dissabte, 30 de març de 2019

EN TOLU, LA TORTUGA MEDITERRÀNIA




A la tercera va la vençuda

En Tolu era una tortuga mediterrània i vivia en un bosc de grans alzines sureres i pins. La seva vida era molt tranquil·la, però en el fons del seu cor el que més desitjava era  ser un gran aventurer. Moltes vegades escoltava embadalit les aventures que els succeïen als altres animals del bosc. El seu amic, el conill Remill, havia viatjat a molts de llocs, i fins i tot  dalt d’un turó havia aconseguit veure el mar. La sargantana Tana també li havia explicat que a la part alta del bosc hi havia unes pedres enormes i que els homes anaven a veure aquell lloc  i l’anomenaven el dolmen del Cau de la Guilla.
Un bon dia, en Tolu va decidir fer la seva primera sortida lluny del seu territori. Tots els seus amics estaven molt espantats, perquè en Tolu caminava tan a poc a poc que patien perquè li succeís qualsevol cosa, i varen intentar de totes les maneres possibles que canvies d’opinió:
— Però ja t’ho has pensat bé? —va preguntar-li en Remill per darrera vegada. 
— L’exterior és ple de perills, algun home et pot agafar i se’t pot emportar a casa seva,  i no et tornaríem a veure mai més!  —li va dir la Tana, amb llàgrimes als ulls.

— És un experiència que haig de viure! Em fa molta  il·lusió i jo també vull anar a veure el Cau de la Guilla — els va explicar en Tolu.

L’endemà al matí, la tortuga va dir adeu als seus amics, els va demanar que no patissin i que confiessin amb ell, que no els decebria i tornaria sa i estalvi, ho prometia.
La Tana li va explicar com arribar fins el Cau de la Guilla i li va dir que anés amb molt de compte. I en Tolu,  seguint les indicacions de la Tana, es va dirigir cap al Cau de la Guilla. Feia poques hores que caminava quan varen començar a caure les primeres gotes de pluja, seguidament el cel es va posar de color negre i una forta tempesta va fer que en Tolu hagués de buscar un amagatall per protegir-se de l'abundant pluja.
— Sí que he començat bé!  —va rondinar, estava molt enfurismat.
Tot el dia i tota la nit va estar plovent i la tortuga no va poder sortir del cau d’un conill on s’havia refugiat.
L’endemà va sortir el sol i en  Tolu va prosseguir el seu viatge, estava ben feliç i eufòric. Però la felicitat li va durar poc, perquè el camí s’ anà estrenyent i el terreny es va tornar escarpat i rocós.
— Mare meva, on m’he ficat!  I quina calor que fa!  Tot són pedrotes...
Que a poc a poc avançava en Tolu! I el sol picava de valent, però ell tot i les dificultats no es deixava vèncer. Quan va aconseguir arribar al cim del turó, en Tolu plorava d’emoció, el seu somni s’estava fent realitat. Va passar pel costat d’una vinya, els ceps eren plens de raïms madurs i deliciosos. La tortuga, que estava morta de set, es va acostar per veure els raïms de prop, perquè no n’havia vist mai. I com que eren del mateix color que les mores va decidir tastar-ne un.
— Quina cosa més deliciosa! —va exclamar.
I va començar a menjar raïm sense cap mesura, fins que la panxa semblava que li tenia d’explotar. Estava tan tip que va decidir quedar-se a dormir a la vinya, perquè no es veia amb cor  ni de fer un pas més.
I  quina nit que va passar... Un mal de panxa i un moviment de budells! Però la sorpresa va aparèixer a primera hora: una forta diarrea el va sorprendre.
— Oh no! Només em faltava això: caguetes!
Va reprendre el camí amb moltes dificultats, no es podia quedar més temps a la vinya, temia que algun home arribés i fos descobert. També va pensar que, amb la pudor que feia, cap animal no gosaria cruspir-se’l, estava fet una pena. Quan ja no podia més, va veure a la llunyania les pedres que li havia dit la Tana i el cor se li va accelerar, era tan a prop  d’aconseguir el seu repte! I en el últim tram del recorregut, va aconseguir reunir les forces per arribar al Cau de la Guilla.
— Ho he aconseguit! —va cridar entusiasmat quan era davant del dolmen.
Aquell lloc era magnífic, les pedres eren molt més grans del que s’havia imaginat. Es va sentir invencible, com un superheroi, i va pensar en la gesta que havia aconseguit realitzar ell sol.
I quina sorpresa es va emportar quan va veure en Remill i la Tana amagats a sota el dolmen.

— Què hi feu aquí? —els va preguntar en Tolu.
— Perdona’ns!, és que patíem per tu —va contestar en Remill—. Com que feia tres dies que havies marxat, no estàvem tranquils i pensàvem que t’havia passat alguna cosa.

La Tana també i va voler dir la seva:
— Tolu, ens has demostrat que ets més fort i valent del que ens pensàvem. I et demano que ens perdonis perquè no hem confiat prou en tu.  Vull dir-te  que el motiu per què t’hem sortit a buscar és que t’estimem molt!

— Esteu perdonats —va dir en Tolu—. I estic molt content de veure-us! Jo també us estimo molt i m’heu fet molt feliç.
I aquella tercera nit, la varen passar tots tres ben juntets,  sota el Cau de la Guilla. Va ser el millor regal que en Tolu podia haver aconseguit. Un somni realitzat i la companyia dels seus millors amics.

*No defalleixis en els teus objectius i els podràs aconseguir*

Marta Vilà

2 comentaris:

  1. Quantes aventures que va viure en Tolu, però és clar que amb constància es poden aconseguir molts objectius...No hi fa res que siguis una mica lent!
    Petonets, Marta.

    ResponSuprimeix
  2. Tens tota la raó. " A poc a poc i bona lletra" , la perseverança és una gran virtud!
    Petonets, M.Roser.

    ResponSuprimeix