Un
roure i unes canyes no paraven de
discutir. El roure amb el seu tronc rígid i fort deia:
–Però, per què parleu de resistència i de poder, si el més lleuger ventijol us fa vinclar? Mireu-me a mi, ni tan sols moc les branques quan vosaltres us plegueu.
Les canyes molt més lleugeres i flexibles, no varen dir res, ja no tenien més ganes de discutir. Van prendre paciència i varen esperar el que podia passar.
No van haver d’esperar gaire. Aviat va venir un huracà que va bufar tan fort i amb tanta fúria que va arrencar l’abre de soca-arrel, fent caure el roure a terra, mentre les canyes plegades com sempre, van aconseguir resistir.
Moralina:
No convé rivalitzar
ni resistir-se davant les pitjors
adversitats, és millor preparar-se a consciència per tal d’afrontar-les sense ser enderrocat.
Molt intel·ligents les canyes com que es vlinquen res les fa caure, això també passa amb els éssers humans que els qu presumeixen de valents, són els primers d'anar-se'n en orris...
ResponEliminaPetonets, Marta.
Bona comparació, no ho sabia que els que presumeixen de valents són els primers de caure.
ResponEliminaGràcies M. Roser i bon cap de setmana! Una gran abraçada.