diumenge, 26 de desembre de 2021

HANNA BORINOT

 



Durant molt de temps, els borinots no volaven perquè pensaven que les seves ales eren massa petites per portar els seus cossos voluminosos. Fins que un dia...



dimarts, 21 de desembre de 2021

dijous, 16 de desembre de 2021

LES LLETRES: N

 


El Narval Osmar

també l’anomenen unicorn de mar,

neda per les aigues de Canadà i Groenndia,

 actua amb els peixos com si estigués a Poli-làndia.

 

Amb el seu gran ullal els indica la direcció

i al peix que no creu el multa per infracció.

I  als més eixelebrats que actuen amb negliència,

els  hi posa les manilles i se'ls emporta amb urgència.

 

I quan algun peix li diu:  On és la teva placa?

S’enfada  i  amb la banya l’ataca !

Marta Vilà


dissabte, 11 de desembre de 2021

ACUDIT 62: EL MESTRE PREGUNTA

 



El mestre li pregunta a en Jaumet:

—Les gallines per què posen els ous?

 

 I en Jaumet respon:

—Perquè si els llancen, es trenquen.

 

ACUDIT 61: ÀNECS

 



—Què li diu un ànec a un altre ànec quan corren un al costat de l'altre en una cursa?

 

—Anem empatats.

 


dissabte, 4 de desembre de 2021

EL LLEÓ I L'HOME

 


Estava el vell lléo a la seva cova situada en un dels cims més alts d'uns turons, quan el seu fill, al contemplar-lo tan majestuós li va dir:

—Hi haurà pare, en tot el món un ésser més valent que vós?

—Sí fill —li va contestar el pare.

—Com pot ser pare? Quan jo, que soc el vostre fill, no tinc por de ningú i no respecto a cap altre animal més que a vós.

—No t’enganyis fill. En el món hi ha un animal més ferotge que ens guanya a tots;  per això, jo que era el rei del món, per no veure’m derrotat he tingut d’amagar-me entre aquestes muntanyes.

—Si vós em doneu permís aniré a caçar aquest animal i li arrabassaré  el domini del món. No crec que sigui tan valent! Quin animal pot ser tan gran perquè no m’atreveixi a atacar-lo?

—No és tan gran, fill, però és molt més astut que tots. S’anomena home. Mentre jo visqui, mai et donaré permís perquè vagis a lluitar amb ell.

I d’aquesta manera, el lleó jove es va tenir d’esperar rondinant i esmolant-se les ungles. Però un dia el vell lleó es va posar malalt i poc després va morir. Després de plorar-lo, el jove lleó va  amagar el seu cos sota unes branques i va pensar que havia arribat el moment d’anar a buscar l'home. Va baixar de les muntanyes cap a la vall per buscar-lo.

Primerament va trobar en una de les praderies un cavall escarransit.

—Bah! —va dir —, aquest no s’atrevirà amb mi. Ets un home? —li va cridar.

—No soc un home —va contestar el cavall

—Qui és l’home doncs?

—L'home, viu més avall i és un animal molt malvat  i valent. A mi em té sotmès i, com que volia ser lliure, va posar-me uns ferros a la boca, em va lligar amb aquestes corretges i amb uns esperons que es va col·locar en els talons, va pujar sobre meu i va començar a donar-me cops i a clavar-me els esperons pels laterals del ventre, fins que vaig tenir de fer la seva voluntat i portar-lo a on li venia de gust; quan es va cansar de mi, em va abandonar en un lloc molt àrid i gairebé em moro de gana.

—Tot això no t’hauria passat si fossis més espavilat —va respondre el lleó—. Jo estic buscant l'home per veure si és prou valent per lluitar amb mi.

El jove lleó va prosseguir el camí i més a baix, on començaven les granges, va veure darrera un tancat l’esquena d’un bou i les seves banyes. "Aquest és l’home! —va pensar—, i quines ungles tan enormes que té al cap, és estrany que no les tingui a les potes. Vaig a veure’l de prop".

—Ets un home? —va cridar.

El bou va començar a tremolar, espantat i amb una veu nerviosa va contestar:

—Jo no soc l'home. L'home viu més avall encara.

—Em vols fer creure que no ets un home i, es pot saber perquè tremoles com una fulla. Digue'm t’atreveixes a lluitar amb mi?

De que et serveix aquest cos tan enorme i aquestes defenses que tens al cap, sinó per triomfar sobre els que no són tan valents com jo. Baralla't amb mi si t'atreveixes!

—No, no ho faré, no tinc ganes de barallar-me i no soc valent, ja que l'home m'ha convertit en pacífic. Quan era més jove vaig voler revelar-me, llavors em va lligar amb un llaç, em va tombar al terra i em va marcar la pell amb un ferro roent. Encara avui dia em cou. Fixa't en la marca, aquí a la cuixa. I encara me'n va fer d’altres de pitjors, però que em fa vergonya explicar-les. També em va posar el jou i em va fer estirar el carro a cops de vara. I aquí em tens, patint; fins que a l’home se li passi pel cap de menjar-me.

—Tan gran i tan…covard! No serveixes per res. Me'n vaig.

I el lleó va seguir baixant en busca de l’home.

Ja divisava la plana quan el lleó va veure fum que sortia d'una masia i en silenci es va acostar al tancat. Un gos el va ensumar i va sortir a bordar. El lleó es va seure a esperar-lo i va pensar: " Aquest sí que ha de ser l’home, perquè m'havien dit que no era molt gran. A mi no em guanya aquest tap de bassa! Només crida però no s’atreveix a atacar-me". El gos bordava des de lluny.

—A veure, calla una mica! Ets tu l'home?

—No soc l’home, però el meu amo sí que ho és.

—Ja m'ho pensava, perquè tu no aguantes ni el primer atac. Vés i digues-li al teu amo que vinc a desafiar-lo; desitjo veure si és veritat el que diuen, que és el més valent del món.

Va marxar el gos i va tornar amb l'home que portava una escopeta carregada.

—Bah! —va dir el lleó—. Que estrany que és l’home! No porta el cap baix com nosaltres, de quina manera menjarà? Camina dret. Bah! Jo també m’assec sobre les potes de darrere per barallar-me perquè em quedin les potes de davant lliures; en què em pot superar? Ets tu l’home? —va preguntar quan el va tenir a prop.

—Jo soc l'home —va contestar el camperol.

—Vinc a barallar-me amb tu per saber qui dels dos és el més valent.

—D’acord —va dir l'home—, però perquè em baralli tens que fer-me enfadar. Insulta'm tu primer i després et contesto jo.

Llavors el lleó va començar a tractar-lo de lladre, saquejador, covard, abusador, malvat… fins que es va cansar d'insultar-lo.

—Ara em toca a mi —va dir l'home—. Aquí tens una mala paraula. I li va disparar un tret amb l'escopeta que li va ferir una pota.

—Ai, ai, ai, ai. Perdoni home, no em vull barallar més amb vós.

I el lleó va fugir, com ànima que s'emporta el dimoni, cap a l'interior de les muntanyes, per amagar-se en els cims dels turons.

Anava pensant el lleó: "Ja ho deia el llest del meu pare que no anés a barallar-me amb l'home; si només una mala paraula m’ha ferit la pota, que hauria passat si m'arribo a barallar amb ell?

I mai més va baixar de les muntanyes i es va mantenir ocult no fos cas que tornés a coincidir amb l’home.


Conte de Xile

(Adaptació)

(Font: www.uncuentotradicional.com)