dissabte, 31 d’octubre del 2020
LA RUMBA DE LES CASTANYES
dilluns, 26 d’octubre del 2020
EL GAT I LA RATA VELLA
Hi havia una vegada un gat, tan bon vigilant, que un ratolí a penes s'atrevia a mostrar les puntes dels
seus bigotis per por a ser menjat. Aquest gat, sempre estava atent i sempre
tenia les seves urpes a punt per saltar. A la llarga, els ratolins el temien tant, que no gosaven
sortir dels seus caus. El gat va pensar, que hauria d'utilitzar el seu enginy
per poder atrapar algun ratolí. Així que, un dia va pujar dalt d'un prestatge i es va penjar d'ell,
de cap per avall, com si fos mort, sostenint-se amb unes cordes per una pota.
Quan els ratolins van treure el cap pels forats i, el varen veure en aquella posició, van pensar que
estava penjat allà perquè havia fet una malifeta. Molt tímidament, al principi, alguns
varen començar a sortir, però al cap d'un moment com que res es movia, tots
varen sortir alegrement a celebrar la mort del gat.
Llavors, el gat es va
deixar anar i abans de que els ratolins es recuperessin de la seva sorpresa, ja
n'havia matat tres o quatre.
Després de caure a la
trampa, els ratolins es mantenien més a casa que mai. Però el gat, que encara
tenia més ganes de menjar ratolins,
sabia més trucs. Es va enfarinar tot el cos i va estirar-se en un recipient de
farina, a veure què passava.
Els ratolins, ben aviat
varen començar a sortir amb prudència. El gat ja s'imaginava atrapant un ratolí
ben grassonet, quan una vella rata que tenia molta experiència amb gats i
trampes, fins i tot havia perdut part de la seva cua, es va mantenir a poca distància del cau on vivia.
—Compte! —va cridar—.
Pot ser que allò sembli una pila de farina, però sospito que és una trampa del gat. Sigui el
que sigui, el més prudent és mantenir-se a una distància segura.
Moralina:
Els savis no es deixen enganyar
per segona vegada.
Autor: Isop
dijous, 22 d’octubre del 2020
dimecres, 21 d’octubre del 2020
EL CIGNE
Coll llarg i plomatge blanc,
quin ocell més elegant,
no s’embruta mai les plomes
per no perdre el seu encant.
Marta Vilà
divendres, 16 d’octubre del 2020
EL TAURÓ DESPISTAT
A les costes del golf de Mèxic, a Amèrica del
Nord, hi vivia un tauró que es deia Napoleó
i que era molt despistat.
El tauró,
sempre es lamentava de que no li
sortien les coses bé i es pensava que la mala sort el perseguia.
Però res del que s'imaginava era veritat, en moltes ocasions ell sense
adonar-se'n era l'únic culpable de la seva desgràcia.
Els taurons tot i ser uns grans depredadors i
tenir un aspecte ferotge, han de ser una mica prudents, perquè també hi ha
pescadors que els volen pescar, com a la resta de peixos... En Napoleó no veia
cap perill en lloc, es distreia amb facilitat i sempre estava submergit en el seu món de fantasia.
En la seva memòria hi havia un munt d'anècdotes
curioses...
El tauró un dia que estava molt afamat, va veure un petit peixet que semblava del tot inofensiu, sense pensar-ho dues vegades el va mossegar, però quina va ser la seva sorpresa, quan de sobte aquell peixet petitó es va començar a inflar i inflar... cada cop més!
Com per art de màgia, es va convertir en una pilota que era
impossible que li entrés per la boca. Després d'intentar menjar-se'l unes
quantes vegades ho va deixar estar. Havia mossegat un peix globus i, com que els peixos globus contenen
substàncies tòxiques, li va quedar una estranya sensació a la boca i a tot el cos; va nedar desorientat força
estona i
fins i tot, en alguns moments els ulls li feien pampallugues! Quin
ensurt que es va emportar.
Com que era tan despistat, en Napoleó tenia
el cos ple de cicatrius, perquè
no anava amb compte i es ventava cops amb les roques, sempre anava tan
esverat que molts de cops acabava ficat
en problemes.
A la cua hi
tenia una cicatriu que li havia fet un pop gegant. El dia de l'incident el
tauró, perseguia una llagosta, quan de
sobte es va ficar dins d'una llarga gruta,
al final de la gruta hi havia el cau d'un pop. Quan el pop gegant el veure, el va agafar per la cua amb els
seus tentacles i li va donar unes quantes voltes que el van
deixar ben marejat i per acabar, el va llençar fora de casa seva com si fos un
parrac. Havia tingut sort de no perdre la vida; però el tauró no aprenia cap lliçó de totes les coses que li
passaven.
Napoleó, era un somiatruites, li agradava admirar
els dofins, quedava bocabadat, li encantaven els salts i les piruetes que
feien, ell volia fer com ells i ser un gran artista del mar. Ho intentava una
vegada i una altre, saltava fora del mar com un atleta fa un gran salt
d'alçada, amb el perill que comportava aquesta practica, ja que els taurons no són gaire admirats per
les persones.
Un amic seu el tauró balena, un gegant del mar
totalment inofensiu, el va advertir:
—Es pot saber que fas! Has de mirar de no cridar l'atenció, ho
acabaràs a la xarxa d'algun vaixell de pesca.
—No ho puc evitar, m'encanta fer-ho!
—Prendràs mal —el va advertir el seu amic.
—Relaxa't...
que la vida són dos dies!
—Després no et lamentis si et passa qualsevol cosa.
Napoleó nedava moltes vegades a la vora del grups
de dofins i feia competició de salts i
la veritat és que no ho feia gens malament, però no anava amb compte i moltes vegades s'apropava massa a la platja
on hi havia persones.
—Mireu dofins! Dofins! —cridaven els
banyistes contents. Una pila de gent
es varen ficar a l'aigua per anar a nedar amb els dofins. Quan totes les
persones eren a la vora, de sobte Napoleó va fer un gran salt, que va deixar
tot el seu gran cos al descobert.
—Un tauró! Un tauró!
Tots els banyistes
cridaven i corrien com bojos, estaven aterrits.
Després d'aquell incident, el pànic va córrer per la platja, tothom parlava d'un
tauró assassí que nedava per la zona. Els pescadors buscaven amb els seus
vaixells el tauró per la platja i es va crear un gran rebombori al mar.
Al fons del mar la notícia va córrer com la
pólvora, aquest cop en Napoleó n'havia
fet una de ben grossa.
El tauró balena el va anar a veure:
—Tots els taurons estan molt
enfadats amb tu!
—Per quin motiu? —es va sorprendre Napoleó.
—Ets un irresponsable! Per culpa teva tots els
taurons estem en perill.
—Però si jo no he fet res. Només m'ho estava
passant bé!
—Et vares acostar massa a la platja i la gent es
va pensar que el volies atacar i ara,
tots tenim de pagar les conseqüències dels teus actes. Escolta, el gran
tauró blanc vol parlar amb tu.
—El gran Tauró Blanc....
—Sí, ho has entès perfectament.
Mort de por, Napoleó va anar a veure el més gran
dels taurons, estava tan espantat que tot el cos li tremolava, la seva imatge
li provocava pànic i respecte. El gran tauró blanc el va advertir del seu
malestar i li va dir que no tornés a fer cap de les seves bogeries, perquè si
el feia enfadar tenia molt mal
geni, ell mateix el vigilaria i controlaria tot el que feia de
ben a prop per si de cas.
Al cap d'uns dies, després que no es veies cap més
tauró per la platja, va tornar la tranquil·litat al mar; el tauró procurava no
ficar-se en cap més embolic i es portava bé per tal que no s'enfadés el gran
tauró blanc.
En Napoleó a poc a poquet va aprendre a ser més
assenyat i prudent, no feia cap bogeria que possés en risc la seva vida i la
dels altres taurons.
I és que al mar hi han molts perills, encara que
siguis un gran depredador com un tauró.
Autora del conte: Marta Vilà
diumenge, 11 d’octubre del 2020
MALEDICÈNCIES
Mentre
desfilava el ramat, al sortir del corral, un moltó que caminava
sol va escoltar una conversa de dues ovelles que anaven darrere seu. Parlaven
de les seves companyes i criticaven sense pietat a totes les que passaven a
prop d’elles. “Quina pinta! Quina manera de caminar! Quina llana tan lletja!
Que grassa! Que seca!"; i mil altres coses pitjors que aquestes.
El
moltó, pensant al escoltar-les, que les que així parlaven no podien ser sinó
una essència de la bellesa ovina, es va girar disposat a admirar i es va
trobar dues xavacanes horroroses que gairebé el varen espantar.
Moralina:
Com
diu el refrany: “Cap geperut es veu el gep”
Significa, que és difícil de veure els defectes propis.
Autor: Godofredo Daireaux
dimarts, 6 d’octubre del 2020
LA CIGONYA
De
dimensions espectaculars
i
una gran envergadura d’ales,
planeja
pels nostres pobles i ciutats,
per
niar dalt dels teulats.
Els
seus nius causen molts problemes,
degut
a les seves dimensions,
però
la cigonya és tossuda i perseverant
i
encara que li treguin el niu ho segueix intentant.
Hem
d’aprendre a conviure amb elles,
aportant
originals solucions,
crear
llocs segurs perquè nidifiquin
i
evitar fer-les fora generant tensions.
Marta Vilà