Cert dia un conill passejava per la gran sabana,
saltant entre els camps i gaudint de l'aire del matí, de sobte es va aixecar el
pare sol i va arribar la calor. El conill va buscar com un boig l'ombra d'un
arbre per descansar i davant seu va
veure un gran baobab.
EL conill es va
acostar davant de l'arbre i li va dir:
—Baobab, si us plau,
presta'm la teva ombra.
I el baobab amb gust,
li va prestar la seva ombra.
—Gràcies baobab! —va
dir el conill—. La teva ombra és molt refrescant.
Però el conill, que era molt entremaliat, va
riure i li va dir:
—Sí, la teva ombra
està molt bé, però..., i la música del teu fullatge? Estic segur que ha de ser
una cacofonia horrible.
—Com es pot atrevir
aquest petit ésser a dubtar de lo bonica que és la música del meu fullatge! —va pensar el baobab—. Jo li demostraré el
contrari!—. I el baobab va començar a fer tremolar les seves fulles i de sobte,
es va començar la escoltar la música més bonica del món.
I el conill va dir:
—Gràcies baobab, la
teva música és espectacular, però i aquesta fruita? Estic segur que aquesta
fruita ha de ser una bossa d'aigua tèbia res més.
I el baobab va tornar a pensar, com podia aquell
animaló dubtar de lo saborosa que era la
seva fruita i va voler demostrar-li. Llavors va deixar caure una fruita i el
conill va començar a assaborir-la.
—La teva fruita és
deliciosa, baobab, moltíssimes gràcies. Però i el teu cor? Segur que el teu cor
ha de ser dur com una pedra. En aquest moment el baobab va voler ensenyar el seu
cor al conill perquè veiés que no era de pedra, però li va fer por que un desconegut mirés el seu cor. El baobab no s'atrevia, es sentia
ridícul i tenia vergonya, però de sobte, la curiositat va ser més forta i va
començar a obrir el seu cor. En el cor del baobab, el conill va descobrir milers de tresors: pedres precioses, or,
joies, plata, teles fines…
—Oh! Gràcies baobab! —va
dir el conill—. Tu ets l'ésser més generós que mai he conegut i va entrar a poc a poc en el cor del baobab i, prenent uns quants tresors dels que hi havien
allà, va tornar a casa. Quan va arribar a casa seva li va donar tot a la seva dona. La conilla sense
pensar gaire es va posar les arracades d'or i les teles i va anar a presumir amb les seves amigues de tot el que li havia
regalat el seu marit. Però hi havia una amiga que no es va alegrar de veure a
la conilla amb totes aquelles joies, era la hiena envejosa. Aquesta va anar a buscar el seu marit i li va explicar tot el succeït.
El marit hiena,
veient a la seva dona morta d'enveja, va anar a veure el conill per preguntar-li com havia aconseguit tots aquells tresors.
El conill, innocentment, li va explicar tot el que sabia i li va dir les preguntes que li havia fet al gran baobad sobre: l'ombra, el fullatge, la fruita i el cor.
Va ser així, com el
marit hiena va anar a veure el baobab. L'enorme arbre, recordant lo bé
que s'havia sentit amb el conill, va fer el mateix: va prestar la seva ombra,
va moure les fulles, va lliurar la seva fruita i va obrir el seu cor, on hi
havia milers de tresors.
La hiena, veient tanta
riquesa, va voler emportar-s'ho tot i amb les preses per no deixar-se res, va començar a esgarrapar i ferir el cor
del baobab. L'arbre no entenia res..., dolgut i mal ferit no va tenir més opció que tancar el seu cor i la seva escorça. Com a conseqüència la hiena es va quedar fora sense poder agafar
res de l'interior.
I diuen que, des de
llavors, la hiena busca en les entranyes dels animals morts allò que no va
poder aconseguir en el cor del baobab. I també, que el baobab
mai més va tornar a obrir el seu cor a ningú, perquè té una gran ferida i tem que li tornin a fer mal.
Hom diu que el cor del
baobab és molt similar al cor de les persones, també conté milers de tresors
però... Per què s'obre tan poc? De quina hiena se'n recorda?
Conte Africà
( Senegal )
