El déu de la muntanya i el jove

 

Imatge creada amb: IA

Hi havia una vegada una mare i el seu fill petit. La mare es guanyava la vida modestament, recollint llenya tots els dies a la muntanya. Quan el fill va tenir dotze anys d’edat, li va dir a la seva mare:

—Tots aquests anys t’he causat moltes molèsties. A partir d’avui jo aniré a treballar en el teu lloc i tu et quedaràs a casa.

D’ençà d’aquell dia, el fill va anar a la muntanya tots el dies. Cada matí la mare preparava amb alegria una carmanyola pel seu fill. Un dia, el noi va penjar, com sempre, la bossa del dinar en un arbre i, mentre tallava les branques seques, va arribar un ancià de cabell blanc i va agafar la carmanyola i, sense perdre de vista el noi que es trobava enfilat a l’arbre, va començar a menjar.

El jove va baixar de l’arbre amb moltes branques seques i, dirigint-se a l’ancià, li va dir:

—Senyor, el menjar que ha preparat la meva mare és molt saborós, veritat?

L’ancià li va respondre:

—Gràcies! La vellesa em fa tenir molta gana.

Quan el noi va arribar a casa, li va explicar immediatament el que havia succeït a la seva mare i aquesta li va dir:

—Has fet una bona acció! Demà prepararé dues racions, perquè tu en puguis menjar una.

A l’endemà, la mare va fer que el noi portés dues carmanyoles. El jove es va dirigir a la muntanya i mentre estava treballant, va aparèixer una altra vegada l’ancià del dia anterior, aquest va menjar la porció que li corresponia. Al baixar de l’arbre el jove va dir:

—Senyor, avui la meva mare ha preparat dues carmanyoles. Si encara no està tip, li donaré l’altra. Llavors l’ancià es va menjar l’altre ració.

Al tercer dia, el jove va portar només la ració que corresponia a l’ancià, perquè tenia de tornar aviat a casa, doncs la seva mare tenia de sortir. Quan el noi estava a punt de pujar a l’arbre, va aparèixer l’ancià i li va dir:

—Espera un moment! Hi ha una cosa que vull que sàpigues. Veritablement jo soc un déu. Escolta bé el que et diré i fes el que t’indiqui:

—Ves de seguida a un temple esplèndid que existeix en un lloc anomenat Tendyiku. Quan marxis, algú vindrà a demanar-te un favor i seria bo que hi accedissis.

Després d’aquestes paraules,  l’ancià es va convertir en un enorme roure.

El jove va relatar la història a la seva mare i, ella el va animar a anar-hi  però no li va poder donar res perquè s’emportés pel camí. Per tant, el noi es va dirigir a la casa d’un home ric que vivia a les rodalies per demanar-li un xic d’arròs i pasta de soja fermentada. Quan l’home ric li va preguntar per què ho volia, el noi va contestar que era per anar fins un temple que es trobava en un país anomenat Tendyiku. Llavors, l’home li va dir:

—Feliç de tu! —va contestar —. Et voldria demanar un favor. La meva filla està malalta des de fa tres anys i no es cura, m’entristeix no poder fer-hi res. Desitjaria que resessis per ella, perquè torni a recuperar la salut.

El jove va contestar:

—Sí, senyor, així ho faré.

Després de rebre l’arròs i la soja va partir camí a Tendyiku. Quan va caure la nit, va arribar a una residència majestuosa on va demanar permís per pernoctar. El senyor de la casa també li va preguntar on anava, el jove va contestar que anava camí de Tendyiku i li va explicar les raons. El senyor li va dir:

—Que bé! La veritat és que aquesta casa s’ha estat dedicant-se a la cultiu i venta de la flor de sandan, però recentment s’han secat els arbres, el més vell i un fruit del seu primer brot, i ara no sé què fer. Només el tercer fa flors. Si us plau, si vas al temple de Tendyiku demana que tornin a florir els meus dos arbres. El noi novament va acceptar l’encàrrec.

Al matí següent li varen preparar alguna cosa perquè mengés durant el viatge i, en el moment de sortir, l’amo de la casa el va advertir que en el camí trobaria un gran riu que no tenia pont. Ai, quin problema! El jove estava confús, sense saber que fer. Quan va ser davant del riu, va veure una dona espantosa que caminava a la vora oposada, tenia la cara tan inflada que no se li podia distingir amb precisió els ulls ni el nas. El noi es va dirigir a ella amb veu alta:

—Escolti! Com ha pogut creuar el riu?

La dona, d’una forma estranya i amb rapidesa va creuar el riu fins on es trobava el jove i li va preguntar pel lloc on es dirigia. Després d’escoltar la història, la dona li va dir:

—Jo he viscut mil anys a la terra, mil anys en el mar i mil anys en el riu. La veritat és que no soc un ésser humà. Voldria tornar al cel, però no sé com fer-ho. Com veus, tinc els ulls i el nas amagats per  la inflor i camino sense rumb per aquesta terra. No em faries el favor de preguntar als déus de Tendyiku que puc fer per tornar al cel?

Tan aviat com el noi li  va prometre fer el que li demanava, la dona el va carregar sobre el seu cap i en un instant va arribar a la vora oposada, creuant el riu amb lleugeresa. El jove, ple d’alegria, va observar a la llunyania un magnífic temple. Quan va arribar-hi va trobar l’ancià que poc temps abans havia vist a la muntanya i, aquest li va preguntar:

—Quants dies has trigat en arribar aquí.

—Només una nit.

L’ancià li va tornar a preguntar:

—No et varen demanar res en el transcurs del camí?

El noi va parlar en primer lloc de la filla de l’home ric. L’ancià li va dir llavors:

—Ah, es tracta d’això, l’home ric haurà de reunir tots els empleats de la seva casa i els homes dels voltants, i fer que la seva filla els doni de beure. Però haurà d’entregar tota la seva riquesa a l’home a qui la seva filla ofereixi la seva copa i aconsegueixi que el seu dolor s’alleugereixi ràpidament.

Quan el jove li va parlar de la flor de sandan, l’ancià li va explicar el següent:

—Antigament, els avantpassats d’aquesta família varen enterrar una olla plena d’or al peu de cada un d’aquests arbres, però els descendents no ho saben. Per això, vaig fer que les flors s’assequessin perquè poguessin desenterrar les olles. Quan les treguin, tu t’hauràs de quedar amb una d’elles i l’altre serà per aquella família. Llavors, els arbres tornaran a brotar.

—No et varen demanar res més? —va preguntar l’ancià.

Quan el jove es va referir a la dona lletja, l’ancià li va dir:

—Quan la vegis, digues-li que si regala a una persona una de les boles del Nindyo, que ha guardat tan cobdiciosament, podrà pujar al cel en qualsevol moment.

 I llavors va preguntar:

—Això és tot el que et varen demanar?

El noi va respondre afirmativament i llavors l’ancià es va convertir una altra vegada en un gran roure.

El jove va emprendre el camí de tornada i quan va arribar al riu, la dona, que l’estava esperant, li va preguntar per la resposta dels déus. El noi va dir:

—Primer ajuda’m a creuar el riu i llavors et respondré.

La dona com la primera vegada, va col·locar el noi sobre el seu cap i va creuar el riu ràpidament. Un cop a l’altre costat el noi li va dir:

—Tu tens dues boles, veritat? En lloc de guardar-les amb tanta avarícia, dona- me’n una. Si ho fas, podràs pujar al cel en qualsevol moment.

En el moment que la dona li va entregar una de les boles, a la llunyania es va sentir un fort i espantós soroll, i el lloc es va emplenar de boira. Ple de por, el jove va sortir corrents. Finalment, quan ja era lluny, va mirar cap enrere i va veure que la boira havia desaparegut, mentre una columna d’aigua pujava cap el cel. Sobre la part superior del raig anava la dona.

El noi es va guardar al pit la bola que li havia donat la dona i es va dirigir a la casa de les flors de sandan. Quan va arribar, li va explicar a l'amo el que havia escoltat a Tendyiku  i, aquest, immediatament, va començar a cavar al peu dels arbres. Llavors varen aparèixer les dues olles d’or. L’amo li va entregar una olla al jove i els arbres secs van començar a brotar. El noi molt content amb l’olla d’or, va marxar cap a casa seva i després va visitar el seu veí ric.

El jove li va explicar el que li havia dit l’ancià i el seu veí  va reunir a casa seva a tots els homes, tant empleats com veïns, i va fer que la seva filla els servís una beguda, però ella no va mostrar cap entusiasme. L’home ric es va dirigir al jove que acabava de tornar de Tendyiku:

—Tu també ets un home. Si us plau accepta la copa —li va dir.

Quan el noi es va aturar davant la noia, aquesta va prendre una copa i li va oferir. Veient que ell no acceptava la copa, l’home ric li va suplicar:

—Aquest és el desig dels déus. Si us plau, accepta-la.

Finalment la va prendre. Llavors la filla va recobrar la salut a l’instant i, posant-se dreta, va començar a ballar.

Passat un temps, el jove va anar a viure a la casa de l’home ric amb la seva mare, i es va casar amb la jove i tots varen viure feliços per sempre.

 Conte del Japó

(Adaptació del conte)

Recull de contes antics del Japó

 Yanaguita Kunio