El gat i els dos ocells

 

Existia una gran amistat entre un pardal i un gat, aquesta relació va començar en el moment del naixement del gat,  quan  llavors, els seus amos li varen presentar el pardalet.

El gat i el pardal jugaven moltes vegades i també s’enfadaven, quan això succeïa, l’ocell picotejava el gat, metre que el gat el colpejava suament amb les seves urpes mig obertes i, tot i que les baralles a vegades pujaven de to, mai no arribava a haver-hi  ira en la seva relació d’amistat. Però un dia l’ocellet va conèixer un altre pardal i com que tots dos eren uns ocells molts insolents, ben aviat varen començar les discussions i baralles entre ells.

La petita amiga del gat, en aquestes baralles, generalment sempre s’emportava la pitjor part; i un dia va arribar tremolant de por i dolor i li va suplicar al gat que vengués el seus mals. El gat enfadat pel que li havia fet a la seva amiga es va llançar sobre l’altre pardal i ràpidament el va aixafar i se’l  va menjar.

Llavors el gat va pensar:

“No sabia que els pardals fossin tan bons”; i a continuació, deixant-se emportar pels seus impulsos naturals, va atrapar i matar la seva companya de jocs, que tristament  també va acabar al seu estómac,  juntament amb l’altre ocellet insolent.

Moralina:

Estigués atent, perquè la naturalesa de les persones  sempre sortirà a la llum.

Autor: Jean de la Fontaine

El lleó que volia fer la guerra

 

En algun moment, el lleó, el rei de la selva, va decidir començar una guerra amb les terres veïnes. Volia estendre el seu regne i governar en llocs més extensos.

Per poder portar a terme la seva idea, tenia de preparar una tropa que fos forta. Va donar l’ordre de reclutar tots els animals que habitaven el seu regne.

Un cop reunits, els va explicar la seva idea i va començar a assignar a cadascun d’ells  un lloc dins el seu exèrcit. Va donar diferents tasques segons la naturalesa de cada animal.

Va escollir l’elefant per encarregar-se de portar les armes sobre el seu llom ample i fort; l’os per la seva gran mida va ser seleccionat per anar al front de l’escamot militar; a la guineu li va donar la tasca d’encarregar-se de la part diplomàtica; i el lleopard, amb la seva gran cautela, entraria per la rereguarda per sorprendre’ls.

Quan la majoria d’animals sabia quina era la seva missió, es va escoltar una veu que deia:

—Oh rei meu, jo li recomanaria que no inclogués ni els rucs, ni a les llebres en aquesta guerra! Els rucs no són gaire espavilats i les llebres són fàcils d’espantar!

El lleó el va interrompre ràpidament  i va contestar:

—Estàs equivocat! Per suposat que formaran part del meu regiment, sense ells no estaríem complets. Els rucs amb els seus brams, seran els que espantin l’enemic i, les llebres amb la seva rapidesa, seran les que entreguin el correu.

Moralina:

Fins i tot una desavantatge es converteix en virtut quan es ben utilitzada.

Autor: Jean de la Fontaine

LA MOSTELA EN EL GRANER

 

Una mostela que portava molts dies sense menjar, anava d'aquí cap allà quan va veure un graner. En un instant va aconseguir entrar per un foradet que hi havia a la paret.

Es va instal·lar diversos dies dins el graner i, va dedicar-se a menjar en abundància i a fer grans banquets.

Quan ja va estar tipa, va voler sortir del graner pel mateix forat per on havia entrat, però al intentar-ho, es va adonar que  no podia passar per aquell orifici.

Una petita rata que vivia en el graner, al veure a la mostela desesperada li va dir:

—Creus de veritat que podràs sortir per aquest foradet?

La mostela va respondre:

—I tant, fa uns dies per aquest mateix forat vaig poder entrar.

—Es clar! —va dir la rateta—. Quan vares entrar et mories de gana i  estaves molt prima, però et vares ben atipar i ara estàs més grassa.

Moralina:

Aquesta  faula ens mostra el perillós que pot ser tenir una vida regalada, on tot és fàcil i no tenim de fer cap esforç per buscar la manera de subsistir.

Autor: Jean de la Fontaine

LA MOTXILLA

Conten que Júpiter, antic déu dels romans, va convocar un dia a tots els animals de la terra. Quan es varen presentar els preguntà, un per un, si creien que tenien algun defecte. En aquest cas, ell els prometia millorar-los fins que quedessin satisfets.

—Què dius tu mona?

—Em parla a mi? —respongué la mona—. Jo defectes? M'he mirat en un mirall i estic esplèndida. En canvi l’os,  ho ha vist? No té cintura!

—Que parli l’os —demanà Júpiter.

—Aquí estic —digué  l’os —, amb aquest cos perfecte que m’ha donat la natura. Sort de no ser tan robust com l’elefant.

—Que es presenti l’elefant...

—Francament, senyor —va dir —, no tinc de què queixar-me, encara que no tots puguin dir el mateix. Allà ho té!  l’estruç, amb les seves orelletes ridícules...

—Que passi l’estruç.

—Per mi no es molesti —digué  l’au—. Soc tan proporcionat! En canvi la girafa, amb aquell coll...

Júpiter va fer passar la girafa qui, a la seva vegada, va dir que els déus havien estat generosos amb ella.

—Gràcies a la meva altura veig els paisatges de la terra i del cel, no com la tortuga que només veu els rocs.

La tortuga, per la seva part, va dir que tenia un físic excepcional.

—La meva closca és un refugi ideal. Quan penso en la serp, que té de viure a la intempèrie...

—Que passi la serp —digué Júpiter una mica cansat.

Arribà la serp arrossegant-se i va parlar amb la seva llengua viperina:

—Per sort tinc la pell llisa, no com el gripau que està ple de berrugues.

—Prou! —exclamà Júpiter—. Només falta que un animal cec com el talp critiqui els ulls de l’àguila.

—Precisament —començà  el talp —, volia dir dues paraules: l’àguila té bona vista però, no és horrible el seu clatell pelat?

—Això ja passa de mida! —va dir Júpiter, donant per acabada la reunió—. Tots es creuen perfectes i pensen que els que han de canviar són els altres.

Sol passar...

Només tenim ulls pels defectes dels altres i portem els propis ben amagats, en una motxilla, a l’esquena.

Autor: Jean de la Fontaine

ELS LLADRES I L'ASE

No arribaven a un acord i la discussió cada vegada es va tornar més violenta, fins que en un determinat moment varen arribar a les mans. Mentre els dos rodaven pel terra en plena lluita, va passar pel lloc un tercer lladre, que per curiositat es va acostar a escoltar la baralla i va veure l'escena.

A aquest se li va ocórrer, que podia treure partit de la situació, aprofitant que els altres dos lladres, no se'n donaven conte del que passava al seu voltant, perquè  estaven concentrats en la baralla, llavors, va agafar l'ase i va marxar.

Moralina: Has de saber que el béns, mal obtinguts de la mateixa manera es perden.

Autor:  La Fontaine

EL BERNAT PESCAIRE

Un cert dia,  un bernat pescaire recorria la seva llacuna. Les aigües estaven tan calmades que es podien veure tots els bonics peixos que l’ habitaven. El bernat pescaire va veure passar una carpa i, li hauria resultat molt fàcil apressar-la amb el bec i que es convertís en un excel·lent mos.

Però com que en aquell moment no tenia gana va decidir esperar per menjar.

Unes hores més tard, va pensar en prendre l'esmorzar i va buscar a l'aigua la suculenta carpa, però ja se'n havia anat. Va poder veure nedant al voltant de les seves llargues potes unes tenques, les va mirar i va pensar:

—Tenques per mi? Com m'acontentaré, amb una carn tan ordinària i amb gust de fang?

Va seguir esperant a veure si la carpa apareixia, però només va passar un gobi molt petit.

I va dir:

—Obrir el bec un bernat pescaire, per un mos tan escàs? Déu no ho vulgui !

Però... al final el va tenir d'obrir, per un simple cuc, quan la gana ja era insuportable i sense voler-ho la necessitat va fer que deixes de costat les exigències.

Autor: Jean de la Fontaine

Moralina:

No menyspreïs el que és bo i humil; no siguis ruc, i tingues sempre present el bernat pescaire i el cuc.