dijous, 31 d’octubre de 2019

EL GRAN BAOBAD





Cert  dia un conill passejava per la gran sabana, saltant entre els camps i gaudint de l'aire del matí, de sobte es va aixecar el pare sol i va arribar la calor. El conill va buscar com un boig l'ombra d'un arbre per descansar  i davant seu va veure un gran baobab.
EL conill es va acostar davant de l'arbre i li va dir:
—Baobab, si us plau, presta'm la teva ombra.
I el baobab amb gust, li va prestar la seva ombra.
—Gràcies baobab! —va dir el conill—. La teva ombra és molt refrescant.
 Però el conill, que era molt entremaliat, va riure i li va dir:
—Sí, la teva ombra està molt bé, però..., i la música del teu fullatge? Estic segur que ha de ser una cacofonia horrible.
—Com es pot atrevir aquest petit ésser a dubtar de lo bonica que és la música del meu fullatge!  —va pensar el baobab—. Jo li demostraré el contrari!—. I el baobab va començar a fer tremolar les seves fulles i de sobte, es va començar la escoltar la música més bonica del món.
I el conill va dir:
—Gràcies baobab, la teva música és espectacular, però i aquesta fruita? Estic segur que aquesta fruita ha de ser una bossa d'aigua tèbia res més.
 I el baobab va tornar a pensar, com podia aquell animaló dubtar de lo saborosa que era  la seva fruita i va voler demostrar-li. Llavors va deixar caure una fruita i el conill va començar a assaborir-la.
—La teva fruita és deliciosa, baobab, moltíssimes gràcies. Però i el teu cor? Segur que el teu cor ha de ser dur com una pedra. En aquest moment el baobab va voler ensenyar el seu cor al conill perquè veiés que no era de pedra, però li va fer por que un desconegut mirés el seu cor. El baobab no s'atrevia, es sentia ridícul i tenia vergonya, però de sobte, la curiositat va ser més forta i va començar a obrir el seu cor. En el cor del baobab, el conill va descobrir  milers de tresors: pedres precioses, or, joies, plata, teles fines…
—Oh! Gràcies baobab! —va dir el conill—. Tu ets l'ésser més generós que mai he conegut  i va entrar a poc a poc en el cor del baobab  i, prenent uns quants  tresors dels  que hi havien allà, va tornar a casa. Quan va arribar a casa seva  li va donar tot a la seva dona. La conilla sense pensar gaire es va posar les arracades d'or i les teles i va anar a presumir amb les seves amigues de tot el que li havia regalat el seu marit. Però hi havia una amiga que no es va alegrar de veure a la conilla amb totes aquelles joies, era la hiena envejosa. Aquesta va anar a buscar el seu marit i li va explicar tot el succeït.
El marit hiena, veient a la seva dona morta d'enveja, va anar a veure el conill per preguntar-li  com havia aconseguit tots aquells tresors. El conill, innocentment, li va explicar tot el que sabia i li va dir  les preguntes que li havia fet al gran baobad sobre:  l'ombra,  el fullatge,  la fruita i el cor.
Va ser així, com el marit hiena va anar a veure el baobab. L'enorme arbre, recordant lo bé que s'havia sentit amb el conill, va fer el mateix: va prestar la seva ombra, va moure les fulles, va lliurar la seva fruita i va obrir el seu cor, on hi havia milers de tresors.
La hiena, veient tanta riquesa, va voler emportar-s'ho tot i amb les preses per no deixar-se res, va començar a esgarrapar i  ferir el cor del baobab. L'arbre no entenia res..., dolgut i mal ferit no va tenir més opció que tancar el seu cor i la seva escorça. Com a conseqüència  la hiena es va quedar fora sense poder agafar res de l'interior.
I diuen que, des de llavors, la hiena busca en les entranyes dels animals morts allò que no va poder aconseguir en el cor del baobab. I també, que el baobab mai més va tornar a obrir el seu cor a ningú, perquè té una gran ferida i tem que li tornin a fer mal.
Hom diu que el cor del baobab és molt similar  al cor  de les persones, també conté milers de tresors però... Per què s'obre tan poc? De quina hiena se'n recorda?

Conte Africà
 ( Senegal )



divendres, 25 d’octubre de 2019

EL MUSSOL




Té els ulls rodons
com dos botons,
mirada impactant,
com un sol  brillant.

Li agrada la foscor,
 caça  de nit,
 i quan és de dia
es queda adormit.

I encara que fa Uh, uhhh!
com un fantasma,
amb el seu udol,
 pocs animals espanta.
Marta Vilà


Un mussol que canvia la forma





dimarts, 22 d’octubre de 2019

diumenge, 20 d’octubre de 2019

EL LLOP I EL XAI EN EL RIEROL


Autor il.lustració: Milo Winter

Mirava un llop a un xai que bevia en un rierol  i va imaginar un simple pretext amb la finalitat de menjar-se'l. Tot hi que ell estava més amunt en el curs del riu, el va acusar d'enterbolir l'aigua i  d' impedir-li beure. I el xai li va respondre:

—Però si només bec aigua amb la punta dels llavis i, a més a més, estic més avall i per aquest motiu no et puc enterbolir l'aigua que tens allà dalt.
Veient-se el llop burlat, va insistir:

—L'any passat vares injuriar als meus pares.
—Però si llavors ni tan sols havia nascut jo!
Llavors el llop va dir:

—Ja veig que et justifiques molt bé, més no per tot això et deixaré marxar  i  seràs el meu sopar.

Moralina:

Pels que fan del mal la seva professió, de res serveixen arguments per no fer-ho. No t'acostis mai a on hi hagi  malvats.
Autor: Isop

dijous, 10 d’octubre de 2019

PER QUÈ ELS MUSSOL VIUEN DE NIT?





Fa molt de temps, hi havia un mussol que treballava tenyint les plomes dels ocells. Tots les aus anaven al seu arbre perquè els tenyís les plomes de colors increïbles i preciosos. Els flamencs de color rosa i els ibis de color taronja eren bons exemples de lo bé que el mussol tenyia les plomes. El seu treball els tenia a tots molt contents. A tots? No, el corb es burlava d'ells i presumia del seu plomatge blanc, dient que mai visitaria el mussol perquè no ho necessitava. Però en el fons, desitjava els colors que feia servir el mussol. Fins que un dia no va poder aguantar més, es va posar a la branca de l'arbre on vivia el mussol i li va dir:

—Vull que em tenyeixis les meves plomes. Però ho has de fer amb el color més estrany que existeixi, aquell color que mai hagis utilitzat per pintar cap altre ocell. Vull ser únic!
El mussol va pensar i pensar, fins que va trobar el color adequat, el negre. Quan va acabar de tenyir-li  les plomes va exclamar:

—He fet el que m'has demanat, ara ets únic!  Portes un color diferent a qualsevol altre tipus d'ocell. Espero que t'agradi.
Quan el corb va volar fins el riu i es va veure emmirallat no s'ho podia creure. Totes les seves plomes eren negres, com si  s'hagués banyat amb betum. Però ja era massa tard, no s'ho podia treure i es va tenir de resignar. I és per això que a partir d'aquell dia tots els corbs van ser negres.

Però els corbs mai varen perdonar els mussols. Si veien cap mussol durant el dia, es tiraven a sobre d'ell , el picaven i l'esgarrapaven. Els mussols, morts de por, es van reunir a sobre un gran cirerer. Allà van decidir que durant el dia s'amagarien i dormirien i, a la nit, quan els corbs anessin a dormir,  sortirien per menjar i fer la seva vida. Amb el temps es varen acostumar al nou horari i no van ser atacats mai més.

                                    Conte Japonès

   

dissabte, 5 d’octubre de 2019

L'ÒLIBA




La seva cara té forma de cor,
els ulls semblen olives negres.
El seu  aspecte és  misteriós
i  el seu cant és espantós.

 Les  potes les té  emplomades,
i  les  ungles esmolades.
Li agrada viure  en zones habitades,
campanars d'esglésies  o masies aïllades.
Marta Vilà


Un niu d'òlibes