El déu de la muntanya i el jove

 

Imatge creada amb: IA

Hi havia una vegada una mare i el seu fill petit. La mare es guanyava la vida modestament, recollint llenya tots els dies a la muntanya. Quan el fill va tenir dotze anys d’edat, li va dir a la seva mare:

—Tots aquests anys t’he causat moltes molèsties. A partir d’avui jo aniré a treballar en el teu lloc i tu et quedaràs a casa.

D’ençà d’aquell dia, el fill va anar a la muntanya tots el dies. Cada matí la mare preparava amb alegria una carmanyola pel seu fill. Un dia, el noi va penjar, com sempre, la bossa del dinar en un arbre i, mentre tallava les branques seques, va arribar un ancià de cabell blanc i va agafar la carmanyola i, sense perdre de vista el noi que es trobava enfilat a l’arbre, va començar a menjar.

El jove va baixar de l’arbre amb moltes branques seques i, dirigint-se a l’ancià, li va dir:

—Senyor, el menjar que ha preparat la meva mare és molt saborós, veritat?

L’ancià li va respondre:

—Gràcies! La vellesa em fa tenir molta gana.

Quan el noi va arribar a casa, li va explicar immediatament el que havia succeït a la seva mare i aquesta li va dir:

—Has fet una bona acció! Demà prepararé dues racions, perquè tu en puguis menjar una.

A l’endemà, la mare va fer que el noi portés dues carmanyoles. El jove es va dirigir a la muntanya i mentre estava treballant, va aparèixer una altra vegada l’ancià del dia anterior, aquest va menjar la porció que li corresponia. Al baixar de l’arbre el jove va dir:

—Senyor, avui la meva mare ha preparat dues carmanyoles. Si encara no està tip, li donaré l’altra. Llavors l’ancià es va menjar l’altre ració.

Al tercer dia, el jove va portar només la ració que corresponia a l’ancià, perquè tenia de tornar aviat a casa, doncs la seva mare tenia de sortir. Quan el noi estava a punt de pujar a l’arbre, va aparèixer l’ancià i li va dir:

—Espera un moment! Hi ha una cosa que vull que sàpigues. Veritablement jo soc un déu. Escolta bé el que et diré i fes el que t’indiqui:

—Ves de seguida a un temple esplèndid que existeix en un lloc anomenat Tendyiku. Quan marxis, algú vindrà a demanar-te un favor i seria bo que hi accedissis.

Després d’aquestes paraules,  l’ancià es va convertir en un enorme roure.

El jove va relatar la història a la seva mare i, ella el va animar a anar-hi  però no li va poder donar res perquè s’emportés pel camí. Per tant, el noi es va dirigir a la casa d’un home ric que vivia a les rodalies per demanar-li un xic d’arròs i pasta de soja fermentada. Quan l’home ric li va preguntar per què ho volia, el noi va contestar que era per anar fins un temple que es trobava en un país anomenat Tendyiku. Llavors, l’home li va dir:

—Feliç de tu! —va contestar —. Et voldria demanar un favor. La meva filla està malalta des de fa tres anys i no es cura, m’entristeix no poder fer-hi res. Desitjaria que resessis per ella, perquè torni a recuperar la salut.

El jove va contestar:

—Sí, senyor, així ho faré.

Després de rebre l’arròs i la soja va partir camí a Tendyiku. Quan va caure la nit, va arribar a una residència majestuosa on va demanar permís per pernoctar. El senyor de la casa també li va preguntar on anava, el jove va contestar que anava camí de Tendyiku i li va explicar les raons. El senyor li va dir:

—Que bé! La veritat és que aquesta casa s’ha estat dedicant-se a la cultiu i venta de la flor de sandan, però recentment s’han secat els arbres, el més vell i un fruit del seu primer brot, i ara no sé què fer. Només el tercer fa flors. Si us plau, si vas al temple de Tendyiku demana que tornin a florir els meus dos arbres. El noi novament va acceptar l’encàrrec.

Al matí següent li varen preparar alguna cosa perquè mengés durant el viatge i, en el moment de sortir, l’amo de la casa el va advertir que en el camí trobaria un gran riu que no tenia pont. Ai, quin problema! El jove estava confús, sense saber que fer. Quan va ser davant del riu, va veure una dona espantosa que caminava a la vora oposada, tenia la cara tan inflada que no se li podia distingir amb precisió els ulls ni el nas. El noi es va dirigir a ella amb veu alta:

—Escolti! Com ha pogut creuar el riu?

La dona, d’una forma estranya i amb rapidesa va creuar el riu fins on es trobava el jove i li va preguntar pel lloc on es dirigia. Després d’escoltar la història, la dona li va dir:

—Jo he viscut mil anys a la terra, mil anys en el mar i mil anys en el riu. La veritat és que no soc un ésser humà. Voldria tornar al cel, però no sé com fer-ho. Com veus, tinc els ulls i el nas amagats per  la inflor i camino sense rumb per aquesta terra. No em faries el favor de preguntar als déus de Tendyiku que puc fer per tornar al cel?

Tan aviat com el noi li  va prometre fer el que li demanava, la dona el va carregar sobre el seu cap i en un instant va arribar a la vora oposada, creuant el riu amb lleugeresa. El jove, ple d’alegria, va observar a la llunyania un magnífic temple. Quan va arribar-hi va trobar l’ancià que poc temps abans havia vist a la muntanya i, aquest li va preguntar:

—Quants dies has trigat en arribar aquí.

—Només una nit.

L’ancià li va tornar a preguntar:

—No et varen demanar res en el transcurs del camí?

El noi va parlar en primer lloc de la filla de l’home ric. L’ancià li va dir llavors:

—Ah, es tracta d’això, l’home ric haurà de reunir tots els empleats de la seva casa i els homes dels voltants, i fer que la seva filla els doni de beure. Però haurà d’entregar tota la seva riquesa a l’home a qui la seva filla ofereixi la seva copa i aconsegueixi que el seu dolor s’alleugereixi ràpidament.

Quan el jove li va parlar de la flor de sandan, l’ancià li va explicar el següent:

—Antigament, els avantpassats d’aquesta família varen enterrar una olla plena d’or al peu de cada un d’aquests arbres, però els descendents no ho saben. Per això, vaig fer que les flors s’assequessin perquè poguessin desenterrar les olles. Quan les treguin, tu t’hauràs de quedar amb una d’elles i l’altre serà per aquella família. Llavors, els arbres tornaran a brotar.

—No et varen demanar res més? —va preguntar l’ancià.

Quan el jove es va referir a la dona lletja, l’ancià li va dir:

—Quan la vegis, digues-li que si regala a una persona una de les boles del Nindyo, que ha guardat tan cobdiciosament, podrà pujar al cel en qualsevol moment.

 I llavors va preguntar:

—Això és tot el que et varen demanar?

El noi va respondre afirmativament i llavors l’ancià es va convertir una altra vegada en un gran roure.

El jove va emprendre el camí de tornada i quan va arribar al riu, la dona, que l’estava esperant, li va preguntar per la resposta dels déus. El noi va dir:

—Primer ajuda’m a creuar el riu i llavors et respondré.

La dona com la primera vegada, va col·locar el noi sobre el seu cap i va creuar el riu ràpidament. Un cop a l’altre costat el noi li va dir:

—Tu tens dues boles, veritat? En lloc de guardar-les amb tanta avarícia, dona- me’n una. Si ho fas, podràs pujar al cel en qualsevol moment.

En el moment que la dona li va entregar una de les boles, a la llunyania es va sentir un fort i espantós soroll, i el lloc es va emplenar de boira. Ple de por, el jove va sortir corrents. Finalment, quan ja era lluny, va mirar cap enrere i va veure que la boira havia desaparegut, mentre una columna d’aigua pujava cap el cel. Sobre la part superior del raig anava la dona.

El noi es va guardar al pit la bola que li havia donat la dona i es va dirigir a la casa de les flors de sandan. Quan va arribar, li va explicar a l'amo el que havia escoltat a Tendyiku  i, aquest, immediatament, va començar a cavar al peu dels arbres. Llavors varen aparèixer les dues olles d’or. L’amo li va entregar una olla al jove i els arbres secs van començar a brotar. El noi molt content amb l’olla d’or, va marxar cap a casa seva i després va visitar el seu veí ric.

El jove li va explicar el que li havia dit l’ancià i el seu veí  va reunir a casa seva a tots els homes, tant empleats com veïns, i va fer que la seva filla els servís una beguda, però ella no va mostrar cap entusiasme. L’home ric es va dirigir al jove que acabava de tornar de Tendyiku:

—Tu també ets un home. Si us plau accepta la copa —li va dir.

Quan el noi es va aturar davant la noia, aquesta va prendre una copa i li va oferir. Veient que ell no acceptava la copa, l’home ric li va suplicar:

—Aquest és el desig dels déus. Si us plau, accepta-la.

Finalment la va prendre. Llavors la filla va recobrar la salut a l’instant i, posant-se dreta, va començar a ballar.

Passat un temps, el jove va anar a viure a la casa de l’home ric amb la seva mare, i es va casar amb la jove i tots varen viure feliços per sempre.

 Conte del Japó

(Adaptació del conte)

Recull de contes antics del Japó

 Yanaguita Kunio

El soldà, el formatge i els ratolins

 

Hi havia una vegada en un país molt llunyà un palau molt bonic. En aquest palau hi vivia un soldà que era un ignorant, una persona que no sabia res de res. A aquest soldà li agradava tant el formatge que tan sols es preocupava que els formatgers més importants del seu regne li fabriquessin els formatges més saborosos. Però darrerament hi havia una altra cosa que el preocupava. Resulta que l'olor dels formatges havia atret centenars de ratolins que es passejaven pel palau com si fossin a casa seva. I el pitjor era que es menjaven els formatges del soldà. Finalment, un dia que va trobar un ratolí dins el formatge que s'estava menjant, es va empipar tant que va enviar a buscar els seus tres consellers i els va dir que, si l'endemà no havien desaparegut tots els ratolins del palau, els desterraria del seu regne per sempre més. Els tres consellers, que encara eren més ignorants que el soldà, es van quedar molt preocupats i no sabien què fer. Després de molt pensar van arribar a una solució i l'endemà van ordenar als criats que portessin tots els gats de la ciutat cap al palau. Quan els ratolins van veure els gats van fugir corrents, i el soldà es va quedar més content que unes pasqües. Però la seva alegria no va durar gaire, perquè els gats es trobaven tan bé al palau que no volien marxar. Corrien amunt i avall del palau, des del saló del tron fins a la cuina i, fins i tot esgarrapaven la cara del soldà. Dins el palau només se sentia els marrameus dels gats. El soldà, a qui no li agradava gens viure amb els gats, va enviar a buscar els consellers una altra vegada i els va demanar que el salvessin d'aquells gats. Els consellers es van passar tota la nit desperts buscant una solució. L'endemà van ordenar als criats que portessin tots els gossos que poguessin trobar a la ciutat. Quan els gats van veure els gossos van fugir corrents i el soldà es va quedar més content que un gínjol. Però la seva alegria no va durar gaire, perquè els gossos es trobaven tant bé al palau que no volien marxar. Corrien amunt i avall del palau mossegant a tothom. El soldà, que no podia suportar els gossos, va cridar un altre cop els tres consellers i els va ordenar que fessin alguna cosa per treure els gossos del palau. Després de molt pensar se'ls va acudir una idea i l'endemà van dir als criats que anessin a buscar uns quants lleons forts i grans. Quan els lleons van arribar al palau tots els gossos es van escapar i el soldà es va quedar més content que unes pasqües. Però la seva alegria no va durar gaire, perquè els lleons es trobaven tan bé al palau que no volien marxar. Com que els lleons eren tan grossos, la gent del palau tenia molta por, a més a més amb els seus rugits no deixaven dormir a ningú. El soldà que tenia molta por dels lleons, va cridar un altre cop els tres consellers i els va ordenar que fessin alguna cosa per fer fora els lleons del palau abans que es mengessin a tothom. Els consellers van pensar molt i molt i finalment van decidir enviar a buscar un ramat d'elefants. Quan els lleons van veure els elefants van fugir amb la cua entre les cames. I el soldà en veure que no quedava cap lleó es va posar molt content. Però la seva alegria no va tornar a durar gaire, perquè els elefants es trobaven tan bé al palau que no volien marxar. Amb les seves grans potes ho feien malbé tot i, el pitjor era que xafaven tots els formatges del pobre soldà. El soldà, que estava molt enfadat i no sabia què fer, cridava contínuament els seus consellers que fessin alguna cosa abans que els elefants el tornessin boig. Aquesta vegada els consellers realment no sabien què fer i demanaven a tothom quina cosa podia fer por als elefants perquè ja estaven desesperats. Per fi un criat els va dir que havia llegit en un conte que els elefants tenien por dels ratolins. Els consellers estaven contents i van anar a veure el soldà i li van explicar que, per fer fora els elefants del palau, haurien de tornar els ratolins. El soldà es va aixecar cridant que no volia de cap manera que els ratolins tornessin al palau i es mengessin els formatges. Però els consellers li van dir que l'única cosa que feia por als elefants eren els ratolins i finalment el soldà va haver d'acceptar. Quan van arribar els ratolins, els elefants van fugir cridant com bojos. Ara els ratolins tornen a córrer per tot el palau i continuen menjant-se els formatges del soldà, però el soldà no està enfadat perquè pensa que és preferible viure amb els ratolins que no pas amb els elefants.  

Conte d’Iran

Autor: Hassan Ahmad Dezfuli

L' olor dels aliments

 

En els carrers d’un petit barri àrab, aclaparats per l’enrenou d’indecisos compradors i, aromatitzats amb l’olor d’espècies i carns guisades, es trobava un ancià captaire que buscava un lloc a l’estreta vorera on seure per descansar els seus peus.

Quan per fi va poder descansar, el seu estómac no es va mostrar impassible davant d’aquella magnitud d’olors que sorgien de les parades dels mercaders. Necessitava menjar, però no tenia diners suficients per satisfer la seva carència. Així que famolenc, va pensar que potser inspirant l’olor podia enganyar el seu cos i imaginar que estava degustant aquella deliciosa carn rostida.

El mercader que tenia més a prop va observar que l’olfacte del captaire apuntava cap el seu negoci durant una llarga estona i,  que quan acabava de respirar l’aroma de la seva parada, es fregava la panxa com si s’hagués atipat. Aquest fet va fer que el mercader s’indignés i que increpés el captaire exigint-li un pagament a canvi.

—Has aconseguit l’olor dels meus aliments, per tant, m’has de pagar un dinar!  —va dir el comerciant.

—No ho veig just, doncs no he menjat res —va protestar el pobre home.

Com que no es posaven d’acord, varen decidir cridar al cadí (jutge) perquè mediés entre tots dos i trobés una solució al conflicte.

—Què ha passat? —va preguntar el cadí.

Aquest rodamón s’ha instal·lat davant del meu negoci  i ha estat consumint l’aroma dels meus aliments i ara es nega a paga —va argumentar ofès el mercader.

—És cert el que diu? —va consultar el cadí al captaire.

—Només intentava enganyar el meu estómac amb les seves olors.

—Quan et deu per la seva consumició?

—Un dinar —va contestar el mercader somrient.

—Jo et pagaré i no et donaré només un dinar, sinó que te’n donaré tres —va respondre el cadí, que acte seguit va treure de la seva cartera tres monedes brillants. Les va acostar amb les seves mans a l’oïda del mercader i, d’una mà a l’altra les va fer lliscar fins que les monedes varen fer un so agut.

—Has escoltat el soroll de les monedes? —va preguntar el cadí al mercader.

—Sí va respondre estranyat.

—Amb el so de les meves monedes, he pagat el deute d’aquest home per flairar el teu menjar,  ja estàs pagat!

Conte Àrab

La justícia de la tortuga

 

Passejava tranquil un conill pel camp, anava a visitar la seva amiga la “zarigüeya”, quan de sobte va escoltar una veu llastimosa:

—Socooors! Ajudaaa!

—Si us plau, amic conill, no pots deixar-me aquí. Necessito que moguis un xic la pedra per poder sortir.

—Però..., si et deixo sortir... Em menjaràs!

—Nooo. Et prometo que no ho faré. Si em salves la vida, deixaré de perseguir-te per sempre.

El compassiu conill al final va decidir ajudar i, a base de molt d’esforç i petits salts, va aconseguir moure la pedra el necessari perquè el coiot sortís del forat d’un salt. En veure's lliure, el coiot el primer que va fer  va ser acorralar el conill.

—Quina gana que tinc, conill! No puc complir la meva promesa.

—Però..., no és just! Jo t’acabo de salvar la vida! —va dir el petit animaló.

—Ep! Què és just i què no és just? El bé es paga amb el mal.

—Això no és així! —va dir el conill.

—No? Doncs farem una cosa. Preguntarem a tres animals, els primers que trobem i depenent del que diguin, pagaré el teu acte amb el bé o amb el mal.

El primer animal que va passar per allà va ser una vaca.

—Amiga vaca —va dir el coiot—. Diga’m... És veritat que el bé es paga amb el mal?

—Ja ho crec! —va respondre la vaca—. Jo he estat alimentant amb la meva llet els meus amos durant tota la vida. Fins i tot s’han menjat les meves cries. I ara que soc vella, em volen matar...

El coiot va mirar amb un cert aire de superioritat el conill. Ja tenia un punt al seu favor. Mentrestant va arribar un cavall vell. I davant la pregunta del coiot, no va dubtar ni un segon:

—La vida no fa més que pagar-te amb el mal  les bones accions— va dir—. Jo he treballat molts i molts anys, he carregat llenya, que he portat d’un costat a l’altre en benefici dels meus amos... I ara que soc vell, m’abandonen a la muntanya perquè em mori de gana.

—Ja ho veus, conill... —va dir el coiot.

—Bé, però encara en falta un! —va dir el conill.

El tercer animal que va passar per allà va ser una tortuga. Li varen fer la mateixa pregunta i ella va contestar:

Bé, primer hauríeu de posar-me en situació. Així podria fer-me una idea...

—A veure on eres tu, coiot?

—Mira —va dir el coiot—. Jo estava tancat en aquest forat.

—D’un salt el coiot va tornar a ficar-se en el forat fosc.

—I tenia una pedra que no el deixava sortir — va afegir el conill—. Espera...

I fent de nou petits saltirons, va col·locar de nou la pedra al seu lloc, com estava al principi del conte.

—Vaja —va dir llavors la tortuga—. Com que així ha anat tot... Ja ho veig.

—Sí —va dir el conill—. Jo l'he alliberat i ell ara em mol menjar. Què puc fer? Deixo que em mengi?

—Tu mateix... Ara pots decidir una altra vegada si vols treure o no la pedra? —va dir la sabia tortuga.

El conill no ho va dubtar ni un segon i, fent petits saltirons va marxar del lloc. Va pujar en direcció a la muntanya ben amunt i va deixar tancat el coiot a la seva sort.

Conte de Mèxic

El càntir trencat

 

Fa molt de temps, en un petit poblat africà, hi havia un home que es passava els dies transportant aigua des d' una font  que hi havia a les rodalies fins a les cases dels habitants.

Portava dos càntirs, un era nou i l’altra ja tenia molts anys. Cada un anava col·locat sobre un suport de fusta que portava sobre les seves espatlles.

El càntir vell tenia una petita esquerda a través de la qual s’escapava l’aigua. Per això quan l’home arribava al poblat, tan sols portava la meitat d’aigua en el seu interior.

El càntir nou estava molt orgullós de si mateix, ja que complia bé amb el seu objectiu i no vessava ni una gota d’aigua.

En canvi, el càntir vell s’avergonyia perquè només transportava la meitat de l’aigua. Un dia esta tan trist que li va dir al seu amo:

—Em sento culpable per fer-te perdre el temps i els diners. No faig el treball com deuria, perquè tinc una petita esquerda per la que se m’escapa l’aigua.

Llavors l’home va respondre:

—Has de saber que, cada vegada que tornem al poblat, et situo en el costat del camí on planto llavors de flors cada primavera.

El càntir el va mirar sorprès, mentre l’home continuava:

—L’aigua que s’escapa no es perd, ja que rega la terra i permet que neixin les flors més boniques d’aquest lloc. Això és gràcies a tu.

D’ençà d’aquell dia, el càntir vell va aprendre que devem estimar-nos tal  com som, doncs tots podem aportar coses bones, amb les nostres virtuts i defectes.

Conte  del  Marroc

Els veïns de la casa blava

 

Hi havia una vegada, una ciutat a la vessant d’una muntanya. Era una ciutat petita, envoltada de jardins, amb molts arbres, on les aus solien construir els seus nius, volar d’arbre en arbre i piular en els seus petits malentesos.

A les nits caloroses d’estiu, les famílies acostumaven a passejar i seure en els bancs dels jardins mentre els nens jugaven alegrement. A la vora d’un aquests jardins, hi havia una casa de color blau amb dos veïns, els senyor Zé Costica, que vivia en el baix de la dreta i el senyor Manuel Bicas, que vivia en el baix esquerra. Cap al final de la tarda solien parlar des de les seves finestres i, passaven llargues hores escoltant cantar els ocells que es posaven en els arbres del jardí  que rodejava la casa.

Però... el temps va passar, i... va arribar la tardor! I amb ella els dies grisos, el vent fred, les nits cada vegada més llargues i la caiguda de les fulles que es va emportar lluny els ocells dels jardins.

Durant algun temps, els veïns, es miraven de tant en tant des de les seves finestres, però el fet que els ocells haguessin marxat els va deixar cada vegada més tristos. El senyor Zé Costica tenia tanta nostàlgia, tanta enyorança i vivia tan trist de no escoltar cantar els ocells que va decidir comprar-se una harmònica i posar-se a tocar per imitar el seu piular. Estava tan enstusiasmat amb la idea, que es passava el dia tocant i no se’n va adonar que ja s’havia fet de nit.

En el baix esquerra el seu veí Manuel Bicas intentava dormir, però no ho aconseguia. Irritat amb el so que arribava de la casa del costat, va començar a donar cops de puny a la paret.

El senyor Zé Costica quan va escoltar els cops de puny a la paret, va pensar que el seu veí estava encantat amb el so de la seva harmònica i animat va continuar bufant cada vegada amb més força. Quan es va fer de dia, el senyor Manuel Bicas va anar a la botiga de música a comprar l’harmònica més grossa que tinguessin i només d’entrar per la porta de casa seva va començar a bufar i bufar amb totes les seves forces. Estava decidit a no deixar dormir al seu veí !

Quan va escoltar l’harmònica del senyor Manuel Bicas, el veí Zé Costica va arrugar el front en senyal de desagrat, va rondinar i va sortir de casa corrents. Quan va tornar, portava amb ell una caixa de la que va treure un violí. Ràpidament i sense saber com tocar-lo, va començar immediatament amb moviments descoordinats a tocar embogidament. A l’altre costat, la resposta no es va fer esperar. Les parets de la casa tremolaven al so d’un violoncel, que s'assemblava més a un xerrac de tallar fusta que llançava a l’aire sons indescriptibles !

Durant algunes nits la desharmonia va continuar. Cada nit s’escoltaven nous instruments. Clarinets, tuves, tambors, plats, acordions i flautes i quan tots els instruments es varen esgotar a la botiga de música els veïns es desesperaven sense saber el que podien fer perquè la pau tornés una altra vegada.

El cas dels veïns de la casa blava ja començava a ser conegut a tota la ciutat i ningú trobava la solució perquè els dos veïns tornessin a ser amics.

Llavors, el mestre Antoni que estava de visita a la ciutat per donar un concert, va decidir passar pel carrer del que tothom parlava... El seu espant va ser tan gran quan va escoltar els sons que sortien del baix dreta i el baix esquerra de la casa blava, que va decidir parlar amb els dos veïns.

Després de trucar moltes vegades el timbre i colpejar fortament les portes el mestre per fi va aconseguir tenir una conversa amb tots dos.

Aquella nit, tots els veïns varen aconseguir dormir tranquil·lament. Què havia succeït? S’havia emportat el mestre tots els instruments? S’havien posat malalts els veïns de tan tocar? Havien finalment fet les paus? Alguns dies després, un anunci va aparèixer per tots els llocs:

“Es convida a tots els interessats a tocar a la banda de música de la ciutat a anar al saló municipal a les nou de la nit.

No és necessari portar instrument”.

La curiositat era tanta que a l'inici de la tarda la gent va començar a arribar i, quan varen tocar les nou, al costat del rellotge de la torre ja es podia veure una llarga fil·lera de joves, grassos, prims, alts i baixos, tots volien entrar !

El mestre Antoni va començar a posar els instruments ordenats i afinats uns al costat dels altres, va distribuir unes fulles amb unes figures negres, rodonetes, penjades amb unes ratlletes molt ben dibuixades i, va explicar com funcionava allò. En un racó de la sala Zé Costica i Manuel Bicas intercanviaven mirades i somriures de felicitat. La gent va anar provant els instruments mentre el mestre amb el seu oïda finíssim i preparat, ple de semibreus, corxeres, fuses i semifuses anava col·locant a la gent al costat dels instruments. Ja s’havia fet clar quan el mestre va donar per acabava la feina.

A partir d’aquella data, totes les tardes de tardor, quan les fulles cauen i els ocells migren cap a altres llocs, pot escoltar-se en el jardí de la ciutat, molt a prop de la casa de Zé Costica i de Manuel Bicas, una banda de música que molt afinada fa companyia a tots els que la vulguin escoltar...i, a vegades, pot escoltar-se encara a algú explicant la història d’una banda de música que va néixer de dos veïns que estaven enfadats perquè trobaven a faltar el cantar dels ocells...

Autores: Francisca Cardoso -Vera do Vale

www.waece.org

Conte de Portugal

L' HOME QUE TOCAVA LA FLAUTA CELESTIAL

 

Fa molts i molt anys, al peu del les muntanyes Cinc Dits, hi vivia un home que tocava meravellosament la flauta de bambú. Tan bé tocava  que l’ocell oriol no s’atrevia a competir amb ell, la merla no entonava unes cançons tan boniques i ni tan sols l’alosa refilava amb aquella fantàstica sonoritat. Quan començava a tocar la flauta, els ocells s’aturaven en ple vol, els camperols que treballaven la terra, deixaven les seves feines; i la gent gran se sentia rejovenir i els nens saltaven d’alegria… I tan bonica era la seva música que la gent creia que havia baixat del cel, per aquest motiu l’anomenaven “L’home que toca la flauta celestial”.

Un dia, el Rei dels dracs del Mar del Sud va homenatjar a les divinitats amb un banquet a la platja. Vuit mil déus amb riques i exòtiques vestimentes parlaven i gaudien bevent al voltant de l’amfitrió, que portava una túnica estreta amb un cinturó de jade. I precisament aquell mateix dia de la festa, després d’haver caminat deu dies i deu nits, “L’home que tocava la flauta celestial” va arribar a la platja per pescar. Va desplegar la seva xarxa sobre el mar plàcid, es va seure en una pedra neta i llisa i va començar a tocar la flauta. En aquell mateix moment, quan el Rei dels dracs aixecava la copa per brindar amb tots els seus convidats, va escoltar un so tan meravellós com mai abans havia escoltat. Tots i cada un dels déus es varen quedar en silenci, fins i tot es varen oblidar de les taules plenes de menjar i varen deixar les seves copes de jade sobre les estovalles.

L’home de la flauta no sabia ni es podia imaginar que, en aquell moment, tantes divinitats estiguessin escoltant com tocava la seva flauta. I els déus, per la seva part, estaven convençuts de que qui tocava la flauta d’aquella manera devia haver baixat del cel al món dels humans.

Tant li va agradar al Rei dels dracs el so d’aquella flauta que va voler trobar a l’autor d’aquelles melodies perquè ensenyes a tocar la flauta al seu fill. I, seguint la direcció d’on venia el so, va trobar a l’home. El flautista va recollir la seva xarxa, va posar la flauta en el seu ample cinturó i va seguir el Rei dels dracs fins al seu palau.

Ja havien passat tres anys i el fill del Rei havia après a tocar la flauta de bambú, llavors el flautista que enyorava molt la seva família i el seu poble, li va pregar al Rei que el deixés tornar a casa. El Rei dels dracs agraït li va concedir i, li va indicar al seu fill que acompanyés al mestre perquè escollís dos regals (els que volgués) del tresor reial. Hi havia pedres precioses de color vermell, grogues, blaves..., lingots d’or resplendents i centenars de milers de valiosíssim objectes. El flautista va recórrer detingudament el saló del tresor del Rei dels dracs i, va veure un cistell cilíndric fet de tires de bambú, va pensar: “Aquest utensili em pot servir per guardar les gambes i els peixos que pesqui”.

El va agafar i se’l va lligar al cinturó. Després, en un armari, va descobrir una capa per la pluja i va reflexionar: “Amb aquesta capa puc anar a la platja a pescar inclús el dies de pluja i vent”. I aquest va ser el segon i l’últim regal que va escollir.

Quan va sortir de la sala del tresor acompanyat del fill del Rei, aquest, molt intrigat, li va preguntar:

—Per què has agafat aquests objectes tan senzills entre tantes piles d’or i plata, perles i pedres precioses?

El mestre va contestar amb un somriure;

—L’or i les pedres precioses me’ls gastaria i desapareixerien. En canvi, amb aquest cistell de bambú i la capa per la pluja, puc anar a pescar tots els dies i, amb els peixos que pesqui mai passaré gana.

Però quan va tornar a casa seva i va anar per primera vegada a pescar, va descobrir que aquells dos regals eren màgics. I els dies posteriors  quan tornava de pescar sempre duia  el cistell de bambú ben ple de peixos i, la capa, quan la desplegava, el portava volant fins al Mar del Sud, als millors llocs de pesca.

D’aquesta manera, amb el cistell i la capa, va arribar volant a les muntanyes dels Cinc Dits i, tan aviat com va tocar la seva flauta, el so es va estendre pel firmament i el món sencer va ser un esclat d'alegria i felicitat.

Conte de la Xina

La casa de l'Halvar

 

En una gran muntanya de Suècia hi ha una gran casa buida, construïda amb unes pedres molt estranyes. La gent del veïnat l’anomenen “ la casa de jocs dels infants”, perquè sempre ha estat el lloc preferit de la mainada per anar a jugar. Aquest fet tan curiós s’ha mantingut al llarg dels anys. Però quina és la historia d’aquesta increïble casa?

Diuen que fa molt de temps, hi vivia un gegant anomenat Halvar. Era un gegant pobre perquè era bo i generós. Les poques coses que tenia les regalava, perquè no hi havia cap cosa que li agradés més que fer feliços als altres.

La gent que passava per davant de casa seva el saludava i ell sempre els oferia un dels seus grans somriures.

Un dia que l’Halvar estava sentat prenent el sol, va veure passar un home que portava una vaca. L’home tenia un aspecte famèlic i trist i, la seva vaca era una pila d’ossos.

—Bon dia senyor —va dir el camperol, que anava a la ciutat.

—Bon dia, bon home —va contestar l’Halvar—. Vas al mercat a vendre la teva vaca?

—Sí —va contestar—. La meva dona i jo vivim en una granja que està a prop d’aquí. M’emporto la vaca a veure si em paguen per ella, tot i que la pobre està tan seca que no sé si em donaran alguna cosa. Necessito comprar farina per fer pa, perquè passem molta gana.

Quan el camperol ja se  n'anava, el gegant li va dir:

—Espera! M’agradaria fer un tracte amb tu. Què et sembla si et canvio la teva vaca per set cabres grasses i boniques?

—No ho entenc… Si tu ets tan pobre com jo. Per què faries una cosa així?

—Saps, et vull ajudar. Torna amb la vaca a casa teva i demà al matí quan surti el sol, a l’estable en comptes de la vaca i trobaràs el que t’ofereixo.

L’home va marxar i va fer el que el gegant li havia dit. Aquella nit va dormir poc, pensava que era impossible que existís algú tan generós en aquest món i, sospitava que el gegant l’hi havia pres el pèl.

Al matí, quan es va llevar, va anar a l’estable amb la seva dona, es va adonar que la vaca ja no hi era, però en el seu lloc hi havia set precioses cabres. La parella va saltar i plorar de felicitat i, a partir d'aleshores la seva sort va canviar.

Les cabres donaven molta llet per beure i per fer bons formatges, que llavors venien al mercat, amb els diners que obtenien, compraven gallines que ponien saborosos ous  i també llavors per plantar cereals per fer pa. Com que els sobrava pa, el venien i amb les monedes que guanyaven, compraven roba i articles per la casa...

Amb els pas dels anys, el camperol i la seva dona es varen fer rics, van oblidar les penuries que havien passat i també l'ajuda que els havia ofert el gegant Halvar. 

Un dia, el camperol va passar per davant de la porta de l’Halvar. El gegant el va veure i el va cridar:

—Ei amic! Te’n recordes? Per què no entres a casa meva i m’expliques com t’ha anat la vida?

—Me’n recordo de tu —va dir el camperol—. Però tinc coses molt importants per fer i no puc perdre el temps. Veig que continues essent un gegant pobre..., hauries d’invertir els diners que et sobrin i algun dia, podràs ser un home ric  i  important com jo.

Després de la conversa l’home va marxar i, l’Halvar va veure com desapareixia amb el seu formós cavall.  Es va entristir al comprovar, que en el món hi ha persones que no valoren l’ajuda desinteressada del demés. Però ràpidament va somriure i va pensar:

—Ara, aquest home és ric i feliç i jo hi vaig contribuir ajudant-lo. No m’ho ha sabut agrair... però això no em farà canviar. Sempre que pugui, seguiré ajudant a qui ho necessiti.

I d’aquesta manera  ho va seguir fent al llarg de la seva vida. El gegant va continuar ajudant a grans i petits. Casa seva era un lloc agradable on tothom i era benvingut i, els nens anaven a jugar-hi. L’Halvar va ser feliç amb la seva vida tranquil·la i, tot i ser pobre, rebia l’estima dels seus veïns, ells sí que eren agraïts i apreciaven el seu bon cor.

Conte de Suècia

(Adaptació del conte)

LA DERROTA DEL REI

 

Hi havia una vegada un rei que va fer penjar un avís: "Al nen capaç de dir-me una bona mentida li donaré un gran premi". Varen escoltar-ho els nobles i oficials de la cort, i els seus fills es varen presentar a explicar tota mena de mentides al rei, però cap li agradava. Just al final va aparèixer un noi pobre.

—I tu, a què has vingut? —li va preguntar el rei.

—El meu pare m’ha enviat a cobrar un deute que Sa Majestat té amb ell.

—Amb el teu pare no tinc cap deute, menteixes —va contestar el rei.

—Si realment he mentit, llavors doni'm el premi.

El rei es va adonar de l'estratègia i va respondre ràpidament:

—Ara que ho penso, tens raó, no has dit cap mentida.

—Si jo no he mentit, llavors pagui'm el seu deute —va dir el noi.

I  d’aquesta manera, al rei no li va quedar més remei que entregar-li el premi, que consistia en una bossa d’or i un cistell de fruita i, així va complir el que havia promès.

Mongòlia

Font: www.uncuentotradicional.com

SOPA DE PEDRES

Conta una historia, que un frare passejava pel municipi d’Almeirim fent una col·lecta. Mort de gana i, després que se li negués per darrera vegada l’almoina a la casa d’un pagès, el frare va dir:

—Prepararé un brou de pedra.

No creient el que acabàvem d’escoltar, la família del pagès es va posar a riure, mentre el frare escollia una pedra, la millor pedra, segons ell.

—No heu provat mai la sopa de pedra? —va preguntar el frare.

La família va començar a sentir curiositat.

—És bo —va insistir el religiós.

Finalment, després de triar una pedra, el frare la va rentar; llavors va demanar una olla, la va  mig emplenar d’aigua i  hi va posar la pedra. També va preguntar si podia utilitzar el foc.

—Amb una mica de greix, el brou seria sensacional! —va exclamar, mentre l’aigua començava a escalfar-se. El frare va posar el greix a l’aigua ho va tastar i va dir:

—És un xic fat. Em podeu portar sal?

—Hmm… El que realment marcaria la diferència serien unes fulles de col! 

La mestressa de la casa va anar a l’hort i va portar unes fulles molt tendres. El frare les va netejar i tallar en trossos i les va afegir al brou.

Les peticions es succeïen: un tros de xoriço, una mica de pa….

—Ai la sopa està al punt!

El frare la va provar, es va humitejar els llavis i en acabat  quan es va refredar un mica, se la va començar a prendre, com que tenia tanta gana només va deixar la pedra, i en acabat el pagès li va preguntar encuriosit.

—I ara, què passa amb la pedra?

Ràpidament el frare va contestar:

—Rento la pedra i me la guardo, per si la tinc de fer servir un altre dia.

I així va ser com aquell frare, va poder menjar, en un lloc on ningú li volia donar res.

Portugal