divendres, 31 de maig de 2019

LES CARPES CUA DE VEL






No diguis blat, fins que no estigui al sac i ben lligat



Hi havia una vegada, una família de carpes de cua de vel molt boniques, vivien felices en  un gran riu  i  eren el centre d'atenció de molts altres peixos, que admiraven les seves escates brillants i les seves cues que s'obrien i es movien com un teixit de seda al vent.

Un dia, una forta tempesta, va fer naufragar una  barca que navegava pel  riu. Els  dos homes  que l'ocupaven, varen aconseguir salvar la vida amb penes i treballs. Un cop finalitzada la tempesta, quan el riu va tornar a estar en calma, els dos tripulants, varen tornar al lloc per veure si trobaven el tresor que havien perdut, però tot i dedicar-hi molt de temps i esforços, no ho varen aconseguir.

Les carpes de cua de vel, varen ser les primeres de trobar el tresor en el fons del riu. Elles no sabien que era, però en el terra varen veure unes petites pedres precioses que havien sortit per unes petites esquerdes del cofre i, varen quedar meravellades amb  l'espectacle de llum i color que oferien aquelles estranyes pedres quan rebien els raigs solars. Quina meravella, mai havien vist cap cosa igual! Es varen afanyar a amagar-les perquè cap altre peix les pogués trobar i el cofre el varen tapar amb forces capes  de fulles d'algues perquè no fos visible per ningú.

Les carpes se sentien els peixos més poderosos del riu;  cap altre animal del riu no posseïa una cosa tan extraordinària. Dia i nit, no es separaven del seu tresor per por que algú els hi pregués i es barallaven amb qualsevol peix que s'acostés per la zona. Per aquest motiu els altres animals del riu varen deixar de ser els seus amics. Les carpes ja no eren tan alegres i simpàtiques com abans, ara sempre estaven enfadades i eren molt agressives amb ells. No entenien que els havia passat.

De mica en mica, la vida de les carpes es va tornar avorrida i les discussions entre elles varen anar augmentant, degut a la desconfiança que es tenien entre elles, fins al punt, que varen deixar de ser amigues; només es limitaven a protegir el cofre com fan els soldats amb el seu castell.

Un dia, una forta riuada va arrossegar el cofre i el va trencar; tot el seu contingut es va escampar i  va ser arrossegat riu avall. Les pobres carpes el varen buscar per tot arreu, però no  varen trobar el cofre. Elles  estaven molt tristes, havien dedicat tants esforços per protegir-lo i, en obrir i tancar d'ulls, ho havien perdut tot.  Els dies següents el van seguir buscant, però tampoc el varen trobar. A mesura que passaven els dies  les carpes es varen anar oblidant del tresor i el seu caràcter i la seva actitud  va anar canviant, feien llargues passejades pel riu, eren més  agradables amb els altres peixos i fins i tot, varen recuperar la seva amistat.

Finalment, es varen adonar que sense el cofre eren molt més felices i que havia estat una sort que el riu se l'hagués emportat. El cofre només els havia portat problemes. L'avarícia  pel poder les havia convertit en presoneres i elles, no s'havien adonat que havien perdut dos dels millors  tresors de la vida:  la llibertat  i  l'amistat.



*No confiïs en l'èxit d'alguna cosa que no sigui segura, 

fins que no hagi esdevingut*


Marta Vilà



dissabte, 25 de maig de 2019

EL PIT-ROIG




Un ocellet rodanxó,
com una bola de cotó,
amb el pit i la cara tacada,
per una pinzellada ataronjada.

És l’ocell més matiner;
canta i refila dalt dels arbres,
al camp, al jardí o al bosc,
canta fins que es fa fosc.
Marta Vilà



Informació del pit-roig



Migrador  i  hivernant molt comú arreu del territori 


dimarts, 21 de maig de 2019

AJUDA OPORTUNA


Autor imatge: Diego Delso


Una viscatxa havia tingut la desgràcia de veure destruïda la seva cova per l’home. Per sort havia pogut escapar amb vida, però caminava errant, arruïnada, sense casa, sense res. Havia anat a vàries "viscatxeres", demanant ajuda per refer la seva cova, prometent pagar de mica en mica el treball a les companyes que anessin a ajudar-la; però veient-la tan pobre, totes li varen tancar la porta i la varen enviar a passeig, en molts de llocs, amb paraules de menyspreu. 

La pobre va apel·lar llavors a la seva pròpia força; va treballar amb afany, lluitant, barallant-se, conquistant la terra, va tornar a cavar la seva cova, gradualment la va fer més gran, va crear una família i  a poc a poc es va fer poderosa.

I llavors varen venir a oferir-se totes les viscatxes a les que havia demanat ajuda, amb mil alabances, posant a la seva disposició elements de totes menes per qualsevol cosa que se li ocorregués.

Va donar les gràcies. Ja no necessitava res.

Moralina:
Al pobre que demana ajuda: garrotades! I només quan ja no la  necessiti  li aniran a oferir.

 Autor: Godofredo Daireaux

divendres, 17 de maig de 2019

EL SAVI I LA SEVA GATA LLADREGOTA





Un savi tenia en el seu monestir una gata que estimava moltíssim. M'entres ell recitava les seves oracions, la gata es quedava a la vora d'ell, cargolada sobre la catifa d'oració. La resta del temps anava  d'aquí cap allà per tot el monestir, on tothom la coneixia. Entrava fins i tot a la cuina, però no robava mai ni un trosset de menjar.
Però, una nit va pujar als fogons i va robar un tros de carn de la cassola. El cuiner la va veure i li va estirar les orelles. Molt ofesa, la gata es va quedar  enfadada en un racó.
Quan el savi va saber que havia passat, va anar fins on era la gata i li va preguntar:
-I tu per què has fet una cosa així?
La gata va sortir llavors al jardí i va tornar sostenint entre les seves dents tres gatets recent nascuts. Llavors, mirant al cuiner molt enfadada, va pujar d’un salt a dalt d'un arbre i es va quedar allà.
—Agafar aquest tros de carn era per ella una necessitat —li va explicar el monjo al cuiner—,doncs tenia d'alimentar els seus petits. Quan existeix una necessitat imperiosa, el que està prohibit es converteix en legítim. El teu càstig l'ha alterat molt i, com que està enfadada amb tu, allà la tens , pujada a la branca d'aquell arbre. Demana-li perdó i veuràs com li passa l'enuig.
El cuiner es va treure el turbant i va implorar perdó, però per més que va suplicar, la gata no volia baixar de l'arbre i mantenia una actitud molt digna i orgullosa. Va ser necessari que el savi s'afegís a les supliques del cuiner perquè baixés de l'arbre i, acudís a cargolar-se als peus del seu amo.
Conte de l’Iran
Autor: Farid al-Din’Attar



diumenge, 12 de maig de 2019

POLLA D'AIGUA O GALLINETA D'AIGUA






A la cara hi té un escut vermell,
el cos és de color pissarra,
les potes verdes i groguetes,
i els dits dels peus llargs com mongetes.

Marta Vilà


Polla d'aigua en el riu



Alguns exemplars són residents al territori  i  d'altres migren.



dimarts, 7 de maig de 2019

EL VIATGER I EL SEU GOS



Un viatger que estava a punt de sortir de ruta, va veure el seu gos en el portal de casa seva estirant-se i badallant. Li va preguntar amb energia:
—Per què estàs aquí fent el gandul?, tot està preparat menys tu, així que vine amb mi ara mateix.
El gos, remenant la cua va replicar:
—Oh amo, jo ja estic llest, més aviat és a tu a qui jo estic esperant.

Moralina:

El mandrós sempre culpa dels seus retards als seus éssers més propers.
Autor: Isop



dijous, 2 de maig de 2019

LA VIDA DE KAMUTI






Abans de dir sí, pregunta-ho al coixí

A Zambia, en unes de les terres banyades pel riu Luangwa, hi vivia una femella de lleopard anomenada Kamuti; era molt jove quan va arribar a aquell territori, va observar que hi havia molts animals com ara: gaseles, impales, micos, aus...., i va pensar que era un lloc idíl·lic per viure, perquè hi havia molt de menjar i aigua en abundància, i ella ja estava cansada de que la fessin fora de totes les terres on es volia establir.
Per aconseguir ser la reina d’aquell lloc, primer es va tenir d’enfrontar amb una femella  de lleopard vella que s’anomenava Akanni, que era la propietària d’aquell territori. Després d’un dur enfrontament Kamuti va deixar molt malferida a la seva rival  i  Akanni, finalment al cap d’uns dies va morir.
Com tots els lleopards, Kamuti no tenia una vida gens senzilla, perquè moltes vegades després d’haver aconseguit caçar un animal, un grup de hienes o lleons que l’havien estat observant, li prenien  la presa, i ella no podia fer res més que fugir. L’únic lloc on es podia refugiar per menjar, era a la part més alta dels arbres i així podia evitar que li prenguessin l’aliment els seus enemics.
 La femella de lleopard va tenir vàries camades de lleopards, però no tots varen aconseguir sobreviure. Ella els amagava molt bé en les cavitats de les roques i llocs ben ocults, on cap animal com els lleons, altres lleopards, o alguna gran serp els pogués trobar.
I va fer fora de les seves terres, nombroses femelles de lleopard, que de tant en tant rondaven per la  seva zona per apropiar-se-la.
A mida que passaven els anys, Kamuti es va anar fent vella, cada vegada li costava més caçar els animals que més li agradaven i ja no tenia la força i vitalitat d’anys anteriors. Tot i això posseïa la saviesa i l’aprenentatge aconseguits amb el pas del temps. Però ella sabia que només era qüestió de temps que perdés el seu regnat.
Un dia estava estirada dalt d’un arbre fent una becaina, quan va  somiar que ella era dins un cercle, i al seu voltant hi havia moltes  femelles de  lleopard que ella havia aconseguit derrotar, una d’elles era Akanni. Totes anaven desapareixent a mida que Kamuti si enfrontava; finalment només quedava una jove femella, que ella desconeixia, no sabia  qui era..., però que era més forta i àgil que ella i aquella femella, li provocava la mort i  aconseguia prendre-li el seu regnat. De sobte, es va despertar molt espantada, havia estat només un malson; però aquest somni la va fer reflexionar i va pensar que algun dia no gaire llunyà, el somni es faria realitat i ella encara no havia previst  que en aquell moment,  la seva vida faria un tomb.
Al cap d’uns dies Kamuti, va olorar en uns matolls,  l’olor d’ una jove femella de lleopard que desconeixia  i el somni li va tornar a venir al cap. Quina decisió prendria? Enfrontar-se a la seva rival, que potser la feriria de mort, o fugir i abandonar les seves terres i així allargar un xic més la seva vida. Era una decisió molt important i aquella nit,  li va estar donant moltes voltes al cap i després de reflexionar, va decidir   que  havia arribat el moment  de marxar, qui sap on? Però s’estimava més perdre el seu regne  que perdre la seva vida.
Kamuti, va marxar trista i va anar vagant d’un lloc a un altre, alimentant-se cada vegada d’animals més petits, però tot i les dificultats, no perdia l’il.lusió de gaudir dels últims instants de la seva llarga  i  intensa vida.

*Abans de prendre decisions importants devem reflexionar  *
Marta Vilà