Amb
aquest aspecte tan original
sembla
un peix tropical,
té
unes taques groguetes,
als
ulls i a les aletes.
Sembla
embastat amb fils de seda
de
tonalitat blau iridiscent,
i als mascles en època d’aparellament,
el
to del cos els canvia a un roig
intens.
Marta Vilà
En algun moment, el lleó, el rei de la selva, va decidir començar una
guerra amb les terres veïnes. Volia estendre el seu regne i governar en llocs més
extensos.
Per poder portar a terme la seva idea, tenia de preparar una tropa que fos
forta. Va donar l’ordre de reclutar tots els animals que habitaven el seu
regne.
Un cop reunits, els va explicar la seva idea i va començar a assignar a cadascun
d’ells un lloc dins el seu exèrcit. Va
donar diferents tasques segons la naturalesa de cada animal.
Va escollir l’elefant per encarregar-se de portar les armes sobre el seu llom
ample i fort; l’os per la seva gran mida va ser seleccionat per anar al front
de l’escamot militar; a la guineu li va donar la tasca d’encarregar-se de la
part diplomàtica; i el lleopard, amb la seva gran cautela, entraria per la
rereguarda per sorprendre’ls.
Quan la majoria d’animals sabia quina era la seva missió, es va escoltar
una veu que deia:
—Oh rei meu, jo li recomanaria que no inclogués ni els rucs, ni a les
llebres en aquesta guerra! Els rucs no són gaire espavilats i les llebres són
fàcils d’espantar!
El lleó el va interrompre ràpidament i va contestar:
—Estàs equivocat! Per suposat que formaran part del meu regiment, sense
ells no estaríem complets. Els rucs amb els seus brams, seran els que espantin l’enemic i, les llebres amb la seva rapidesa, seran les que entreguin el correu.
Moralina:
Fins i tot una desavantatge es converteix en virtut quan es ben utilitzada.
Autor: Jean de la Fontaine
 |
| Autor: Dmitriy Konstantinov |
Un
peix molt menudet,
el
musell llarg i finet,
de
color rosat amb un toc daurat,
i la zona de la panxa d’un to platejat.
Forma
grans bancs i és molt sociable,
s’alimenta de larves de peixos i plàncton,
és bonic, però no tan popular,
com el seu parent el cavallet de mar.
Marta Vilà
Fa molts i
molt anys, al peu del les muntanyes Cinc Dits, hi vivia un home que tocava meravellosament
la flauta de bambú. Tan bé tocava que
l’ocell oriol no s’atrevia a competir amb ell, la merla no entonava unes
cançons tan boniques i ni tan sols l’alosa refilava amb aquella fantàstica
sonoritat. Quan començava a tocar la flauta, els ocells s’aturaven en ple vol,
els camperols que treballaven la terra, deixaven les seves feines; i la gent
gran se sentia rejovenir i els nens saltaven d’alegria… I tan bonica era la seva
música que la gent creia que havia baixat del cel, per aquest motiu
l’anomenaven “L’home que toca la flauta celestial”.
Un dia, el
Rei dels dracs del Mar del Sud va homenatjar a les divinitats amb un banquet a
la platja. Vuit mil déus amb riques i exòtiques vestimentes parlaven i gaudien
bevent al voltant de l’amfitrió, que portava una túnica estreta amb un cinturó
de jade. I precisament aquell mateix dia de la festa, després d’haver caminat
deu dies i deu nits, “L’home que tocava la flauta celestial” va arribar a la
platja per pescar. Va desplegar la seva xarxa sobre el mar plàcid, es va seure
en una pedra neta i llisa i va començar a tocar la flauta. En aquell mateix
moment, quan el Rei dels dracs aixecava la copa per brindar amb tots els seus
convidats, va escoltar un so tan meravellós com mai abans havia escoltat. Tots
i cada un dels déus es varen quedar en silenci, fins i tot es varen oblidar de
les taules plenes de menjar i varen deixar les seves copes de jade sobre les estovalles.
L’home de la
flauta no sabia ni es podia imaginar que, en aquell moment, tantes divinitats
estiguessin escoltant com tocava la seva flauta. I els déus, per la seva part,
estaven convençuts de que qui tocava la flauta d’aquella manera devia haver
baixat del cel al món dels humans.
Tant li va
agradar al Rei dels dracs el so d’aquella flauta que va voler trobar a l’autor
d’aquelles melodies perquè ensenyes a tocar la flauta al seu fill. I, seguint
la direcció d’on venia el so, va trobar a l’home. El flautista va recollir la
seva xarxa, va posar la flauta en el seu ample cinturó i va seguir el Rei dels
dracs fins al seu palau.
Ja havien
passat tres anys i el fill del Rei havia après a tocar la flauta de bambú,
llavors el flautista que enyorava molt la seva família i el seu poble, li va pregar
al Rei que el deixés tornar a casa. El Rei dels dracs agraït li va concedir i,
li va indicar al seu fill que acompanyés al mestre perquè escollís dos regals
(els que volgués) del tresor reial. Hi havia pedres precioses de color vermell,
grogues, blaves..., lingots d’or resplendents i centenars de milers de valiosíssim
objectes. El flautista va recórrer detingudament el saló del tresor del Rei
dels dracs i, va veure un cistell cilíndric fet de tires de bambú, va pensar:
“Aquest utensili em pot servir per guardar les gambes i els peixos que pesqui”.
El va agafar
i se’l va lligar al cinturó. Després, en un armari, va descobrir una capa per
la pluja i va reflexionar: “Amb aquesta capa puc anar a la platja a pescar
inclús el dies de pluja i vent”. I aquest va ser el segon i l’últim regal que
va escollir.
Quan va
sortir de la sala del tresor acompanyat del fill del Rei, aquest,
molt intrigat, li va preguntar:
—Per què has
agafat aquests objectes tan senzills entre tantes piles d’or i plata, perles i
pedres precioses?
El mestre va
contestar amb un somriure;
—L’or i les
pedres precioses me’ls gastaria i desapareixerien. En canvi, amb aquest cistell
de bambú i la capa per la pluja, puc anar a pescar tots els dies i, amb els peixos
que pesqui mai passaré gana.
Però quan va
tornar a casa seva i va anar per primera vegada a pescar, va descobrir que
aquells dos regals eren màgics. I els dies posteriors quan tornava de pescar sempre duia el cistell de bambú ben ple de peixos i, la
capa, quan la desplegava, el portava volant fins al Mar del Sud, als millors
llocs de pesca.
D’aquesta manera, amb el cistell i la capa, va arribar volant a les muntanyes dels Cinc Dits i, tan aviat com va tocar la seva flauta, el so es va estendre pel firmament i el món sencer va ser un esclat d'alegria i felicitat.
Conte de la Xina
Els arbres es muden
de roig i de groc,
les fulles tremolen
sota un sol de foc.
El vent les fa caure,
les duu fins al port.
Quan surtis de casa,
trepitja-les fort!
Les mosques s’amaguen,
l’hivern és a prop.
Les flors espantades,
es tanquen de cop.
Autors: Bofill, Puig i Serrat.
