dimarts, 31 de desembre de 2019

dimecres, 25 de desembre de 2019

divendres, 20 de desembre de 2019

diumenge, 15 de desembre de 2019

L'ORIGEN DE LES CUQUES DE LLUM






Explica una llegenda que en el Maiab (regió dels antics maies), hi havia un home que podia guarir tota mena de mals. Quan els malalts anaven a demanar-li que els curés, ell treia una pedra verda de la seva butxaca; després, la prenia entre les seves mans i xiuxiuejava algunes paraules. Això era suficient per guarir qualsevol mal.

Un matí, l'home va sortir a passejar per la selva; quan va estar cansat de caminar, es va estirar i s'adormí, al cap d'una estona la pluja el va despertar i es va aixecar ràpidament per refugiar-se, però amb les preses, no es va adonar que la seva pedra verda  li havia caigut de la butxaca. Quan va arribar a casa l'esperava una dona per demanar-li que curés el seu fill, llavors l'home va buscar la pedra i es va adonar que l'havia perdut.

Molt preocupat, va voler sortir a buscar-la, però va pensar que trigaria massa en trobar-la, així que va fer cridar el cocai ( nom amb el que els maies anomenaven la cuca de llum) perquè l'ajudés. El cocai era un insecte molt decidit i coneixia molt bé tots els camins de la selva.

Ràpidament, l'insecte es va posar a donar voltes per tota la selva, revisava els forats més petits, mirava per tots els racons, sota les fulles de les plantes. No parlava amb ningú, només pensava en quin lloc estaria la pedra verda. Quan totes les esperances de trobar la pedra verda estaven gairebé perdudes, el cocai va sentir com una llum sortia del seu cos i  il·luminava el seu camí. Molt aviat va trobar la pedra i la va portar al seu amo.

—He buscat per tots els racons de la selva i per fi he trobat la pedra —va dir el cocai molt content.

—Gràcies cocai —li va contestar l'home—. Veig que tu mateix has aconseguit una recompensa. Aquesta llum que surt de tu representa la noblesa dels teus sentiments  i la teva brillant intel·ligència. A partir d'ara t'acompanyarà sempre per guiar la teva vida.

I  d'ençà d'aquell dia, les cuques de llum, tenen llum pròpia.



Llegenda de Mèxic

( Cultura maia)



dimarts, 10 de desembre de 2019

LA MALLERENGA BLAVA





Quin moixó tan bufonet,
el seu cos és ben rodonet,
té una ratlla als ulls com els orientals,
i  els seus colors són fenomenals.

Blau cobalt per alguns llocs del cos,
groc  a  la  panxona,
petits  tocs  de negre  i   verd,
i  blanca la carona.
Marta Vilà




Niada de Mallerenga blava



Migrador  i  hivernant arreu del territori.



dijous, 5 de desembre de 2019

LA PAPALLONA I LA LLUM





Una gran papallona multicolor i viatgera  volava una nit per la foscor quan va veure a la llunyania una llumeta. Immediatament va  tòrcer en aquella direcció i, quan va estar a prop de la flama, es va posar a girar àgilment al voltant seu , mirant-la meravellada! Que bonica era!
No contenta d'admirar-la, la papallona va començar a pensar que amb ella podria fer el mateix que amb les flors oloroses.  Es va allunyar, va fer la volta i, dirigint-se valerosament el seu vol cap a la flama, va passar volant per sobre la flama.
Es va sentir atordida al peu de la llum, i es va adonar sorpresa, de que li faltava una pota i les puntes de les ales se li havien socarrimat.
—Que ha passat? —es va preguntar, sense trobar una explicació. De cap manera podia admetre que d'una cosa tan bonica com una flama pogués venir cap mal; així que, després  d' haver  recuperat una mica les forces, va donar un cop d'ala i va aixecar el vol.
Va voleiar uns instants  i  de nou es va dirigir cap a la flama per posar-se sobre ella. Però de seguida va caure, cremada, dins l'oli que alimentava la vida de la flama.
—Maleïda llum —va murmurar quan estava a punt de morir—. Vaig pensar que trobaria en tu la meva felicitat, i en lloc d'això he trobat la mort. Ploro pel meu boig desig i  pel meu dany propi, perquè  he conegut massa tard,  la teva naturalesa perillosa.
—Pobre papallona! —va respondre la llum—. Jo no soc el sol, como tu ingènuament has cregut. Jo només soc una flama; i el que no sap utilitzar-me amb prudència es crema.


Moralina:
El que tria els seus ídols
 sense reparar en la seva peanya de fang, 
pot veure's  arrossegat en la seva caiguda 
quan aquests, tard o d'hora es desplomin.

(Peanya: Suport o seient d'una estàtua)
Autor: Leonardo da Vinci