dijous, 27 d’octubre de 2022

TORD PORCELLANA (Symphodus mediterraneus)





Amb aquest aspecte tan original

sembla un peix tropical,

té unes taques groguetes,

als ulls i a les aletes.

 

Sembla embastat amb fils de seda

de tonalitat blau iridiscent,

i  als mascles en època d’aparellament,

el to del cos els canvia  a un roig intens.

Marta Vilà





Nom comú: Tord de taca groga, canari, porcellana, saig, tord, tord rogenc...




divendres, 21 d’octubre de 2022

El lleó que volia fer la guerra

 



En algun moment, el lleó, el rei de la selva, va decidir començar una guerra amb les terres veïnes. Volia estendre el seu regne i governar en llocs més extensos.

Per poder portar a terme la seva idea, tenia de preparar una tropa que fos forta. Va donar l’ordre de reclutar tots els animals que habitaven el seu regne.

Un cop reunits, els va explicar la seva idea i va començar a assignar a cadascun d’ells  un lloc dins el seu exèrcit. Va donar diferents tasques segons la naturalesa de cada animal.

Va escollir l’elefant per encarregar-se de portar les armes sobre el seu llom ample i fort; l’os per la seva gran mida va ser seleccionat per anar al front de l’escamot militar; a la guineu li va donar la tasca d’encarregar-se de la part diplomàtica; i el lleopard, amb la seva gran cautela, entraria per la rereguarda per sorprendre’ls.

Quan la majoria d’animals sabia quina era la seva missió, es va escoltar una veu que deia:

—Oh rei meu, jo li recomanaria que no inclogués ni els rucs, ni a les llebres en aquesta guerra! Els rucs no són gaire espavilats i les llebres són fàcils d’espantar!

El lleó el va interrompre ràpidament  i va contestar:

—Estàs equivocat! Per suposat que formaran part del meu regiment, sense ells no estaríem complets. Els rucs amb els seus brams, seran els que espantin l’enemic i, les llebres amb la seva rapidesa, seran les que entreguin el correu.


Moralina:

Fins i tot una desavantatge es converteix en virtut quan es ben utilitzada.


Autor: Jean de la Fontaine



dissabte, 15 d’octubre de 2022

EL TROMPETER (Macroramphosus scolopax)



Autor: Dmitriy Konstantinov
 

Un peix molt menudet,

el musell llarg i finet,

de color  rosat amb un toc daurat,

i  la zona de la panxa d’un to platejat.

 

Forma grans bancs  i  és molt sociable,

 s’alimenta de larves de peixos  i  plàncton,

és bonic, però no tan popular,

com el seu parent el cavallet de mar.

Marta Vilà



Noms:  trompeterbecada,  músic... 



diumenge, 9 d’octubre de 2022

L' HOME QUE TOCAVA LA FLAUTA CELESTIAL

 


Fa molts i molt anys, al peu del les muntanyes Cinc Dits, hi vivia un home que tocava meravellosament la flauta de bambú. Tan bé tocava  que l’ocell oriol no s’atrevia a competir amb ell, la merla no entonava unes cançons tan boniques i ni tan sols l’alosa refilava amb aquella fantàstica sonoritat. Quan començava a tocar la flauta, els ocells s’aturaven en ple vol, els camperols que treballaven la terra, deixaven les seves feines; i la gent gran se sentia rejovenir i els nens saltaven d’alegria… I tan bonica era la seva música que la gent creia que havia baixat del cel, per aquest motiu l’anomenaven “L’home que toca la flauta celestial”.

Un dia, el Rei dels dracs del Mar del Sud va homenatjar a les divinitats amb un banquet a la platja. Vuit mil déus amb riques i exòtiques vestimentes parlaven i gaudien bevent al voltant de l’amfitrió, que portava una túnica estreta amb un cinturó de jade. I precisament aquell mateix dia de la festa, després d’haver caminat deu dies i deu nits, “L’home que tocava la flauta celestial” va arribar a la platja per pescar. Va desplegar la seva xarxa sobre el mar plàcid, es va seure en una pedra neta i llisa i va començar a tocar la flauta. En aquell mateix moment, quan el Rei dels dracs aixecava la copa per brindar amb tots els seus convidats, va escoltar un so tan meravellós com mai abans havia escoltat. Tots i cada un dels déus es varen quedar en silenci, fins i tot es varen oblidar de les taules plenes de menjar i varen deixar les seves copes de jade sobre les estovalles.

L’home de la flauta no sabia ni es podia imaginar que, en aquell moment, tantes divinitats estiguessin escoltant com tocava la seva flauta. I els déus, per la seva part, estaven convençuts de que qui tocava la flauta d’aquella manera devia haver baixat del cel al món dels humans.

Tant li va agradar al Rei dels dracs el so d’aquella flauta que va voler trobar a l’autor d’aquelles melodies perquè ensenyes a tocar la flauta al seu fill. I, seguint la direcció d’on venia el so, va trobar a l’home. El flautista va recollir la seva xarxa, va posar la flauta en el seu ample cinturó i va seguir el Rei dels dracs fins al seu palau.

Ja havien passat tres anys i el fill del Rei havia après a tocar la flauta de bambú, llavors el flautista que enyorava molt la seva família i el seu poble, li va pregar al Rei que el deixés tornar a casa. El Rei dels dracs agraït li va concedir i, li va indicar al seu fill que acompanyés al mestre perquè escollís dos regals (els que volgués) del tresor reial. Hi havia pedres precioses de color vermell, grogues, blaves..., lingots d’or resplendents i centenars de milers de valiosíssim objectes. El flautista va recórrer detingudament el saló del tresor del Rei dels dracs i, va veure un cistell cilíndric fet de tires de bambú, va pensar: “Aquest utensili em pot servir per guardar les gambes i els peixos que pesqui”.

El va agafar i se’l va lligar al cinturó. Després, en un armari, va descobrir una capa per la pluja i va reflexionar: “Amb aquesta capa puc anar a la platja a pescar inclús el dies de pluja i vent”. I aquest va ser el segon i l’últim regal que va escollir.

Quan va sortir de la sala del tresor acompanyat del fill del Rei, aquest, molt intrigat, li va preguntar:

—Per què has agafat aquests objectes tan senzills entre tantes piles d’or i plata, perles i pedres precioses?

El mestre va contestar amb un somriure;

—L’or i les pedres precioses me’ls gastaria i desapareixerien. En canvi, amb aquest cistell de bambú i la capa per la pluja, puc anar a pescar tots els dies i, amb els peixos que pesqui mai passaré gana.

Però quan va tornar a casa seva i va anar per primera vegada a pescar, va descobrir que aquells dos regals eren màgics. I els dies posteriors  quan tornava de pescar sempre duia  el cistell de bambú ben ple de peixos i, la capa, quan la desplegava, el portava volant fins al Mar del Sud, als millors llocs de pesca.

D’aquesta manera, amb el cistell i la capa, va arribar volant a les muntanyes dels Cinc Dits i, tan aviat com va tocar la seva flauta, el so es va estendre pel firmament i el món sencer va ser un esclat d'alegria i felicitat.


Conte de la Xina




dilluns, 3 d’octubre de 2022

POEMA DE TARDOR

 



Els arbres es muden

de roig i de groc,

les fulles tremolen

sota un sol de foc. 

 

El vent les fa caure,

les duu fins al port.

Quan surtis de casa,

trepitja-les fort!

 

Les mosques s’amaguen,

l’hivern és a prop.

Les flors espantades,

es tanquen de cop.


Autors: Bofill, Puig i Serrat.


 
Poema musicat: Veu: Marta & Gregori