dissabte, 30 de gener de 2021

LA MOSCA I LA FORMIGA





Estaven discutint una mosca i una formiga sobre quina de les dues era millor. La mosca va començar la discussió dient-li a la formiga:

—Tu no pots posar-te al meu nivell, doncs et porto avantatge en tot, on hi ha un bon plat, jo hi vaig i el gaudeixo, em puc posar tant en el cap, com a la taula del rei i puc besar a les dames més distingides, totes aquestes coses, tu no les pots fer.

La formiga li va contestar:

—Tu només presumeixes de la poca vergonya que tens de fer aquestes coses. Per casualitat, et demanen que acudeixis a algun d’aquests llocs que anomenes? És veritat que vas als llocs on hi ha reis i distingides dames, però perquè no tens vergonya, i els molestes a tots i et fan fora quan fa poca estona que has arribat. A més a més, de totes aquestes coses vius durant l’estiu, i quan arriba el fred i les gelades, et desmaies i caus morta; a diferència de mi, que estic bé en totes les estacions i visc tranquil·la, no com tu que amb el matamosques t’obliguen a fugir o morir.

Moralina:

Qui s’alaba i humilia els altres, més endavant sofreix les dures i  justes repressions.

Autor: Isop


dilluns, 25 de gener de 2021

LA PAPALLONA QUE MAI VA PODER DE VOLAR




Un home va trobar una crisàlide de papallona i se la va emportar a casa seva, per poder observar el procés de transformació a insecte. Un dia va veure que hi havia un petit forat a la crisàlide. Llavors, va seure durant vàries hores, observant com la papallona lluitava per poder sortir d’aquell embolcall.

L’home va veure que forcejava durament per poder passar el seu cos a través d’aquell petit orifici, fins que va arribar un moment en que li va semblar que havia deixat de forcejar, doncs aparentment no avançada en el seu intent per sortir. Llavors, l’home, en un gest de bondat, va decidir ajudar la papallona i amb una petita estisora va tallar el costat de l’orifici per fer-lo més gros i així, va ser com per fi, la papallona va sortir.

Aleshores, l’home es va adonar que la papallona tenia el cos molt inflat i unes ales molt petites i doblegades.Va continuar mirant, doncs esperava que en qualsevol moment, les seves ales es desplegarien i creixerien el suficient per suportar el cos; després el seu cos es contrauria, i es reduiria l’ inflor del seu abdomen. La situació que ell imaginava no es va produir, i la papallona només podia arrossegar-se en cercles amb el seu cos inflat i les ales doblegades.

Mai va poder volar… El que no va entendre l’home, va ser que en el seu intent d'ajudar la papallona, havia empitjorat les coses, perquè la restricció que tenia la papallona per sortir d'aquell petit forat i la lluita requerida, era la forma que tenia la natura per forçar els líquids del cos de l'insecte cap a les ales, perquè fossin grans i fortes i llavors pogués volar.

La llibertat per volar només arriba després de la lluita. Al privar a la papallona de l'esforç, també se li va privar la salut i la força.

Reflexió:

Totes les persones, necessitem viure un procés de creixement personal, per convertir-nos en adults realment independents, devem lluitar les nostres batalles sols. Hi ha casos en que l’ajuda de tercers només fa que arruïnar el procés. Pots estimar molt a una persona però no la limitis; tots tenim potencial per aconseguir grans coses, però si no ens enfrontem als desafiaments per nosaltres mateixos no desenvoluparem mai el nostre potencial.

Autor: Desconegut


dimecres, 20 de gener de 2021

LA BECADA

 

Autor imatge: Ronald Slabke



Fugissera i silenciosa,

durant el dia roman pràcticament quieta,

i  gràcies al seu plomatge

es mimetitza amb el paisatge.

 

Al capvespre surt a buscar menjar,

va caminant i balancejant-se una miqueta,

i  li agrada sortir a volar durant la nit,

es sent més segura i fa més fresqueta.


Marta Vilà


Becada creuant una carretera amb els seus polls



Alguns exemplars són residents i d'altres migren



divendres, 15 de gener de 2021

LA FURA I LA GATA

 



Un dia es varen associar una fura i una gata, per beneficiar-se les dues, d’una quantitat molt gran de rates que s’havia apoderat d’una casa. Durant molts dies varen viure com reines i de la relació en  va néixer una gran amistat.

La gata caçava poc, perquè les rates eren molt grosses i no les podia agafar tota sola; però la fura l’ajudava. Tanmateix la fura n’agafava moltes, i ni donava una part a la seva companya. La gata per la seva part, i perquè variés de menjar, li guardava alguna cosa del que li havien donat els amos de la casa.

Però, de mica en mica, les rates varen anar escassejant i la fura es menjava les poques rates que podia caçar. La gata, que havia tingut família, tampoc li donava res a la fura, ja que amb prou feines tenia per viure.

Va venir la pobresa i hi varen haver enfrontaments entre les dues.

Així passa sovint entre els mateixos homes, que en lloc de compartir els últims trossos de pa, se’ls acaben tirant pel cap.

Un dia la fura, mig morta de gana, va veure passar a prop d’ella un dels gatets de la gata, i se’l va menjar. La gata quan va tornar, va buscar el seu fillet; però no en va trobar ni rastre.

L’endemà, la fura, en va caçar un altre. La gata, aquesta vegada la va veure i va córrer cap a ella, però va fer tard, perquè ja se l’havia menjat.

La gata va posar el crit al cel i va desfer la societat. I la pobre gata va pensar: Que era millor estar sola que mal acompanyada!

 Autor: Godofredo Daireaux


diumenge, 10 de gener de 2021

EL RUSC D'ABELLES

 

Era primavera i els camps mostraven la seva bellesa, l’herba era tendra i les flors guarnien el paisatge amb els seus espectaculars colors.  Com a molts llocs del món, en un prat d’Amèrica Central hi havia un eixam d’abelles, el seu rusc penjava de la branca d’un arbre i, les abelles estaven molt atrafegades buscant pol·len per mantenir la seva descendència.

Un sèrie de successos tràgics va trasbalsar la vida de la comunitat, i és que cada dia quan tornaven totes les abelles, s’adonaven que tristament, una d’elles havia desaparegut i no sabien què li havia pogut passar... Durant molts dies la situació no va canviar i eren moltes les abelles que no havien tornat a casa.

Un matí, una abella soldat es va adonar del motiu de que hi haguessin tantes baixes en el rusc, estava fent la guàrdia com cada dia, quan va veure que de la part de darrera del rusc apareixien  unes antenes molt llargues, seguidament, va apreciar un cap terrorífic amb uns ulls hipnòtics i el que li va fer més por, eren uns apèndixs gegants que li sortien de la boca. L’abella va entrar ràpidament dins els rusc i va anar a parlar amb la reina, li va descriure fil per randa el que havia vist, després de la descripció, la reina ho va veure clar, sense dubte es tractava d’un pregadéu i li va dir que el seu nom científic era (mantis religiosa). Un gran enrenou va córrer pel rusc, doncs totes les abelles tenien por de sortir a buscar nèctar de les flors, si hi havia aquella terrible bestiola rondant per allà. Amb molta cura, sortia cada dia l’abella soldat a veure si el pregadéu havia marxat, però desgraciadament ell no es movia del lloc i es fregava les mans esperant una presa. Després d’un parell de dies, les reserves al rusc havien  baixat, calia pensar una estratègia per foragitar l’enemic o amb els dies moriren totes les abelles de gana, el que les feia patir més, eren les cries d’abella,  perquè essent tan vulnerables no sobreviurien gaires dies.

Però el pregadéu no estava disposat a marxar, i les abelles varen decidir atacar-lo. Però com ho farien? Ell era molt més gran i fort que elles.

Un dia, varen traçar un pla, varen agafar una part de les reserves de mel que tenien i es varen dividir en grups per tal de facilitar la tasca, varen omplir nombrosos recipients amb mel per tal d’abocar-la sobre l’enemic i així, intentar obstaculitzar la seva visió, els seus moviments i poder fer-lo caure del rusc. Van pensar que potser en aquest intent també moririen algunes abelles..., però no els quedava cap altra opció, doncs el més important era el benestar de l’eixam.




De bon matí, va sonar l’alarma al rusc i totes les abelles varen sortir alhora per enfrontar-se al pregadéu, alguns grups d’abelles l’empentaven per fer-lo caure i d’altres li llançaven mel a sobre. En pocs minuts, el pregadéu va quedar convertit en un caramel, semblava una piruleta perquè només li quedaven sense mel  les potes del darrere, la resta del cos el tenia ben untat.  Al final varen aconseguir fer-lo caure del rusc. Totes les abelles estaven molt contentes i brunzien d’alegria, per fi havien aconseguit derrotar l’enemic. El pregadéu va quedar estès sobre l’herba, immòbil i esgotat, moments després la sort va fer, que un os formiguer passés per allà,  en sentir aquella oloreta de mel, es va acostar al pregadéu, el va agafar amb les seves llargues urpes i es va estirar una estona sota l’arbre a assaborir aquella "delicatessen" que havia trobat, amb la seva llarga llengua, llepava i llepava el pregadéu, no el va deixar anar fins que no en va quedar ni una sola gota de mel. 



El pregadéu, després d’aquella mala experiència, mai més es va tornar a  acostar al rusc, i les abelles varen poder sortir a buscar mel tranquil·les, amb la satisfacció, d’haver resolt totes juntes el  gran problema que se’ls havia presentat i, que havien aconseguit solucionar, gràcies al seu enginy i al seu sentiment de pertinença a una comunitat.


Autora del Conte: Marta Vilà



dimarts, 5 de gener de 2021

EL BERNAT PESCAIRE

 


El coll corbat,

el bec llarg i groguenc,

i  l’esquena i les ales

de color grisenc.

 

Una taca negra sobre l’ull,

al clatell dues fines plometes,

sota la  gola una  barbeta,

i les potes llargues i groguetes.

Marta Vilà



Informació del bernat pescaire

Alguns exemplars resideixen tot l'any al nostre país i d'altres migren