dimecres, 28 de desembre de 2016

EL LLEÓ I L' ÓS










Un lleó i un ós es trobaren  en el mateix moment un cervatell , es varen batre  en duel per veure quin dels dos era el guanyador de la presa.
Una guilla que passava per allà, els va veure tan extenuats en  la lluita,  que va agafar el cervatell  i se’l emportà  a corre-cuita.
Quan l’ós i el lleó estaven esgotats i sense forces per aixecar-se, es varen adonar del què havia succeït i varen murmurar:
-Desgraciats de nosaltres! Tant d’esforç i tanta  lluita que hem fet i tot s’ho emportarà la guineu!

Moralina:

Per entossudir-nos en no voler compartir, ho podem perdre tot.
Autor: Isop

diumenge, 18 de desembre de 2016

LA CAMPANA DE LA JUSTÍCIA








En una petita població d' Itàlia, el rei Joan havia ordenat que s' instal·lés una campana al mig del jardí principal.
Podia estirar la corda qualsevol persona que hagués sofert alguna acció injusta, o se li negués un dret que li correspongués.
Quan el rei l'escoltava, immediatament avisava als seus consellers perquè resolguessin el conflicte. El seu so era freqüent. L'utilitzaven les persones que no rebien un sou pel seu treball, o els clients d'algun venedor de fruita que pujava excessivament el preu de les taronges i les pomes.
La campana es trobava en una petita torre i, amb el pas del temps, les branques d'una planta enfiladissa que creixia en el jardí varen anar pujant mica en mica fins a la corda, i es varen embolicar amb ella.
Hi havia en el poble un comerciant que tenia un cavall de càrrega. Aquest havia estat un animal fort i bonic que l'havia ajudat molt en el seu negoci. Però després d'anys de treball, l'animal s'havia fet vell. Quan va deixar de ser-li útil, el comerciant simplement el va desatendre. Li va deixar anar les regnes i el va abandonar a la seva sort.
Trist, el cavall vagava pel poble a la recerca de refugi i aliment. Una tarda va arribar al jardí on hi havia la campana. Es va acostar a la planta enfiladissa  i va començar a mossegar les seves fulles, perquè tenia molta gana. Al mossegar les fulles, va estirar la corda  i la campana va començar a sonar.
El rei es va pensar que el cavall demanava ajuda i va fer venir als jutges. Aquests varen descobrir que l'animal havia servit a un amo, mentre era fort i valent. Per això varen resoldre que era  l'amo qui  tenia de cuidar-lo,  ara que el cavall ja no podia treballar, i així se li va manar  que ho fes.
El cavall va passar la resta de la seva vida en un estable confortable. Sortia al pati a prendre el sol i quan tenia gana  menjava palla i podia  beure aigua fresca de l'estany. De tant en tant el comerciant l'anava a veure i comprovava que estigués ben atès i  junts recordaven les aventures  viscudes en temps passats.

Conte   Italià





dimecres, 14 de desembre de 2016

ENDEVINA ENDEVINETA...




DE  LA  MIDA  D' UNA  NOU,

AMB  LA  CUA  PELADA,

I   ELS  GATS  QUAN  EL  VEUEN

LI  VENTEN  UNA  QUEIXALADA.


Marta  Vilà




La solució la trobareu en el vídeo






M' ENDEVINES?



Salta  de  pi  en  pi,

i  rossega  les  pinyes;

 dorm  cargolat,

en  un  cau  que  és  un  forat.


Marta Vilà



Si no ho sabeu mireu el vídeo






dissabte, 10 de desembre de 2016

EL BERNAT PESCAIRE









Un cert dia  un bernat pescaire, recorria la seva llacuna. Les aigües estaven tan calmades que es podien veure tots els bonics peixos que l’ habitaven. El bernat pescaire va veure passar una carpa i li hauria resultat molt fàcil, apressar-la amb el bec i que es convertís en un excel·lent mos.
Però com que en aquell moment no tenia gana va decidir esperar per menjar.
Unes hores més tard, va pensar en prendre l'esmorzar i va buscar a l'aigua la suculenta carpa, però ja se'n havia anat. Va poder veure nedant al voltant de les seves llargues potes unes tencas, les va mirar i va pensar:
-Tencas per mi? Com m'acontentaré, amb una carn tan ordinària i amb gust de fang?
Va seguir esperant a veure si la carpa apareixia, però només va passar un gobi molt petit.
I va dir:
-Obrir el bec un bernat pescaire, per un mos tan escàs? Déu no ho vulgui!
Però... al final el va tenir d'obrir, per un simple cuc, quan la gana ja era insuportable i sense voler-ho la necessitat va fer que deixes de costat les exigències.

Autor: Jean de la Fontaine
Moralina:

No menyspreïs el que és bo i humil; no siguis ruc, i tingues sempre present el bernat pescaire i el cuc.

dimarts, 6 de desembre de 2016

L'OR I LES RATES











Hi havia una vegada un ric mercader, que a punt de fer un llarg viatge, va prendre algunes precaucions.
Abans de marxar es va voler assegurar que la seva fortuna, un cofre ple de monedes d’or, estaria en bones mans i la va confiar a un dels seus millors amics.
Després d’un temps, va tornar, i el viatger va voler recuperar la seva fortuna. Però li esperava una gran sorpresa.
-Males noticies! –li anuncià el seu amic-. Vaig guardar el cofre  amb les monedes lligat amb set cadenats sense saber que a casa meva hi havia rates. Imagines el que va passar?
-No m’ho imagino -va contestar el mercader.
-Les rates varen foradar el cofre i es varen menjar l’or. Aquests animals són capaços de devorar-ho tot!
-Quina desgràcia! –es va lamentar el mercader-. Estic completament arruïnat, però no et sentís culpable, tot ha estat culpa de la plaga de rates!
Intentant dissimular el seu enuig, abans de marxar va invitar el seu amic a dinar a casa seva, l’endemà.
Aquella mateixa nit després de despedir-se, el mercader va anar a l’estable del seu amic i , sense que ningú el veiés, es va emportar el millor cavall que tenia.
Quan va arribar a casa seva el va amagar en un lloc segur.
L’endemà, el convidat va arribar amb cara de disgust.
-Perdona el meu mal humor, però acabo de patir una gran pèrdua, ha desaparegut el millor dels meus cavalls.
-L’he buscat pel camp i el bosc, però sembla que se l’ha empassat la terra.
-Es possible? –va dir el mercader simulant certa innocència-. No se l’haurà emportat un mussol?
-Què dius?
-Casualment ahir a la nit, a la llum de la lluna, vaig veure volar un mussol que portava a les potes un bonic cavall.
-Quina tonteria! On has vist, que un ocell que no pesa res, s’emporti una bèstia que pesa tants quilos!
-Tot és possible –contestà el mercader-. En un poble on les rates mengen or, perquè t’estranyés que els mussols robin cavalls?
El mal amic, vermell de vergonya, va confessar al mercader que l’havia mentit.
L’or va tornar al seu amo i el cavall al seu estable. Es varen demanar disculpes i perdó.
I...  Hi va haver un trampós que va saber el que era caure en la seva pròpia trampa.

Conte de l' Índia




diumenge, 4 de desembre de 2016

ENDEVINA ENDEVINALLA...



SEMPRE  VA  CARREGADA,

VIU  MOLTS  ANYS,

I   ÉS  MOLT  CALLADA.
Marta  Vilà


El vídeo conté la solució





ENDEVINA L'ANIMAL?



Tot un símbol eclesiàstic,

ocell urbà per excel·lència,

passeja cercant alguna engruna

i  mai perd la paciència.

Marta Vilà

La resposta la trobareu en el vídeo





dimecres, 30 de novembre de 2016

ELS MICOS BALLARINS









Un príncep tenia alguns micos entrenats per ballar.
Essent, naturalment, grans imitadors de les accions de l’ home, ells demostraven ser uns alumnes apropiats, i quan els vestien amb les seves robes  i màscares, ballaven tan bé com qualsevol dels cortesans.
L’espectacle era sovint repetit amb grans aplaudiments, fins que en una ocasió, a un cortesà se li va ocórrer fer una trapelleria, i va agafar de la seva butxaca un grapat de nous que va llançar sobre d' ells.
Els micos en veure les nous es van aturar, i es varen posar a actuar com el que eren micos, en lloc d’ actors.
Es treiren les seves mascares i s'estriparen  les robes, posant-se a lluitar l’ un amb  l’ altre per les nous.
L’espectacle del ball va arribar així al seu final entre els riures i  les burles de  l’ auditori.
Moralina:
Si vols canviar la naturalesa d’ un ésser, primer pensa en totes les circumstàncies possibles i diverses que podria trobar.
Autor: ISOP

diumenge, 27 de novembre de 2016

EL NEN I LES ESTRELLES









Diuen que una vegada hi havia un escriptor que vivia en una tranquil·la platja, en un poble de pescadors. Tots els matins caminava per la vora del mar per inspirar-se, i a la tarda, es quedava a casa escrivint.
Un dia, caminant per la platja, va veure un jove que es dedicava a collir les estrelles de mar que hi havia a la sorra i, una per una, les anava tornant al mar.
-Per què fas això? –va preguntar l’ escriptor.
-No ho veus? –va dir el jove.
-La mar està molt baixa i el sol brilla. Les estrelles  s’ assecaran i es moriran si les deixo a la sorra.
-Noi, hi ha milers de kilòmetres de costa en el món i centenars de milers d’ estrelles de mar escampades per les platges.
-Penses que pots aconseguir alguna cosa? Tu només tornes unes quantes estrelles a l’ oceà. Sigui com sigui, la gran majoria moriran.
El jove va agafar una altra estrella de la sorra, la llançà al mar, va mirar l'escriptor i li va dir:
-Per aquesta estrella haurà valgut la pena.
Aquella nit l’ escriptor no va dormir ni va aconseguir escriure res. A primera hora del matí es va dirigir a la platja, es va reunir amb el jove i els dos varen continuar tornant estrelles de mar a l’ oceà.
Moralina: Continua fent allò en el que creus, independentment de l’ opinió dels altres.


Conte:  Àrab


dimecres, 23 de novembre de 2016

ENDEVINA'M!


LA  BOCA  PROMINENT,

EL  NAS  AIXAFAT,

POT  TENIR  CUA,

O   EL  CUL  PELAT.

Marta Vilà


El vídeo conté la resposta





M' ENDEVINES?


Quin és l'insecte escabrós?


Que sense pregar

ni anar a l'església,

l'han fet religiós.

Marta Vilà


Si no ho sabeu mireu el vídeo







diumenge, 20 de novembre de 2016

LA GUINEU I EL LLEÓ VELL



Autor Il.lustració: Milo Winter




Un  vell  lleó, incapaç d’obtenir amb la seva força  menjar, va decidir fer-ho utilitzant la seva astúcia. Per aconseguir-ho  va dirigir-se  a una cova i es va estirar a terra, gemegant i fingint que estava malalt. D’aquesta manera, quan els altres animals passaven per fer-li una visita, els atrapava immediatament per menjar-se’ls.

L’havien anat a veure forces animals i tots havien mort a les seves urpes, quan la guineu esbrinà quin era el seu propòsit, també el va anar veure, va quedar-se a una distancia prudent de la cova, i li va preguntar al lleó com es trobava de salut.

-Per què no vols entrar a la cova guineu? – va demanar-li el lleó.

-De bon grat entraria –respongué  la guineu-. Si no veiés totes les petjades dels animals que han entrat i no han tornat a sortir.

Moralina:
Adverteix sempre a temps els indicis de perill, i així evitaràs que et facin mal. 

Autor:  Isop

dimecres, 16 de novembre de 2016

EL TIGRE, EL SAVI I EL XACAL










Aquest conte  indi explica la història d' un tigre engabiat que quan es va veure lliure no va voler complir un pacte. I és que les males intencions s’acaben pagant….
En un poble de la Índia hi havia un tigre que per les nits es menjava els xais i les ovelles de la gent. Un dia, varen aconseguir tancar-lo en una gàbia de bambú i la gent es va quedar tranquil·la, perquè ja no podia atacar als seus animals.
Un dia va passar un vell savi prop de la gàbia. El tigre li va dir que tenia molta set i li suplicà que el deixés sortir per anar a beure aigua al riu.
-Si et deixo sortir, em menjaràs? -va dir el vell savi.
-No, no et menjaré. Tot el contrari, t’estaré molt agraït i t’obeiré en tot. Només aniré a beure aigua al riu i tornaré a la meva gàbia. T’ho prometo.
El savi es va quedar pensant uns segons. Va pensar que el tigre deia la veritat i li va obrir la gàbia. Llavors, el tigre, que estava afamat i tenia molta set, va saltar sobre el savi amb la boca oberta m’entres deia:
-Oh! Vell savi, has estat molt innocent per deixar-me sortir. Ara et menjaré!
-No és just, això! Jo t’he alliberat i ara tu em vols menjar! M’has promès que no ho faries. Hem fet un pacte. No és just!
-Sí que és just. Tinc dret a menjar-te!-va replicar el tigre.
-Però jo he confiat amb tu -va respondre el savi. Farem una cosa. Preguntarem a tres éssers  vius que passin per aquí si és just que em mengis. Si tots tres diuen que sí, no posaré resistència i em podràs menjar . Però si un d’ells diu que no és just, no em tocaràs ni un pèl!
-Ummm… D’acord -va dir el tigre. Però fem-ho ràpid ,eh? Que tinc molta gana.
Per allí va passar un bou. El savi i el tigre se li varen acostar.
-Hola, amic bou. Tenim un dubte i et volem fer una consulta. Aquest tigre estava presoner en una gàbia i m’ha demanat que l’ alliberés per anar a beure aigua. Em va prometre que no em menjaria, però després de deixar-lo anar se’m vol menjar. Creus que és just?
-Quan jo era jove, treballava de sol a sol en un camp. Tirava del carro tot el dia, perquè el meu amo llaurés el camp. Però ara sóc vell, m’ha fet fora de casa perquè ja no serveixo per treballar. Els homes no són injustos… Tigre, te’l pots menjar.
La boca del tigre es va emplenar de saliva. No ho va poder evitar i va tornar a saltar sobre el vell. Tenia molta, molta gana!
-Un moment!-va dir el savi. Hem acordat que li preguntaríem a tres éssers vius i aquest només era el primer.
-D’acord, d’acord -va dir el tigre. Però anem ràpid, que fa dies que no menjo res!
Llavors varen passar per sota d’un mango. El savi es va dirigir a ell:
-Amic mango. Tu penses que és just que aquest tigre em mengi després que l’hagi alliberat de la gàbia on estava pres?
El mango va fer un moviment de branques i contestà:
-Als homes els agrada la primavera i l’estiu, quan mengen les meves fruites i es venen a estirar sota les meves branques per dormir. Però a l’ hivern, em tallen i cremen les branques. No em parlis de justícia. Jo crec que estàs en el teu dret de menjar-te’l, tigre.
-Novament, el tigre va saltar sobre el vell savi. Però aquest li va recordar que només havien preguntat a dos éssers vius i que encara en faltava un.
Llavors es varen creuar amb un xacal. Quan li varen plantejar el dubte, el xacal va dir:
-Uff…doncs, es que sóc una mica ruc i no em puc imaginar les coses si no les veig.
-És molt fàcil, va dir el tigre. Jo estava tancat en una gàbia de bambú…
-En una gàbia?-el va interrompre el xacal. I com era?
-Doncs una gàbia de bambú normal!
-Es que si no ho veig, no us podré ajudar i el savi li va mostrar.
-El tigre estava tancat en aquesta gàbia i em va demanar que l’ alliberés -va explicar.
-Tancat? Tancat com?-va preguntar el xacal.
-Mira que arribes a ser burro, xacal! Estava dins de la gàbia amb la porta tancada, així!
-anava dient el tigre mentre entrava  a la gàbia i tancava la porta. I es va quedar tancat una altre vegada.
-Ostres! Estic tancat una altre vegada! Obriu la porta, deixeu-me sortir!-exclamava el tigre sense parar.
-Bé tigre, ara sí que em puc imaginar com estaves. Espero que mai siguis tan ruc com jo -va dir el xacal. I ell i el savi es varen allunyar de la gàbia deixant el tigre engabiat per sempre.

Conte  de l' Índia

Font: Casa Àsia

Per tots els que no sabeu que és un xacal, és una animal molt semblant a una guineu us deixo una imatge.







diumenge, 13 de novembre de 2016

ENDEVINA QUE ENDEVINARÀS...




A  VEGADES PORTO BANYES,


SÓC GROSSA I ROBUSTA,


TINC LLARG EL MUSELL,


I  LA CUA ACABADA EN UN PINZELL.




MARTA VILÀ


El vídeo conté la solució







ENDEVINA L' ANIMAL?



Un ésser estrany,
amb una  trompa com l’elefant,
cua llarga, ungles d’ ós
i una llengua llarga per fer el mos.




Marta Vilà


La resposta la trobareu en el vídeo





dimecres, 9 de novembre de 2016

EL MICO I EL GAT











A la casa de un bon home, hi vivien dos animals dolents, trapelles i desagraïts. Un mico  anomenat Roko, al que li agradava trencar tot el que estava al seu abast només per diversió i un gat amb el nom de Ratolí,  al que no li agrada caçar però sí menjar en excés.

Un dia que tots dos passaven per la porta de la cuina, varen veure sobre el  foc unes castanyes que l’amo de la casa, havia deixat coent. El mico va dir:

-Amic, és hora de fer de les nostres! Si jo tingues les urpes que tu tens, aquestes castanyes ja serien al meu estómac.

El gat que era molt ràpid, sense dir ni piu, va començar a agafar una a una les castanyes del foc, m’entres el mico se les anava menjant, sense que el gat  se’n adonés. Quan el felí encara no havia menjat cap castanya, va entrar a la cuina l’amo de la casa i els lladres varen sortir corrents del lloc, amb un gran descontent per part del gat.

Moralina

En una societat a vegades el burlador és burlat.

Autor: Isop

diumenge, 6 de novembre de 2016

EL PEIXET D'OR









Hi havia una vegada, en un poble molt petit, un avi i una àvia, que vivien en una casa molt petita i molt vella al costat del mar.
Eren tan pobres, tan pobres que només podien menjar el peix que l'avi pescava al mar.

Un dia l'avi va anar a pescar i feia molt mala mar. L'avi va llençar la seva xarxa a l'aigua. Va esperar una mica i en treure la xarxa de l'aigua va veure que només havia pescat una pedra. Va llençar la xarxa al mar una altra vegada i quan la va treure va veure que només hi havia un peixet molt petit. Quan volia ficar el peix dins la seva barca va veure que era un peixet molt brillant de color, era un peixet d'or.
En aquest moment el peixet va començar a parlar tot demanant al pescador:

-Si us plau, deixa'm al mar! Deixa'm viure! Si em deixes anar et concediré tot allò que em demanis.

Llavors, l'avi va contestar:
-Et deixo viure i no cal que em concedeixis res.

L'avi va deixar el peixet d'or al mar amb molta cura i després se'n va anar cap a casa seva.
Quan va arribar a casa, la seva dona rentava la roba al pati en un cossi molt vell. L'avi li va explicar el que li havia passat al mar. La seva dona va començar a rondinar i li va dir:

-Però què has fet beneit! Has deixat anar el peix sense demanar-li cap desig? Li podies haver demanat un cossi nou! Que no veus que aquest el tenim molt vell!

L'avi no va contestar res i se'n va anar al mar, i un cop allà va cridar:
-Peixet d'or, bon peixet d'or posa't de cara a mi i d'esquena al mar!

Tan bon punt l'avi va acabar de dir aquelles paraules, el peixet d'or tragué el cap del mar.
-Què vols de mi? -va dir el peixet d'or.

-La meva dona vol que et demani un cossi nou, perquè el nostre ja és molt vell i no serveix per a res.

El peixet d'or va contestar:
-Torna a casa teva que el teu desig et serà concedit.

Quan l'avi va arribar a casa, la dona ja l'esperava tot rentant roba en el cossi nou. I li va dir:
-Però com és que no li has demanat una casa nova, tanoca!, que no veus que la nostra ja és molt vella?

L'avi no va contestar res i se'n va anar al mar i un cop allà va cridar:
-Peixet d'or, bon peixet d'or posa't de cara a mi i d'esquena al mar!

-Què vols de mi?-va dir el peixet d'or.

-La meva dona vol que et demani una casa nova, perquè la nostra ja és molt vella i el sostre és a punt de caure.

El peixet d'or va contestar:
-Torna a casa,  que el teu desig et serà concedit.

Quan l'avi va arribar a casa seva va trobar la dona al pati de la casa, vestida amb unes robes molt boniques i rodejada de criats.

-Però mira que ets capsigrany! Torna ara mateix al mar i demana al peixet d'or que vull ser la reina del mar i que el peixet sigui el meu criat.

Llavors, l'avi, molt trist, se'n va anar cap al mar. I va cridar:
-Peixet d'or, bon peixet d'or posa't de cara a mi i d'esquena al mar.

-Què vols de mi? -va dir el peixet d'or.
L'avi li explicà amb molta pena:

-La meva dona s'ha tornat boja i vol ser la reina del mar i que tu siguis el seu criat.

El peixet d'or no va contestar res i va desaparèixer dins el mar.
Quan l'avi va tornar a casa va veure allà lluny la seva dona a la porta de la seva primera casa, la casa vella, amb el seu vestit vell i rentant la roba en el cossi vell.

I així va acabar la història; i mai ningú més ha tornat a veure aquell peixet d'or. I diuen que ha perdut la confiança en els homes i està amagat al fons del mar.


Conte de Rússia
Font: Un mar de contes