dilluns, 31 de maig de 2021

ODAL

 


Fa molt de temps, va viure a Dinamarca un home que tenia dos fills. Tristament, la seva dona va morir per una febrada  i, l’home sol i ja massa vell per buscar una nova companya, va intentar treure endavant els seus dos fill  i  educar-los com bonament va poder.

Un dels seus fills, el petit, tenia un esperit tranquil i valorava profundament les poques coses que tenia, en canvi el fill gran tenia un caràcter esquerp  i només pensava en ell mateix.

Un dia, el pare es va sentir terriblement afeblit i va comprendre que el seu temps s’acabava, va resoldre reunir els seus dos fills per lliurar-los les poques coses que tenia i decidir a quin dels seus fills deixaria  la granja.

Per tradició, la granja li tenia de correspondre al fill gran, però l’home veia amb preocupació com el jove dilapidava tot el que se li donava i, no feia res per millorar ni mantenir la granja, que era el què li correspondria en herència. El petit però s’esforçava per llaurar la terra i, amb molta suor i fatiga, garantia la manutenció del pare i del seu germà. Així que va pensar que la tradició no sempre es tenia de mantenir infrangible i en aquest tipus de situacions era més encertat fiar-se del sentit comú.

El pare va reunir els seus dos fills al volant de la taula i després d’un humil menjar, els va invitar a sortir a l’era. Un cop allà,  va posar la mà en un sarró i va extreure una bossa de roba, que al moure-la feia un soroll metàl·lic i va preguntar al seu fill gran.

—Entre una bossa de plata i la terra de la granja, què creus que té més valor?

El jove es va posar a riure i després, va respondre amb aires presumptuosos, que la plata era més valuosa que aquell terreny que poc valia i que òbviament, només servia per vendre’l i aconseguir un petit grapat de plata.

El pare va arrugar el front, però no va respondre i va repetir la mateixa pregunta al fill petit. El noi va mirar la bossa de plata  i després la petita parcel·la de terra. No era gran cosa, però sempre donava fruits si se la llaurava amb ganes, així que va respondre:

—El valor de la plata no és sempre el mateix, canvia en funció de les guerres o la fama dels reis. A mans d’un home mesurat i sensat pot servir per fer grans coses, però a  mans d’un neci, no durarà més d’un parell de nits. En canvi, la terra manté un valor constant. No és la terra en sí  la que té valor, sinó que depèn de la mà que la sembra i de les llavors i de l’estima amb què se la tracta. Jo em quedaria amb la terra: amb ganes i  treball garanteix un grapat de monedes segur, totes les temporades i, un sustent pels meus.

Al pare li varen semblar unes paraules molt sensates, i va decretar que el fill petit seria l’hereu i al seu germà li va donar la bossa de plata. Aquest últim va marxar bufant, pensant que el seu pare li havia fet un menyspreu per no deixar-li  la granja en herència, però amb la bossa de plata a les seves mans, ben aviat se li va passar l'enrabiada.

Després de la mort del pare, va passar que, tal i com el germà petit havia dit:" Que la plata en mans d’un neci no  dura gaire". El germà gran va tenir de tornar al costat del germà petit, que amb paciència i perseverança, ara tenia no només una bona granja, un parell de vaques i uns quants jornalers, sinó que també tenia un bonica esposa i l’estima dels familiars de la seva parella.

Així que el jove egoista, no va tenir més remei que cedir a la voluntat del seu germà de treballar com un simple jornaler, durant unes quantes temporades, fins que el jove matrimoni va considerar que ja havia après la lliçó i li varen permetre compartir el treball i el benefici de la granja.

Conte danès

Font: La cuna de magni

  

El nom del conte és: Odal ( la paraula s'utilitza per representar el concepte d'herència en l'àntic dret de propietat escandinau i, que encara és vigent a Noruega).


dimecres, 26 de maig de 2021

LES LLETRES: V

 


La vaca Ramona té una filleta

que s’anomena Blanqueta.

Avui en el prat li ensenya a la petitona

algunes herbes que són molt bones.

 

L’herba valeriana,

et tranquilitza i és molt sana.

La sàlvia, és la següent!

te la pots prendre o fer-ne un ungüent,

va bé per curar alguna ferideta

que tinguis a la poteta.

 

I  l’herba Marialluïsa

també l’anomenen l'herba de la princesa,

va bé pel mal de panxa, per anar de ventre

i  per treure totes les flatulències.


I si et fa mal el païdor,

el fonoll és el millor!

Marta Vilà




divendres, 21 de maig de 2021

EL PRÍNCEP I EL FALCÓ

 



Diuen, que va existir un príncep, que anava a tots els llocs acompanyat pel seu fidel falcó i que feia servir per caçar. Però un dia, el príncep es va fixar que el falcó  atacava fins i tot als de la seva mateixa espècie. Llavors, el príncep enfadat li va retreure:

—Ets una au forta, ràpida, intel·ligent… i creia que també eres noble i lleial. Però… ¿Com  puc confiar en tu, si ataques fins i tot als de la teva pròpia espècie? Per què actues amb tanta maldat?

—Ho faig, es cert… Però ataco als de la meva espècie perquè ho he après de tu i de tots els teus. Com que vosaltres ho fèieu, vaig pensar que era correcte.


Moralina:

Diuen, que la principal forma d'educació és l'exemple, així que ves a compte amb l'exemple que dones als teus.


Adaptació de la Faula en vers,

de Felipe Jacinto Sala


diumenge, 16 de maig de 2021

EL GUACAMAI COMPRENSIU

 


En Picu era un guacamai que vivia a la selva tropical del Perú, la seva família era molt nombrosa, convivien moltes generacions en el mateix grup, els seus pares, tiets, avis, rebesavis, oncles, germans i moltíssims cosinets.  Amb ells so passava molt bé, era molt divertit tenir una família tan gran, però a estones trobava a faltar estar en silenci. En el seu grup sempre hi havia molt de xivarri, les converses es feien interminables i a vegades, també es produïen discussions entre alguns familiars, que pujaven de to  i  acabaven amb forts crits. Quan hi havia alguna baralla, en Picu, que no suportava els enfrontaments, marxava del grup per estar sol una estona i tranquil·litzar-se.

Un dia  que s’havia produït un malentès entre la seva mare i la tieta Lali, en Picu va marxar cap a la part alta del bosc, a fer un tomb fins que es calmessin els ànims. Ja feia estona que volava, quan va decidir parar-se a la branca d’un arbre a descansar, de sobte es va sorprendre, al veure un animaló que no havia vist mai en el tronc d'un arbre. En Picu el mirava i no li treia l’ull de sobre, aquell animal tenia el cos ple de pèl  i unes llarguíssimes ungles, semblava que tenia la intenció de baixar del tronc, però ho feia d’una manera tan i tan lenta, que en Picu es va quedar adormit. Quan es va despertar, va veure que l’animaló per fi havia aconseguit arribar a terra. Llavors es va dirigir cap a ell per parlar una estona.

—Hola em podries dir quin animal ets? —va preguntar en Picu encuriosit.

—Sóc una femella d’os peresós i em dic Noni. I tu com et dius?

—Jo em dic Picu. He vist que has baixat del tronc, però per què ho fas tan lentament?

—No puc fer-ho més ràpid! —va respondre la Noni—. El meu organisme no m’ho permet, prou que voldria anar més ràpid, però el meu cos és lent i pesat  i  no pot córrer més.

—Renoi! —va dir en Picu—. Deu ser molt avorrit fer les coses tan a poc a poc?

—No t’ho pensis! —va contestar la Noni—. La meva vida és molt tranquil.la. Dels arbres obtinc el necessari per viure, no tinc gaires maldecaps, només m’haig d’amoïnar per les àguiles harpies i els felins, quan  veig algun depredador, m’haig de quedar immòbil com una roca perquè no em vegi.

—Carai! Nosaltres quan estem en perill, sortim volant ràpidament! —va riure en Picu—. Veig que tenim vides molt diferents, però es molt enriquidor conèixer algú com tu, sempre s’aprenen coses que et sorprenen.




En Picu i la Noni varen tenir una llarga conversa fins ben entrat el vespre. Quan va arribar al seu grup, la seva mare el va renyar, perquè havia estat massa estona voltant sol pel bosc i tot el grup estava molt amoïnat. Tots patien per si li havia passat alguna cosa. Llavors, en Picu els va explicar molt emocionat que havia conegut un animal molt especial, un os peresós anomenat Noni i que s’ho havia passat genial!

Seguidament, en Picu va tenir d’escoltar les rialles i les critiques d’alguns membres de la seva família sobre la Noni. Alguns criticaven que era molt gandula, els altres que tenia el pèl ple de brutícia. També feien comentaris com que no tenia família… En Picu no entenia res, només deien coses dolentes de la Noni, com era possible si cap d’ells mai havia parlat amb ella. Així que en Picu en comptes d’enfadar-se, va decidir comprovar per ell mateix com era la Noni de veritat. Cada dia l’anava a veure una estona i aviat va descobrir un munt de coses interessants sobre els ossos peresosos com: que només baixen de l’arbre un cop al mes per fer caca i que l’enterren a terra, que les seves ungles tan llargues i fortes actuen com ganxos… I va descobrir que la Noni era una excel·lent narradora d’històries i que en sabia un munt!, cada cop que l'anava a veure n’hi explicava una. A la seva família no els agradava que anés a veure la Noni  i tenien curiositat per saber el motiu de que en Picu i anés tan sovint. Però en Picu no deia ni piu del què feia amb la Noni i això provocava molta desconfiança i malestar en el grup. La mare d’en Picu i les seves germanes varen anar a parlar amb en Xato, que era un tuca amic de la família per parlar del problema que tenien.

—Bon dia Xato —va dir la mare d’en Picu. Et vinc a veure, perquè m’amoïna el meu fill, ja fa molts de dies que no em fa cas i s’ajunta amb males companyies.

—A què et refereixes amb males companyies? —va contestar en Xato.

—Estic parlant de l’os peresós, la Noni, no crec que sigui una bona influència pel meu fill, tota la família està escandalitzada de que en Picu es relacioni amb ella, és molt gandula i molt deixada, això influirà negativament en el caràcter del meu fill.

—Si tant us amoïna, per què en comptes d’estar parlotejant sense parar sobre el tema no li busqueu una solució? —va preguntar en Xato—. Per què algun de vosaltres no segueix en Picu quan marxa i vigila d’amagat que fa amb la Noni? I un cop ho sàpiga, podreu saber veritablement el que passa.



I així ho varen fer, un dia rere l’altre, sense que en Picu se'n adonés, un membre de la família el seguia d’amagat per escoltar la conversa i l'endemà després de que en Picu marxés, el grup parlava amb un membre de la família del que havia succeït el dia anterior. I cada dia es repetia la mateixa resposta: “Només parlaven d’històries”. Però va passar que com les històries que explicava la Noni eren molt interessants, es varen començar a produir baralles per triar qui aniria a escoltar la conversa entre en Picu i la Noni. En Picu que era molt espavilat, ja s’havia adonat en diverses ocasions com alguns membres de la família el seguien, però havia fet com si res. Un dia va escoltar una baralla que tenien els seus cosins, perquè tots volien anar a escoltar les històries de la Noni  i, en Picu per tal de solucionar la situació, va parlar amb la seva família i els va demanar que  els seus cosins poguessin anar amb ell, després li va preguntar a la Noni, i ella li va dir que cap cosa li faria més il·lusió que tenir més companyia. I així, gradualment, la Noni va veure com el nombre d’espectadors es va anar fent més gran. Tots, petits i grans, es varen adonar que la Noni era molt bona, simpàtica, agradable...,  i que les històries que explicava eren molt divertides.  Qualitats, que en principi, només havia descobert en Picu, perquè era molt més observador i tolerant que els altres guacamais.

 Marta Vilà


dimarts, 11 de maig de 2021

LES LLETRES: W

 

El wapiti  Alfred

viu al Canadà i és anglès,

i  en comptes de dir Sí diu :Yes!

 

Ell es pensa que és un gran actor,

fa papers de cowboy, clow, de doctor,

també balla el boogie-woogie,

i  en comptes de dir Adéu, diu: Bye!


Marta Vilà



dijous, 6 de maig de 2021

LA MOSCA

 



Va caure una mosca en una olla plena de carn. I mentre s’estava a punt d’ofegar va exclamar:


—He menjat, m’he banyat; pot venir la mort, ara no m'importa.

 

Moralina:

A  l’irresponsable no l’amoïna el fracàs, si el fet d’arribar-hi  li depara bons moments.


Autor: Isop


dissabte, 1 de maig de 2021

ARREGLAR EL MÓN

 


Un científic, que vivia preocupat amb els problemes del món, estava decidit a trobar els mitjans per disminuir-los. Es passava dies en el seu laboratori, buscant les respostes als seus dubtes.

Cert dia, el seu fill de 7 anys, va envair el seu lloc de treball, disposat a ajudar-lo en la seva tasca.

El científic, nerviós per la interrupció, li va demanar al seu fill que anés a jugar a un altre lloc.

Veient que era impossible que marxés, el pare va pensar en alguna cosa que li pogués donar amb l'objectiu de distreure la seva atenció.

De sobte va trobar una revista, on hi havia un mapa del mon,  justament el que necessitava!

Amb unes estisores, va tallar en mapa en diversos trossos i  juntament amb un rotllo de cinta adhesiva li va entregar al nen dient:

—Com que t’agraden tant els trencaclosques, et donaré el món en petits trossos, perquè l’arreglis sense l'ajuda de ningú.

Llavors va calcular que el petit trigaria alguns dies en compondre el mapa però no va ser així.

Passades unes hores, va escoltar la veu del nen que el cridava tranquil·lament.

—Papa, papa,  ja ho he fet tot, he aconseguit acabar-ho!

Al principi el pare no va creure el nen!

Va pensar que era impossible que, a la seva edat hagués aconseguit recompondre un mapa que mai abans havia vist.

Desconfiat, el científic va aixecar la vista de les seves anotacions amb la certesa de que veuria un treball digne d’un nen.

Per la seva sorpresa, el mapa estava complet.

Tots els trossos havien estat col·locats en els seus respectius llocs.

Com era possible? Com havia estat capaç?

D'aquesta manera, el pare li va preguntar sorprès  al seu fill:

—Fill meu, tu no sabies com és el món. Com és que ho has aconseguit?

 

—Papa —va respondre el nen—. Jo no sabia com era el món, però quan vares treure el mapa de la revista per retallar-lo, vaig veure que a l’altre costat hi havia la figura d'un home.

Així que li vaig donar la volta als retalls i vaig començar a recompondre l’home, que sí que sabia com era.

—Quan vaig aconseguir refer l’home, vaig donar la volta a la fulla i em vaig adonar que havia arreglat el món.


Reflexió:

Per arreglar el mon, s’ha de començar per arreglar l’home!

Els grans canvis s’aconsegueixen amb els canvis petits, amb el que fem nosaltres i el nostre entorn. Per “arreglar el món” hem de començar per nosaltres mateixos.

 

Autor: Gabriel García Márquez