Vet
aquí una vegada una família d’escarabats: el senyor escarabat, la senyora escarabat
i els seus dotze fillets. Eren escarabats de la patata i s’alimentaven de les
fulles de les patateres que havia plantat el pagès.
El senyor i la senyora escarabat eren molt feliços, feia dos anys que eren casats i
s’estimaven molt. Eren una família molt
respectada per tots els insectes que habitaven el camp, però
amb el temps, el senyor escarabat es va anar tornant malcarat: no tenia gaire
paciència amb els seus fills i els renyava de mala manera quan no sabien fer
algunes de les feines que els encomanava, com ara fer puré de verdura, tenir
net el cau, recollir fruites...
—Ase, més que ase! —li deia a un.
—No
serviu per a res! — cridava als altres.
—Sense
mi us moriríeu de gana! —rondinava Bernat, el pare escarabat. Els renyava un dia
rere l’altre.
—Fuig
d’aquí, que em fas nosa!
A la senyora escarabat no li agradava com
tractava els seus fills.
—Calma't
Bernat! Has de tenir més paciència.
—Deixa'm
en pau i ves-te’n, que m’atabales! —responia en Bernat, enfadat.
Un dia la senyora escarabat, farta de la situació, va aprofitar que en Bernat
dormia per marxar amb els seus dotze fillets. Li
va deixar escrit en una fulla de patatera els motius pels quals havia decidit
marxar: no podia aguantar més la situació i s’estimava més viure sola que amb ell.
Al
matí, quan es va llevar, en Bernat va quedar molt sorprès i va córrer a buscar
algun veí que l’ajudes a trobar la seva muller i els seus fills. Anava caminat
ben esverat, quan va trobar la senyora marieta:
—Escolta
Carmeta, has vist la meva senyora aquest matí?
—Doncs sí que l’he vista. M’ha dit que havia decidit marxar —va respondre la marieta.
—I
saps on ha anat? —va preguntar l’escarabat.
—Sí que m’ho ha dit... Però ella m’ha demanat
que no t’ho digui.
—Sisplau
, digues- m’ho —va insistir Bernat.
—No
t’ho puc pas dir, ho sento —li va dir ella.
—Ets
una mala pècora! Bruixa!, més que bruixa! —va contestar l’escarabat, i se’n va
anar tot enrabiat.
Tot d’una
va trobar el senyor grill:
—Escolta, veí, has vist la meva senyora? Fa estona
que no sé on para.
—Sí,
sí que l’he vista, a primera hora del matí. Estava molt enfadada amb tu. Diu que tot el dia els estàs renyant i que no
t’aguanta més. Home, Bernat, no et fa vergonya tractar així la teva família? —li va dir el grill.
—Tu
fica't en les teves coses i preocupa't
de tu, que prou feina tens —va replicar en Bernat.
Els
dies varen anar passant i ningú no va voler dir a en Bernat on era la seva família.
Ell
cada dia estava més trist, no tenia ganes ni de fer-se el puré de verdures per
dinar. Als vespres no podia dormir, pensava
i pensava en els renecs i les barbaritats que havia dit als seus fills i a
la seva muller. Estava tan penedit del seu comportament... Després de rumiar
molt, va decidir canviar d’actitud. El primer que va fer va ser anar a demanar
disculpes als seus veïns, sobretot a la senyora marieta i al senyor grill.
Tots
els veïns varen quedar sorpresos del canvi d’actitud d’en Bernat i li varen
explicar a la senyora escarabat, que vivia en un camp proper.
Al
cap d’uns dies, en Bernat va suplicar als
seus veïns que li diguessin a la seva muller que tornés, que els estimava molt i
els trobava a faltar. Havia après la lliçó i prometia tractar bé a la seva família. Ho va fer davant de tots els veïns.
Els
veïns varen parlar amb la senyora escarabat i ella va anar a veure en Bernat. Ell es va disculpar i es va
penedir del seu comportament.
Després
de pensar-ho uns dies, la senyora escarabat va tornar a casa seva amb el seu
marit.
En Bernat, a partir de llavors, va ser amable i tendre amb la seva família; també va aprendre a
controlar el seu mal geni: no volia perdre la família. Ho havia passat tan
malament, sense ells! I amb els seus veïns era agradable i simpàtic. I així, de mica en mica, es va anar guanyant l’amistat de
tots els insectes que habitaven el camp.
De
tot el que li havia succeït, en Bernat, va aprendre una gran lliçó per a la vida:
“Tracta
als altres, com t’agradaria que et tractessin a tu”.
Autora del conte i dibuixos: Marta Vilà
