tenia amics a la seva ciutat, també els trobarà aquí. Perquè les persones que es troben a elles mateixes, trobaran sempre el que esperen trobar.

 Autor desconegut

Reflexió:

Trobar-se a un mateix, significa, acceptar-se plenament, posar-se en valor, tenir confiança, connectar amb el nostre propòsit vital  i tenir la consciència d’estar en el camí.

Existeixen diverses maneres de connectar amb un mateix, la meditació, l’exercici, l’expressió artística, el silenci, el contacte amb la natura... amb totes elles es produeix el mateix procés i efecte, desconnectar per automàticament connectar.

On és la felicitat?

 

Un xic abans que la humanitat existís, es varen reunir diversos follets per fer una entremaliadura. Un d’ells va dir:

—Li hem de treure alguna cosa, però, quina cosa li traiem?

Després de pensar molt; un d’ells va exclamar:

—Ja sé! Li traurem la felicitat, però el problema és on l’amagarem perquè no la pugui trobar?

El primer follet va proposar:

—L’hem d’amagar en el cim de la muntanya més alta del món.

Però immediatament una altre li va replicar:

—No, recorda que l’home té força i que alguna vegada pot pujar i trobar-la; i si la troba un, tots sabran on es localitza.

Un altre follet va proposar:

—Llavors, amaguem-la en el fons del mar.

Però un altre va contestar:

—No, recorda que tenen molta curiositat i pot passar que algú d’ells construeixi un aparell per poder baixar al fons del mar i trobar-la.

Un follet més va dir:

—Amaguem-la en un planeta llunyà a la terra.

Però li varen replicar:

—No, recorda que tenen intel·ligència, i pot succeir que un d’ells construeixi una nau per viatjar a altres planetes i descobrirà on es troba la felicitat, llavors tots aconseguiran la felicitat.

L’últim dels follets, que havia estat en silenci escoltant atentament cada una de les propostes, va dir:

—Crec que sé on posar-la perquè realment mai la trobi.

Tots junts varen preguntar alhora:

—A on?

El follet va respondre:

—L’amagarem dins d’ell mateix; així estarà tan ocupat buscant-la a fora, que mai la trobarà.

Tots hi varen estar d’acord i des de llavors ha estat així: L’home es passa la vida buscant la felicitat sense saber que la porta dins seu.

Autor desconegut

Reflexió:

Existeix una cerca incessant per aconseguir la felicitat que ens porta a obsessionar-nos, sense saber que és realment i com s’aconsegueix. La felicitat és l’estat mental que tots els humans voldríem aconseguir, però quan ets conscient que ser feliç només depèn de tu mateix, t’alliberes de l’esclavitud d’estar buscant-la contínuament a l’exterior.

“Els homes obliden sempre que la felicitat humana és una disposició de la ment i no una condició de les circumstàncies”.

(Frase del filòsof:  John Locke)

El paquet de galetes

 

Hi havia una vegada una senyora que tenia de viatjar amb tren. Quan la senyora va arribar  a l’estació, la varen informar que el seu tren arribaria una hora tard. Una mica fastiguejada, es va comprar una revista, un paquet de galetes i una ampolla d’aigua. Va buscar un banc a l’andana central i va seure, preparada per esperar. Mentre feia una ullada a la revista, un jove es va seure al seu costat i va començar a llegir un diari.

De sobte, sense dir ni una sola paraula, ell  va estirar  la mà, va agafar el paquet de galetes, el va obrir i va començar a menjar. La senyora estava molesta; però no volia ser mal educada però tampoc volia fer veure que no passava res. Així que, amb un gest exagerat, va agafar el paquet, va treure una galeta i se la va menjar mirant fixament al jove. Com a resposta, el jove va agafar una altra galeta i, mirant a la senyora als ulls i somrient, se la va emportar a la boca. Molt enutjada, ella va agafar una altra galeta i, mostrant senyals d’ira, se la va menjar mirant-lo fixament.

El diàleg de mirades i somriures va continuar entre galeta i galeta. La senyora estava cada vegada més enrabiada, i el noi cada vegada més somrient. Finalment, ell es va adonar que només quedava una sola galeta, i ella va pensar: “ No serà tan poca-vergonya” mentre mirava alternativament al jove i al paquet. Amb molta calma el jove va estirar la mà, va prendre la galeta i la va partir en dues parts. Amb un gest amable va oferir la meitat de la galeta a la seva companya de banc. 

–Gràcies! –va dir ella prenent amb força el tros de galeta. –De res –va contestar el jove somrient, mentre menjava la seva meitat. Llavors els tren va anunciar la seva sortida. La senyora es va aixecar enfadada del banc i va pujar al seu vagó.

Des de la finestra, va veure que el noi encara estava assegut a l’andana i va pensar: "Que insolent i mal educat! Què serà d’aquest món!" De sobte va sentir la boca seca del disgust. Va obrir la seva bossa de mà per treure l’ampolla d’aigua i va quedar estupefacte, quan va trobar allà el seu paquet de galetes intacte.

(Autor desconegut)

Reflexió:

Quantes vegades el nostres perjudicis i decisions precipitades ens fan valorar erròniament als altres i prendre greus equivocacions. La desconfiança, ja instal·lada en nosaltres, fa que jutgem a les persones arbitràriament i que imaginem algunes situacions  preconcebudes allunyades de la realitat.

Quines són les teves pedres?

 

Cert dia, un expert motivador estava fent una conferència a un grup de professionals. Per deixar clar un punt, va utilitzar un exemple que els assistents no oblidaran mai.

Dret, davant un auditori amb gent de molt d'èxit va dir: “Voldria fer-los un petit examen”.

De sota la taula, va treure un gerro de vidre de boca ample i el va posar sobre una taula, davant d’ell. Llavors, va treure una dotzena de pedres força grosses i va començar a col·locar-les, una per una, en el recipient. Quan el gerro estava ple, va preguntar: “Està ple aquest gerro?”. Tots els assistents varen dir: “Sí ! ”

Llavors, va tornar a preguntar: “Estan segurs?” I  de sota la taula va treure un cubell amb roques petites. En va posar algunes en el recipient i el va moure, fent que les pedres més petites s’acomodessin entre l’espai buit que hi havia entre les pedres grans.

Després, va tornar a preguntar: “Està ple aquest gerro?”. Aquesta vegada, l’auditori ja suposava que tornaria a passar el mateix i un dels assistents va dir en veu alta: “Probablement, no”.

“Molt bé ”, va contestar l’orador, que a continuació va treure de sota la taula un cubell ple de sorra i en va posar una part en el gerro. La sorra es va acomodar entre l’espai de les pedres grosses i les petites.

Llavors, va tornar a preguntar: “Està ple aquest gerro”. Aquest cop vàries persones varen respondre alhora: “No ! ”

Una vegada més, l’orador va respondre: “Molt bé ! ”. I immediatament va treure una gerra plena d’aigua i va començar a emplenar el gerro amb les pedres, fins que aquest va estar ple del tot.

Quan va acabar, va mirar l’auditori i va preguntar: “ Quina creuen que és la moralina d’aquesta demostració?”

Un dels espectadors va aixecar la mà i va dir: El missatge és que no importa si el teu horari sembla que està ple. Si de veritat ho intentes, sempre podràs incloure més coses.”

“No necessariament –va replicar l’orador-. La veritat és que aquesta demostració ens ensenya que si no poses les pedres grosses primer, no podràs posar-les en cap altre moment”.

“Però per això –va aclarir-, abans t’has de preguntar quines són les pedres grosses de la teva vida. Un projecte que desitges fer funcionar? Compartir més temps amb la família? La teva fe, l’educació, les finances? Alguna causa que a la que vulguis donar suport? Ensenyar el que saps als altres?”

I per acabar va dir: “Així que avui a la nit o demà, quan recordeu aquest exemple, assegureu-vos de posar les pedres grosses de la vostra vida en primer lloc, perquè després no trobareu lloc per elles”.

Autor desconegut