Ens veiem a finals d'estiu
dilluns, 26 de juny del 2023
dimarts, 20 de juny del 2023
BESUC DE LA PIGA (Pagellus bogaraveo)
Pertany a la mateixa família
que el sarg i l’orada,
per això té el cos ovalat
i un xic bombat.
Quan és jovenet
és de color més claret,
i de vegades sobre les aletes
no té les típiques piguetes.
Marta Vilà
Besucs de la
piga juvenils al museu atlàntic
dimecres, 14 de juny del 2023
ACUDIT 78: QUI SOC?
Anaven corrents pel bosc un ànec i una mofeta. De sobte xoquen i
queden inconscients per la patacada; quan es desperten cap se’n recorda de quin
animal és...
Així que la mofeta
li diu a l’ànec:
—Què et sembla si et
descric per què recordis qui ets?
—D'acord!
—Tens dues ales per volar
i tens unes potes que semblen per nedar.
—Aaaah, soc un ànec! Soc
una ànec!
—Ara et toca tu! —li diu la mofeta a l’ànec.
—Tens una ratlla molt
llarga al mig... i, per ser sincer, fas una pudor de merda terrible!
—Oooooh, nooo!!! Soc un
cul ! Soc un cul !
ACUDIT 77: Per què els gossos...
—Per què els gossos lladren als automòbils?
—Perquè porten un gat a dins !
dijous, 8 de juny del 2023
LA CINTA (Cepola macrophthalma)
De color rosat
i amb forma de veta,
però la seva cua
acaba amb una punxeta.
No se solen fer molt grans,
com a molt..., fan tres pams!
I viuen enterrades en el
substrat,
dins d'un cau que és un forat.
Marta Vilà
Noms: cinta, codornera, veta, anguileta de mar, flàmula, floc, fuet, lligacama o pixota vermella
divendres, 2 de juny del 2023
El càntir trencat
Fa
molt de temps, en un petit poblat africà, hi havia un home que es passava els
dies transportant aigua des d' una font
que hi havia a les rodalies fins a les cases dels habitants.
Portava
dos càntirs, un era nou i l’altra ja tenia molts anys. Cada un anava col·locat
sobre un suport de fusta que portava sobre les seves espatlles.
El
càntir vell tenia una petita esquerda a través de la qual s’escapava l’aigua.
Per això quan l’home arribava al poblat, tan sols portava la meitat d’aigua en
el seu interior.
El
càntir nou estava molt orgullós de si mateix, ja que complia bé amb el seu
objectiu i no vessava ni una gota d’aigua.
En
canvi, el càntir vell s’avergonyia perquè només transportava la meitat de
l’aigua. Un dia esta tan trist que li va dir al seu amo:
—Em
sento culpable per fer-te perdre el temps i els diners. No faig el treball com
deuria, perquè tinc una petita esquerda per la que se m’escapa l’aigua.
Llavors
l’home va respondre:
—Has de saber que, cada vegada que tornem al poblat, et situo en el costat del camí
on planto llavors de flors cada primavera.
El
càntir el va mirar sorprès, mentre l’home continuava:
—L’aigua
que s’escapa no es perd, ja que rega la terra i permet que neixin les flors més
boniques d’aquest lloc. Això és gràcies a tu.
D’ençà
d’aquell dia, el càntir vell va aprendre que devem estimar-nos tal com som,
doncs tots podem aportar coses bones, amb les nostres virtuts i defectes.
Conte del Marroc
Subscriure's a:
Missatges (Atom)