Les granotes que desitjaven un rei

 

Il·lustració: Milo Winter

En un estany vivien unes granotes lliures i felices, però cansades del desordre i desgovern en què vivien. Llavors, les granotes varen decidir enviar una delegació a Zeus perquè els enviés un rei per cuidar-les. Zeus atenent a la seva petició, els va enviar un tronc gruixut a la seva bassa. Espantades les granotes pel soroll que va fer el tronc en caure, es varen amagar on van poder. Les granotes de mica en mica es van anar acostant al tronc i, veient que el tros de fusta no es movia i que tornava la quietud a la bassa, varen començar a sentir menyspreu cap al nou rei, brincaven sobre d'ell  i  s’asseien al seu damunt, rient sense parar.

I així sentint-se indignades per tenir de monarca un simple tronc de fusta, varen tornar a veure Zeus. Davant de tanta insistència, Zeus es va enfadar i els va llançar trons, i amb aquests, els va enviar una famolenca grua, que va atrapar i devorar totes les granotes, una a una, sense cap mena de compassió.

Moralina:

A l’hora d’escollir els governants, és millor agafar-ne un de senzill  i  honest, en comptes d'un molt emprenedor però malvat  i  corrupte.

Autor: Isop

El corb i el cigne

 

Il·lustració: Milo Winter

Una vegada, un corb va observar un elegant cigne i va desitjar tenir el seu espectacular plomatge. El corb va suposar que, el color blanc era degut a que el cigne cada dia es banyava dins l’aigua, llavors, va decidir canviar la seva residència habitual per anar a viure al llac.

Però amb el temps, tot i posar molt d’esforç en netejar incansablement les seves plomes, no va aconseguir el seu propòsit i les seves plomes no van canviar de color. Com que el corb vivia en el llac i s’alimentava de les mateixes algues que el cigne, el seu cos, que no estava preparat per aquella alimentació,  es va anar aprimant  i  finalment va morir.

Moralina:

Un canvi d’hàbits no alterarà la naturalesa que ens ve donada.

Faula: d'Isop

L' ovella i el porc

 

Il·lustració: Milo Winter

Un dia, un pastor va trobar un porc gras en el prat  on pasturava les seves ovelles. El va capturar ràpidament i el porc va xisclar quan el pastor li va posar les mans a sobre.  Sentint-lo cridar semblava que el pastor li estigués fent mal. Però tot i els seus xisclets el pastor el va subjectar amb força, se'l  va posar sota el braç  i  llavors,  es va dirigir cap a la carnisseria del mercat.

Les ovelles que pasturaven estaven molt sorpreses i encuriosides pel comportament del porc  i  varen seguir el pastor.

—Què et fa xisclar així? —va preguntar una de les ovelles—. El pastor moltes vegades ens atrapa i se’ns endú a una de nosaltres. Però ens faria molta vergonya fer un enrenou tan terrible com el que fas tu.

Llavors el porc va contestar:

—Quan t’atrapa a tu, només et persegueix per la teva llana. Però de mi el que vol és la cansalada! Gree-ee-ee!

Moralina:

És fàcil ser valent quan no hi ha cap perill.

Autor: Isop

L' ase i el seu conductor

 

Il·lustració Milo Winter

Un ase seguia les indicacions del seu amo per un llarg camí que baixava per la vessant d’una muntanya, quan de sobte se li va posar al cap seguir el seu propi camí. Podia veure el seu estable al peu de la muntanya i, per ell, el camí més ràpid per baixar semblava estar a la vora del penya-segat més proper. Just quan estava a punt de saltar, el seu amo el va agafar per la cua i el va intentar aturar, però l’ase obstinat no va cedir i va estirar amb totes les seves forces.

-Molt bé –va dir el seu amo-. Segueix el teu camí i a veure on et porta.

A continuació, el va deixar anar i l’ase va caure de cap sobre el peu de la muntanya.

Moralina:

Els que no escolten la raó, però obstinadament segueixen el seu propi camí en contra de l’amistós consell d’aquells que són més savis que ells, estan en el camí de la desgràcia.

Autor: Isop

Els viatgers i el plàtan

 

Il·lustració: Milo Winter

Era estiu i, uns caminats esgotats per la calor del migdia varen veure un plàtan, es van refugiar sota les branques del frondós  arbre per fer una migdiada i recuperar les forces. Al cap d’una estona un d’ells va aixecar la vista cap al plàtan i va dir:

—Aquest immens arbre es inútil per l’home, perquè no dona cap fruit.

El plàtan ofès va contestar:

—Desagraïts! Tot i que esteu gaudint de la meva ombra em tracteu d’inútil i estèril.

Moralina:

Sempre s’ha de saber valorar i agrair els béns rebuts. Petits o grans, tots són pel nostre benefici.

Autor: Isop

El llop i el cabrit

 

Il·lustració: Milo Winter

Protegit per la seguritat d’un corral d’una casa, un cabrit va veure passar a un llop i va començar a insultar-lo, burlant-se àmpliament d’ell.

El llop serenament li va replicar:

—Infeliç! Sé que no ets tu qui m’estàs insultant, sinó el lloc on et trobes.

Moralina:

Moltes vegades no és el valor, sinó que l’ocasió i el lloc són els que ens fan sentir valents.

Autor: Isop

Mercuri i el llenyataire

 

Il·lustració: Milo Winter

Hi havia un llenyataire que estava tallant llenya vora el riu quan li va caure la destral a l’aigua.

Summament afligit es va posar a plorar per la seva mala sort, perquè era la seva eina de treball.

El protector d'aquell riu era el déu  Mercuri  i, quan  va veure el llenyataire desconsolat, se li va aparèixer amb una destral d’or i li va preguntar:

—És aquesta la teva destral ?

El llenyataire va respondre:

—No, aquesta no és la meva destral.

Llavors, Mercuri va desaparèixer i es va tornar a presentar amb una destral de plata, però el llenyataire li va dir:

—Agraeixo la teva ajuda, però aquesta tampoc és la meva destral.

Mercuri és va adonar de l'honestedat i bondat d’aquell home, que l’única cosa que volia era recuperar la seva eina de treball per continuar fent la seva feina. Convençut d’això, Mercuri li va ensenyar una destral de ferro mentre li preguntava per tercera vegada:

—És aquesta la teva destral?

El llenyataire content va afirmar que sí, que era la seva destral. Com a obsequi per la seva honradesa, Mercuri li va regalar la destral d’or i  la de plata.

Molt eufòric, el llenyataire no es va poder estar d’explicar als seus companys el que li havia passat en el riu.

Un dels llenyataires que va escoltar la història va voler provar sort, va deixar anar la destral al riu i es va posar a plorar. Mercuri va tornar a aparèixer i li va mostrar la destral d’or. Llavors l’home cegat d’enveja per l’ambició va afirmar:

—Aquesta és la meva destral perduda!

Mercuri sabia que no era veritat i es va enfadar molt i li va dir:

—T’hauria de fer vergonya. Ets mentider i ambiciós!

Com a càstig, va decidir no donar-li  la destral d’or ni tornar-li la seva.

La destral del llenyataire va romandre per sempre en el fons del riu on tothom la podia veure però ningú la podia recuperar.

Moralina:

A la vida s’ha de ser sincer. No devem aprofitar les circumstàncies per dir mentides, perquè amb el pas del temps ens perjudicaran.

Autor: Isop

(Adaptació de la faula)

EL ROURE I LES CANYES

 

Un roure i unes  canyes no paraven de discutir. El roure amb el seu tronc rígid i fort deia:

–Però, per què parleu de resistència i de poder, si el més lleuger ventijol us fa vinclar? Mireu-me a mi, ni tan sols moc les branques quan vosaltres us plegueu.

Les canyes molt més lleugeres i flexibles, no varen dir res, ja no tenien més ganes de discutir. Van prendre paciència i varen esperar el que podia passar.

No van haver d’esperar gaire. Aviat va venir un huracà que va bufar tan fort i amb tanta fúria que va arrencar l’abre de soca-arrel, fent caure el roure a terra, mentre les canyes plegades com sempre, van aconseguir resistir.

Moralina: 

No convé rivalitzar ni resistir-se davant  les pitjors adversitats, és millor preparar-se a consciència per tal  d’afrontar-les sense ser enderrocat.

Il·lustració: Milo Winter

LA PERDIU I ELS DOS GALLS

Hi havia una vegada un home que tenia dos galls, un dia va comprar una perdiu i la va posar al corral amb els galls, però aquests l’atacaven, la perseguien i no la deixaven en pau. La perdiu pensava que ells actuaven d’aquesta manera perquè ella era d’una espècie diferent i, aquest fet l’entristia.

Uns dies més tard, la perdiu va veure com els galls es barallaven entre si i que cada vegada que es separaven, era perquè algun estava ferit.

Llavors la perdiu va pensar:

"Ja no em queixo de que els galls em maltractin, doncs he vist que ni entre ells mateixos saben viure en pau".

Moralina:

Si alguna vegada arribes a una comunitat on els veïns es barallen, estigues segur, que a tu tampoc et deixaran viure en pau.

Autor: Isop

EL MUSSOL I EL SALTAMARTÍ

 

Autor il.lustració: Milo Winter

En un roure vivia un mussol; com tots els de la seva espècie només sortia a caçar a la nit i es passava el dia dormint. El mussol que era vellet ja no tenia la mateixa vista que abans i les seves ales no podien volar tan ràpid.

Un dia, un saltamartí va decidir viure en el mateix roure que ell. El que més li agradava a l’insecte, era posar-se a tocar amb les potes durant el dia, com si d’un violí es tractés. El pobre mussol estava molt enfadat, doncs tant de soroll interrompia el seu son i ara, cada vegada que sortia a caçar, es sentia més cansat per la manca de descans.

Amablement va decidir suplicar al saltamartí que tingués una mica de consideració.

—Si us plau –va dir el mussol —. Deixa’m dormir. La teva música no hem deixa dormir i m’haig d’aixecar a la nit per caçar.

Però el saltamartí a part d’ignorar les supliques, cada vegada que el mussol li cridava l’atenció, ell tocava molt més fort per fer-li la punyeta.

El mussol desesperat i veient que el saltamartí no faria mai cas de les seves demandes, va decidir parar-li un parany i un dia li va dir:

—Com que no puc dormir degut a les teves magnifiques cançons que són dolces com la lira dels déus, ho dic amb tota sinceritat. M’encantaria que m’acompanyessis per gaudir d’una meravellosa vetllada, tot provant un nèctar deliciós que em varen portar de molt lluny, puja a casa meva i el gaudirem plegats.

Autor: Milo Winter

El saltamartí, pensava en el deliciós nèctar que beuria i no va dubtar en pujar fins el forat del tronc on el mussol tenia la seva llar. Però el mussol tenia uns altres plans i, com que ja no aguantava més aquell intolerant i arrogant saltamartí, quan el va tenir a prop i els seus ulls el van poder veure perfectament, va aprofitar per atacar-lo, posant fi a la seva vida.

Moralina:

Manifestar per a algú una admiració exagerada o dir-li coses agradables per guanyar-se la seva voluntat, no és una prova de veritable admiració, tant sols és una trampa que s’aprofita de la teva pròpia vanitat. No et deixis enganyar per les paraules buides i no deixis que les alabances et facin baixar la guàrdia contra l’enemic.

Autor: Isop

EL LLEÓ I EL RATOLÍ

il.lustració: Milo Winter

Un lleó dormia plàcidament reposant el seu gran cap sobre les seves potes. Va succeir que un tímid ratolí va xocar inesperadament amb ell, el ratolí espantat i amb ànsies de fugir va passar per sobre el nas del lleó, fet que el va fer despertar  de la migdiada. El lleó es va enfadar i amb una de les seves potes va atrapar el ratolí amb la intenció de matar-lo.

—Perdona'm! —va suplicar el pobre ratolí —. Si us plau, deixa'm anar i algun dia t’ho compensaré.

Al lleó li va fer molta gràcia pensar que un ratolí podria ajudar-lo; però va ser generós i finalment el va deixar anar.

Uns dies més tard, mentre perseguia una presa pel bosc, el lleó es va quedar atrapat en una xarxa que havien col·locat uns caçadors, incapaç d'alliberar-se, va fer sentir el seu enuig per tot el bosc, amb el seus poderosos rugits. El ratolí va escoltar els rugits i  ràpidament va anar a ajudar el lleó que estava lluitant amb la xarxa. Llavors, el ratolí va córrer cap a una de les grans cordes que lligaven el lleó i va rosegar-la fins que es va trencar i així el lleó va quedar lliure.

—Vas riure quan et vaig dir que t’ho compensaria —va dir el ratolí—. Ara veus que fins i tot un ratolí pot ajudar a un lleó.

Moralina:

Mai menyspreïs les promeses dels més petits, si estan fetes amb honestedat quan arribi el moment les compliran.

Autor: Isop

La serp i el cranc

Autor il·lustració:  Percy James Billingshurst

Una serp i un cranc vivien junts en una bonica platja; però mentre el cranc tractava la serp amb lleialtat i benevolència, aquesta, en canvi no malgastava cap ocasió per demostrar-li el seu instint pervers. Amb freqüència el cranc aconsellava a la serp que intentés canviar la seva mala conducta, però la serp que era molt orgullosa i malvada no va seguir els seus consells.

I va passar que un matí, la serp es va cargolar maliciosament sota un jove estiuejant que descansava estirat a la sorra. El noi quan se’n va adonar, es va  espantar molt, va anar corrents  a buscar un pal  i  la va matar.

El cranc va anar a auxiliar-la, però ja era massa tard... i al veure-la tan estirada, en tota la seva longitud entre compassiu i sentenciós va murmurar:

—Amiga, gairebé et puc assegurar, que aquell jove no t’hagués matat, si en comptes d’estar enroscada sota el seu cos, t'hagués vist  lluny d’ell  i avançant ben recta i relaxada.

Moralina:

Una vida amb rectitud i sinceritat, és molt més tranquil·la i satisfactòria.

 Autor: Isop

LA MOSCA

 

Va caure una mosca en una olla plena de carn. I mentre s’estava a punt d’ofegar va exclamar:

—He menjat, m’he banyat; pot venir la mort, ara no m'importa.

 

Moralina:

A  l’irresponsable no l’amoïna el fracàs, si el fet d’arribar-hi  li depara bons moments.

Autor: Isop

EL LLEÓ I EL MOSQUIT LLUITADOR

 

Autor ilustració: Milo Winter

 Un mosquit es va acostar a un lleó i li va dir:

—No em fas por, no ets més fort que jo. Si creus el contrari, demostra-ho.

 

—Que esgarrapes i mossegues amb les dents? Això també ho fa qualsevol defensant-se d’ un lladre!  Jo sóc més fort que tu, i si vols ara mateix, et desafio a un combat!

 

El mosquit va començar a brunzir i es va llançar a sobre del lleó, el va picar repetidament al voltant del nas, on no tenia pèl.

 

El lleó va començar a esgarrapar-se amb les seves pròpies urpes, fins que es va donar per vençut. El mosquit es va proclamar guanyador del combat i va brunzir de content; i tan ufanós estava de la victòria, que en plena celebració es va embolicar amb una teranyina d’una aranya.

 

Veient pròxima la mort, es va lamentar que després d’haver lluitat amb  l’animal més poderós de tots, acabés la seva vida en mans d’un animal tan insignificant, com una aranya.

 

 

Moralina: No importa la magnitud dels teus èxits aconseguits a la vida, ves amb compte, no fos cas que la il·lusió per haver-ne obtingut un de nou, no ho acabi espatllant tot.

 

 Autor: Isop

EL BOU I EL MOSQUIT

 

Il.lustració: Milo Winter

Un mosquit volava per un prat emetent un intens brunzit, va decidir aturar-se a la punta d’una de les banyes d’un bou, per reposar una estona. Abans de marxar volant, es va acomiadar del bou i va demanar-li disculpes per haver fet servir la seva banya com a lloc de descans.

—Deus estar molt content que ara me’n vagi? —va dir el mosquit.

—Tant me fa! —va dir el bou—.Ni tants sols havia notat la teva presència.

Moralina:

Sovint, ens pensem que som més importants del que realment som. Sobretot, quan només ens veiem amb els nostres propis ulls  i   ignorem  com ens veuen els altres.

Quan més petita és la intel·ligència més gran és la vanitat.

Autor: Isop

LA MOSCA I LA FORMIGA

Estaven discutint una mosca i una formiga sobre quina de les dues era millor. La mosca va començar la discussió dient-li a la formiga:

—Tu no pots posar-te al meu nivell, doncs et porto avantatge en tot, on hi ha un bon plat, jo hi vaig i el gaudeixo, em puc posar tant en el cap com a la taula del rei i puc besar a les dames més distingides, totes aquestes coses, tu no les pots fer.

La formiga li va contestar:

—Tu només presumeixes de la poca vergonya que tens de fer aquestes coses. Per casualitat, et demanen que acudeixis a algun d’aquests llocs que anomenes? És veritat que vas als llocs on hi ha reis i distingides dames, però perquè no tens vergonya, i els molestes a tots i et fan fora quan fa poca estona que has arribat. A més a més, de totes aquestes coses vius durant l’estiu, i quan arriba el fred i les gelades, et desmaies i caus morta; a diferència de mi, que estic bé en totes les estacions i visc tranquil·la, no com tu que amb el matamosques t’obliguen a fugir o morir.

Moralina:

Qui s’alaba i humilia els altres, més endavant sofreix les dures i  justes repressions.

Autor: Isop

L'OS I LES ABELLES

 

Il.lustració: Milo Winter

Un os anava pel bosc buscant baies quan va trobar un tronc caigut on hi havia un rusc d'abelles. L’os va començar a ensumar el tronc amb molt de compte, per esbrinar si les abelles eren a casa. En aquell moment, un grup d’abelles arribava d'un camp de buscar pol·len. Endevinant el que buscava l’os, una abella va volar cap a ell i el va picar amb força, després va amagar-se dins  del tronc buit.

L’os va perdre els nervis a l’instant  i va saltar enfurismat sobre el tronc per destruir el niu. Els seus forts cops varen fer sortir totes les abelles i, l’os va tenir de fugir corrents i es va haver de submergir dins les aigües del riu.

Moralina:

És més prudent superar una sola ferida en silenci, que provocar-ne un miler amb la ira.

Autor: Isop

EL GAT I LA RATA VELLA

Il.lustració: Milo Winter

Hi havia una vegada un gat, tan bon vigilant, que un ratolí a penes s'atrevia a mostrar les puntes dels seus bigotis per por a ser menjat. Aquest gat, sempre estava atent i sempre tenia les seves urpes a punt per saltar. A la llarga, els ratolins el temien tant, que no gosaven sortir dels seus caus. El gat va pensar, que hauria d'utilitzar el seu enginy per poder atrapar algun ratolí. Així que, un dia va pujar dalt d'un prestatge i es va penjar d'ell, de cap per avall, com si fos mort, sostenint-se amb unes cordes per una pota.

Quan els ratolins van treure el cap pels forats i, el varen veure en aquella posició, van pensar que estava penjat allà perquè havia fet una malifeta. Molt tímidament, al principi, alguns varen començar a sortir, però al cap d'un moment com que res es movia, tots varen sortir alegrement a celebrar la mort del gat.

Llavors, el gat es va deixar anar i abans de que els ratolins es recuperessin de la seva sorpresa, ja n'havia matat tres o quatre.

Després de caure a la trampa, els ratolins es mantenien més a casa que mai. Però el gat, que encara tenia més ganes de menjar  ratolins, sabia més trucs. Es va enfarinar tot el cos i va estirar-se en un recipient de farina, a veure què passava.

Els ratolins, ben aviat varen començar a sortir amb prudència. El gat ja s'imaginava atrapant un ratolí ben grassonet, quan una vella rata que tenia molta experiència amb gats i trampes, fins i tot havia perdut part de la seva cua, es va mantenir a poca distància  del cau on vivia.

—Compte! —va cridar—. Pot ser que allò sembli una pila de farina, però sospito que és una trampa del gat. Sigui el que sigui, el més prudent és mantenir-se a una distància segura.

Moralina:

Els savis no es deixen enganyar per segona vegada.

Autor: Isop

ELS ANIMALS I LA PLAGA

 

Il.lustració: Milo Winter

Una vegada hi va haver una gran plaga entre els animals. Molts van morir i els que varen sobreviure estaven tant malalts, que no tenien ganes ni de menjar ni de beure. Una gallina jove i grossa ja no temptava la senyora guineu, ni un xai tendre despertava l'avidesa del llop.

Per fi, el lleó va decidir convocar un consell. Quan tots els animals es varen reunir, es va aixecar i va dir:

—Benvolguts amics, crec que els déus ens han enviat aquesta plaga com a càstig pels nostres pecats. Per tant, el més culpable de nosaltres s'ha d'oferir en sacrifici. Potser podrem obtenir el perdó i la cura per a tothom. Confessaré tots els meus pecats primer. Reconec que he estat molt llaminer i he devorat moltes ovelles. No m'havien fet cap mal! He menjat cabres, bous i cérvols. I si us dic la veritat, fins i tot m'he  menjat algun pastor de tant en tant.

—Ara, si sóc el més culpable, estic disposat a ser sacrificat. Però crec que és millor que cadascú confessi els seus pecats com he fet jo. Aleshores podrem decidir amb tota justícia qui és el més culpable.

—Majestat —va dir la guineu-. Sou massa bons. Pot ser és un delicte menjar ovelles? Són animals molt aturats. No, no, majestat! Els heu fet un gran honor menjant-vos-els. I pel que fa als pastors, tots sabem que pertanyen a aquella raça punyent i que pretenen ser els nostres amos.

Tots els animals van aplaudir  molt fort a la guineu. Aleshores, tot i que el tigre, l'os, el llop i totes les bèsties salvatges van recitar uns seguit de  successos dolents, tots van ser excusats i van semblar molt sants i innocents.

Finalment, va ser el torn de l'ase.

—Recordo —va dir amb culpabilitat—. Que un dia, quan passava per un camp que pertanyia a uns sacerdots, vaig estar tant temptat per l'herba tendra i la fam, que no vaig poder resistir-me a picar una mica. Reconec que no tenia dret a fer-ho.

Un gran enrenou entre les bèsties el va interrompre.

—Aquí hi ha el culpable que  ens ha portat la desgràcia! —va dir el lleó.

—Quin horror menjar una herba que pertany a un altre! —va dir la guineu.

Immediatament, tots van atacar-lo, el llop al capdavant, i ben aviat el van sacrificar, oferint-lo als déus, sense la formalitat d'un altar.

Moralina:

Es fa patir als febles per les malifetes dels poderosos.

Autor:  Isop

LA GUINEU I L'ERIÇÓ

Il.lustració: Milo Winter

Una guineu travessava un riu quan de sobte, es va veure sorpresa per un fort corrent que la va arrossegar riu avall, després de lluitar força estona, la guineu va aconseguir arribar a la riba, estava esgotada hi havia rebut diversos cops. En el seu pit  hi tenia una ferida que brollava sang, aviat s'hi varen instal·lar un eixam de mosques a xuclar sang; però la guineu estava massa feble per fugir d'elles.

Va passar un eriçó i li va dir si volia que li espantés les mosques que la torturaven, i la guineu li va respondre:

—No, no!  No les molestis! Aquestes mosques ja estan tipes de sang, si les espantes, vindrà un altre eixam avariciós i em prendran la poca sang que em queda.

Moralina:

És millor suportar un mal menor que arriscar-se a perdre-ho tot.

Autor: Isop