Il.lustració: Milo Winter
Una alosa havia fet el seu niu a principis de primavera quan el blat era tendre i verd.
Les seves cries s'havien desenvolupat gairebé, coneixien l'ús de les seves ales i del seu cos i estaven plenes de plomes, quan l'amo del camp, revisant la seva collita madura va dir:
—Ha arribat el moment en que tinc de demanar a tots els meus veïns que m'ajudin amb la collita.
Una de les aloses jove va escoltar la conversa i li va explicar a la seva mare, preguntant a quin lloc haurien d’anar per protegir-se.
—Encara no hem de marxar, filleta —va contestar—. L'home que demana ajuda als seus amics per fer la collita encara no està realment preparat.
L'amo del camp va tornar uns dies més tard i va veure que el blat mostrava un excés de maduresa, llavors va dir:
—Demà, jo mateix vindré a segar amb els meus treballadors i tantes segadores com pugui llogar.
L'alosa mare quan va escoltar aquestes paraules li va dir als seus fills:
—Fillets, ara sí que és el moment de marxar, l'home aquesta vegada no demanarà ajuda als seus amics per segar el blat, sinó que ho farà ell mateix.
Moralina:
Ens hem d'esmerçar si volem fer alguna cosa, perquè ningú farà per nosaltres allò que no fem.
Autor: Isop
Ahir et vaig posar un comentari i veig que ha desaparegut...
ResponEliminaÉs una mica allò de : si vols esser ben servit, fes-te tu mateix el llit!
L'alosa no l'he vista mai, només sé que canta a la matinada i el seu cant s'assembla molt al del rossinyol que ho fa al capvespre...M'ha recordat una mica a Romeo i Julieta!
Petonets, Marta.
Bon dia M.Roser.
ResponEliminaSaps moltes coses dels ocells!
Jo tampoc no he vist mai cap alosa. Quina gràcia la metàfora que en fas del rossinyol i l'alosa, és una amor impossible!
Molts petonets!