LES CARPES CUA DE VEL

No diguis blat, fins que no estigui al sac i ben lligat

Hi havia una vegada, una família de carpes de cua de vel molt boniques, vivien felices en  un gran riu  i  eren el centre d'atenció de molts altres peixos, que admiraven les seves escates brillants i les seves cues que s'obrien i es movien com un teixit de seda al vent.

Un dia, una forta tempesta, va fer naufragar una  barca que navegava pel  riu. Els  dos homes  que l'ocupaven, varen aconseguir salvar la vida amb penes i treballs. Un cop finalitzada la tempesta, quan el riu va tornar a estar en calma, els dos tripulants, varen tornar al lloc per veure si trobaven el tresor que havien perdut, però tot i dedicar-hi molt de temps i esforços, no ho varen aconseguir.

Les carpes de cua de vel, varen ser les primeres de trobar el tresor en el fons del riu. Elles no sabien que era, però en el terra varen veure unes petites pedres precioses que havien sortit per unes petites esquerdes del cofre i, varen quedar meravellades amb  l'espectacle de llum i color que oferien aquelles estranyes pedres quan rebien els raigs solars. Quina meravella, mai havien vist cap cosa igual! Es varen afanyar a amagar-les perquè cap altre peix les pogués trobar i el cofre el varen tapar amb forces capes  de fulles d'algues perquè no fos visible per ningú.

Les carpes se sentien els peixos més poderosos del riu;  cap altre animal del riu no posseïa una cosa tan extraordinària. Dia i nit, no es separaven del seu tresor per por que algú els hi pregués i es barallaven amb qualsevol peix que s'acostés per la zona. Per aquest motiu els altres animals del riu varen deixar de ser els seus amics. Les carpes ja no eren tan alegres i simpàtiques com abans, ara sempre estaven enfadades i eren molt agressives amb ells. No entenien que els havia passat.

De mica en mica, la vida de les carpes es va tornar avorrida i les discussions entre elles varen anar augmentant, degut a la desconfiança que es tenien entre elles, fins al punt, que varen deixar de ser amigues; només es limitaven a protegir el cofre com fan els soldats amb el seu castell.

Un dia, una forta riuada va arrossegar el cofre i el va trencar; tot el seu contingut es va escampar i  va ser arrossegat riu avall. Les pobres carpes el varen buscar per tot arreu, però no  varen trobar el cofre. Elles  estaven molt tristes, havien dedicat tants esforços per protegir-lo i, en obrir i tancar d'ulls, ho havien perdut tot.  Els dies següents el van seguir buscant, però tampoc el varen trobar. A mesura que passaven els dies  les carpes es varen anar oblidant del tresor i el seu caràcter i la seva actitud  va anar canviant, feien llargues passejades pel riu, eren més  agradables amb els altres peixos i fins i tot, varen recuperar la seva amistat.

Finalment, es varen adonar que sense el cofre eren molt més felices i que havia estat una sort que el riu se l'hagués emportat. El cofre només els havia portat problemes. L'avarícia  pel poder les havia convertit en presoneres i elles, no s'havien adonat que havien perdut dos dels millors  tresors de la vida:  la llibertat  i  l'amistat.

*No confiïs en l'èxit d'alguna cosa que no sigui segura, 

fins que no hagi esdevingut*

Marta Vilà