dimarts, 30 de maig de 2017

LA CUCA DE LLUM






Aquest conte ve des de Tailàndia i parla d'una petita cuca de llum que no volia sortir a volar amb la resta. Per què? Doncs quan ho descobriu pot ser que l' entengueu i us hagi passat quelcom similar alguna vegada.

En un bosc de l'exòtica Tailàndia hi vivia una nombrosa família de cuques de llum. La seva casa era dins el tronc d'un enorme arbre lampati, el més vell de tot el país. Per la nit, les cuques sortien de l'arbre per  il·luminar la nit amb la seva tènue llum, semblaven petites estrelles ballarines. Jugaven entre elles i creaven figures a l'aire, els pocs que podien veure l'espectacle per casualitat quedaven sorpresos davant d'aquell festival de llums i bellesa.
Però no totes les cuques de llum estaven contentes, n'hi havia una, la més petita que es negava a sortir del lampati per a volar. Es volia quedar a casa dia rere dia encara que la seva família la tractés de convèncer.
Tothom estava amoïnat, sobretot els seus pares:
-Per què la nostra filla no surt a volar?  M'agradaria que volés amb nosaltres i no es quedés  sempre a casa -deia la seva mare.
-Tranquil·la, dona. Veuràs com aviat  li passa i sortirà amb nosaltres... -la calmava el pare.
Però van passar els dies i la petita cuca seguia sense voler abandonar l'arbre. Una nit quan totes les altres cuques de llum corrien pel cel nocturn del bosc, la seva àvia es va quedar a l'arbre per enraonar amb ella. Amb delicada veu li va dir:
-Què et passa néta meva? Ens tens a tots preocupats, Per què no surts a divertir-te volant amb tots nosaltres?
-No m'agrada volar -va respondre la petita cuca.
-Som cuques de llum, és el que fem millor. Segur que no vols volar mostrant la teva llum per  il.luminar la fosca nit? - li va insistir l'àvia.
-La veritat...  El que em passa és... -va començar a explicar la petita.
-Que tinc vergonya, no trobo  sentit a il·luminar res, si la lluna ja ho fa. No em podré comparar mai a ella, sóc poc més que una diminuta espurna al seu costat.
La seva àvia la va mirar amb ulls tendres escoltant-la atentament, quan la seva néta va acabar la va consolar amb un somriure que la va tranquil·litzar:
-Nena meva, si sortissis amb nosaltres veuries quelcom que et sorprendria. Hi ha coses de la lluna que encara no saps...
-Què és això que jo no sé de la lluna que tots sabeu? -va preguntar la  cuca encuriosida.
-Doncs que la lluna no sempre brilla de la mateixa manera. Algunes nits enlluerna sencera o per la meitat. Fins i tot hi ha dies que només brilla una petita part o s'amaga i ens deixa tot el treball a nosaltres les cuques de llum.
-De veritat? Hi ha dies que no surt? -va preguntar la petita amb la boca mig oberta per la sorpresa.
-T'ho prometo! -va continuar explicant l'àvia-. La lluna canvia constantment, hi ha dies que creix i altres que es fa petita. Hi ha nits que és enorme o de color vermell i altres que es fa invisible i desapareix sota les ombres i els núvols. En canvi tu, petitona, sempre brillaràs amb la mateixa intensitat ...
I aquella mateixa nit, la petita cuca de llum va sortir del lampati convençuda amb tota la seva família d' il·luminar la nit, mentre mirava la lluna amb un somriure d'orella a orella.

Conte de Tailàndia
Font: Casa Àsia


dijous, 25 de maig de 2017

EL LLOP FLAUTISTA I EL CABRIT



Il.lustració: Milo Winter


Un cabrit es va separar del ramat,  i un llop el va perseguir. El cabrit quan es va trobar davant del llop li va dir:

-Ja sé senyor llop, que estic condemnat a ser el seu esmorzar. Però per no morir sense honor, faci’m el favor de  tocar la flauta que porto, i jo ballaré per última vegada.
I així ho van fer; però els gossos , que no estaven gaire lluny, escoltaren  el soroll de la flauta i quan arribaren van començar  a perseguir el llop.

Moralina:
Quan vagis a efectuar una nova activitat, abans tingues en compte les teves capacitats i les circumstàncies, per valorar si  pots continuar endavant.

Autor: Isop

dimarts, 23 de maig de 2017

ACUDIT 10: EL LLADRE



Un lladre entra en  una casa de nit. Encén la llanterna i mira al seu voltant, buscant coses de valor per emportar-se.
De sobte, en la foscor una veu li diu:
-Jesús sap que estàs aquí.
El lladre quasi bé es mort de l’ensurt al escoltar la veu, apaga la llanterna i queda paralitzat de por. Espera una estona i no sent res més. Belluga el cap i continua. Quan comença a desconnectar el televisor, torna a escoltar clarament una veu que li diu:
-Jesús t’està mirant.
Completament terroritzat, el lladre mou la llum de la seva llanterna, en un racó pot veure un llorito.
-Ha sigut tu el que m’ha parlat?
Sí –li contesta el llorito –jo només estic intentant avisar-te que ell t’està mirant.
El lladre, relaxat, li diu:
-Així que m’estaves avisant, eh?  i... qui collons ets tu?
-Moisès –contesta l’ocell.
-Moisès? –riu el lladre -. Quina mena de persona li pot posar el nom de Moisès a un lloro?
-La mateixa mena de persona que li posa el nom de Jesús a un Rottweiler!
-Agafa’l Jesús!


ACUDIT 9: EL MICO CURIÓS





Això era un home que tocava la flauta i espantava els lleons.
Un dia, l’home va decidir anar a la selva. Un cop allà, en veure el primer lleó, l’home es posà a tocar la flauta i el lleó va marxar.
Un mico que l’observava el va començar a seguir i no el perdia de vista. Llavors, l’home amb la seva flauta va espantar dos lleons més, fins que arribà al quart lleó, i l’home es posà a tocar de nou, i el lleó el mirava, i no marxava...
De sobte, el lleó es va llençar sobre l’home i se’l va menjar; i el mico va dir:
-Ja sabia jo que quan arribés al lleó sord, no li serviria de res tocar la flauta.

divendres, 19 de maig de 2017

L' ÀGUILA I EL FALCÓ






Una llegenda dels  indis Sioux, explica, que una vegada varen arribar a la tenda del vell bruixot; Brau ferotge, el gerrer i Nuvolada, la filla del cap de la tribu, agafats de la mà.

-Ens estimem –va començar el jove.
-I ens volem casar –va dir ella.
-Volem un encanteri, una poció, alguna cosa que ens garanteixi que podrem estar sempre junts –varen dir els joves a la vegada.

-Puc fer una cosa per vosaltres, però es una tasca molt difícil i sacrificada -va dir el bruixot després d’una llarga pausa.

-No hi ha cap problema! –respongueren el dos.

-Llavors, -contestà el bruixot:

-Nuvolada, sense més armes que una xarxa i les teves mans, pujaràs a la muntanya i caçaràs el falcó més vigorós. Porta-me’l viu el tercer dia de lluna plena…

-I tu, Brau ferotge –va prosseguir l’ancià.
-Tens de portar de la muntanya més alta a la més valenta de les àguiles, i portar-la viva sense cap ferida.

Els joves varen assentir amb silenci i, després de mirar-se amb tendresa, varen marxar.
El dia establert pel bruixot, els joves varen arribar a la seva tenda amb dues grans bosses de roba que contenien les aus sol·licitades.

El vell els va demanar que, amb molt de compte, les treiessin de les bosses. Eren sens dubte les aus més boniques del seu llinatge.

-Ara –va dir el bruixot:

-Agafeu les aus i lligueu-les per les potes amb aquestes tires de  cuir. Després deixeu-les anar i que intentin volar. L’àguila i el falcó varen intentar aixecar el vol, però només varen aconseguir rebolcar-se pel terra.

-Mai oblideu això que heu vist avui!  Vosaltres sou com l’àguila i el falcó... Si us lligueu l’un a  l’altre, encara que sigui per amor, viureu arrossegant-vos, i tard o d’hora, us fareu mal tots dos. Si voleu que el vostre amor perduri, voleu junts però mai lligats.


Llegenda dels indis Sioux
Àmerica del Nord

dilluns, 15 de maig de 2017

LA MOTXILLA





Conten que Júpiter, antic déu dels romans, va convocar un dia a tots els animals de la terra. Quan es varen presentar els preguntà, un per un, si creien que tenien algun defecte. En aquest cas, ell els prometia millorar-los fins que quedessin satisfets.

-Què dius tu mona?
-Em parla a mi? –respongué la mona-. Jo defectes? M'he mirat en un mirall i estic esplèndida. En canvi l’ós,  ho ha vist? No té cintura!

-Que parli l’ós –demanà Júpiter.

-Aquí estic -digué  l’ós -amb aquest cos perfecte que m’ha donat la natura. Sort de no ser tan robust com l’elefant.

-Que es presenti l’elefant...

-Francament, senyor –va dir –no tinc de què queixar-me, encara que no tots puguin dir el mateix. Allà ho té!  l’estruç, amb les seves orelletes ridícules...

-Que passi l’estruç.

-Per mi no es molesti –digué  l’au-. Sóc tan proporcionat! En canvi la girafa, amb aquell coll...

Júpiter va fer passar la girafa qui, a la seva vegada, va dir que els déus havien estat generosos amb ella.

-Gràcies a la meva altura veig els paisatges de la terra i del cel, no com la tortuga que només veu els rocs.

La tortuga, per la seva part, va dir que tenia un físic excepcional.
-La meva closca és un refugi ideal. Quan penso en la serp, que té de viure a la intempèrie...

-Que passi la serp –digué Júpiter una mica cansat.

Arribà la serp arrossegant-se i va parlar amb la seva llengua viperina:
-Per sort tinc la pell llisa, no com el gripau que està ple de berrugues.

-Prou! –exclamà Júpiter-. Només falta que un animal cec com el talp critiqui els ulls de l’àguila.

-Precisament –començà  el talp –volia dir dues paraules: l’àguila té bona vista però, no és horrible el seu clatell pelat?

-Això ja passa de mida! –va dir Júpiter, donant per acabada la reunió-. Tots es creuen perfectes i pensen que els que han de canviar són els altres.
Sol passar...

Només tenim ulls per els defectes dels altres i portem els propis ben amagats, en una motxilla, a l’esquena.


Autor: Jean de la Fontaine



dijous, 11 de maig de 2017

ACUDIT 8: L'OCELL I EL MOTORISTA


Un ocell va volant i s’estavella contra una moto en una autopista. El motorista el recull, el porta a casa seva, el cura i el posa en una gàbia perquè es recuperi…

 Amb això que l’ocell es desperta i diu:
-Oh no! He matat el motorista i m’han posat a la presó!


ACUDIT 7: RATPENATS



Dos ratpenats estan penjats cap per avall i un li pregunta a l’altre:
-Quin va ser el pitjor dia de la teva vida?

I el ratpenat respon:
-El dia que vaig tenir diarrea!





dilluns, 8 de maig de 2017

EL BIGOTI DEL TIGRE






Un dia, una dona jove anomenada Yun Ok va anar a buscar a un gran savi ermità que vivia en una muntanya per demanar-li ajuda. L’ermità era un mag molt savi que sabia conjurs i pocions màgiques.
Quan Yun Ok va entrar a casa seva, l’ermità, sense aixecar els ulls de la xemeneia que estava mirant, va dir:
-Per què has vingut?
Yun Ok va respondre:
-Oh, Gran savi. Necessito la teva ajuda, estic desesperada. Fes-me  una poció! Mestre –va insistir Yun Ok, -si no m’ajudes, estaré veritablement perduda.
-Quin és el problema? –va dir el savi.
-Es tracta del meu marit –va començar Yun Ok-.D’ençà que ha tornat de la guerra es comporta d'una manera estranya. Sempre està enfadat i quasi bé no parla. A vegades, quan hauria d’estar treballant en el camp d’arròs, el veig sentat en el cim de la muntanya, mirant el mar.
-A vegades, els homes que han anat a la guerra es comporten així al tornar -va dir l’ermità.
-Si us plau, vull una poció pel meu marit, així es tornarà carinyós i amable, com era abans.
-Molt bé, torna d’aquí tres dies i et diré que ens fa falta per fer la poció.
Yun Ok va tornar tres dies després.
-Ho he pensat –li va dir. –Puc fer la poció. Però l’ingredient principal és el bigoti d’un tigre viu. Porta’m el seu bigoti i et donaré el què necessites.
-El bigoti d’un tigre viu! –va exclamar Yun Ok. –Com ho faré per aconseguir-ho?
-Si aquesta poció és tan important, obtindràs l'èxit –va dir l’ermità. I va arraconar el cap, sense voler continuar la conversa.
Yun Ok va marxar cap a casa seva. Va pensar molt com aconseguir el bigoti del tigre. Al final se li va ocórrer, i una nit va sortir de casa seva amb un plat d’arròs i salsa de carn a la mà. Va anar al lloc de la muntanya on sabia que vivia el tigre. Sense acostar-se molt a la cova on vivia, va estendre el plat de menjar, cridant el tigre perquè vingués a menjar, però aquella nit el tigre no va venir.
La nit següent Yun Ok va tornar a la muntanya, aquesta vegada un xic més a prop de la cova, i va oferir un plat de menjar al tigre.
Així va continuar totes les nit, acostant-se cada vegada més a la cova, unes passes més que la nit anterior. Mica en mica el tigre es va acostumar a veure- la per allà.
Una nit, Yun Ok es va apropar molt a la cova del tigre. Aquesta vegada l’animal es va dirigir a ella i s’aturà. Els dos es varen mirar una estona sota la lluna. El mateix va passar la nit següent i aquesta vegada eren tant a prop que Yun Ok va poder parlar amb el tigre amb una veu suau i tranquilitzadora. La nit següent, després de mirar amb compte els ulls de Yun Ok, el tigre va menjar els aliments que ella li oferia. Després d’això, quan Yun Ok  hi anava a les nits, trobava el tigre que l’esperava en el camí.
Quan el tigre havia menjat, Yun Ok podia acariciar-li suaument el cap amb la mà. Gairebé sis mesos havien passat d’ençà de la seva primera visita. Finalment, una nit, després d’acariciar el cap de l’animal, Yun Ok va dir:
-Oh tigre, animal generós, necessito tenir un dels teus bigotis. No t’enfadis amb mi!  I li va arrencar un dels bigotis.
El tigre no es va enfadar, com ella temia. Yun Ok va baixar pel camí, no caminava sinó que corria, amb el bigoti agafat fortament amb la mà.
Boja de contenta, va pujar a la muntanya per veure l’ermità. Feia poc que havia sortir el sol quan va arribar:
-El tinc! Tinc el bigoti del tigre! Ara pots fer la poció que em vares prometre perquè el meu marit torni a ser carinyós i amable.
L’ermità va agafar el bigoti el va examinar. Satisfet, perquè era realment un bigoti de tigre, es va inclinar i el va deixar caure al foc que cremava en la seva xemeneia.
-Oh senyor! –va cridar la jove dona, esverada –Què has fet amb el bigoti? Per què l’ha llençat al foc?
-Explica’m com l’has aconseguit –va dir el savi.
-Esta bé, cada nit anava a la muntanya amb un plat de menjar. Després d’esperar mot, em vaig anar guanyant la confiança del tigre. El tractava amb carinyo i tenia molta paciència. Finalment em va deixar prendre-li un bigoti.
Yun Ok es va posar a plorar, pensava que tot els seu esforç no havia servit per res. L’ermità es va acostar i li va dir:
-Ja no et fa falta el bigoti. Yun Ok, deixa’m que et pregunti una cosa:
-És el teu home més cruel que un tigre? Respon menys al carinyo i a la comprensió? Si pots guanyar el carinyo i la confiança d’un animal salvatge amb ganes de sang, sens dubte pots fer el mateix amb el teu marit. No necessites més màgia de la que tu mateixa posseeixes.
Yun Ok va deixar de plorar i va tornar a casa disposada a tenir paciència i recuperar el seu marit.
Conte tradicional de Corea
Font: Casa Àsia.

dijous, 4 de maig de 2017

LES OPINIONS DEL GALL






El gall canta clar i no dissimula el que pensa.
Diu la veritat, i la diu tota: alaba sense exagerar el que li sembla bé, i critica sense embuts el que li sembla malament.

Essent d’aquesta manera, hauria de tenir amics autèntics, doncs a qui no li ha d’agradar saber que aprecien les seves qualitats i també d’altra banda, li ha d’agradar conèixer els seus defectes, per tractar de corregir-los.

Però, no sembla que sigui així:  i molts al contrari, acusen el gall de no tenir pèls a la llengua  o d’injust, i li tenen ràbia.

L’ovella, per exemple, no el pot veure: és veritat que en certes ocasions el gall va alabar la qualitat i valor de la seva llana i el seu amor matern; però també es va permetre insinuar que era pobre d'esperit: “Mireu com és.”

La cabra sense dubte, hauria conservat la seva amistat, si s'hagués limitat a parlar de la seva formalitat i de l'excel·lència de la seva llet; però també va dir d'ella que tenia el geni una mica capritxós: “Una mentida sens dubte.”

El txajà hauria quedat molt conforme d’escoltar que el gall alabava les seves abundants plomes, el seu color gris discret i el seu bonic plomatge; però no li va perdonar haver criticat el seu cant.

El ruc també tenia unes bones relacions amb el gall mentre comentava d'ell, la seva moderació i el seu amor al treball; però es va trencar el dia que es va atrevir a dir-li que els seus modals eren poc refinats: "Fixeu-vos!"

La viscatxa, no volia saber res del gall i es mantenia a distància, doncs que la jutgés un senyor amb tants pocs mèrits, que ni tant sols mai se'n havia  recordat d'ella.

Moralina:
Per suau que sigui l'almívar de l'alabança, qualsevol àtom de crítica el torna amarg; però més amarga  encara que la crítica, és la indiferència.

Autor: Godofredo Daireaux

El Txajà Emplomallat
(Autor Imatge: Nortondefeis)

La Viscatxa
Autor imatge: Alexandre Buisse (Nattfood)

dilluns, 1 de maig de 2017

ACUDIT 6: EL TRANSPORTISTA DE PINGÜINS






Un transportista portava un grup de pingüins al zoològic, quan estava a la meitat del trajecte se li espatlla el camió. Amoïnat, intenta solucionar el problema com pot; veu passar un camió que reparteix llet i aconsegueix que s’aturi. Llavors li diu al conductor.
-Escolti li donaré 500 euros perquè em faci el favor de portar aquests pingüins al zoològic.
El conductor accedeix a fer-li el favor.
Tres hores més tard el transportista arriba finalment al zoo i veu sortir al conductor del camió de llet, amb els pingüins darrera d’ell.
El transportista li pregunta:
-A on va amb els pingüins?
I ell se’l queda mirant i li respon:


-Mira, ja els he portat al zoològic, però com que m’han sobrat diners, ara els pensava portar al cinema.

ACUDIT 5: DRACS ROSES






-Doctor, somio que jugo al futbol amb dracs roses.

-Prengui’s aquesta pastilla aquesta nit.


-Pot ser demà? Es que avui és la final!