Un
roure i unes canyes no paraven de
discutir. El roure amb el seu tronc rígid i fort deia:
–Però, per què parleu de resistència i de poder, si el més lleuger ventijol us fa vinclar? Mireu-me a mi, ni tan sols moc les branques quan vosaltres us plegueu.
Les canyes molt més lleugeres i flexibles, no varen dir res, ja no tenien més ganes de discutir. Van prendre paciència i varen esperar el que podia passar.
No van haver d’esperar gaire. Aviat va venir un huracà que va bufar tan fort i amb tanta fúria que va arrencar l’abre de soca-arrel, fent caure el roure a terra, mentre les canyes plegades com sempre, van aconseguir resistir.
Moralina:
No convé rivalitzar
ni resistir-se davant les pitjors
adversitats, és millor preparar-se a consciència per tal d’afrontar-les sense ser enderrocat.
 |
| Il·lustració: Milo Winter |
Molt intel·ligents les canyes com que es vlinquen res les fa caure, això també passa amb els éssers humans que els qu presumeixen de valents, són els primers d'anar-se'n en orris...
ResponEliminaPetonets, Marta.
Bona comparació, no ho sabia que els que presumeixen de valents són els primers de caure.
ResponEliminaGràcies M. Roser i bon cap de setmana! Una gran abraçada.