dissabte, 30 de març de 2019

EN TOLU, LA TORTUGA MEDITERRÀNIA




A la tercera va la vençuda

En Tolu era una tortuga mediterrània i vivia en un bosc de grans alzines sureres i pins. La seva vida era molt tranquil·la, però en el fons del seu cor el que més desitjava era  ser un gran aventurer. Moltes vegades escoltava embadalit les aventures que els succeïen als altres animals del bosc. El seu amic, el conill Remill, havia viatjat a molts de llocs, i fins i tot  dalt d’un turó havia aconseguit veure el mar. La sargantana Tana també li havia explicat que a la part alta del bosc hi havia unes pedres enormes i que els homes anaven a veure aquell lloc  i l’anomenaven el dolmen del Cau de la Guilla.
Un bon dia, en Tolu va decidir fer la seva primera sortida lluny del seu territori. Tots els seus amics estaven molt espantats, perquè en Tolu caminava tan a poc a poc que patien perquè li succeís qualsevol cosa, i varen intentar de totes les maneres possibles que canvies d’opinió:
— Però ja t’ho has pensat bé? —va preguntar-li en Remill per darrera vegada. 
— L’exterior és ple de perills, algun home et pot agafar i se’t pot emportar a casa seva,  i no et tornaríem a veure mai més!  —li va dir la Tana, amb llàgrimes als ulls.

— És un experiència que haig de viure! Em fa molta  il·lusió i jo també vull anar a veure el Cau de la Guilla — els va explicar en Tolu.

L’endemà al matí, la tortuga va dir adeu als seus amics, els va demanar que no patissin i que confiessin amb ell, que no els decebria i tornaria sa i estalvi, ho prometia.
La Tana li va explicar com arribar fins el Cau de la Guilla i li va dir que anés amb molt de compte. I en Tolu,  seguint les indicacions de la Tana, es va dirigir cap al Cau de la Guilla. Feia poques hores que caminava quan varen començar a caure les primeres gotes de pluja, seguidament el cel es va posar de color negre i una forta tempesta va fer que en Tolu hagués de buscar un amagatall per protegir-se de l'abundant pluja.
— Sí que he començat bé!  —va rondinar, estava molt enfurismat.
Tot el dia i tota la nit va estar plovent i la tortuga no va poder sortir del cau d’un conill on s’havia refugiat.
L’endemà va sortir el sol i en  Tolu va prosseguir el seu viatge, estava ben feliç i eufòric. Però la felicitat li va durar poc, perquè el camí s’ anà estrenyent i el terreny es va tornar escarpat i rocós.
— Mare meva, on m’he ficat!  I quina calor que fa!  Tot són pedrotes...
Que a poc a poc avançava en Tolu! I el sol picava de valent, però ell tot i les dificultats no es deixava vèncer. Quan va aconseguir arribar al cim del turó, en Tolu plorava d’emoció, el seu somni s’estava fent realitat. Va passar pel costat d’una vinya, els ceps eren plens de raïms madurs i deliciosos. La tortuga, que estava morta de set, es va acostar per veure els raïms de prop, perquè no n’havia vist mai. I com que eren del mateix color que les mores va decidir tastar-ne un.
— Quina cosa més deliciosa! —va exclamar.
I va començar a menjar raïm sense cap mesura, fins que la panxa semblava que li tenia d’explotar. Estava tan tip que va decidir quedar-se a dormir a la vinya, perquè no es veia amb cor  ni de fer un pas més.
I  quina nit que va passar... Un mal de panxa i un moviment de budells! Però la sorpresa va aparèixer a primera hora: una forta diarrea el va sorprendre.
— Oh no! Només em faltava això: caguetes!
Va reprendre el camí amb moltes dificultats, no es podia quedar més temps a la vinya, temia que algun home arribés i fos descobert. També va pensar que, amb la pudor que feia, cap animal no gosaria cruspir-se’l, estava fet una pena. Quan ja no podia més, va veure a la llunyania les pedres que li havia dit la Tana i el cor se li va accelerar, era tan a prop  d’aconseguir el seu repte! I en el últim tram del recorregut, va aconseguir reunir les forces per arribar al Cau de la Guilla.
— Ho he aconseguit! —va cridar entusiasmat quan era davant del dolmen.
Aquell lloc era magnífic, les pedres eren molt més grans del que s’havia imaginat. Es va sentir invencible, com un superheroi, i va pensar en la gesta que havia aconseguit realitzar ell sol.
I quina sorpresa es va emportar quan va veure en Remill i la Tana amagats a sota el dolmen.

— Què hi feu aquí? —els va preguntar en Tolu.
— Perdona’ns!, és que patíem per tu —va contestar en Remill—. Com que feia tres dies que havies marxat, no estàvem tranquils i pensàvem que t’havia passat alguna cosa.

La Tana també i va voler dir la seva:
— Tolu, ens has demostrat que ets més fort i valent del que ens pensàvem. I et demano que ens perdonis perquè no hem confiat prou en tu.  Vull dir-te  que el motiu per què t’hem sortit a buscar és que t’estimem molt!

— Esteu perdonats —va dir en Tolu—. I estic molt content de veure-us! Jo també us estimo molt i m’heu fet molt feliç.
I aquella tercera nit, la varen passar tots tres ben juntets,  sota el Cau de la Guilla. Va ser el millor regal que en Tolu podia haver aconseguit. Un somni realitzat i la companyia dels seus millors amics.

*No defalleixis en els teus objectius i els podràs aconseguir*

Marta Vilà

dilluns, 25 de març de 2019

LA TÓRTORA TURCA





Pertany a la mateixa família que el colom.

De colors pàl·lids amb una ratlla negra al coll,

cos esvelt  i refinada,

li agrada la ciutat  i és confiada.


Marta Vilà




Tórtores turques fent el niu



dimecres, 20 de març de 2019

LA GUINEU QUE NO HAVIA VIST MAI UN LLEÓ






Hi havia una guineu que no havia vist  mai un lleó.
Un dia el destí li va posar al davant la reial fera. I com que era la primera vegada que el veia, va sentir una por espantosa i es va allunyar tan ràpid com va poder.
Quan va trobar el lleó per segona vegada, encara va sentir por, però no tanta, i el va observar amb calma una estoneta.
Finalment, en veure’l per tercera vegada, es va envalentornar el suficient per acostar-se a ell  per mantenir una conversa.

Moralina:
En la mesura que vagis coneixent quelcom, així li aniràs perdent la por. Però manté sempre la distància  i  la prudència adequada.


Autor : Isop


divendres, 15 de març de 2019

LA FORMIGA ENAMORADA




Un dia quan el rei Salomó caminava per un paratge solitari, va trobar un formiguer. Immediatament milers de formigues varen sortir a saludar-lo. Només una el va ignorar, ocupada en transportar gra a gra, un enorme monticle de sorra que hi havia davant seu.
El rei Salomó va ordenar que la cridessin  i  li va dir:

—Oh! Petita formiga, mai aconseguiràs que desaparegui aquesta muntanya de sorra! —li va dir—. Has emprès una tasca molt superior a les teves forces.

—Oh gran rei —va respondre la formiga—, no et preocupis per la meva mida, doncs l’únic que compte és el meu entusiasme i la meva passió. Darrera d’aquest monticle de sorra m’espera la meva estimada. I res podrà impedir que el desplaci. I si perdés la vida en el meu  intent, almenys moriria amb l'esperança de reunir-me amb ella. Oh! rei, deixa que una formiga t’ensenyi la força de l’amor, aprèn d’un cec el secret de la visió!
Conte Iraní
Farid Al Dir Attar, escriptor persa (1150-1229)



diumenge, 10 de març de 2019

EL TRENCAPINYES






Té el plomatge dels colors del foc
i  és molt estrany, perquè el seu bec és tort.
Obre les pinyes amb el seu bec-tenalla
i  menja pinyons, amb una eina que no falla.

Marta Vilà

 

El trencapinyes


Algunes poblacions són residents i d'altres migren



dimarts, 5 de març de 2019

LA FOCA ARTISTA





De mica en mica s’omple la pica

La Niki era una foca monjo que vivia en una petita colònia a les illes Gregues. Com que les foques monjo  estaven  i  encara  avui  dia,  estan  en perill  d’extinció, aquests animals gaudien d' una llei de protecció,  i la platja on vivien  era un petit refugi de  pau i harmonia. La vida de les foques era molt plàcida, tenien tot el que podien desitjar per ser felices, aliment en abundància, un clima  agradable, i cap humà que les molestés. Ben aviat el nombre de foques va anar augmentant considerablement. 

De totes les foques en destacava una, la Niki que era molt creativa. Li agradava buscar pedres de colors, petits troncs que portava el corrent marí, closques de petxines i cargols de mar... En tenia una bonica i extensa col·lecció. Les guardava en una petita  cova que hi havia a la platja. Allà hi passava moltes estones realitzant escultures. Apilonava les pedres amb molt de compte perquè no caiguessin i les decorava amb ajuda de petxines, i objectes brillants. 

Totes les foques coneixien l’afició de la Niki, admiraven les seves obres i respectaven la seva afició. Però, un dia un fort temporal, es va emportar totes les obres que havia creat  i es va endur tots els objectes que tant li havia costat recollir. Quan la Niki ho va veure es va emportar un gran disgust, i aquella tristor se li va ficar dins el cor, això  va fer que de mica en mica s’anés separant de colònia de foques, i es passés molts de dies  en un racó de la platja sola i trista, sense l’energia i la felicitat que tant  la caracteritzaven.

Les altres foques varen intentar que s’animés, i sense dir-li res varen començar a buscar objectes que li poguessin servir a la Niki per fer escultures, i en varen trobar forces, també varen demanar ajuda als dofins que hi havia a la zona, i ells varen estar encantats de col·laborar. Quan trobaven algun material l’entregaven a les foques. Les tortugues marines també es varen afegir a la recerca. Ben aviat al mig de  la platja es podia observar una gran pila d’objectes i pedres de tots els colors. La Niki va quedar sorpresa, perquè no entenia el comportament de tots els animals del mar, potser s’havien tornat tots bojos?

Les foques varen demanar a la Niki, que amb tot els que havien recollit construís escultures a la platja, en un lloc arrecerat, on l’aigua no se les pogués endur. I entre totes varen transportar els materials a un lloc segur.

La Niki va recuperar la felicitat, i la seva ment no deixava d'imaginar escultures, ben aviat la platja es va convertir en un paradís d’obres d’art. On tots els animals podien observar la creativitat de la Niki, i aprendre tot  jugant a fer composicions amb els elements que hi havia. Els que millor s’ho passaven eren el més petits.

Les foques mai no s’haurien imaginat, que una foca tan creativa com la Niki, amb el seu comportament, aconseguís canviar la vida de tota la colònia.

* A poc a poc tot s’acaba *

Marta Vilà