dijous, 27 de desembre de 2018

Cori el paó reial, i la gallina Tuca







Les aparences enganyen



En Cori era un jove paó reial que vivia en una granja. Va ser el regal que li varen fer a la Marta, la filla del granger quan va fer set anys. La Marta era una amant dels animals, i després de demanar-ho moltes vegades, els seus pares, finalment hi varen accedir. Al nouvingut,  li varen construir un corral molt confortable al costat del galliner.
Quan va arribar, hi ha haver una gran rebombori a la granja, tots els animals es varen quedar bocabadats  de  la bellesa de l'animal. En Cori era espectacular, les seves plomes llargues i acolorides, no es podien comparar amb les de cap altre ocell.
Els amos de la granja, moltes vegades, el deixaven passejar lliurement fora del corral perquè pogués estirar les cames i desplegar les seves plomes. En ocasions la granja rebia visites d'escoles, i  els nens quan veien el paó reial li feien un munt de fotografies. Aviat en Cori es va convertir en l'estrella de la granja. Això va generar molt malestar entre els altres animals, i sobretot amb les gallines, que li varen anar agafant mania. Les gallines, pensaven que en Cori era molt presumit i arrogant, i els feia enveja que fos l'admiració dels nens i nenes que visitaven la granja.
Però el que no sabien és que en Cori no era com elles s'imaginaven, tot  i la seva bellesa, no era gens arrogant, tot el contrari, era molt senzill i bo. I quan sentia comentaris ofensius sobre ell s'ho passava molt malament, no entenia perquè els altres animals li tenien mania, ell no els hi havia fet res. Varen anar passant els dies i en Cori cada vegada es sentia més sol i trist.
Moltes vegades ell també envejava les gallines, perquè convivien en una gran família, i tenien temes de conversa que ell trobava molt interessants. I al vespres, quan dormien totes ben juntetes  d'alt del pal de galliner, ell s'entristia perquè  al seu corral no hi havia cap amic que li fes companyia.
Un dia una gallina vella que dormia a terra perquè era coixa d'una pota, la Tuca, va sentir plorar en Cori i va voler saber que li succeïa. L'endemà quan les altres gallines eren fora del galliner, es va posar a parlar amb ell a través de la tanca metàl·lica, i li va dir:

-Ahir a la nit et vaig sentir plorar? Que et passa alguna cosa maco?

-No res... va dir en Cori abaixant el cap.

-Explica m'ho. No tinguis vergonya, i ja veuràs com et sentiràs més bé. A vegades, el millor que pots fer, és fer sortir del teu interior totes les coses que et fan sentir malament.

-Doncs... va murmurar en Cori-. És que a vegades em sento sol, no tinc ningú amb qui parlar. Abans de venir aquí, vivia amb la meva gran família, i em sentia molt feliç. Fins que un dia, em varen portar a aquesta granja, i no els he tornat a veure més. I els trobo tant a faltar.

-És per això que ploraves –va contestar la Tuca-. No t'amoïnis, jo també estic  trista a vegades. No sé si t'hi has fixat?, però sóc coixa d'una pota i això m'impedeix poder pujar al pal del galliner a les nits, tampoc puc córrer tant com les meves companyes, i quan porten menjar, sempre arribo l'última per vaig tant a poc a poc. Si vols podem ser amics. T'agradaria ser el meu amic?

-I tant que sí! –li va respondre en Cori amb llàgrimes als ulls -. M’encantaria!

-Doncs no se'n parli més! –li va dir la Tuca.

L'endemà quan les gallines ja dormien, la Tuca i en Cori varen tenir una llarga conversa fins que se'ls varen aclucar els ulls. I els dies posteriors van començar a anar a passejar junts, ells eren molt feliços, i tant els  hi feia el que poguessin pensar els altres animals de la granja. Es varen fer uns amics inseparables,  i la Tuca també es va fer popular, perquè com que sempre era al costat d'en Cori quan passejava,  els nens i nenes també li feien fotos.
Els amos de la granja es varen estranyar del fort vincle que havien creat la Tuca i en Cori però els hi va fer molta gràcia, i un vespre els varen  posar a dormir en el mateix corral, que contents que es varen posar.
D'ençà d'aquell dia, cap dels dos va tornar a passar la nit sol, perquè dormien ben acurrucadets un al costat de l'altre, i es donaven escalfor mútuament.
Amb el temps en Cori va anar fent més amics, i  els animals es varen adonar, que l'havien jutjat abans de conèixe'l. En Cori no era com ells s'imaginaven... Era sociable, encantador i sempre es podia comptar amb ell.
I tot i que va fer nous amics, en Cori no va deixar mai de ser amic de la Tuca, que va ser la seva primera amiga, i li havia donat  suport i comprensió en el moment  que més ho necessitava.
 Marta Vilà



 *No es pot jutjar les persones, només pel seu aspecte*


dilluns, 17 de desembre de 2018

EL CAMELL QUE VA DEFECAR EN EL RIU





Travessava un camell un riu d'aigües ràpides. Quan va sentir la necessitat de defecar, i veient que passava davant d'ell el seu excrement, arrossegat pel riu, va exclamar:

—Com pot ser això? El que estava darrere meu, ara ho veig passar per davant!

Moralina:
Això passa en alguns estats o empreses, on els incapaços i els corruptes passen a ocupar els primers llocs, en lloc dels més sensats, honestos i capaços. Si arribes a tenir un càrrec important promou sempre els millors.

Autor: Isop


dimecres, 12 de desembre de 2018

ACUDIT 55: FELIÇMENT...





Carinyo! Avui fa 20 anys que ens varem casar. Per què no matem un gall d'indi?

–I quina culpa té el gall d'indi? Per què no matem el teu germà, que va ser el que ens va presentar?


ACUDIT 54: INSECTES



Hola. Té verí per les paneroles?

Sí, tinc unes pólvores que són infal·libles. Vol una bossa per endur-se-les?

Nooo! Si vol li porto les paneroles aquí!




divendres, 7 de desembre de 2018

ENAMORATS!


Som dues grantonetes,
que estem molt enamoradetes.
i  ara us explicarem,
totes les coses que experimentem:

Quan estàs enamorat,
és perquè algú,
et té el cor robat.

Estàs com en un núvol ,
 et sents radiant i content,
i  no  pots treure't  la seva imatge
de dins la teva ment.

El cor et batega amb més alegria
i  et va omplint  el cos d’energia.
Els ulls et  brillen de felicitat
quan estàs al seu costat.
També notes papallones a dins la panxona;
quina sensació més  estranya i més bona!

La vida  junts  sembla un paradís,
i  desitges que mai, es trenqui  aquest encís.

Marta Vilà






diumenge, 2 de desembre de 2018

EL PIRATA PAPANATES







No diguis mai d’aquesta aigua no en beuré 


El pirata Papanates, era el capità d’un petit vaixell pirata. Era un home molt impulsiu i feia les coses sense pensar massa. El seu vaixell s’anomenava “La tonyina assassina”, era el primer nom que se li va passar pel cap. A bord del vaixell, l’acompanyaven un grup de set pirates forts, però amb un cervell molt petit, i un lloro anomenat Liró, en Papanates li va posar aquest nom perquè el lloro es passava tot el dia dormint, i només es despertava per dir alguna bajanada.

No hi havia vaixell que s’acostés a la tonyina assassina i no revés l’atac dels pirates. El vaixell només disposava d’un parell de canons vells i rovellats, petites armes de foc i espases, però tot i els pocs recursos,  els pirates eren molt valents i no tenien por de perdre la vida.

En Papanates, havia realitzat nombrosos abordatges a d’altres vaixells i sempre en sortia malparat. En les seves lluites havia perdut una cama, una mà i fins i tot en nombroses ocasions els seu vaixell havia acabat com un colador, però tot i aquests successos, ell  mai no s’havia plantejat deixar de ser pirata.

Però si hi havia una cosa que temia el capità eren les dones, ell deia que les dones feien perdre el seny als mariners i que mentre tingués el cap clar, cap dona no formaria part de la seva vida. La vida dalt del vaixell, ja li aportava l’acció necessària per no avorrir-se ni un moment.

Un dia després d'una terrible tempesta la tonyina assassina es va enfonsar i  els pirates van abandonar el vaixell en una petita embarcació. Navegaren un parell de  dies a la deriva, tots els pirates estaven esgotats, perquè no havien menjat ni begut res, i el sol els havia socarrimat la pell com un pebrot escalivat; dormien pel cansament quan de sobte en Liró va cridar “ Terra a la vista” i es varen despertar. Aconseguiren arribar a una illa i es varen posar molt contents. Però la il·lusió va durar poc, un grup d'indígenes els van començar a atacar llençant-los cocos. I quina punteria que tenien la meitat dels pirates van quedar estabornits per terra. Seguidament els varen capturar lligant-los amb cordes i els van portar davant del cap de la tribu. Quina sorpresa es va emportar en Papanates quan va veure que el cap de la tribu era una dona, per poc no li surten els ulls de les òrbites.

Els indígenes varen construir una enorme foguera, i tots els pirates tenien por perquè pensaven que se’ls cruspirien. I veritablement no estaven equivocats, era el que normalment feien quan s’acostaven invasors, però la Mamutxi la cap de la tribu, va fer aturar el ritual de sacrifici, el motiu era que li havia agradat  el capità i es volia casar amb ell. En canvi en Papanates no en volia saber res de dones, i menys de la Mamutxi que era enorme com un bidó de rom. Ella li expressava el seu efecte estrenyent-lo contra el seu pit i li pentinava els cabells, estava molt enamorada i fins i tot li va fer una dansa d’amor.

Tots els pirates reien i li suplicaven al capità Papanates que li seguís la corrent i es deixés anar. Quan va acabar la dansa d’ amor els varen portar una beguda de color verd i els varen obligar a beure aquell brebatge. El licor era fortíssim i com que els pirates tenien l’estómac buit varen acabar ben beguts. Un cop es varen despertar en Papanates es va trobar abraçat a la Mamutxi, no entenia que havia passat la nit anterior, i un company li va explicar que s’havia promès amb la Mamutxi. El càpita va rondinar i maleir el dia que havia arribat a l’illa.


Però amb els dies la situació va anar millorant, els indígenes van acceptar a tots els pirates a la seva tribu,  els cuidaven com si fossin part de la  família; i el capità i la Mamutxi varen ser coronats reis de  l’illa; en Papanates va trobar que la Mamutxi feia molt de goig amb el vestit de fulles de palmera, i tot i que sempre havia desconfiat de les  dones ara pensava com n’estava d’equivocat, la Mamutxi era tan carinyosa amb ell, i li agradava tant quan l’abraçava. A l’illa no es vivia tan malament, la seva tribu li portava menjar i beure en abundància. I a les nits es feia un tip de ballar i mirar la lluna abraçat a la Mamutxi, que més podia demanar.


Autora: Marta Vilà

*No pots estar mai segur, del que et passarà a la vida.*