ENS VEIEM A FINALS D'ESTIU!

Que passeu un bon estiu  i  busqueu una bona

ombra per aguantar la caloreta!

ZINOUÉ EL XIMPANZÉ PORUC

A la selva Africana hi vivia un ximpanzé que es deia Zinoué. Era el gran de quatre germans i era el ximpanzé més poruc de la comunitat. Tot li feia por, no havia après a saltar de branca en branca, perquè temia caure, tampoc no menjava cucs ni formigues com els altres ximpanzés, li feien angunia i no els volia tocar. Mai anava sol, perquè l'espantaven els perills de la selva.

Un dia cap al vespre, uns homes varen entrar a la selva, carregats amb serres  i varen començar a talar els arbres. Volien conrear terres per plantar arbres fruiters. Duien unes gàbies molt grosses i  unes xarxes i varen capturar tota la seva família. Tots havien sortir a defensar les terres on vivien. Tots, menys Zinoué, que s'havia amagat dalt d'un arbre i tremolava com una fulla.

Quan va tornar el silenci, va baixar de l'arbre i va quedar molt sorprès perquè no hi havia ningú. Es preguntava què havia passat. Estava tan terroritzat amb el soroll de les serres, que no s'havia adonat de res.
«On són tots?», pensava.

Aquella va ser la seva primera nit sol. Intentava dormir,  però li era impossible. Escoltava els grills, els mosquits i tota mena de sorolls estranys que li feien posar els pèls de punta.

L'endemà va sortir el  sol i Zinoué estava rebentat, no havia pogut aclucar l'ull en tota la nit. Com que tenia gana va decidir anar a buscar una mica de fruita per menjar. Anava caminant arrossegant els peus, quan va trepitjar unes quantes fulles seques, al sentir el soroll, un munt de coses li varen passar pel cap. S'imaginava que el perseguia una serp, que algun lleopard el volia atacar... Després de córrer una bona estona, es va aturar en un riu i com que tenia molta set es va disposar a  beure una mica d'aigua. Va apropar la boca en un petit bassal, però en aquell moment va veure uns capgrossos que nedaven a la bassa.

«Ai, mare quin fàstic. Em moriré de set, no sóc capaç de beure aigua amb aquestes bestioles que hi neden.», va pensar.

Va intentar agafar aigua del riu, però li feia por posar-hi els peus. Al cap d'una estona de no haver pres ni una gota d'aigua, es va posar a pensar i va buscar una solució.
Va agafar una fulla d'un arbre i la va submergir a la bassa. Les mans li tremolaven, però ho tenia de fer o moriria de set, va emplenar la fulla i va aconseguir beure aigua i això el va fer molt feliç. 
«Tinc gana, que podria menjar?» va pensar.

Va veure unes fruites molt sucoses que penjaven d'un arbre i va pujar dalt del arbre, però un cop era davant les fruites, es va adonar que eren plenes de formigues. Zinoué contemplava les fruites i es va posar a pensar, de sobte li va venir una idea al cap, va agafar una branca plena de fulles i va anar fregant amb molta paciència les fruites, fins que algunes varen quedar netes de formigues; i així va poder saciar la seva gana.

Quan va arribar la nit estava tant cansat que va quedar dormit com un tronc.
Al matí, es va disposar a buscar la seva família i va començar a caminar, cridava i cridava per tots els racons de la selva, preguntava a tots els ximpanzés  que veia si en sabien res de la seva família. La resposta sempre era negativa, avançava molt lentament per la selva i Zinoué es va adonar, que sinó aprenia a  saltar pels arbres no els trobaria mai.

Va preguntar al Mandril, com s'ho feia per saltar tan ràpidament de branca en branca, però el Mandril es va petar de riure només de pensar que no en sabia. 

Avergonyit, no es va atrevir a preguntar-ho a ningú més. Va pensar, que es podria fixar amb com ho feien els altres micos i cada dia s'asseia una estona i mirava com saltaven.

Aviat es va adonar de com ho tenia de fer: tenia de flexionar les cames, impulsar-se amb totes les seves forces i amb els braços agafar-se a les branques.
Semblava tan fàcil. Però ell no s'hi veia capaç.

Varen passar els dies i no va saber res més de la seva família. Un dia mentre passejava, es varen sentir uns caçadors que havien entrat a la selva.                                    

Tots els animals fugien terroritzats, Zinoué temia per la seva vida, va veure un grup de ximpanzés que saltaven d'arbre en arbre a tota velocitat, llavors ell es va enfilar a un arbre també. Estava molt espantat, altre vegada  es varen tornar a sentir uns trets. Aquest cop no s'ho va pensar dues vegades, va saltar amb totes les seves forces i va estirar els braços tant com va poder, havia aconseguit saltar i ara la por havia desaparegut.

Va seguir el grup de ximpanzés, fins que varen quedar molt lluny dels homes. Zinoué es va presentar als membres del grup i els va explicar que es trobava sol i que havia perdut la seva família, llavors el cap dels  ximpanzés el va admetre.

Zinoué, estava molt content perquè havia pogut vèncer totes les seves pors  i ara estava tan bé amb ell mateix. Ja no era aquell ximpanzé poruc, sol se'n sortia prou bé.

Amb els mesos, tots els ximpanzés el varen acceptar i respectar,  fins i  tot es va enamorar de Nahua. Feien molt bona parella. Al cap d'un temps va néixer Doto, el seu fill, cap cosa el podia fer més feliç.

Zinoué, no va tornar a veure la seva família, però:

“ Amb la  força de voluntat va ensortir-se'n  de tot el que es va  proposar”.

Conte i dibuixos Marta Vilà

LA PERDIU

La perdiu:

Amb la cara emblanquinada,

i  una ratlla als ulls pintada

d’un roig molt viu.

Sembla que va arreglada,

amb el bec i les potes tintades,

 porta  un vestit de gala

que té franges a sota l'ala.

Marta Vilà

Una perdiu prenent un bany de sorra i els seus pollets

ELS OCELLETS I LA CUCA DE LLUM

Quatre ocellets recent emancipats del niu dormien en un bosc molt espès, amb la seva mare. A les dotze de la nit es varen despertar per una llum i varen començar a refilar.

La mare sobresaltada, els va preguntar que passava i tots varen contestar alhora que ja havia sortit el sol. I la mare els va fer veure que no era res més que una petita cuca de llum.

Moralina:

A molts els passa el mateix, que veuen genis per tots els llocs i criden: Aquí està el sol!, a l'encendre's  qualsevol espelma.

Autor: Godofredo Daireaux

L'ARANYA MIZGUIR

Fa molts i molts d'anys hi va haver un estiu tan calorós que la gent no sabia on amagar-se per deslliurar-se dels ardents raigs del sol, que cremaven sense pietat. Coincidint amb aquesta època de calor, va aparèixer una gran plaga de mosques i mosquits, que picaven a la desafortunada gent de tal manera que de cada picada en saltava una gota de sang. Però, alhora, es va presentar la valenta Mizguir, incasable teixidora, que va començar a filar les seves teranyines, estenent-les per tot arreu i per tots els camins per on volaven les mosques i els mosquits.

Un dia una mosca que volava va caure a la teranyina de Mizguir.

Aquesta es va precipitar sobre ella i va començar a asfixiar-la; però la mosca va suplicar a Mizguir:

—Senyora Mizguir! No em matis! Tinc tants de fills que si els pobres es queden sense mi, no tindran res per menjar, molestaran a la gent i als gossos!

Mizguir va tenir compassió de la mosca i la va deixar lliure. Aquesta es va posar a volar, brunzint i anunciant  a totes les seves companyes.

—Aneu amb compte! Amagueu-vos bé sota el tronc del pollancre! Ha aparegut Mizguir i ha començat a teixir les seves xarxes, possant-les per tots els camins per on nosaltres volem i ens matarà a tots!

Les mosques i els mosquits, varen córrer i es varen amagar molt bé sota el tronc del pollancre, quedant-se allà com si fossin mortes. Mizguir es va quedar perplexa al veure que no podia caçar; a ella no li agradava passar gana. Què faria? Llavors va cridar al grill, a la cigala i a l'escarabat, i els hi va dir:

Tu, grill, toca la corneta; tu cigala, vés batent el tambor, i tu, escarabat, acosta't fins a sota el tronc del pollancre. Aneu anunciant a tots que la valenta Mizguir, l'incansable teixidora ja no viu, que la varen encadenar i la van enviar a Kazan, on la varen decapitar sobre un cadafal i seguidament va ser trinxada.

El grill va tocar la corneta, la cigala va batre el tambor i l'escarabat es va dirigir a sota el pollancre i els hi varen anunciar a tots:

—Per què us quedeu aquí, sembleu morts? Ja no viu la valenta Mizguir; li varen posar cadenes, la varen enviar a Kazan, on va ser decapitada sobre un cadafal i seguidament va ser trinxada.

Es varen alegrar molt les mosques i els mosquits, varen sortir del seu refugi i es varen posar a volar amb tal esverament que no varen trigar a caure a les teranyines de la valenta Mizguir. Aquesta va començar a matar-los tot dient:

—Heu de ser més amables i visitar-me  més sovint, per tal de convidar-me amb  més freqüència, perquè sou massa petits!

Conte Rus

Autor:Aleksandr Nikoalevich Afanasiev

EL PICOT VERD

Fa  forats als troncs per fer el niu,

i  menja formigues al terra,
té el cap de color vermell
i  als ulls una màscara negra.

Verdes  i  grises les plomes,

puntejades les vores de les ales

i  una petita clapeta,

 de color groc a la cueta.

Marta Vilà

Picot verd alimentant el seu pollet

EL JOVE PASTOR ANUNCIANT AL LLOP

Un jove pastor, que cuidava un ramat d'ovelles a prop d'una vila, va alarmar als habitants tres o quatre vegades cridant:

—El llop, el llop!

Però quan els veïns arribaven per ajudar-lo, ell se’n reia veient les seves preocupacions. Ara bé, el llop, un dia de tants sí que va arribar de veritat. El jove pastor, ara alarmat, cridava ple de terror:

—Si us plau!, veniu i ajudeu-me el llop està matant a les ovelles.

Però ja ningú va posar atenció als seus crits i molt menys varen pensar en anar a auxiliar-lo. I el llop, veient que no hi havia raó per témer cap mal, va ferir i va fer destrosses a tot el ramat.

Moralina:

Al mentider mai ningú el creu, fins i tot quan diu la veritat.

Autor:Isop