Quan m’enfado,
em sento rabiós,
i dins meu sembla :
Que hi crema un gran foc !
Potser no he aconseguit el que em proposava ,
o algú m’ ha provocat.
I de vegades per qualsevol ximpleria,
m’ he ben enrabiat !
Hi havia una vegada en un país molt llunyà un palau molt bonic. En aquest palau hi vivia un soldà que era un ignorant, una persona que no sabia res de res. A aquest soldà li agradava tant el formatge que tan sols es preocupava que els formatgers més importants del seu regne li fabriquessin els formatges més saborosos. Però darrerament hi havia una altra cosa que el preocupava. Resulta que l'olor dels formatges havia atret centenars de ratolins que es passejaven pel palau com si fossin a casa seva. I el pitjor era que es menjaven els formatges del soldà. Finalment, un dia que va trobar un ratolí dins el formatge que s'estava menjant, es va empipar tant que va enviar a buscar els seus tres consellers i els va dir que, si l'endemà no havien desaparegut tots els ratolins del palau, els desterraria del seu regne per sempre més. Els tres consellers, que encara eren més ignorants que el soldà, es van quedar molt preocupats i no sabien què fer. Després de molt pensar van arribar a una solució i l'endemà van ordenar als criats que portessin tots els gats de la ciutat cap al palau. Quan els ratolins van veure els gats van fugir corrents, i el soldà es va quedar més content que unes pasqües. Però la seva alegria no va durar gaire, perquè els gats es trobaven tan bé al palau que no volien marxar. Corrien amunt i avall del palau, des del saló del tron fins a la cuina i, fins i tot esgarrapaven la cara del soldà. Dins el palau només se sentia els marrameus dels gats. El soldà, a qui no li agradava gens viure amb els gats, va enviar a buscar els consellers una altra vegada i els va demanar que el salvessin d'aquells gats. Els consellers es van passar tota la nit desperts buscant una solució. L'endemà van ordenar als criats que portessin tots els gossos que poguessin trobar a la ciutat. Quan els gats van veure els gossos van fugir corrents i el soldà es va quedar més content que un gínjol. Però la seva alegria no va durar gaire, perquè els gossos es trobaven tant bé al palau que no volien marxar. Corrien amunt i avall del palau mossegant a tothom. El soldà, que no podia suportar els gossos, va cridar un altre cop els tres consellers i els va ordenar que fessin alguna cosa per treure els gossos del palau. Després de molt pensar se'ls va acudir una idea i l'endemà van dir als criats que anessin a buscar uns quants lleons forts i grans. Quan els lleons van arribar al palau tots els gossos es van escapar i el soldà es va quedar més content que unes pasqües. Però la seva alegria no va durar gaire, perquè els lleons es trobaven tan bé al palau que no volien marxar. Com que els lleons eren tan grossos, la gent del palau tenia molta por, a més a més amb els seus rugits no deixaven dormir a ningú. El soldà que tenia molta por dels lleons, va cridar un altre cop els tres consellers i els va ordenar que fessin alguna cosa per fer fora els lleons del palau abans que es mengessin a tothom. Els consellers van pensar molt i molt i finalment van decidir enviar a buscar un ramat d'elefants. Quan els lleons van veure els elefants van fugir amb la cua entre les cames. I el soldà en veure que no quedava cap lleó es va posar molt content. Però la seva alegria no va tornar a durar gaire, perquè els elefants es trobaven tan bé al palau que no volien marxar. Amb les seves grans potes ho feien malbé tot i, el pitjor era que xafaven tots els formatges del pobre soldà. El soldà, que estava molt enfadat i no sabia què fer, cridava contínuament els seus consellers que fessin alguna cosa abans que els elefants el tornessin boig. Aquesta vegada els consellers realment no sabien què fer i demanaven a tothom quina cosa podia fer por als elefants perquè ja estaven desesperats. Per fi un criat els va dir que havia llegit en un conte que els elefants tenien por dels ratolins. Els consellers estaven contents i van anar a veure el soldà i li van explicar que, per fer fora els elefants del palau, haurien de tornar els ratolins. El soldà es va aixecar cridant que no volia de cap manera que els ratolins tornessin al palau i es mengessin els formatges. Però els consellers li van dir que l'única cosa que feia por als elefants eren els ratolins i finalment el soldà va haver d'acceptar. Quan van arribar els ratolins, els elefants van fugir cridant com bojos. Ara els ratolins tornen a córrer per tot el palau i continuen menjant-se els formatges del soldà, però el soldà no està enfadat perquè pensa que és preferible viure amb els ratolins que no pas amb els elefants.
Conte d’Iran
Autor: Hassan Ahmad Dezfuli
Una planta recent importada va triar per domicili una riba d’una selva poblada de magnífics arbres. Quan li va preguntar una de les seves veïnes, una humil criolla, el perquè de la seva decisió:
—És que... —va dir ella—. Veig que aquí prosperen tots admirablement! Miri, quins arbres tan bonics!, tan grossos i corpulents!, quins enormes troncs!, quantes branques i quina extensió que tenen!, quin esplèndid i espès fullatge! Es ben conegut per tots que en aquesta comarca aprofiten a plaer la saba de la terra, que cadascú rep la seva part de pluja que fecunda i, que per tots hi ha llum i escalfor.
—Un xic cega està vostè —li va contestar la veïna—. O
mira sense fixar-s’hi? No veu que són molt pocs aquests arbres poderosos, si
gairebé aconsegueixen tapar-ho tot, i que treuen, al contrari, en profit propi,
la llum, l’escalfor i la saba, a la miserable multitud d’innumerables fills que
intenten créixer en va a la seva ombra.
Moralina:
Per un que prospera cent mil vegeten, però només crida l’atenció l’èxit i els vençuts no es compten.
Autor: Godofredo Daireaux
Quan estic
desanimat,
encongeixo les espatlles
i ajupo el cap.
El meu cos
sembla un globus desinflat,
i dins el meu cap,
els
pensaments estan ben enbolicats.
Jo vaig arribar a Catalunya ,
em volia sentir ben integrat ,
conèixer costums , parlar català ,
però per Pasqua jo vaig al·lucinar .
El dilluns de Pasqua em van convidar
a anar tots al tros a fer un bon dinar :
fes lloc per les postres , són molt especials,
menjarem la mona , que és tradicional !
Demana’m una mona !
Reconec que jo em vaig espantar ,
però la mona no és el que vaig pensar ;
és un pa de pessic i el pots triar
de mantega , fruita o xocolata .
Hi ha qui la fa a casa o la va a comprar ,
el padrí o padrina l’ha de regalar ,
l’ou de xocolata no hi pot faltar
i els fillols , contents , la van a buscar .
Pasqua és avui , la mona jo vull ,
doneu-me la mà , que us la vull besar !
Forma part del CD "Do re mi fa flor. La primavera en cançons",
editat per La Musca
Música i lletra: Ferran Andechaga i Sergi Esparza
Veu: Eric Lavoe
Baix elèctric: Artemi Agràs
Recordo que un hivern el meu pare necessitava llenya;
així que va buscar un arbre mort i el va tallar. Però després, a la primavera,
va veure, desolat, que al vell tronc d’aquell
arbre li havien sortit brots nous.
El
meu pare va dir:
“Estava
segur de que aquell arbre estava mort. Havia perdut les fulles durant l’hivern.
I feia tanta fred, que les branques es trencaven i queien com si no li quedés
al vell tronc ni un xic de vida. Però, ara m’adono que encara que hi havia vida
en aquell tronc”.
I
girant-se cap a mi, em va aconsellar:
“Mai
oblidis aquesta lliçó. No tallis un arbre a l’hivern. Mai prenguis
una important decisió en els mals moments, quan
estiguis en el teu pitjor estat d’ànim. Espera! Sigues pacient. La tempesta
passarà. I recorda que la primavera tornarà”.
Reflexió:
Deixa
per demà el que no puguis gestionar correctament avui. No passa res per
aturar-nos. Ja sabem que allò que ens turmenta per dins ens genera malestar.
Que hi ha coses que volem que canviïn i a vegades no sabem com solucionar-les.
Però també és cert que quan alguna cosa ens martiritza en excés podem prendre una decisió distorsionada. Que
les emocions desagradables que se’ns generen no sapiguem com gestionar-les i no
distingim els pensaments que ens porten a elles. I d’aquesta manera podem
prendre una decisió d’una manera impulsiva, sense haver meditat i que al cap de
poc temps és converteixi en una altra qüestió
a gestionar.
Aquesta
harmonia
la
percebo
tan sols
alguns dies…
Quan em sento feliç,
tot em sembla bonic,
noto la
pau dins el pit
i, em sento molt satisfet
amb mi
mateix!
També penso
que tinc una família
que té
cura de mi i m'estima,
llavors valoro
tot el que tinc,
i dono gràcies per ser tan afortunat
de tenir-los
al meu costat.
Marta Vilà
<a href="https://www.freepik.es/vector-gratis/ilustracion-dibujada-mano-ninos-clase-educacion-fisica_15858477.htm#fromView=search&page=1&position=15&uuid=5e631909-46cb-404e-8e17-302316b1bad7">Imagen de freepik</a>
Hi
havia una vegada dos amics, l’Anna i en Lluís, que eren molt competitius.
Sempre estaven intentant demostrar quin dels dos era més ràpid. Un dia, varen
decidir fer una cursa.
Quan
va començar la cursa, l’Anna va córrer molt ràpid i ben aviat va aconseguir avançar
en Lluís. Però quan va mirar cap enrere, va veure que en Lluís ensopegava i
queia a terra. En comptes de continuar corrent, l’Anna va decidir retrocedir i
ajudar a en Lluís a aixecar-se.
Junts,
varen córrer cap a la meta, agafats de la ma. I tot i que varen arribar uns
segons després que els altres, el seu acte d’amistat i treball en equip va
demostrar que guanyar no sempre és el més important.
Al
final, tots varen aplaudir la seva noblesa i els varen donar unes medalles
especials pel seu esperit esportiu i la seva amistat genuïna.
Moralina:
La veritable victòria no està en arribar el primer, sinó en el respecte, l’amistat i el suport mutu.
Font: www.elprofe20.com
Bon dia, bon dia,
bon dia al dematí.
La lluna s'amaga
i el sol deixa sortir.
Bon dia, bon dia,
bon dia al dematí.
Fem fora la mandra
i saltem corrents del llit.
Bon dia, bon dia,
bon dia al dematí.
Bon dia a tothom
Bon dia jo us vull dir.
Bon dia, bon dia,
bon dia al dematí.
El gall ja ha cantat
i el dia ha començat.
Bon dia, bon dia,
bon dia a tothom.
Bon dia, bon dia,
bon dia a tothom. (bis)
Faig aquesta
cara d’entremaliat
quan en porto
alguna de cap.
Deixo volar la
imaginació
i com un
bon actor,
més d’un cop he
aconseguit,
ensarronar el
pare o la mare
per treure’n
profit.
Marta Vilà
<a
href="https://www.freepik.es/vector-gratis/patos-salvajes-bosque_36362506.htm#query=animales%20rio&position=13&from_view=search&track=ais&uuid=a1a5b334-fc37-4d53-b9cf-0e771720e091">Imagen
de brgfx</a> en Freepik
Com cada
primavera, l’estany que es veia d’encà de la meva finestra, s’omplia de
vida. Aquell any, un grup d’anecs collverds
que havien arribat de qui sap on?, gaudien en família xipollejant i aprofitant el corrent de l’abundant aigua
que brollava del rierol i que
desenvocava al llac. Que bé que s’ho passaven tots els animalons! i jo que era un infant gaudia veient la natura en tot el seu
esplendor.
Al minúscul
poblet de muntanya on vivia no hi havia gaires distraccions, tan sols erem un
grapat de veins i la gran majoria ja eren molt vellets. Jo només tenia una
amiga de la meva edat la Tina i no hi havia cap més nen al poble, anàvem a l’escola amb un autobús de línea, que ens portava a un poble
més gran que tenia escola.
Així, de mica en
mica, em vaig anar fent gran i a mesura
que jo creixia també ho va anar fent el meu poble. Qui sap per quina raó?, aquell
poblet és va anar omplint de moltes cases i, la veritat és que jo ho trobava
genial perquè cada vegada tenia més i més amics…
Llavors tot un
seguit de negocis locals varen anar proliferant, el primer de tots va ser una
fleca, més endavant es va muntar una gran índústria tèxtil, que va donar feina
a moltes persones i encara va fer venir més gent al poble. També es va
construir una escola perquè ja hi havia prou nens per omplir unes quantes aules.
Penso, que aquells anys varen ser una meravella. Jo que era jovenet em passava els dies amb els amics anant d’ un lloc a un altre, banyant-nos al llac i sense
parar gaire estona per casa…
Però també
recordo amb molta tristesa els anys posteriors, amb aquells estius torrits i
aquella manca de pluges, les restriccions per sequera… Ja no podíem anar a banyar-nos al llac, perquè
havia quedat totalment eixut, semblava talment un safareig al que li havien
tret el tap i s’havia buidat. A partir
de llavors, els ocells migratoris que solien venir a la primavera, ja no els
vàrem tornar a veure durant forces anys.
La indústria, com que no es podia abastir de l’aigua
del llac, va ser de les primeres en mirar pels seus interessos i canviar la
seva ubicació, molts treballadors que vivien al poble es varen quedar sense
feina. Varen ser uns anys molt tristos per a tots.
<a href="https://www.freepik.es/vector-gratis/paisaje-estanque-tierra-seca_5601838.htm#fromView=search&term=SEQUIA&track=sph®ularType=vector&page=6&position=2&uuid=d0814c82-2114-4e6c-9ca4-c7a3bb72a2e3">Imagen de brgfx</a> en Freepik
D’ençà d’aquell succés vaig decidir estudiar biologia, no
podia suportar més veure aquell paisatge des de la meva finestra. Em vaig
prometre que quan tornés al poble faria tot el que estigués a la meva mà, per
tal de recuperar l’estany i dedicar-me de ple a l’educació ambiental i, un cop llicenciat em vaig posar a treballar
de valent. Amb un grup d’ amics varem crear una plataforma per tal de salvar i
protegir l’estany, que feia veritablement molta pena. Anàvem a les escoles a
fer xerrades per a famílies i intentàvem conscienciar-los sobre el malbaratament
de l’aigua. També amb l’ajuda d’alguns pares i nens fèiem trobades per tal de netejar els
voltants del llac que eren plens de brossa. Posteriorment, vàrem fer visites
als agricultors i els vam informar sobre els nous mètodes de regadiu i en el
gran estalvi que els suposaria en el consum d’aigua.
I així, a poc a poquet, aquell llac que era com un
desert, gràcies a la col·laboració de tots plegats i com no, de l’arribada de
les pluges, va anar recuperant la biodiversitat.
Els ocells varen ser els primers en fer acte de presència, més endavant va
aparèixer una família de castors i, fins
i tot amb els pas dels anys algunes espècies invasores com el coipú i un caimà,
que es varen endur els agents rurals, per tal que no alteressin la fauna autòctona
i no generessin expectació i pànic entre la gent.
I ara que soc força gran, els meus veïns m’han fet
alcalde del poble i, per tal d’agrair-los la seva confiança i amistat, he
pensat que seria una bona idea fer un recull de fotografies del nostre estany i
no hi ha cap data millor per fer l’
exposició que la festa major.
I per què us
estic explicant tot això? Per tal de dir-vos
que:
Quan un grup de gent il·lusionada col·labora per tal
d’assolir un mateix objectiu, aquest té moltes
més possibilitats de fer-se realitat.
<a
href="https://www.freepik.es/vector-gratis/varios-animales-bosque_27540665.htm#query=animales%20rio&position=1&from_view=search&track=ais&uuid=4d656932-16b7-4728-8ab6-2113ee2c516f">Imagen
de brgfx</a> en Freepik
Hi
havia una petita pila de neu sobre el cim d’una muntanya, quan es va posar a
pensar:
“No
pensaran que soc altiva i supèrbia per estar en un lloc tan alt? Ja que tota la
neu està més avall que jo”.
Soc
tan petitona que no mereixo estar a aquesta altura i, encara menys quan ahir
vaig poder veure el que el sol va fer a les meves companyes que, en poques
hores es varen desfer. Hauria de baixar i trobar un lloc convenient a la meva
petita mida.
I,
la boleta, va començar a baixar per la vessant de la muntanya, rodolant sobre
la neu. Quan més baixava, més grossa es feia i d'aquesta manera, quan va acabar el turó, va
veure que la seva mida havia augmentat enormement. I així va ser com la boleta
va ser l’última neu que el sol va desfer quan va acabar l’hivern.
Moralina:
Hi
ha qui fent-se l’humil, es fa millor persona.
Autor: Leonardo da Vinci
Hi ha dies en
què estic molt sensible…
I tot el que
passa al meu voltant
em provoca una
sensació preocupant,
els problemes
sembla que es fan més grans
i jo em sento petit i insignificant.
Marta Vilà
—Mestre,
vinc perquè em sento molt poca cosa. La gent em diu que no serveixo per res,
que no faig res bé, que soc maldestre i força tanoca. Sembla que no importo a
ningú i els altres no m'aprecien. Com puc canviar? Què puc fer per què els
altres em valorin més?
El
mestre, sense mirar-lo, li va dir:
—Em
sap greu noi, però ara no puc..., primer haig de resoldre un problema que tinc.
Potser més tard, i després d’una pausa
va afegir—. Però si vols em pots ajudar i quan acabi de solucionar el problema que em preocupa,
potser et podré ajudar.
—Encantat,
mestre —va respondre el noi, que es va
sentir una altra vegada menystingut i
que les seves necessitats havien estat postergades.
—Bé —va assentir el mestre.
A
continuació, es va treure un petit anell que portava sobre el dit petit de la
mà esquerra i li va dir al noi.
—Tinc pressa per vendre aquest anell perquè tinc de pagar un deute. Necessito obtenir la
quantitat de diners més gran possible, però no acceptis per ell menys d’una moneda
d’or. Puja sobre el cavall que hi ha allà fora i cavalca fins el mercat. Marxa ara i torna amb la moneda el més ràpid que
puguis.
El
jove va prendre l’anell i va partir.
Tot
just va arribar va començar a oferir l'anell a tots els mercaders. Aquests el
miraven amb un cert interès, fins que el jove deia el que pretenia obtenir per
l'anell. Quan mencionava la moneda d'or, alguns reien, d’altres li donaven
l'espatlla i fins i tot alguns s'indignaven.
Només
un vellet va ser amable amb ell i, es va prendre la molèstia d’explicar-li que
una moneda d’or era massa per entregar-la a canvi d’un anell tan petit, però
que, per ajudar-lo, ell li oferia una moneda de plata i una andròmina de coure.
El jove, que tenia instruccions de no acceptar menys d’una moneda d’or, li va
donar les gràcies, però va refusar l’oferta.
Després
d’oferir inútilment la seva joia a totes les persones amb les que es va creuar el mercat va pensar " ho he
dit a més de cent persones", i abatut pel seu fracàs, va pujar al cavall i va
tornar.
Quan
hauria desitjat el jove tenir ell mateix aquella moneda d’or. Llavors podria
haver-li lliurat al mestre per tal que l'alliberés de la seva preocupació i
rebre d’ell el seu consell i ajuda.
Va
entrar a l'habitació.
—Mestre —va dir—. Ho sento, no m'és possible aconseguir el que em vares demanar. Potser hagués pogut aconseguir dues o tres monedes de plata, però no crec que jo pugui enganyar a ningú respecte del veritable valor de l'anell.
—Que
important és el que acabes de dir! jove
amic —va contestar somrient el mestre—.
Primer tenim de saber el veritable valor de l’anell. Torna a pujar al
cavall i ves a un joier—. Ningú millor que ell
el pot saber. Digue-li que voldries vendre l'anell i pregunta-li quants diners te'n donaria.
Però
t'ofereixi el que t'ofereixi, no li venguis. Torna aquí amb el meu anell.
El
jove va tornar a marxar.
El
joier va mirar detingudament l'anell, el va examinar amb la seva lupa, el va
pesar i després va dir:
—Digue-li
al teu mestre que si el vol vendre de seguida, només li puc donar
cinquanta-vuit monedes d'or.
—Cinquanta
vuit monedes d'or? —va exclamar el jove.
—Sí,
ho sento —va replicar el joier—. Segurament amb el temps podríem obtenir per
ell setanta monedes, però si el vols vendre ràpidament…
El
jove va correr emocionat a casa del mestre a explicar-li el que havia succeït.
—Seu
–va dir el mestre després d’escoltar-lo —. Tu ets com aquest anell: una joia,
valuosa i única i com a tal, només et pot valorar un expert. Creus
que qualsevol pot descobrir a simple vista el teu veritable valor?
I dient aquestes paraules, va tornar a posar-se l'anell al dit petit de la seva mà esquerra.
Moralina:
No
tots sabran valorar-te. Només aquells que realment et coneguin.
Autor: Jorge Bucay
Reflexió:
En
diverses ocasions ens enfonsem i arribem a pensar que som poc valuosos, el motiu és potser una mala paraula o un comentari
que ens han dit i ens ha ferit. Llavors la nostra autoestima baixa i ens posem tristos. No t’ha
d’afectar el que altres pensin de tu. Cap d’ells possiblement aconsegueixi
adonar-se del teu veritable valor. Només ho farà aquella persona propera que et
conegui de veritat.
Soc un floquet de neu
que vinc dels núvols tot dansant.
Porto un vestit de seda
ple de perles i brillants.
Talment semblo de plata
quan jo vaig pel mig del cel.
La lluna que m’espia
m’ha confós amb un estel.
La reina de les fades
no ha estat mai tan resplendent,
però si el sol em besa,
jo plorant em vaig desfent.
Grup Infantil - El Ruc
Català
(Cançó
inclosa a l'àlbum :
Cançons
infantils catalanes).
Quan és el meu
aniversari
em sento
especial,
rebu
felicitacions dels meus amics,
també alguna
postal
i fins i tot em fan alguns regals !
Marta Vilà
En
els carrers d’un petit barri àrab, aclaparats per l’enrenou d’indecisos
compradors i, aromatitzats amb l’olor d’espècies i carns guisades, es trobava
un ancià captaire que buscava un lloc a l’estreta vorera on seure per descansar
els seus peus.
Quan
per fi va poder descansar, el seu estómac no es va mostrar impassible davant d’aquella
magnitud d’olors que sorgien de les parades dels mercaders. Necessitava menjar,
però no tenia diners suficients per satisfer la seva carència. Així que
famolenc, va pensar que potser inspirant l’olor podia enganyar el seu cos i
imaginar que estava degustant aquella deliciosa carn rostida.
El
mercader que tenia més a prop va observar que l’olfacte del captaire apuntava
cap el seu negoci durant una llarga estona i, que quan acabava de respirar l’aroma
de la seva parada, es fregava la panxa com si s’hagués atipat. Aquest fet va
fer que el mercader s’indignés i que increpés el captaire exigint-li un pagament
a canvi.
—Has
aconseguit l’olor dels meus aliments, per tant, m’has de pagar un dinar! —va dir
el comerciant.
—No
ho veig just, doncs no he menjat res —va protestar el pobre home.
Com
que no es posaven d’acord, varen decidir cridar al cadí (jutge) perquè mediés
entre tots dos i trobés una solució al conflicte.
—Què
ha passat? —va preguntar el cadí.
Aquest
rodamón s’ha instal·lat davant del meu negoci i ha estat consumint l’aroma dels
meus aliments i ara es nega a paga —va argumentar ofès el mercader.
—És
cert el que diu? —va consultar el cadí al captaire.
—Només
intentava enganyar el meu estómac amb les seves olors.
—Quan
et deu per la seva consumició?
—Un
dinar —va contestar el mercader somrient.
—Jo
et pagaré i no et donaré només un dinar, sinó que te’n donaré tres —va respondre
el cadí, que acte seguit va treure de la seva cartera tres monedes brillants.
Les va acostar amb les seves mans a l’oïda del mercader i, d’una mà a l’altra
les va fer lliscar fins que les monedes varen fer un so agut.
—Has
escoltat el soroll de les monedes? —va preguntar el cadí al mercader.
—Sí
va respondre estranyat.
—Amb
el so de les meves monedes, he pagat el deute d’aquest home per flairar el teu
menjar, ja estàs pagat!
Conte
Àrab
Un
dia, a un lleó engabiat li varen portar per menjar un xai.
Era tan innocent i humil aquell xai que no va
tenir por del lleó, sinó que se li va acostar com si fos la seva mare i el va
mirar amb els ulls plens de devoció i sorpresa.
El lleó, desarmat davant de tanta confiança innocent, no va tenir valor per matar-lo i, rondinant, es va quedar amb la gana al cos.
Moralina:
Per
ferotge i poderós que sigui l’adversari, si és just i noble quedarà sempre
desarmat davant la innocència i humilitat sincera de la seva suposada víctima.
Autor:
Leonardo da Vinci
