dissabte, 29 de febrer de 2020

EL GAT, EL GALL I EL RATOLÍ JOVE



Autor il.lustració: Milo Winter


Un ratolí inexpert, que amb prou feines havia vist el món per un forat, es va veure molt compromès. Ara veureu  el què va passar i, tal com li va explicar a la seva mare la senyora rata:

—Havia franquejat les muntanyes que limiten aquest regne i trotava alegre i satisfet, quan vaig veure aparèixer dos animals: un d'aspecte benèvol i afable i l'altre semblava ferotge i turbulent. Tenia aquest la veu aspra i vibrant, en el cap una protuberància carnosa, una mena de braços que obria  i agitava en l'aire, com per volar  i la cua era emplomallada.
Així descrivia el nostre ratolinet a un gall, com si fos un estrany animal, vingut de les Índies.
—És colpejava els costats amb els braços, fent tant de soroll, que tot i la meva valentia, que no és poca, vaig fugir, tot espantat, renegant de la seva espècie. Si no hagués estat per ell, hauria entaulat una amistat amb l'altre animal, que semblava tan simpàtic: era de pèl suau  i vellutat com el nostre, tenia la cua llarga i flexible, d'aparença decent  i mirada modesta, tot i que eren brillants les seves pupil·les. Crec que ha de ser amic de les rates, perquè les seves orelles s'assemblen molt a les nostres. Em vaig dirigir a ell, quan l'altre, va deixar anar un crit fort i penetrant, que em va fer fugir.

—Fill meu —va dir la mare rata—. Aquest subjecte tan decent i manyac, és el gat pervers, que amb la seva aparença hipòcrita, amaga l'odi mortal que ens té a tota la nostra parentela. L'altre per contra, lluny de fer-nos cap mal, potser algun dia ens servirà de menjar en algun dels nostres banquets.

Moralina:
*L'hàbit no fa el monjo. ( No sols les aparences són suficients)*

Autor: Jean de la Fontaine


dilluns, 24 de febrer de 2020

LA FREDELUGA





 La fredeluga,
crida l'atenció,
pel prim  i  llarg plomall
que té al caparró.

Negrosa amb la panxa blanca,
les ales  i  l'esquena irisades,
un pitet negre al coll
i  les potes rosades.
Marta Vilà



Una fredeluga amb els seus pollets




divendres, 14 de febrer de 2020

LES GRALLES I LA SERP





Hi havia una parella de gralles que tenien el seu niu al capdamunt d'un gran bananer. El niu era d'allò més confortable i la parella de gralles en tenien la màxima cura, covaven els seus ous sense adonar-se que a la soca buida del bananer hi havia amagada una enorme serp. Des de dins del bananer la serp  es va anar enfilant fins el niu i per sota va xuclar i devorar el contingut d'aquells ous.

El pare gralla i la mare gralla van plorar amargament, fins i tot els va passar pel cap la idea d'abandonar aquell niu. No obstant això, la mare gralla, va dir tristament:

—Maridet meu, els nostres fillets han desaparegut engolits per aquesta terrible serp, no puc fer més que plorar. Voldria fugir ben lluny d'aquest lloc tan desgraciat i que ens porta tants mals records, et suplico que anem a buscar un altre niu en un arbre que sigui ben lluny. Aquí mai no tindrem pau, perquè sempre estarem en perill mentre la serp faci el seu cau a la soca del bananer.

Davant d'aquests planys, el pare gralla es va sentir commogut i va intentar calmar la seva dona.

—Vivim en aquest arbre des que ens vam conèixer i d'això ja fa tant de temps que ni me'n puc recordar. Tingues paciència i jo et prometo que trobaré la manera de fer fora el nostre enemic.

—Però aquesta serp és molt verinosa! Com t'ho faràs, per vèncer-la?

—És cert que ella és més gran, forta i verinosa que jo, però és que no penso lluitar tot sol. Tinc bons amics que ens ajudaran, ja ho veuràs.

Havent dit això, el pare gralla se'n va anar a trobar un dels seus bons amics, el xacal que era molt savi  i  li va explicar la trista història de la mala fi dels seus pollets, després li va preguntar:

—Ens pots ajudar? Si tenim una altra niada i la serp torna a fer el mateix, la meva esposa i  jo morirem del disgust.

—Amic meu —va respondre el xacal—, tinc una idea. Aquest bergant serà castigat com es mereix.

—Com? —va interrogar-lo el pare gralla.

—Escolta'm bé. Heu de buscar un indret on visqui gent rica. Observeu-la i vigileu-la atentament i quan ningú se n'adoni, agafeu una de les seves joies i emporteu-vos-la volant. Amagueu-la a la soca buida del vostre bananer, allí on s'ha instal·lat la serp. Els homes creuran que ha estat ella i la castigaran com cal.

Al pare gralla i la mare gralla els va faltar temps per seguir el consell del xacal.

La mare gralla, va trobar un estany on es banyaven algunes dames de la cort del maharajà, que havien deixat les seves joies i els seus vestits a la riba. Va baixar en picat, va agafar un collaret d'or i ràpidament va marxar fins a la soca buida de l'arbre on la serp dormia la migdiada.

Quan les dames de la cort es van adonar que els faltava el collaret d'or, van enviar el camarlenc i els seus guàrdies a la cerca del lladregot i, aquests buscant per aquí  i per allà, van anar a parar al forat que hi havia a la soca buida del bananer, des d'on van veure com el collaret brillava damunt les anelles de la serp.

Ben convençuts que aquella bèstia era la que havia robat el collaret, els soldats la varen colpejar fins a deixar-la feta una estora, van recollir el collaret i el varen dur a les dames de la cort, fet que va ser recompensat.

I així és com el pare gralla i la mare gralla varen poder reprendre amb tranquil·litat la seva vida, van tenir moltes niades de pollets que varen omplir de joia els seus pares.


El xacal va obtenir la gratitud de les gralles, que des d'aleshores, van anar escampant per tot arreu, la seva fama d'animal llest i astut.


Conte de l' Índia
Recull de Contes del Panchatantra,
d'autors desconeguts. (Literatura sànscrita)


diumenge, 9 de febrer de 2020

L'ALOSA I LES SEVES CRIES



Il.lustració: Milo Winter


Una alosa havia fet el seu niu a principis de primavera quan el blat era tendre  i  verd.
Les seves cries s'havien desenvolupat gairebé, coneixien l'ús de les seves ales  i del seu cos  i estaven plenes de plomes, quan l'amo del camp, revisant la seva collita madura va dir:

—Ha arribat el moment en que tinc de demanar a tots els meus veïns que m'ajudin amb la collita.

Una de les aloses jove va escoltar la conversa i li va explicar a la seva mare, preguntant a quin lloc haurien d’anar per protegir-se.

—Encara no hem de marxar, filleta —va contestar—. L'home que demana ajuda als seus amics per fer la collita encara no està realment preparat.

L'amo del camp va tornar uns dies més tard  i va veure que el blat mostrava un excés de maduresa, llavors va dir:

—Demà, jo mateix vindré a segar amb els meus treballadors i tantes segadores com pugui llogar.

L'alosa mare quan va escoltar aquestes paraules li va dir als seus fills:

—Fillets, ara sí que és el moment de marxar,  l'home aquesta vegada no demanarà ajuda als seus amics per segar el blat, sinó que ho farà ell mateix.

Moralina:
Ens hem d'esmerçar si volem fer alguna cosa, perquè ningú farà per nosaltres allò que no fem.
Autor: Isop



dimarts, 4 de febrer de 2020

EL GAIG





Pertany a la família dels còrvids;
té dos taques negres al costat de la boca,
i  al lateral de les ales,
unes franges blaves i barrades.


És intrèpid  i  viu en grup,
també és golafre i molt astut,
i  si està relaxat o es posa en alerta,
se li aixeca damunt del cap una petita cresta.

Marta Vilà

















Vida i costums del gaig