dilluns, 26 d’octubre de 2020

EL GAT I LA RATA VELLA


Il.lustració: Milo Winter

Hi havia una vegada un gat, tan bon vigilant, que un ratolí a penes s'atrevia a mostrar les puntes dels seus bigotis per por a ser menjat. Aquest gat, sempre estava atent i sempre tenia les seves urpes a punt per saltar. A la llarga, els ratolins el temien tant, que no gosaven sortir dels seus caus. El gat va pensar, que hauria d'utilitzar el seu enginy per poder atrapar algun ratolí. Així que, un dia va pujar dalt d'un prestatge i es va penjar d'ell, de cap per avall, com si fos mort, sostenint-se amb unes cordes per una pota.

Quan els ratolins van treure el cap pels forats i, el varen veure en aquella posició, van pensar que estava penjat allà perquè havia fet una malifeta. Molt tímidament, al principi, alguns varen començar a sortir, però al cap d'un moment com que res es movia, tots varen sortir alegrement a celebrar la mort del gat.

Llavors, el gat es va deixar anar i abans de que els ratolins es recuperessin de la seva sorpresa, ja n'havia matat tres o quatre.

Després de caure a la trampa, els ratolins es mantenien més a casa que mai. Però el gat, que encara tenia més ganes de menjar  ratolins, sabia més trucs. Es va enfarinar tot el cos i va estirar-se en un recipient de farina, a veure què passava.

Els ratolins, ben aviat varen començar a sortir amb prudència. El gat ja s'imaginava atrapant un ratolí ben grassonet, quan una vella rata que tenia molta experiència amb gats i trampes, fins i tot havia perdut part de la seva cua, es va mantenir a poca distància  del cau on vivia.

—Compte! —va cridar—. Pot ser que allò sembli una pila de farina, però sospito que és una trampa del gat. Sigui el que sigui, el més prudent és mantenir-se a una distància segura.

Moralina:

Els savis no es deixen enganyar per segona vegada.

Autor: Isop


dimecres, 21 d’octubre de 2020

EL CIGNE

 




Coll llarg i plomatge blanc,

 

quin ocell més elegant,

 

no s’embruta mai les plomes

 

per no perdre el seu encant.


Marta Vilà



Que bé que s'ho passen aquestes petits cignes!




Alguns exemplars són residents
 i d'altres migren

divendres, 16 d’octubre de 2020

EL TAURÓ DESPISTAT

 


A les costes del golf de Mèxic, a Amèrica del Nord, hi vivia un tauró que es deia Napoleó  i que era molt despistat.

El tauró,  sempre es lamentava  de que no li sortien   les coses bé  i es pensava que la mala sort el perseguia. Però res del que s'imaginava era veritat, en moltes ocasions ell sense adonar-se'n era l'únic culpable de la seva desgràcia.

Els taurons tot i ser uns grans depredadors i tenir un aspecte ferotge, han de ser una mica prudents, perquè també hi ha pescadors que els volen pescar, com a la resta de peixos... En Napoleó no veia cap perill en lloc, es distreia amb facilitat i sempre estava  submergit en el seu món de fantasia.

En la seva memòria hi havia un munt d'anècdotes curioses...

El tauró un dia que estava molt afamat, va veure un petit peixet que semblava del tot inofensiu, sense pensar-ho dues vegades el va mossegar, però quina va ser la seva sorpresa, quan de sobte aquell peixet petitó es va començar a inflar  i  inflar... cada cop més!


Com per art de màgia,  es va convertir en una pilota que era impossible que li entrés per la boca. Després d'intentar menjar-se'l unes quantes vegades ho va deixar estar. Havia mossegat un peix globus  i, com que els peixos globus contenen substàncies tòxiques, li va quedar una estranya sensació a la boca i  a tot el cos; va nedar desorientat força estona  i  fins i tot, en alguns moments els ulls li feien pampallugues! Quin ensurt que es va emportar.

Com que era tan despistat, en Napoleó  tenia  el cos ple de cicatrius, perquè  no anava amb compte i es ventava cops amb les roques, sempre anava tan esverat  que molts de cops acabava ficat en problemes.

A la cua  hi tenia una cicatriu que li havia fet un pop gegant. El dia de l'incident el tauró, perseguia una llagosta,  quan de sobte  es va ficar dins d'una  llarga gruta,  al final de la gruta hi havia el cau d'un pop. Quan el pop gegant  el veure, el va agafar per la cua amb els seus tentacles  i  li va donar unes quantes voltes que el van deixar ben marejat  i per acabar,  el va llençar fora de casa seva com si fos un parrac. Havia tingut sort de no perdre la vida; però el tauró no  aprenia cap lliçó de totes les coses que li passaven.

Napoleó, era un somiatruites, li agradava admirar els dofins, quedava bocabadat, li encantaven els salts i les piruetes que feien, ell volia fer com ells i ser un gran artista del mar. Ho intentava una vegada i una altre, saltava fora del mar com un atleta fa un gran salt d'alçada, amb el perill que comportava aquesta practica,  ja que els taurons no són gaire admirats per les persones.

Un amic seu el tauró balena, un gegant del mar totalment inofensiu, el va advertir:

Es pot saber que fas!  Has de mirar de no cridar l'atenció, ho acabaràs a la xarxa d'algun vaixell de pesca.

—No ho puc evitar, m'encanta fer-ho!

Prendràs mal —el va advertir el seu amic.

—Relaxa't...  que la vida són dos dies!

Després no et lamentis si et passa qualsevol cosa.

Napoleó nedava moltes vegades a la vora del grups de dofins i feia competició de salts  i la veritat és que no ho feia gens malament, però no anava amb compte  i moltes vegades s'apropava massa a la platja on hi havia persones.

—Mireu dofins! Dofins! —cridaven els banyistes contents. Una pila de gent es varen ficar a l'aigua per anar a nedar amb els dofins. Quan totes les persones eren a la vora, de sobte Napoleó va fer un gran salt, que va deixar tot el seu  gran cos al descobert.

—Un tauró! Un tauró!

Tots els banyistes  cridaven i corrien com bojos, estaven aterrits.

Després d'aquell incident, el pànic  va córrer per la platja, tothom parlava d'un tauró assassí que nedava per la zona. Els pescadors buscaven amb els seus vaixells el tauró per la platja i es va crear un gran rebombori al mar.

Al fons del mar la notícia va córrer com la pólvora,  aquest cop en Napoleó n'havia fet una de ben grossa.

El tauró balena el va anar a veure:

—Tots els taurons estan molt enfadats amb tu!

—Per quin motiu? —es va sorprendre Napoleó.

—Ets un irresponsable! Per culpa teva tots els taurons estem en perill.

—Però si jo no he fet res. Només m'ho estava passant bé!

—Et vares acostar massa a la platja i la gent es va pensar que el volies atacar i ara,  tots tenim de pagar les conseqüències dels teus actes. Escolta, el gran tauró blanc vol parlar amb tu.




—El gran Tauró Blanc....

Sí, ho has entès perfectament.

Mort de por, Napoleó va anar a veure el més gran dels taurons, estava tan espantat que tot el cos li tremolava, la seva imatge li provocava pànic i respecte. El gran tauró blanc el va advertir del seu malestar i li va dir que no tornés a fer cap de les seves bogeries, perquè si el feia enfadar  tenia molt mal geni,  ell mateix el  vigilaria i controlaria tot el que feia de ben a prop per si de cas.

Al cap d'uns dies, després que no es veies cap més tauró per la platja, va tornar la tranquil·litat al mar; el tauró procurava no ficar-se en cap més embolic i es portava bé per tal que no s'enfadés el gran tauró blanc.

En Napoleó a poc a poquet va aprendre a ser més assenyat i prudent, no feia cap bogeria que possés en risc la seva vida i la dels altres taurons.

I és que al mar hi han molts perills, encara que siguis un gran depredador com un tauró.

 Autora del conte: Marta Vilà


diumenge, 11 d’octubre de 2020

MALEDICÈNCIES




 

Mentre  desfilava el ramat,  al sortir del corral, un moltó que caminava sol va escoltar una conversa de dues ovelles que anaven darrere seu. Parlaven de les seves companyes i criticaven sense pietat a totes les que passaven a prop d’elles. “Quina pinta! Quina manera de caminar! Quina llana tan lletja! Que grassa! Que seca! I mil altres coses pitjors que aquestes.

El moltó, pensant al escoltar-les, que les que així parlaven no podien ser sinó una essència de la bellesa ovina, es va gira disposat a admirar i es va trobar dues xavacanes horroroses que gairebé el varen espantar.


Moralina:

Com diu el refrany: “Cap geperut es veu el gep”

Significa, que és difícil de veure els defectes propis.

Autor: Godofredo Daireaux


dimarts, 6 d’octubre de 2020

LA CIGONYA




De dimensions espectaculars

i una gran envergadura d’ales,

planeja pels nostres pobles i ciutats,

per niar dalt dels teulats.

 

Els seus nius causen molts problemes,

degut a les seves dimensions,

però la cigonya és tossuda i perseverant

i encara que li treguin el niu ho segueix intentant.

 

Hem d’aprendre a conviure amb elles,

aportant originals solucions,

crear llocs segurs perquè nidifiquin

i evitar fer-les fora generant tensions.

Marta Vilà



Quan la compassió es fa present, l'amor floreix!

Algunes cigonyes migren,
i d'altres grups resideixen a Catalunya tot l'any