divendres, 20 de novembre de 2020

LA VACA

 



Per impartir la seva lliçó al jove alumne, aquella tarda el mestre havia decidit visitar amb ell alguns dels llocs més pobres i desolats d'aquella província. Després de caminar força estona varen trobar la vivenda més humil de totes. Aquella barraca estava a punt de caure en qualsevol moment; el sostre improvisat deixava filtrar l'aigua i, les deixalles i la brossa que s'acumulaven al seu voltant, donaven un aspecte decrèpit a la casa; però el més sorprenent de tot era que en aquella barraca de 10 metres quadrats i visquessin 8 persones. El pare, la mare, quatre fills i dos avis que se les arreglaven per acomodar-se en aquell lloc. La família vestia roba vella i anaven bruts, aquesta era la prova de l'extrema pobresa en la que vivien. Curiosament, enmig d'aquest estat de precarietat i pobresa, la  família contava amb una possessió poc comuna en aquelles circumstàncies: una vaca. Una demacrada vaca que amb l'escassa llet que produïa, proveïa a aquella família amb el poc aliment de valor nutritiu, i també era l’única possessió material amb la que contaven  i que els separava de la misèria total. I allà, entre les escombraries i el desordre, van passar la nit el mestre i el seu jove alumne. L’endemà, els dos viatgers es varen llevar  molt d’hora i no varen despertar a ningú. Abans de marxar, el vell mestre li va dir en veu baixa a l'alumne:  

—Es hora de que t'ensenyi la lliçó que has vingut a aprendre.

Els dos varen sortir al pati de la casa i sense que el jove pogués fer res per evitar-ho, el  mestre va treure una daga que portava a la seva bossa i va degollar a la pobra vaca que es trobava lligada a la porta de la vivenda, davant dels incrèduls ulls del jove.

—Mestre —va dir el jove—. Per què ho has fet? Acabes  de deixar aquesta família en la més total ruïna. Com has pogut matar aquella pobra vaca? Era l'única cosa que tenien.

Fent cas omís a tots els interrogants del jove, el vell mestre es va disposar a prosseguir el camí i van marxar sense poder saber quina sort tindria aquella família davant la pèrdua de la seva única possessió. Durant els dies següents, el jove pensava una vegada i una altra que, sense la vaca, aquella família segurament moriria de gana. Un any més tard, els dos homes van decidir tornar novament per aquells camins a veure quina sort havia tingut aquella família. Varen buscar novament l'humil casa, però en el seu lloc van trobar una casa gran. Era evident que la mort de la vaca havia estat un cop massa fort per aquella família, ells segurament havien tingut d'abandonar aquell  lloc i ara, una nova família, amb majors possessions, s'havia apropiat d'aquell lloc i havia construït una vivenda millor.

—A on hauran anat a parar aquell home i els seus fills? Què haurà estat  d'ells? —pensava el jove alumne, mentre la seva ment es debatia en tocar la porta i esbrinar la sort dels antics propietaris. O continuar el viatge i evitar confirmar les seves pitjors sospites. Quina seria la seva sorpresa, quan de l'interior d'aquella casa va sortir l'home que un any abans els havia donat acollida.

—Com és possible? —va preguntar el jove —. Fa un any enrere quan varem estar aquí, vam ser testimonis del la profunda pobresa en que vostès vivien. Què va passar durant l'any perquè tot canviés?

L'home, ignorant el fet, que l'alumne i el seu mestre havien estat els causants de la mort de la seva vaca,  va relatar com coincidint amb el mateix dia que varen marxar, algun malfactor, envejós de la seva vaca, havia degollat salvatgement l'animal. L'home va continuar relatant als dos viatgers que la seva reacció davant la mort de la vaca havia estat de desesperació i angoixa. Durant molts anys, la vaca havia sigut la seva única font de suport. El fet de tenir una vaca havia ocasionat que els seus veïns els respectessin, però  també que envegessin un bé tan preuat. Un dies després del tràgic incident —va continuar l'home—. Varem decidir que si no fèiem alguna cosa, molt probablement, la nostra supervivència estaria en perill. Així que vaig decidir netejar la part de darrera de casa nostra i aconseguir llavors, després varem plantar vegetals i llegums amb els que ens poguéssim alimentar. Al cap d'uns mesos, vam vendre alguns vegetals que ens sobraven i,  amb aquests diners vaig comprar més llavors. Més endavant vam començar a vendre les nostres verdures en una parada al mercat. Així varem poder tenir diners suficients per comprar millors robes i arreglar la nostra casa. D'aquesta manera, a poc a poquet,  hem pogut fer una casa nova. 

El mestre que havia estat en silenci, prestant atenció al fascinant relat de l'home, li va dir al jove alumne que s'acostés i en veu baixa li preguntar:

—Tu creus que si aquesta família encara tingués la vaca, estaria avui com està ara? Segurament no, —va respondre el jove.

El mestre, mirant  a l'alumne fixament als ulls, va afegir:

Aquella vaca, a part de ser la seva única possessió, també era la cadena que els mantenia lligats a una vida de mediocritat i misèria. Quan no varen tenir més la falsa sensació de seguretat, que els aportava sentir-se propietaris d'alguna cosa, encara que només fos una vaca seca, varen tenir de prendre la decisió de buscar alguna cosa més per seguir endavant i, el que al principi varen percebre com un gran conflicte i una gran adversitat, va resultar ser una oportunitat per prosperar i crear una vida més plena.

Autor : Dr. Camilo Cruz

Reflexió:

Quines coses són les vaques?

Hi ha coses que ens proporcionen algun benefici, però a la llarga ens fan ser dependents d'ella i no ens deixen avançar. Les vaques poden ser, un treball que no ens motiva però que no deixem perquè és segur o és millor que res o  una relació de parella que no funciona... Són coses que depenen de nosaltres mateixos i que no canviem, tot i que ens agradaria millorar-les. Les pors ens provoquen creences que ens frenen  i que ens porten a acomodar-nos i estancar-nos. 

 

diumenge, 15 de novembre de 2020

LA MOSTELA EN EL GRANER

 



Una mostela que portava molts dies sense menjar, anava d'aquí cap allà quan va veure un graner. En un instant va aconseguir entrar per un foradet que hi havia a la paret.

Es va instal·lar diversos dies dins el graner i, va dedicar-se a menjar en abundància i a fer grans banquets.

Quan ja va estar tipa, va voler sortir del graner pel mateix forat per on havia entrat, però al intentar-ho, es va adonar que  no podia passar per aquell orifici.

Una petita rata que vivia en el graner, al veure a la mostela desesperada li va dir:

—Creus de veritat que podràs sortir per aquest foradet?

La mostela va respondre:

—I tant, fa uns dies per aquest mateix forat vaig poder entrar.

—Es clar! —va dir la rateta—. Quan vares entrar et mories de gana i  estaves molt prima, però et vares ben atipar i ara estàs més grassa.

Moralina:

Aquesta  faula ens mostra el perillós que pot ser tenir una vida regalada, on tot és fàcil i no tenim de fer cap esforç per buscar la manera de subsistir.

Autor: Jean de la Fontaine


dimarts, 10 de novembre de 2020

EL CARGOLET

 


Colors marronosos

i  moltes  plomes barrades,

remenuts  i  belluguets,

així són els cargolets.

 

Aixequen la cua i s’estarrufen,

resideixen tot l’any a casa nostra

i quan arriba l’hivern per suportar els dies freds,

dormen junts diversos cargolets.


Marta Vilà



Cargolet cantant



dijous, 5 de novembre de 2020

EL CANGUR JUST

 





A  la gran illa  d'Austràlia hi viuen moltes varietats de cangurs:  el cangur vermell,  el gris, el ualabí… Tots són herbívors, com les ovelles  i són marsupials, vol dir  que la mare cangur té una bossa a la panxa, on es forma la seva cria, s’alimenta i creix fins que no té prou espai per moure’s, llavors ha de sortir afora. Però la seva mare el continua protegint i alimentant. Els cangurs no són els únics marsupials, n’hi ha molts a Australia: el coala, l’esquirol volador, el ratolí…
En Jumpi era un jove cangur gris, però tenia un caràcter especial, no li agradaven les baralles i es passava tot el dia posant pau en el bosc on vivia. Els cangurs són uns grans boxejadors, els mascles quan s'enfaden es venten uns cops molt forts amb els braços i unes fortes coces amb les cames. Com us podeu imaginar en Jumpi estava molt ocupat solucionant tot aquest rebombori. Primer de tot aturava la baralla i escoltava atentament a cada rival, després pensaven  i reflexionaven sobre el que havia succeït. A vegades, passaven llargues hores negociant abans d'arribar a un acord, però en Jumpi, sempre aconseguia posar fi al conflicte. Ell era feliç fent aquesta tasca, es sentia útil, era com un jutge dels que hi ha en els nostres pobles i ciutats.
Tan bé feia aquesta feina, que aviat tots els animals del bosc, acudien a ell per tal que els aconsellés sobre tota mena d'enfrontaments. Un dels  més difícils que va resoldre en Jumpi,  era entre una coala i una  cacatua.
La senyora coala es deia Nala  i vivia en un vell  eucaliptus del bosc, a vegades passejava per les branques d'altres arbres, però el vell arbre era especial per ella, li tenia molta estima, perquè en aquest arbre hi havia viscut la seva àvia, la seva mare i ella també volia que el seu fill  hi visqués. Sí, la senyora coala tenia una cria a la seva bossa, en Coalín  i com podeu imaginar, estava molt contenta de ser mare, però també molt atrafegada alletant els seu fillet. Necessitava alimentar-se de forces fulles tendres d'eucaliptus  i descansar moltes hores per reposar de l'esforç de criar en Coalín.
Però li era impossible descansar, la seva nova veïna, la cacatua Camila, era molt bromista, tot el dia estava cantant, xiulant i molestant els veïns. Quan la Nala descansava tan plàcidament, la Camila s'acostava a ella i la despertava amb algun  dels seus crits i agitant les ales, la coala s'espantava moltíssim amb aquells crits, fins i tot un dia va estar a punt de caure de l'arbre de l'ensurt. A més a més, a vegades la cacatua li llançava llavors al cap mentre dormia i això la Nala no ho trobava gens divertit.  En canvi a la  Camila li feia molta gràcia, s'ho passava pipa. I tant li agradava que s'ho va agafar com un joc.
Un dia la Nala, farta de la situació va anar a veure en Jumpi per tal que posés remei al seus maldecaps.
—Ets  una exagerada!, no n'hi ha per tant —deia la Camila amb un gran somriure.
—T'hauries de posar en el meu lloc —exposava la Nala—. No és just que tot t'ho prenguis a  broma, a tu no t'agradaria que algú et molestés, de ben segur que no et faria cap gràcia.
—Jo —va afegir  la Camila —,tinc més paciència i sentit de l'humor que tu.
En Jumpi, va intentar de totes les maneres possibles que la Camila entrés en raó, però com que era tossuda com una mula, no va voler canviar la seva actitud.
Llavors en Jumpi, va dir: 
—Escolta Camila, fem un tracte, si tens més paciència que la senyora coala, et quedaràs a viure en el vell eucaliptus, però si no ens ho demostres, t'hauràs de buscar un altre lloc on viure.
—D’acord —va accedir la Camila.
—Cada  nit rebràs una visita, no et puc donar més detalls de qui et vindrà a veure, d'aquí una setmana ens tornarem a veure  i resoldrem aquest conflicte. 


Aquella nit, la cacatua estava tan intrigada, que va esperar unes quantes hores per veure qui apareixia, però estava tan cansada, que al final es va dormir. Feia poca estona que dormia quan va sentir:
—Uh,uh,uh,uh. "Què havia estat allò?" es va sobresaltar la cacatua. Quan es va calmar i  va reprendre el son, altre cop... "Uh,uh,uh,uh". La Camila estava impacient per saber d'on provenia aquell soroll. I cada hora que passava "Uh,uh,uh". La cacatua tenia  els nervis a flor de pell, va decidir pujar dalt de tot del eucaliptus  i gairebé es va desmaiar, quan va veure uns ulls enormes, rodons i brillants com el foc. Es va pensar que era un ésser malèfic i es va espantar tant, que no es va atrevir a pujar altre cop a la copa de l’arbre. L’endemà la Camila  va estar desperta tot el dia, perquè les cacatues dormen de nit. En canvi  la Nala, com que era un coala dormia de dia i de nit. Quatre llargues nits havien passat i es continuava sentint:
—Uh,uh,uh—. La Camila no havia aclucat ull, estava tan cansada que amb prou feines s'aguantava dreta, farta de no poder dormir, va decidir anar a buscar en Jumpi.
—Carai, —va riure en Jumpi—,pensava que havies dit que tenies més paciència que la Nala.
—Deixa’m que m’expliqui si us plau, hi ha un monstre dalt de l’arbre  i fa quatre nits que no em deixa dormir.
—No és un monstre —va riure el cangur—. És el gran mussol que viu a les muntanyes. Només volia que et posessis en la situació de la senyora coala i veig que t'ha servit de lliçó. No és divertit que els veïns et molestin, tu mateixa ho has pogut  comprovar. Si em promets ser una bona veïna i respectar la  Nala, et podràs quedar a viure a l'arbre, però si ella em fa algun comentari de que la molestes, jo mateix et faré marxar del vell eucaliptus.
—Ho prometo, em portaré bé amb ella. 
La Cacatua, va demanar disculpes  a la Nala davant d'en Jumpi. Després  el mussol va marxar cap a les muntanyes. I a partir de llavors  la Camila va ser molt amable amb la seva veïna, ja no li feia bromes de mal gust; i la vida de totes  dues va ser més feliç i tranquil·la i, la d'en Coalín també.
Autora del Conte: Marta Vilà