dilluns, 26 d’abril de 2021

LES LLETRES: X

 



La Xinxilla Rigoberta

té l’orella sempre alerta,

és xerraire i xafardera

i de totes les coses se n’entera.

 

És una xinxilla tan repel·lent,

que xixueja tot el que sent.

I  llavors li importa un xurro

si  d'algú ha parlat malament,

i  marxa a poc a poc i dissimuladament.


Un cop ha muntat el xafarranxo

i després de tot el sarau!

Torna feliç cap al seu cau.

 Marta Vilà



dimecres, 21 d’abril de 2021

LA VISCATXA I EL JOELL

 

Viscatxa. Autor imatge: Alexandre Buisse ( Nattfodd )


Una viscatxa, bona persona, però una mica curta de vista i d’enginy, passejava un dia buscant-se la vida a la vora d’un rierol.

Quan va mirar les aigües, de sobte es va sorprendre; li va semblar veure en elles, un ésser viu, bonic, àgil, platejat. Aviat es va convèncer de que efectivament era així, i que un animal vivia de veritat en aquell element  líquid.

Si el seu primer moviment havia estat  de sorpresa, el segon va ser de compassió. Va cridar l’animalet que havia vist a l’aigua, i amb això, que un bonic joell, no es va fer pregar per conversar una estona (tothom sap com els hi agrada conversar als peixos) i va treure fora de l’aigua el seu caparró brillant.

Després de saludar-se, una cosa comuna entre la gent decent, la senyora viscatxa li va manifestar al joell que li sabia greu que un cavaller tan gentil, estigués condemnat a viure d’una manera tan cruel.

—Viure a l’aigua —va dir—. Quina barbaritat!, en aquesta cosa tan freda. I com és que no s’ofega vostè? I què és el que menja? On viu la seva família? I on és la seva cova? Deu ser una vida de grans patiments i gran penúries; no és cert? —li deia.

—Senyora —li va contestar el joell—, li agraeixo l’interès que vostè em demostra; però no cregui vostè que ho passem tan malament a l’aigua. No som els més mal servits. L’aigua que li sembla freda, per nosaltres només és fresca. Tenim en ella abundant manutenció. Pocs enemics ens persegueixen i vivim aquí molt bé, senyora. I digui’m vostè, és cert que viu en una cova?

—És clar que sí! —va dir la viscatxa.

—Això, sí, que deu ser dolorós —va interrompre el joell—. Quin vida tan trista deuen portar vostès, viure en la profunda obscuritat! No em canviaria per vostè, senyora!

I capbussant-se, va deixar la viscatxa convençuda de que, per ser feliç, cadascú té de viure en el seu element.

Autor: Godofredo Daireaux


Joell argentí "Pejerrey"



divendres, 16 d’abril de 2021

EN TABI, EL CAVALLET DE MAR

 


En Tabi era un cavallet de mar que vivia a les costes de l’illa de Mallorca, tenia un caràcter molt agradable i es relacionava amb tothom. Els animalets del mar l’estimaven molt, perquè amb ell s’ho passaven molt bé. Quan estava amb els seus companys, sempre procurava fer riure a tothom i ho aconseguia moltes vegades...; però en el fons del seu cor, en Tabi no era tan feliç com volia aparentar. El cavallet havia vist com molts dels seus amics havien trobat parella i eren molt feliços, i ell pensava que no li arribaria mai aquest moment. Una de les seves millors amigues era la senyora dofí, amb ella podia parlar llargues estones i fins i tot mostrar-li els seus sentiments, però últimament estava molt atrafegada perquè havia tingut dues cries i se li havia girat molta feina.



Però el que no s’esperava en Tabi, és que a la festa que va organitzar la senyora dofí per celebrar el naixement  dels seus dos fills coneixeria la Sora, una preciosa femella de cavallet de mar i, el que no comptava és que l’amor sorgiria i acabarien  ballant una meravellosa dansa d’amor que va durar tota la nit. Així va començar la seva història amb la Sora i  de mica en mica, es va consolidar la  seva relació, amb el temps varen acordar augmentar la família. I un dia varen decidir que havia arribat el moment de ser pares i després d’una romàntica dansa, la Sora va col·locar amb molt de compte els ous en un saquet que tenia en Tabi a la panxa i  tots dos es varen emocionar molt.



Ple d’orgull paternal en Tabi va anar veient com canviava la forma de la seva panxa. Alguns símptomes de l’embaràs es varen fer presents, com el cansament, la somnolència, l’ansietat per menjar..., i va percebre com els seus sentiments i  les pors afloraven molt més fàcilment. Però al seu costat hi tenia la seva estimada Sora per tranquil·litzar-lo i dir-li que no patis  que tot aniria bé, i encara fes aquella fila amb aquella panxa tan grossa, ella l’estimava moltíssim i  davant de qualsevol por estaria al seu costat per escoltar-lo i parlar-ne. I així al cap de 25 llargs dies va arribar el dia que tant esperaven. En Tabi tenia una panxa enorme semblava que tenia d’explotar i estava molt nerviós, la Sora intentava calmar-lo com podia. De sobte varen arribar les primeres contraccions, en Tabi bufava de valent per intentar suportar el dolor, i després encara en varen venir moltes més, cada vegada més fortes fins que en Tabi va quedar exhaust. Finalment, va empentar amb totes les seves forces i va veure com de la panxa començaven a sortir les primeres cries, tenia els ulls plens de llàgrimes de tanta d’emoció, va continuar empenyent repetides vegades mentre anaven sortint totes cries. La Sora l’animava a continuar; tal  i com ho estava fent. I després de l’últim  esforç, varen contemplar entusiasmats com sobre els seus caps, hi havia centenars de cavallets de mar igualets que ells. El seu somni s’havia fet realitat i  ja eren pares per primera vegada, i a més a més, d’una família molt nombrosa. I tot hi que lamentablement no podrien cuidar les seves cries perquè eren moltíssimes, aquella experiència  havia estat la més meravellosa de les seves vides.

Autora del conte: Marta Vilà



diumenge, 11 d’abril de 2021

LES LLETRES: Y

 


El nyu Zacaries és un golafre,

es passa tot el dia menjant farratge.

Un dia, per equivocació,

un pinyol es va empassar

i  per poc no es va escanyar.

 

Es va espantar tant el pobret,

que després de l’ensurt amb el pinyol,

l’estómac li va quedar fet un bunyol.

Marta Vilà



dimarts, 6 d’abril de 2021

EL REI I EL RATPENAT

 


Fa moltíssims anys, en un regne hi havia un rei que es considerava un home força intel·ligent.

Un dia va decidir que per governar necessitava tenir al costat algú de confiança per portar a cap les tasques més importants del país.

Se li va ocórrer que entre les aus que poblaven el cel trobaria el candidat adequat, pel que va convocar una reunió en el saló del seu palau.

Cents d’ocells varen acudir puntuals a la cita del palau. Quan el monarca es va seure davant d’ells va veure un ratpenat.

El rei va arrugar el front, i li va preguntar:

—Ei, tu ratpenat! Es pot saber que fas aquí, si ningú t'ha convidat?

El ratpenat va contestar:

-Senyor, ningú m’ha convidat a venir, però em considero un ocell i per tant tinc dret a assistir a aquesta reunió.

El rei li va dir el ratpenat que si es considerava un au que li demostrés, i el petit animal va començar a volar i, tot i que la llum dels canelobres penjats al saló l'enlluernava una mica, el ratpenat va volar amb mestria i agilitat; va pujar molt alt batent les ales i va recórrer el sostre a gran velocitat sense topar ni una vegada amb els finestrals.

Després de la convincent exhibició, el rei va dir:

—Vaja, veig que tenies raó! Et permeto que et quedis amb nosaltres.

El ratpenat va tornar al seu lloc i el rei va continuar la reunió, però cap au el va convèncer prou perquè fos el seu ajudant.

Passats uns dies va organitzar una nova reunió.

Va parlar amb la reina i li va confessar.

—Estimada, he convocat a les aus i va ser un fracàs. Què et sembla si provo amb els quadrúpedes? Pot ser entre ells trobaré el futur conseller!

—És molt bona idea estimat, a més els animals de quatre potes solen ser molt intel·ligents i capaços de superar grans obstacles.

Recolzat per la seva esposa va convocar una altra assemblea. Va fer cridar a tots els quadrúpedes del regne.

Varen assistir a l'acte: gossos, lleons, girafes, porcs, lleopards…, eren tants que la reunió es va celebrar en el pati del palau.

El rei va començar el seu discurs, però de sobte, va veure el ratpenat entre els felins.

—Però tu que t'has cregut? A cas m'estàs prenent el pèl? Em vares dir que eres un ocell i et vaig permetre estar a la reunió de les aus, però aquesta vegada no hi fas res aquí.

El ratpenat el va mirar espantat i amb veu tremolosa va contestar:

—Senyor, sé que no camino a quatre potes com els meus companys, però com molts d'ells tinc ullals. Crec que això amb dona dret a participar!

El rei es va sorprendre de l'astuta resposta del ratpenat. En aquell moment va decidir que no trobaria un animal més llest que ell.

—Ja, ja, ja! Quina gràcia! Tens respostes per tot. Vine acosta't!

El ratpenat es va acostar a ell i se li va col·locar als seus peus mirant els seus companys. El rei va aixecar les mans i va assegurar:

—Dono per acabada la reunió! Ja he trobat el meu futur conseller.

Es va acostar per mirar el ratpenat i molt seriosament el va advertir:

—Et confiaré els meus secrets més íntims i les funcions més importants de l'estat. Espero que no em fallis!

El ratpenat molt orgullós, va contestar:

—No ho faré senyor. Pot estar tranquil.

Entre aplaudiments i crits d'alegria de l'emocionat públic, el ratpenat va doblegar l'ala sobre el pit, va fer una pomposa reverència i va jurar fidelitat eterna al rei.


Conte del Carib

(Adaptació del conte)

Font: Mundo Primaria