dimecres, 23 de setembre de 2020

ELS ANIMALS I LA PLAGA

 

Il.lustració: Milo Winter

Una vegada hi va haver una gran plaga entre els animals. Molts van morir i els que varen sobreviure estaven tant malalts, que no tenien ganes ni de menjar ni de beure. Una gallina jove i grossa ja no temptava la senyora guineu, ni un xai tendre despertava l'avidesa del llop.

Per fi, el lleó va decidir convocar un consell. Quan tots els animals es varen reunir, es va aixecar i va dir:

—Benvolguts amics, crec que els déus ens han enviat aquesta plaga com a càstig pels nostres pecats. Per tant, el més culpable de nosaltres s'ha d'oferir en sacrifici. Potser podrem obtenir el perdó i la cura per a tothom. Confessaré tots els meus pecats primer. Reconec que he estat molt llaminer i he devorat moltes ovelles. No m'havien fet cap mal! He menjat cabres, bous i cérvols. I si us dic la veritat, fins i tot m'he  menjat algun pastor de tant en tant.

—Ara, si sóc el més culpable, estic disposat a ser sacrificat. Però crec que és millor que cadascú confessi els seus pecats com he fet jo. Aleshores podrem decidir amb tota justícia qui és el més culpable.

—Majestat —va dir la guineu-. Sou massa bons. Pot ser és un delicte menjar ovelles? Són animals molt aturats. No, no, majestat! Els heu fet un gran honor menjant-vos-els. I pel que fa als pastors, tots sabem que pertanyen a aquella raça punyent i que pretenen ser els nostres amos.

Tots els animals van aplaudir  molt fort a la guineu. Aleshores, tot i que el tigre, l'ós, el llop i totes les bèsties salvatges van recitar uns seguit de  successos dolents, tots van ser excusats i van semblar molt sants i innocents.

Finalment, va ser el torn de l'ase.

—Recordo —va dir amb culpabilitat—. Que un dia, quan passava per un camp que pertanyia a uns sacerdots, vaig estar tant temptat per l'herba tendra i la fam, que no vaig poder resistir-me a picar una mica. Reconec que no tenia dret a fer-ho.

Un gran enrenou entre les bèsties el va interrompre.

—Aquí hi ha el culpable que  ens ha portat la desgràcia! —va dir el lleó.

—Quin horror menjar una herba que pertany a un altre! —va dir la guineu.

Immediatament, tots van atacar-lo, el llop al capdavant, i ben aviat el van sacrificar, oferint-lo als déus, sense la formalitat d'un altar.


Moralina:

Es fa patir als febles per les malifetes dels poderosos.

Autor:  Isop


4 comentaris:

  1. ¡Ay,pobre asno!
    No conocía este cuento.
    Gracias, spai de contes.
    Un beso

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Qué triste que el más bueno pague los platos ratos! Pero muchas veces sucede así.
      Gracias a ti Marisa, muchos besos!

      Suprimeix
  2. Ja se sap que sempre acaben pagant els més febles...Curiós que el lleó que confessa tantes malifetes, acabi acusant al pobre ase que no es pot comparar el què ha fet, amb el què van fer tots els altres...
    Petonets, Marta.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Él lleó, és el rei poderós i cruel. En el món, encara en corren d'aquests, per desgràcia!
      Molts petonets M.Roser.

      Suprimeix