Fa molts, molts, però molts anys, el Gran
Esperit, que ha creat totes les coses del món, un bon dia va decidir organitzar
un gran concurs per elegir el rei de les aus. Per això va ordenar a tots els
ocells que habitaven en el cel i la terra que es reunissin en un bosc secret.
Ben
aviat varen arribar totes les aus. A mida que anaven arribant, començaven a
discutir sobre qui guanyaria. Es va produir un gran enrenou. Però amb tants
refilets, cucleigs, parrupeigs i piuladissa no hi havia manera de posar-se
d’acord. El rossinyol estava segur que ell seria rei, per això va cantar com un
baríton:
—El
rei de les aus serà qui afini millor, qui entoni belles cançons com les que
canto jo.
Però
de cop, l’àliga va baixar com una fletxa del cel:
—El
rei de les aus ha d’ésser com jo, gran i fort! —va cridar tan alt que va
deixar totes les aus sense dir ni piu.
El
que no va callar va ser el papagai, encara que mai li podien tancar el bec.
Estava
segur que aviat el nomenarien rei, per això no parava de parlar fent servir
paraules humanes que havia après:
—D’això
res de res, guanyarà l’au que tingui el plomatge de colors més macos i
bla,bla,bla… Mireu-me a mi i bla,bla,bla… Perquè fixeu-vos amb les precioses
plomes i bla,bla,bla…
El
paó reial estava escoltant tot això i va començar a pensar…Com podria guanyar
el concurs? Ell cantava tan bé com el rossinyol. A més era gran i fort com
l’àguila…, però el seu plomatge no tenia res d’especial, no era tan maco com el
papagai. Així no podria ser el rei. Havia de trobar una solució a aquell
problema per això va decidir anar a trobar el seu amic, l’ocell puhuy:
—Ai,
ocell puhuy. Si em deixessis les teves plomes tan maques, podria ser el rei
perquè és l’única cosa que em fa falta per guanyar, li va dir fent un refilet
ploraner.
A l’ocell
puhuy li va saber greu i li va dir que l’ajudaria. Es va arrencar una, dues
,tres, quatre, cinc… i fins a mil de les seves millors plomes per donar-les al
seu amic. Així vestit amb les millors gales, el paó reial es va presentar al
concurs amb totes les aus que estaven reunides.
Quan
el paó reial va arribar lluint les seves noves plomes, entonant bells refilets
i estirant el seu coll tan llarg, un gran Ohhhhhhhhhhhhhh! va recórrer la
clariana del bosc secret en el qual totes les aus esperaven aquella decisió tan
important. De cop el Gran Esperit, sens dubtar, va proclamar amb una veu forta
i misteriosa:
—I
el guanyador del concurs és… El paó reial!
—He
guanyat, he guanyat! –repetia. Sóc el rei, sóc el rei! —no parava de cridar
fent-se el fatxenda davant de tothom.
Estava
tan orgullós que es va oblidar del pobre i despullat ocell puhuy i no li va
voler tornar cap de les seves plomes.
Però
el Gran Esperit ho acabà sabent tot i quan es va assabentar de tot el que havia
passat va voler donar una lliçó al paó reial per haver estat tan egoista. Al
cap de pocs dies se li va aparèixer i li va dir amb la seva veu forta i
profunda:
Paó
reial, encara que el teu plomatge sigui el més maco, tindràs un potes molt
lletges i cada vegada que obris el bec et sortiran uns sons espantosos que
faran riure tothom.
El
paó reial ja només va poder dir:
—Glu,glu,glu...,
glu, glu,glu…
Totes
les aus varen estar d’acord amb aquella decisió.
Però
i el pobre ocell puhuy? Ningú es recordava d’ell? El pobre estava amagat,
alacaigut i desplomat.
El
rumor va córrer de bec en bec i molt aviat totes les aus el varen anar a
buscar:
—Ocell
puhuy! Ocell puhuy! On ets? Volem ajudar-te.
Finalment
el varen trobar, estava amagat perquè li feia vergonya anar despullat. Al
veure’l tan trist, totes i cada una de les aus li varen regalar una de les
seves precioses plomes: una, dues, tres, quatre, cinc… fins a mil plomes
vermelles,verdes grogues, blaves…
I és
per això que l’ocell puhuy anomenat també quetzal, és una au molt rara que
sembla que té el plomatge fet de pedaços, amb mil colors de les plomes de totes
les aus del món.
