Explica
una llegenda que en el Maiab (regió dels antics maies), hi havia un home que
podia guarir tota mena de mals. Quan els
malalts anaven a demanar-li que els curés, ell treia una pedra verda de la seva butxaca;
després, la prenia entre les seves mans i xiuxiuejava algunes paraules. Això
era suficient per guarir qualsevol mal.
Un
matí, l'home va sortir a passejar per la selva; quan va estar cansat de
caminar, es va estirar i s'adormí, al cap d'una estona la pluja el va despertar
i es va aixecar ràpidament per refugiar-se, però amb les preses, no es va
adonar que la seva pedra verda li havia caigut
de la butxaca. Quan va arribar a casa l'esperava una dona per demanar-li que
curés el seu fill, llavors l'home va buscar la pedra i es va adonar que l'havia
perdut.
Molt
preocupat, va voler sortir a buscar-la, però va pensar que trigaria massa en trobar-la,
així que va fer cridar el cocai ( nom amb el que els maies anomenaven la cuca de
llum) perquè l'ajudés. El cocai era un insecte molt decidit i coneixia molt bé
tots els camins de la selva.
Ràpidament,
l'insecte es va posar a donar voltes per tota la selva, revisava els forats més
petits, mirava per tots els racons, sota les fulles de les plantes. No parlava
amb ningú, només pensava en quin lloc estaria la pedra verda. Quan totes les esperances de trobar la pedra verda estaven gairebé perdudes, el cocai va
sentir com una llum sortia del seu cos i il·luminava el seu camí. Molt aviat va trobar
la pedra i la va portar al seu amo.
—He
buscat per tots els racons de la selva i per fi he trobat la pedra —va dir el
cocai molt content.
—Gràcies
cocai —li va contestar l'home—. Veig que tu mateix has aconseguit una
recompensa. Aquesta llum que surt de tu representa la noblesa dels teus
sentiments i la teva brillant intel·ligència.
A partir d'ara t'acompanyarà sempre per
guiar la teva vida.
I d'ençà d'aquell dia, les cuques de llum, tenen
llum pròpia.
Llegenda de Mèxic
( Cultura maia)
Que bonic, qui ajuda als altres , brilla amb llum pròpia, com la cuca de llum (també se'n diu lluerna)...Quin bosc tan fantàstic, jo n'he vist alguna vegada quan era petita i anava a casa la mare, que era al mig del bosc. Semblen petits sols.
ResponEliminaPetonets de llum, Marta.
Bona Tarda.
ResponEliminaTenim sort que a la societat també hi ha bona gent que es preocupa pels altres, com el voluntaris que fan una feina extraordinària.
Quina sort si has pogut veure cuques de llum, no tothom ho pot dir. Jo no n'he vist mai, potser algun dia tindré la sort de veure'n.
Molts petons, M.Roser.