Fa
molt de temps, va viure a Dinamarca un home que tenia dos fills. Tristament, la
seva dona va morir per una febrada i, l’home sol i ja massa vell per buscar una nova companya, va intentar treure
endavant els seus dos fill i educar-los com bonament va poder.
Un dels seus fills,
el petit, tenia un esperit tranquil i valorava profundament les poques coses
que tenia, en canvi el fill gran tenia un caràcter esquerp i només pensava en ell
mateix.
Un
dia, el pare es va sentir terriblement afeblit i va comprendre que el seu temps
s’acabava, va resoldre reunir els seus dos fills per lliurar-los les poques
coses que tenia i decidir a quin dels seus fills deixaria la granja.
Per
tradició, la granja li tenia de correspondre al fill gran, però l’home veia
amb preocupació com el jove dilapidava tot el que se li donava i, no feia res
per millorar ni mantenir la granja, que era el què li correspondria en herència.
El petit però s’esforçava per llaurar la terra i, amb molta suor i fatiga,
garantia la manutenció del pare i del seu germà. Així que va pensar que la tradició
no sempre es tenia de mantenir infrangible i en aquest tipus de situacions era més encertat fiar-se del sentit comú.
El pare va
reunir els seus dos fills al volant de la taula i després d’un humil menjar,
els va invitar a sortir a l’era. Un cop allà,
va posar la mà en un sarró i va extreure una bossa de roba, que al moure-la
feia un soroll metàl·lic i va preguntar al seu fill gran.
—Entre
una bossa de plata i la terra de la granja, què creus que té més valor?
El
jove es va posar a riure i després, va respondre amb aires presumptuosos, que la plata era més valuosa que aquell terreny que poc valia i que òbviament,
només servia per vendre’l i aconseguir un petit grapat de plata.
El
pare va arrugar el front, però no va respondre i va repetir la mateixa pregunta
al fill petit. El noi va mirar la bossa de plata i després la petita parcel·la
de terra. No era gran cosa, però sempre donava fruits si se la llaurava amb
ganes, així que va respondre:
—El
valor de la plata no és sempre el mateix, canvia en funció de les guerres o la
fama dels reis. A mans d’un home mesurat i sensat pot servir per fer grans
coses, però a mans d’un neci, no durarà més d’un parell de nits. En canvi,
la terra manté un valor constant. No és la terra en sí la que té valor, sinó que depèn de la mà que la sembra i de les llavors i de l’estima amb què se la
tracta. Jo em quedaria amb la terra: amb ganes i treball garanteix un grapat
de monedes segur, totes les temporades i, un sustent pels meus.
Al
pare li varen semblar unes paraules molt sensates, i va decretar que el fill
petit seria l’hereu i al seu germà li va donar la bossa de plata. Aquest
últim va marxar bufant, pensant que el seu pare li havia fet un menyspreu per
no deixar-li la granja en herència, però amb la bossa de plata a les seves
mans, ben aviat se li va passar l'enrabiada.
Després
de la mort del pare, va passar que, tal i com el germà petit havia dit:" Que la
plata en mans d’un neci no dura gaire". El germà gran va tenir de tornar al
costat del germà petit, que amb paciència i perseverança, ara tenia no només
una bona granja, un parell de vaques i uns quants jornalers, sinó que també
tenia un bonica esposa i l’estima dels familiars de la seva parella.
Així
que el jove egoista, no va tenir més remei que cedir a la voluntat del seu
germà de treballar com un simple jornaler, durant unes quantes temporades, fins
que el jove matrimoni va considerar que ja havia après la lliçó i li varen
permetre compartir el treball i el benefici de la granja.
Conte danès
Font: La cuna de magni
El nom del conte és: Odal ( la paraula s'utilitza per representar el concepte d'herència en l'àntic dret de propietat escandinau i, que encara és vigent a Noruega).
