dijous, 16 de juny de 2022

La casa de l'Halvar

 



En una gran muntanya de Suècia hi ha una gran casa buida, construïda amb unes pedres molt estranyes. La gent del veïnat l’anomenen “ la casa de jocs dels infants”, perquè sempre ha estat el lloc preferit de la mainada per anar a jugar. Aquest fet tan curiós s’ha mantingut al llarg dels anys. Però quina és la historia d’aquesta increïble casa?

Diuen que fa molt de temps, hi vivia un gegant anomenat Halvar. Era un gegant pobre perquè era bo i generós. Les poques coses que tenia les regalava, perquè no hi havia cap cosa que li agradés més que fer feliç als altres.

La gent que passava per davant de casa seva el saludava i ell sempre els oferia un dels seus grans somriures.

Un dia que l’Halvar estava sentat prenent el sol, va veure passar un home que portava una vaca. L’home tenia un aspecte famèlic i trist i, la seva vaca era una pila d’ossos.

—Bon dia senyor —va dir el camperol, que anava a la ciutat.

—Bon dia, bon home —va contestar l’Halvar—. Vas al mercat a vendre la teva vaca?

—Sí —va contestar—. La meva dona i jo vivim en una granja que està a prop d’aquí. M’emporto la vaca a veure si em paguen per ella, tot i que la pobre està tan seca que no sé si em donaran alguna cosa. Necessito comprar farina per fer pa, perquè passem molta gana.

Quan el camperol ja se  n'anava, el gegant li va dir:

—Espera! M’agradaria fer un tracte amb tu. Què et sembla si et canvio la teva vaca per set cabres grasses i boniques?

—No ho entenc… Si tu ets tan pobre com jo. Per què faries una cosa així?

—Saps, et vull ajudar. Torna amb la vaca a casa teva i demà al matí quan surti el sol, a l’estable en comptes de la vaca i trobaràs el que t’ofereixo.

L’home va marxar i va fer el que el gegant li havia dit. Aquella nit va dormir poc, pensava que era impossible que existís algú tan generós en aquest món i, sospitava que el gegant l’hi havia pres el pèl.

Al matí, quan es va llevar, va anar a l’estable amb la seva dona, es va adonar que la vaca ja no hi era, però en el seu lloc hi havia set precioses cabres. La parella va saltar i plorar de felicitat i, a partir d'aleshores la seva sort va canviar.

Les cabres donaven molta llet per beure i per fer bons formatges, que llavors venien al mercat, amb els diners que obtenien, compraven gallines que ponien saborosos ous  i també llavors per plantar cereals per fer pa. Com que els sobrava pa, el venien i amb les monedes que guanyaven, compraven roba i articles per la casa...

Amb els pas dels anys, el camperol i la seva dona es varen fer rics, van oblidar les penuries que havien passat i també l'ajuda que els havia ofert el gegant Halvar. 

Un dia, el camperol va passar per davant de la porta de l’Halvar. El gegant el va veure i el va cridar:

—Ei amic! Te’n recordes? Per què no entres a casa meva i m’expliques com t’ha anat la vida?

—Me’n recordo de tu —va dir el camperol—. Però tinc coses molt importants per fer i no puc perdre el temps. Veig que continues essent un gegant pobre..., hauries d’invertir els diners que et sobrin i algun dia, podràs ser un home ric  i  important com jo.

Després de la conversa l’home va marxar i, l’Halvar va veure com desapareixia amb el seu formós cavall.  Es va entristir al comprovar, que en el món hi ha persones que no valoren l’ajuda desinteressada del demés. Però ràpidament va somriure i va pensar:

—Ara, aquest home és ric i feliç i jo hi vaig contribuir ajudant-lo. No m’ho ha sabut agrair... però això no em farà canviar. Sempre que pugui, seguiré ajudant a qui ho necessiti.

I d’aquesta manera  ho va seguir fent al llarg de la seva vida. El gegant va continuar ajudant a grans i petits. Casa seva era un lloc agradable on tothom i era benvingut i, els nens anaven a jugar-hi. L’Halvar va ser feliç amb la seva vida tranquil·la i, tot i ser pobre, rebia l’estima dels seus veïns, ells sí que eren agraïts i apreciaven el seu bon cor.

Conte de Suècia

(Adaptació del conte)



2 comentaris:

  1. Ostres , un gegant pobre i generós i un camperol pobre però desagraït, trobo que hi hauria d'haver un final que l'escarmentés, no pot ser que passi de llarg davant la casa del gegant, que segur que era més feliç que ell.
    Petonets, Marta.

    ResponElimina
  2. El gegant era tan bo que el va perdonar.
    La gent de bon cor ja les fan aquestes coses. No tenen rancúnia cap els desagraïts.
    Molts petonets!

    ResponElimina