dimecres, 30 de setembre de 2020

LA COBRA SINCERA

 


Hi havia una vegada, en un bosc de la Índia, una cobra reial que era coneguda per la seva sinceritat i saviesa. Molts animals anaven a demanar-li consell; encara que no tots sortien contents amb els comentaris de la serp,  perquè no tenia pèls a la llengua.
Un dia, el rei de la selva el tigre, va anar a visitar la cobra.

—Bon dia amiga! Et voldria demanar una sincera opinió. Com em veuen els animals del bosc?


La serp es va quedar muda uns segons, no podia deixar de pensar amb la mala reputació que tenia el tigre. Els animals el trobaven egoista i  molt ruc.
Finalment després de pensar una estona la cobra li va dir:

—Estimat tigre, saps que no ser dir mentides...
Com tots els animals tens qualitats i defectes, et demano que m'escoltis  i  reflexionis  sobre el que et diré.

—Ningú pot negar que ets el més  poderós de tots els reis que hem tingut, ets fort i valent, però també hem de tenir amb compte els teus defectes, et critiquen perquè ets injust i no destaques per la teva  saviesa.

Quan va acabar de dir aquestes paraules, la ira del tigre va sortir de la seva boca, es va enfadar tant que va interrompre la serp i  la va expulsar de la seva contrada.
L'endemà la serp va anar a veure el tigre per intentar solucionar el conflicte.

—Em sap greu, no vaig voler ofendre't amb les meves paraules. Jo també tinc defectes, no sóc gaire delicada a l'hora de dir les coses i sense voler vaig ferir els teus sentiments. Però has de pensar una cosa, si no volies escoltar la veritat, per què em venies a veure? Et demano perdó, no et volia fer mal.





Però el tigre que era molt orgullós, no la va perdonar i  també va fer fora  a totes les cobres del seu territori.

—Marxem —va dir la cobra—. Però pensa que ens necessites més del què et penses.


—Pots comptar! —va respondre el tigre amb ironia.

—No serem molt lluny del teu territori, si vols que tornem només ens  ho has de demanar.


Molt content vivia el tigre ignorant que la seva sort amb el temps canviaria. Un dia, va rebre la visita del falcó, estava molt amoïnat perquè no trobava ratolins per caçar, després dels ratolins varen començar a escassejar els conills i altres petits rosegadors. Quin era el motiu d'aquell desgavell?


El misteri el va resoldre la guineu, que era la més llesta i es va adonar que el nombre de serps estava augmentant molt ràpidament  i  per això,  desapareixien tots els rosegadors.
La guineu va anar a veure el tigre i  li  va explicar el motiu de la seva visita.

—Et vinc a veure perquè d'ençà que vares fer fora les cobres, aquest bosc no ha tornat a ser el mateix.

—Què vols dir? A veure explica't! —va contestar el tigre.

—Doncs, que el nombre de serps ha augmentat, les víbores serrades  i  les pitons s'estan fent gegantines.

—I com és possible que passi això? —es va sorprendre el tigre.

—Doncs, perquè les cobres reials s'alimenten d'altres serps  i, com  que ara no n'hi ha, no tenen cap depredador i  per això n'hi ha tantes, si la cosa continua així, aviat no tindrem res per menjar  i  serem nosaltres els següents en morir.

Quin dilema va tenir el rei tigre, no volia anar a buscar les cobres, però era la única solució per arreglar el desastre que ell mateix havia produït.



El tigre amb un grup d'animals, la guineu, l'ós  i el lleopard varen sortir a buscar les cobres reials. Tot el dia i tota la nit les van estar cercant i finalment en varen trobar una, li varen dir que avises a totes les cobres i els expliqués, que el rei tigre els demanaria perdó  per haver-les fet fora de mala manera.

I tal com havia promès la cobra sincera, totes varen tornar al territori del tigre.

De mica en mica, el bosc va anar tornant a la normalitat. El nombre de serps va disminuir  i els petits rosegadors es varen anar recuperant,  i  la felicitat va tornar a la selva.

A partir d'aquell dia, el tigre va escoltar atentament els suggeriments de la seva amiga la cobra reial. Va entendre que era bo prendre consell d'altres animals més savis que ell.


Marta Vilà
(Autora del conte)

dimecres, 23 de setembre de 2020

ELS ANIMALS I LA PLAGA

 

Il.lustració: Milo Winter

Una vegada hi va haver una gran plaga entre els animals. Molts van morir i els que varen sobreviure estaven tant malalts, que no tenien ganes ni de menjar ni de beure. Una gallina jove i grossa ja no temptava la senyora guineu, ni un xai tendre despertava l'avidesa del llop.

Per fi, el lleó va decidir convocar un consell. Quan tots els animals es varen reunir, es va aixecar i va dir:

—Benvolguts amics, crec que els déus ens han enviat aquesta plaga com a càstig pels nostres pecats. Per tant, el més culpable de nosaltres s'ha d'oferir en sacrifici. Potser podrem obtenir el perdó i la cura per a tothom. Confessaré tots els meus pecats primer. Reconec que he estat molt llaminer i he devorat moltes ovelles. No m'havien fet cap mal! He menjat cabres, bous i cérvols. I si us dic la veritat, fins i tot m'he  menjat algun pastor de tant en tant.

—Ara, si sóc el més culpable, estic disposat a ser sacrificat. Però crec que és millor que cadascú confessi els seus pecats com he fet jo. Aleshores podrem decidir amb tota justícia qui és el més culpable.

—Majestat —va dir la guineu-. Sou massa bons. Pot ser és un delicte menjar ovelles? Són animals molt aturats. No, no, majestat! Els heu fet un gran honor menjant-vos-els. I pel que fa als pastors, tots sabem que pertanyen a aquella raça punyent i que pretenen ser els nostres amos.

Tots els animals van aplaudir  molt fort a la guineu. Aleshores, tot i que el tigre, l'ós, el llop i totes les bèsties salvatges van recitar uns seguit de  successos dolents, tots van ser excusats i van semblar molt sants i innocents.

Finalment, va ser el torn de l'ase.

—Recordo —va dir amb culpabilitat—. Que un dia, quan passava per un camp que pertanyia a uns sacerdots, vaig estar tant temptat per l'herba tendra i la fam, que no vaig poder resistir-me a picar una mica. Reconec que no tenia dret a fer-ho.

Un gran enrenou entre les bèsties el va interrompre.

—Aquí hi ha el culpable que  ens ha portat la desgràcia! —va dir el lleó.

—Quin horror menjar una herba que pertany a un altre! —va dir la guineu.

Immediatament, tots van atacar-lo, el llop al capdavant, i ben aviat el van sacrificar, oferint-lo als déus, sense la formalitat d'un altar.


Moralina:

Es fa patir als febles per les malifetes dels poderosos.

Autor:  Isop


diumenge, 20 de setembre de 2020

EL COLOM





Tot un símbol eclesiàstic,
        ocell urbà per excel·lència,      
passeja cercant alguna engruna
i  mai perd la paciència.
Marta Vilà



Documental Coloms Ornamentals

dimarts, 15 de setembre de 2020

EL PINZELL MÀGIC






Fa molt de temps, en un petit poble de la Xina vivia un nen orfe molt pobre. Es deia Ma Liang i volia ser un pintor famós. Li agradava molt dibuixar, i com que no tenia pinzell feia servir un tros de carbó.
Un dia va anar a l’escola a demanar un pinzell. Però el mestre li va dir que només podien estudiar pintura els nois i noies de famílies riques. En Ma Liang era pobre; havia de vendre llenya per poder viure. El nen es va quedar molt trist. 
Aquella nit va tenir un somni en què se li apareixia un esperit que li oferia un pinzell. L’esperit li va donar un consell: “El més important són els sentiments; sempre has de pintar amb el cor”.
Quan es va despertar es va trobar una sorpresa: l’esperit li havia deixat un pinzell! Tot il·lusionat, en Ma Liang es va posar a dibuixar. La seva sorpresa va ser encara més gran quan va descobrir que, un cop acabat el dibuix, allò que havia dibuixat prenia vida i es convertia en una cosa real.
Tot el poble estava content amb el pinzell màgic, fins que, un dia, un senyor molt poderós es va assabentar que existia aquest pinzell. Aquest senyor va fer portar en Ma Liang al seu palau. Allà li va demanar que li dibuixés una espasa. El nen s’hi va negar perquè només podia pintar amb el cor. Llavors, el van empresonar al graner. Hi feia fred i en Ma Liang tenia gana. Aleshores va pensar: “Puc dibuixar aliments i foc, i com que es convertiran en coses reals, podré menjar i escalfar-me!”. De sobte, el nen va sentir que venien a buscar-lo.... En Ma Liang va dibuixar una escala, s’hi va enfilar i va fugir per la finestra.
Quan aquells homes tan malvats van entrar al graner, van descobrir que el vailet havia desaparegut. A fora, en Ma Liang es va trobar que tot estava nevat, feia vent i fred. Els seus perseguidors el seguien de prop, però va aconseguir escapar-se’n dibuixant una barrera de foc. 
En sentir-se lliure, va dibuixar gotes de pluja i un drac amb ales. Es va enfilar sobre el drac i es va dedicar a volar pel seu país, tot cantant: “Amb el pinzell màgic podré pintar el meu destí”. Finalment, en Ma Liang va arribar al poble de la seva àvia, i allí va viure tranquil molt de temps. Seguia dibuixant, però no acabava cap dels seus dibuixos. No els volia acabar perquè no es fessin reals. En Ma Liang pensava que, si els acabava, tornaria a tenir problemes.
Un bon dia, els soldats de l’emperador de la Xina van arribar al poble buscant el nen del pinzell màgic. En Ma Liang estava dibuixant una grua. Només li faltava pintar l’ull per enllestir el dibuix, però no el volia acabar. Quan va sentir els soldats es va espantar, i una gota de pintura va caure just on havia d’anar l’ull. En aquell moment, la grua va començar a volar. El pobre nen va intentar amagar-se, però el van atrapar i el van portar al palau de l’emperador.

L’emperador, quan el va tenir al davant, li va agafar el pinzell i va començar a dibuixar muntanyes d’or i més or. De cop i volta, l’or es va convertir en una gran serp que volia atacar l’emperador.

L’emperador, molt empipat, va exigir al vailet que dibuixés una sala tota plena d’or. En Ma Liang li va dir:
—En comptes d’una sala plena d’or, és millor dibuixar un arbre d’or. Així, no pararà mai de créixer, i vostè serà l’home més ric del món.
També li va dir:
—Aquest arbre el podem posar en una illa, d’aquesta  manera ningú no l’hi podrà prendre.
L’emperador, que era una mica babau, hi va estar d’acord. En Ma Liang es va posar a dibuixar ràpidament. També va dibuixar un vaixell, per portar a l’emperador a l’illa, i vent, per moure el vaixell. El vaixell va naufragar, però l'emperador va aconseguir arribar a l'illa. Mai va poder sortir de l'illa, es va quedar allà, amb el seu arbre d’or, i  no va poder fer mal a ningú.

En Ma Liang va ser feliç la resta de la seva vida, i va seguir dibuixant amb el pinzell màgic. Tal com li havia dit l’esperit: “El més important són els sentiments; sempre has de pintar amb el cor”.
Conte de la Xina


 Adaptació del conte El pincell màgic