LA PAPALLONA I LA LLUM

Una gran papallona multicolor i viatgera  volava una nit per la foscor quan va veure a la llunyania una llumeta. Immediatament va  tòrcer en aquella direcció i, quan va estar a prop de la flama, es va posar a girar àgilment al voltant seu, mirant-la meravellada! Que bonica era!

No contenta d'admirar-la, la papallona va començar a pensar que amb ella podria fer el mateix que amb les flors oloroses.  Es va allunyar, va fer la volta i, dirigint-se valerosament el seu vol cap a la flama, va passar volant per sobre la flama.

Es va sentir atordida al peu de la llum, i es va adonar sorpresa, de que li faltava una pota i les puntes de les ales se li havien socarrimat.

—Què ha passat? —es va preguntar, sense trobar una explicació. De cap manera podia admetre que d'una cosa tan bonica com una flama pogués venir cap mal; així que, després  d' haver  recuperat una mica les forces, va donar un cop d'ala i va aixecar el vol.

Va voleiar uns instants  i  de nou es va dirigir cap a la flama per posar-se sobre ella. Però de seguida va caure, cremada, dins l'oli que alimentava la vida de la flama.

—Maleïda llum —va murmurar quan estava a punt de morir—. Vaig pensar que trobaria en tu la meva felicitat, i en lloc d'això he trobat la mort. Ploro pel meu boig desig i  pel meu dany propi, perquè  he conegut massa tard,  la teva naturalesa perillosa.

—Pobre papallona! —va respondre la llum—. Jo no soc el sol, como tu ingènuament has cregut. Jo només soc una flama; i el que no sap utilitzar-me amb prudència es crema.

Moralina:

El que tria els seus ídols

 sense reparar en la seva peanya de fang, 

pot veure's  arrossegat en la seva caiguda 

quan aquests, tard o d'hora es desplomin.

(Peanya: Suport o seient d'una estàtua)

Autor: Leonardo da Vinci