A la iguana Priscilla
li agradaria viure en una bonica illa,
imagina que pren el sol a la voreta del mar,
i busseja entre les aigües i es fa un tip de nedar.
Quina imatge més idílica!
Però de sobte, un soroll intens l’ha espavilat,
i ha tornat a la seva trista realitat,
per poc no l’han atropellat en un parc de la ciutat!
Marta Vilà
Conta
una historia, que un frare passejava pel municipi d’Almeirim fent una col·lecta.
Mort de gana i, després que se li negués per darrera vegada l’almoina a la casa
d’un pagès, el frare va dir:
—Prepararé
un brou de pedra.
No
creient el que acabàvem d’escoltar, la família del pagès es va posar a riure,
mentre el frare escollia una pedra, la millor pedra, segons ell.
—No
heu provat mai la sopa de pedra? —va preguntar el frare.
La
família va començar a sentir curiositat.
—És
bo —va insistir el religiós.
Finalment,
després de triar una pedra, el frare la va rentar; llavors va demanar una olla,
la va mig emplenar d’aigua i hi va posar la
pedra. També va preguntar si podia utilitzar el foc.
—Amb
una mica de greix, el brou seria sensacional! —va exclamar, mentre l’aigua
començava a escalfar-se. El frare va posar el greix a l’aigua ho va tastar i
va dir:
—És
un xic fat. Em podeu portar sal?
—Hmm… El
que realment marcaria la diferència serien unes fulles de col!
La mestressa
de la casa va anar a l’hort i va portar unes fulles molt tendres. El frare les
va netejar i tallar en trossos i les va afegir al brou.
Les
peticions es succeïen: un tros de xoriço, una mica de pa….
—Ai
la sopa està al punt!
El
frare la va provar, es va humitejar els llavis i en acabat quan es va refredar un mica, se la va
començar a prendre, com que tenia tanta gana només va deixar la
pedra, i en acabat el pagès li va preguntar encuriosit.
—I
ara, què passa amb la pedra?
Ràpidament
el frare va contestar:
—Rento
la pedra i me la guardo, per si la tinc de fer servir un altre dia.
I
així va ser com aquell frare, va poder menjar, en un lloc on ningú li volia
donar res.
Portugal
El jaguar Mijail,
passeja per la jungla de Brasil,
és jove i juganer
i lluita com un guerrer.
Vol ajudar a salvar l’Amazones,
de les injusticies que causen els homes:
desforestació, incendis, aigues contaminades…
Com que els humans perjudiquen molt el medi ambient,
el jaguar que és molt intel·ligent,
pensa:
"Quan trobi un humà, per evitar la devastació,
menjar-me'l és la millor opció! "
Marta Vilà
Hi
havia una vegada una illa en la qual hi vivien tots els sentiments, emocions i
valors humans: El Bon Humor, la Tristesa, la Saviesa, la Por, l’Angoixa… i
també tots els altres, inclòs l’Amor. Un dia, per sorpresa de tots els habitants
de l’illa, el Coneixement va anunciar-los una mala notícia: l’illa estava a
punt d’enfonsar-se. Com que ho va dir el Coneixement i ell, gairebé mai no
s’equivoca, tothom s’ho va creure. Els sentiments van preguntar què podien fer.
—Cadascú pot fer el que vulgui —va dir el Coneixement—, però la millor solució
seria que tothom construís una vaixell, una barca o alguna cosa amb la qual es
pugui marxar.
—I
no ens pots ajudar Coneixement? —preguntaren la resta d’emocions.
—Ho sento, jo i la Previsió hem construït un avió que ens transportarà fins a l’illa veïna—. Un cop dit això, la Previsió i ell van marxar, sense adonar-se’n que la Por s’havia amagat com a polissó.
Totes les emocions van començar a fabricar un mitjà per marxar de l’illa, totes, menys l’Amor. L’Amor deia:
—Deixar l’illa, amb tot el que he viscut aquí. Com puc deixar totes aquestes coses.
Els arbres, les pedres, la sorra de la platja…
I mentre tothom s’afanyava a construir la barca, l’Amor passejava per l’illa mirant cada flor, tocant cada pedra, acariciant cada arbre…
—Potser l’illa només s’enfonsa una estona, potser després torna a flotar. No pot ser?—. I va quedar-se dies i dies veient com l’illa s’enfonsava.
L’Amor estava dolgut i només era capaç de plorar i plorar. No construïa cap barca. Només podia pensar que l’illa era molt gran i que potser es podria refugiar a la part més alta, a la muntanya. Qualsevol cosa era millor que marxar.
Però cada cop hi havia més i més aigua, i menys terra. Fins que només en va quedar una petita porció. L’Amor ja no tenia la possibilitat de construir res, l’oportunitat havia passat.
Des d’aquell indret podia veure els seus companys a les barques. Tenia l’esperança que, potser, algú el pujaria.
La Riquesa va passar
a prop de l’Amor en una barca luxosa i l’Amor li va dir:
—Riquesa, em pots
portar amb tu?
—No puc perquè tinc molt d’or i plata dintre de la meva barca i no hi ha lloc per a tu—. I va marxar sense mirar enrere.
Llavors l’Amor va decidir demanar-li a la Vanitat que estava passant en una magnifica barca.
—Vanitat et prego,
pots portar-me amb tu?
—No puc portar-te Amor— va respondre la Vanitat—. Aquí tot és perfecte, podries arruïnar la meva barca perquè vas ben brut!
Llavors l’Amor va dir
a la Tristesa que s’estava acostant…
—Tristesa, sé que tu
m’entens i no m’abandonaràs aquí, tan sensible com ets. Em portaràs amb tu?
—Ja et portaria,
però estic tan trista…. no em veig amb forces. Necessito estar sola. Adéu!
Després el Bon Humor
va passar enfront l’Amor; però estava tan content que nova adonar-se que
l’estaven cridant.
L’Amor va adonar-se que es va lligar massa a les coses que tan estimava, ell i l’illa s’enfonsarien junts. Va seure a l’únic lloc que quedava i va esperar a enfonsar-se.
De sobte una veu va
dir:
—Vine Amor, et porto
amb mi—. Era un vell el que l’havia cridat.
—És a mi a qui
crides? —va preguntar l’Amor.
—Sí, a tu et crido!
Au va, puja i ajuda’m a remar! —va dir-li el vell.
Els dos, remant, es
van allunyar de l’illa i aquesta es va enfonsar.
—Mai més no tornarà
a existir una illa com aquesta —va dir l’Amor dolgut.
—No. -va dir el
vell—. Com aquesta no, mai més.
Quan van arribar a terra ferma, l’Amor va baixar de la barca i va comprendre que seguia viu, gracies al vell. Es va girar per donar-li les gràcies, però, misteriosament, el vell ja no hi era.
L’Amor, intrigat per saber qui era aquell vell, va dirigir-se cap a la Saviesa i li va preguntar:
—Com pot ser? No el conec
i tot i això m’ha salvat. Qui és? Qui és?
La Saviesa el va
mirar una estona i va dir:
—Ell és l’únic capaç d’aconseguir que l’amor sobrevisqui quan el dolor d’una pèrdua et fa creure que és impossible seguir endavant. Ell és l’únic capaç de donar una nova oportunitat a l’amor quan sembla extingir-se. El que et va salvar, Amor, és el Temps!
Autor: Jorge Bucay
Reflexió:
La vida és un laberint ple d'obstacles que poden arribar a enfonsar-te. Aquest conte es pot aplicar a
qualsevol procés de dol, per l’acabament d’una relació, un fet traumàtic, la
pèrdua d’un ésser estimat... En un principi sembla que mai ens recuperarem de
la situació viscuda, però acceptant la situació i demanant ajuda per sobreposar-nos,
amb el pas del temps podrem tenir forces per continuar afrontant la vida.
"Al gos que he adoptat li posaré: DUBAI, perquè quan el tregui a
passejar pugui dir:"
—Vaig a passejar a
Dubai !
—Jajajaja! Maleïda pobresa
m’està tornant boig...
