dissabte, 30 de maig de 2020

EL NEN QUE VA TROBAR LA LLUM





Fa molt de temps, en un petit poble de la Xina, hi havia un nen anomenat Kang que vivia en una barraca, una més del centenar de barraques que componien el país. La seva família era molt pobra, com tota la gent d'aquell poble. No tenien llum, per això quan es posava el sol havien d' anar a dormir tots. Això era un gran problema per al jove Kang, doncs després d'estudiar a l'escola havia de treballar tot el dia al camp amb els seus pares i no li quedaven hores de llum per estudiar. Quan els exàmens es van acostar, Kang es va desesperar, perquè sabia que sense estudiar no aprovaria. Què podia fer?
Un capvespre, després d'una intensa jornada de treball, va veure com la neu reflectia una tènue claredat que perdurava tota la nit, Kang va aprofitar-ho i nit rere nit, estudiava a terra, fora de la casa, beneficiant-se de  la feble resplendor de la neu. Però, quan ja havia aconseguit un mètode per poder llegir, va arribar la primavera i es va fondre tota la neu, va ser tràgic per Kang. Llavors, se'n va anar a passejar pel bosc i  va observar les pampalluguejants llums de les cuques de llum. Eren boniques, però donaven una llum molt feble. Llavors, Kang va agafar un grapat d'aquests petits animalons i els va posar dins un pot de vidre, va fer servir la seva llum per continuar els seus estudis fins molt entrada la nit.  Així, amb l'ajuda de les cuques de llum, va poder aprovar tots els exàmens.
Varen passar els anys, fins que va arribar a la Universitat i es va convertir en un home il·lustre i savi. Gràcies a ell, tot el seu poble va prosperar i els seus habitants van conèixer el benestar.
Tot i que les dificultats en la vida de Kang havien estat moltes, la seva força de voluntat i coratge, li varen donar ales per poder fer del seu poble un lloc millor.
Conte Xinès


dilluns, 25 de maig de 2020

EL CUCUT REIAL


Autor imatge: Yathin Krishnappa



Es fa el badoc, però ho controla tot,
perquè no li agrada fer ni brot.
S’alimenta d’erugues de  processionària
i  és una espècie parasitària.

Roba uns quants ous d’algun niu
i els canvia pels seus, doncs és molt viu,
llavors els pares d’adopció cuiden la niada
i  no s’adonen  de l’ensarronada.

Marta Vilà



Parasitime, el Cucut reial




dimecres, 20 de maig de 2020

LES FORMIGUES




Va  ser la cosa més natural del món i ningú s'hi va oposar, quedant constituït el govern amb les cent formigues més grosses i fortes que es varen trobar al formiguer. Però molt aviat va succeir  que aquestes senyores ja no varen voler treballar, deixant que les seves companyes més dèbils rebentessin sota el pes aclaparador de les cargues enormes. Sense cansar-se gaire, elles haurien pogut alleujar-les, però no varen fer ni un pas i contemplaven la situació amb menyspreu, arrufant el nas, per l'olor de suor que desprenien les pobres obreres, que lluitaven constantment.
I com que eren més grans, també varen demanar més menjar, obligant a les formigues petites a porta'ls-hi, tantes varen ser al final les exigències d'aquestes poques senyores gandules i vividores, que la multitud de formigues petites es va començar a resistir.
Es negaren a treballar i es varen unir amenaçadores i com que eren moltes, aviat varen aconseguir imposar una justa repartició de càrregues, a cada una segons les seves forces.

Moralina:
La desobediència, és una arma  efectiva contra els opressors.

Autor: Godofredo Daireaux


divendres, 15 de maig de 2020

EL ROSSINYOL




Hi havia una vegada, fa molts i molts anys, a la Xina, un emperador que vivia en un palau immens. Era tan gran el seu palau, que ni tan sols ell el coneixia del tot.
Tota la gent que visitava a l'emperador, quedava admirada de la majestuositat del seu palau, però sobretot, del cant d'un rossinyol que vivia en un dels seus boscos.
Quan l'emperador es va assabentar de l'existència del rossinyol va dir:

—Vull veure aquest ocell de qui tothom parla  i vull sentir els seus cants. Porteu-me’l ara mateix!

Seguint les ordres de l'emperador, els seus súbdits es posaren a buscar al rossinyol  i el portaren al palau.
Ja dins de palau, el rossinyol començà a cantar i  ho va fer tan bé, que l'emperador es va posar a  plorar d'emoció.
Fins que un dia, l'emperador va rebre un regal, era un ocell metàl·lic que cantava quan li donaven corda, era de colors vius, molt més vistós que el de veritat.

Aquell ocell metàl·lic li va fer molta gràcia a l'emperador, encara que repetís una vegada i una altra la mateixa melodia. I va ordenar fer fora al rossinyol del seu palau.
Al cap d'un temps, aquell ocell metàl·lic va començar a  fallar, feia sorollets i  pauses  que espatllaven el seu cant.

L'emperador, va començar a posar-se malalt, vingueren metges de tota la Xina per intentar curar-lo, però ningú sabia quin mal patia l'emperador, i no hi havia cap medicina que funcionés.

Un bon matí, quan ja semblava que l'emperador es moriria d'aquesta estranya malaltia, aparegué a la seva finestra el rossinyol cantaire.
El rossinyol, recordà les llàgrimes d'emoció de l'emperador el primer dia que el veié, i per acomiadar-se de l'emperador moribund, va entonar la seva millor melodia.

En sentir cantar del rossinyol, l'emperador s'emocionà i  es va curar de cop.
Quan van entrar els metges, l'emperador els digué:

—Ja em trobo bé, he trobat la meva medicina. Mireu! És el meu rossinyol.

Adaptació del conte 
de l'escriptor Danés (Dinamarca)
Hans Christian Andersen



Vídeo-Conte el Rossinyol


diumenge, 10 de maig de 2020

LA CUERETA BLANCA





Té la cara, la panxa, i sota la cua, blanques,
la gola, el pit  i  la coroneta, són negres.
Nerviosa i esvelta  és  la cuereta
i no deixa mai  la cua quieta.

Sembla que se li acabi el temps
perquè sempre va corrents,
per camps, parcs,  i  ciutats,
aiguamolls, pobles i descampats.

Marta Vilà


Informació sobre la cuereta blanca



Alguns exemplars migren i d'altres resideixen tot l'any a Catalunya



dimarts, 5 de maig de 2020

LA GUINEU I L'ERIÇÓ



Il.lustració: Milo Winter


Una guineu travessava un riu quan de sobte, es va veure sorpresa per un fort corrent que la va arrossegar riu avall, després de lluitar força estona, la guineu va aconseguir arribar a la riba, estava esgotada hi havia rebut diversos cops. En el seu pit  hi tenia una ferida que brollava sang, aviat s'hi varen instal·lar un eixam de mosques a xuclar sang; però la guineu estava massa feble per fugir d'elles.
Va passar un eriçó i li va dir si volia que li espantés les mosques que la torturaven, i la guineu li va respondre:

—No, no!  No les molestis! Aquestes mosques ja estan tipes de sang, si les espantes, vindrà un altre eixam avariciós i em prendran la poca sang que em queda.

Moralina:
És millor suportar un mal menor que arriscar-se a perdre-ho tot.
Autor: Isop