La Xinxilla Rigoberta
té l’orella sempre alerta,
és xerraire i xafardera
i de totes les coses se n’entera.
És una xinxilla tan repel·lent,
que xixueja tot el que sent.
I llavors li importa un xurro
si d'algú ha parlat malament,
i marxa a poc a poc i dissimuladament.
Un cop ha muntat el xafarranxo
i després de tot el sarau!
Torna feliç cap al seu cau.
Marta Vilà
Una
viscatxa, bona persona, però una mica curta de vista i d’enginy, passejava un
dia buscant-se la vida a la vora d’un rierol.
Quan
va mirar les aigües, de sobte es va sorprendre; li va semblar veure en elles,
un ésser viu, bonic, àgil, platejat. Aviat es va convèncer de que efectivament era així, i que un animal vivia de veritat en aquell element líquid.
Si
el seu primer moviment havia estat de sorpresa, el segon va ser de compassió.
Va cridar l’animalet que havia vist a l’aigua, i amb això, que un bonic joell,
no es va fer pregar per conversar una estona (tothom sap com els hi agrada
conversar als peixos) i va treure fora de l’aigua el seu caparró brillant.
Després
de saludar-se, una cosa comuna entre la gent decent, la senyora viscatxa li va
manifestar al joell que li sabia greu que un cavaller tan gentil, estigués
condemnat a viure d’una manera tan cruel.
—Viure
a l’aigua —va dir—. Quina barbaritat!, en aquesta cosa tan freda. I com és que
no s’ofega vostè? I què és el que menja? On viu la seva família? I on és la
seva cova? Deu ser una vida de grans patiments i gran penúries; no és cert? —li
deia.
—Senyora —li va contestar el joell—, li agraeixo l’interès que vostè em demostra; però no cregui vostè que ho passem tan malament a l’aigua. No som els més mal servits. L’aigua que li sembla freda, per nosaltres només és fresca. Tenim en ella abundant manutenció. Pocs enemics ens persegueixen i vivim aquí molt bé, senyora. I digui’m vostè, és cert que viu en una cova?
—És clar que sí! —va dir
la viscatxa.
—Això,
sí, que deu ser dolorós —va interrompre el joell—. Quina vida tan trista deuen
portar vostès, viure en la profunda obscuritat! No em canviaria per vostè,
senyora!
I
capbussant-se, va deixar la viscatxa convençuda de que, per ser feliç, cadascú
té de viure en el seu element.
Autor: Godofredo Daireaux
En Tabi era un cavallet de mar que vivia a les costes de l’illa de Mallorca, tenia un caràcter molt agradable i es relacionava amb tothom. Els animalets del mar l’estimaven molt, perquè amb ell s’ho passaven molt bé. Quan estava amb els seus companys, sempre procurava fer riure a tothom i ho aconseguia moltes vegades...; però en el fons del seu cor, en Tabi no era tan feliç com volia aparentar. El cavallet havia vist com molts dels seus amics havien trobat parella i eren molt feliços, i ell pensava que no li arribaria mai aquest moment. Una de les seves millors amigues era la senyora dofí, amb ella podia parlar llargues estones i fins i tot mostrar-li els seus sentiments, però últimament estava molt atrafegada perquè havia tingut dues cries i se li havia girat molta feina.
Però el que no s’esperava en Tabi, és que a la festa que va organitzar la senyora dofí per celebrar el naixement dels seus dos fills coneixeria la Sora, una preciosa femella de cavallet de mar i, el que no comptava és que l’amor sorgiria i acabarien ballant una meravellosa dansa d’amor que va durar tota la nit. Així va començar la seva història amb la Sora i de mica en mica, es va consolidar la seva relació, amb el temps varen acordar augmentar la família. I un dia varen decidir que havia arribat el moment de ser pares i després d’una romàntica dansa, la Sora va col·locar amb molt de compte els ous en un saquet que tenia en Tabi a la panxa i tots dos es varen emocionar molt.
Ple d’orgull paternal en Tabi va anar veient com canviava la forma de la seva panxa. Alguns símptomes de l’embaràs es varen fer presents, com el cansament, la somnolència, l’ansietat per menjar..., i va percebre com els seus sentiments i les pors afloraven molt més fàcilment. Però al seu costat hi tenia la seva estimada Sora per tranquil·litzar-lo i dir-li que no patis que tot aniria bé, i encara fes aquella fila amb aquella panxa tan grossa, ella l’estimava moltíssim i davant de qualsevol por estaria al seu costat per escoltar-lo i parlar-ne. I així al cap de 25 llargs dies va arribar el dia que tant esperaven. En Tabi tenia una panxa enorme semblava que tenia d’explotar i estava molt nerviós, la Sora intentava calmar-lo com podia. De sobte varen arribar les primeres contraccions, en Tabi bufava de valent per intentar suportar el dolor, i després encara en varen venir moltes més, cada vegada més fortes fins que en Tabi va quedar exhaust. Finalment, va empentar amb totes les seves forces i va veure com de la panxa començaven a sortir les primeres cries, tenia els ulls plens de llàgrimes de tanta d’emoció, va continuar empenyent repetides vegades mentre anaven sortint totes cries. La Sora l’animava a continuar; tal i com ho estava fent. I després de l’últim esforç, varen contemplar entusiasmats com sobre els seus caps, hi havia centenars de cavallets de mar igualets que ells. El seu somni s’havia fet realitat i ja eren pares per primera vegada, i a més a més, d’una família molt nombrosa. I tot hi que lamentablement no podrien cuidar les seves cries perquè eren moltíssimes, aquella experiència havia estat la més meravellosa de les seves vides.
Autora del conte: Marta Vilà
El nyu Zacaries és un golafre,
es passa tot el dia menjant farratge.
Un dia, per equivocació,
un pinyol es va empassar
i per poc no es va escanyar.
Es va espantar tant el pobret,
que després de l’ensurt amb el pinyol,
l’estómac li va quedar fet un bunyol.
Marta Vilà
Fa moltíssims anys, en un regne hi havia un rei
que es considerava un home força intel·ligent.
Un dia va decidir que per governar necessitava
tenir al costat algú de confiança per portar a cap les tasques més importants
del país.
Se li va ocórrer que entre les aus que poblaven
el cel trobaria el candidat adequat, pel que va convocar una reunió en el saló
del seu palau.
Cents d’ocells varen acudir puntuals a la cita
del palau. Quan el monarca es va seure davant d’ells va veure un ratpenat.
El rei va arrugar el front, i li va preguntar:
—Ei, tu ratpenat! Es pot saber que fas aquí, si
ningú t'ha convidat?
El ratpenat va contestar:
-Senyor, ningú m’ha convidat a venir, però em
considero un ocell i per tant tinc dret a assistir a aquesta reunió.
El rei li va dir el ratpenat que si es considerava
un au que li demostrés, i el petit animal va començar a volar i, tot i que la llum dels
canelobres penjats al saló l'enlluernava una mica, el ratpenat va volar amb mestria
i agilitat; va pujar molt alt batent les ales i va recórrer el sostre a gran
velocitat sense topar ni una vegada amb els finestrals.
Després de la convincent exhibició, el rei va
dir:
—Vaja, veig que tenies raó! Et permeto que et
quedis amb nosaltres.
El ratpenat va tornar al seu lloc i el rei va
continuar la reunió, però cap au el va convèncer prou perquè fos el seu
ajudant.
Passats uns dies va organitzar una nova reunió.
Va parlar amb la reina i li va confessar.
—Estimada, he convocat a les aus i va ser un
fracàs. Què et sembla si provo amb els quadrúpedes? Pot ser entre ells trobaré el
futur conseller!
—És molt bona idea estimat, a més els animals de
quatre potes solen ser molt intel·ligents i capaços de superar grans
obstacles.
Recolzat per la seva esposa va convocar una altra
assemblea. Va fer cridar a tots els quadrúpedes del regne.
Varen assistir a l'acte: gossos, lleons, girafes,
porcs, lleopards…, eren tants que la reunió es va celebrar en el pati del palau.
El rei va començar el seu discurs, però de sobte, va veure el ratpenat entre els felins.
—Però tu que t'has cregut? A cas m'estàs prenent
el pèl? Em vares dir que eres un ocell i et vaig permetre estar a la reunió de
les aus, però aquesta vegada no hi fas res aquí.
El ratpenat el va mirar espantat i amb veu tremolosa
va contestar:
—Senyor, sé que no camino a quatre potes com els
meus companys, però com molts d'ells tinc ullals. Crec que això amb dona dret a
participar!
El rei es va sorprendre de l'astuta resposta del
ratpenat. En aquell moment va decidir que no trobaria un animal més llest que
ell.
—Ja, ja, ja! Quina gràcia! Tens respostes per
tot. Vine acosta't!
El ratpenat es va acostar a ell i se li va col·locar
als seus peus mirant els seus companys. El rei va aixecar les mans i va assegurar:
—Dono per acabada la reunió! Ja he trobat el meu
futur conseller.
Es va acostar per mirar el ratpenat i molt
seriosament el va advertir:
—Et confiaré els meus secrets més íntims i les
funcions més importants de l'estat. Espero que no em fallis!
El ratpenat molt orgullós, va contestar:
—No ho faré senyor. Pot estar tranquil.
Entre aplaudiments i crits d'alegria de l'emocionat públic, el ratpenat va doblegar l'ala sobre el pit, va fer una pomposa reverència i va jurar fidelitat eterna al rei.
Conte del Carib
(Adaptació del conte)
Font: Mundo Primaria
