Enmig de la cendra tèbia hi havia quedat un tros de llenya a mig cremar que encara era encès. A poc a poc i amb molta parsimònia anava consumint les seves últimes energies, nodrint-se amb el mínim indispensable per no morir.
Però va arribar l’hora de posar la sopa al foc i, la foguera va ser avivada amb nova llenya. Una cerilla, amb la seva petita flama, va ressuscitar el tros que semblava ja apagat i una llengua de foc va lliscar entre la llenya sobre la qual estava posat el calderó. Animant-se amb els troncs ben secs que hi havien posat a sobre, el foc va començar a enlairar-se, expulsant l’aire adormit entre un soc i un altre; i jugant amb la llenya i, divertint-se corrent de dalt a baix, com un teixidor de si mateix, s’allargava cada vegada més.
Llavors va començar a despuntar les seves llengües fora de la llenya, obrint-se en ella molts forats des d’on sorgien manats de centellants guspires; les tenebres que envaïen la cuina es varen anar amansant; mentre, cada vegada més alegres, les flames creixien jugant amb l’aire circumdant, amb un crepitar suau i dolç.
El foc, veient-se ja tan crescut sobre la llenya, va començar a canviar el seu ànim, manyac i tranquil gairebé sempre, per una engolada i antipàtica supèrbia, fent-se il·lusions de ser ell el que atreia sobre aquelles estelles el do de la flama.
Es va posar a bufar, a emplenar d’explosions i guspires tota la llar; va dirigir les seves grans flamarades cap amunt, decidit a enlairar-se en un vol sublim… i va acabar xocant amb la negra base del calderó.
Moralina:
Cal refrenar
fins a un nivell convenient l’ímpetu de les nostres accions i el sostre de les
nostres aspiracions; d’ altra banda ens exposem a enfonsar-nos en el negre pou
de la frustració.
Autor: Leonardo da Vinci
