dilluns, 26 d’octubre de 2020

EL GAT I LA RATA VELLA


Il.lustració: Milo Winter

Hi havia una vegada un gat, tan bon vigilant, que un ratolí a penes s'atrevia a mostrar les puntes dels seus bigotis per por a ser menjat. Aquest gat, sempre estava atent i sempre tenia les seves urpes a punt per saltar. A la llarga, els ratolins el temien tant, que no gosaven sortir dels seus caus. El gat va pensar, que hauria d'utilitzar el seu enginy per poder atrapar algun ratolí. Així que, un dia va pujar dalt d'un prestatge i es va penjar d'ell, de cap per avall, com si fos mort, sostenint-se amb unes cordes per una pota.

Quan els ratolins van treure el cap pels forats i, el varen veure en aquella posició, van pensar que estava penjat allà perquè havia fet una malifeta. Molt tímidament, al principi, alguns varen començar a sortir, però al cap d'un moment com que res es movia, tots varen sortir alegrement a celebrar la mort del gat.

Llavors, el gat es va deixar anar i abans de que els ratolins es recuperessin de la seva sorpresa, ja n'havia matat tres o quatre.

Després de caure a la trampa, els ratolins es mantenien més a casa que mai. Però el gat, que encara tenia més ganes de menjar  ratolins, sabia més trucs. Es va enfarinar tot el cos i va estirar-se en un recipient de farina, a veure què passava.

Els ratolins, ben aviat varen començar a sortir amb prudència. El gat ja s'imaginava atrapant un ratolí ben grassonet, quan una vella rata que tenia molta experiència amb gats i trampes, fins i tot havia perdut part de la seva cua, es va mantenir a poca distància  del cau on vivia.

—Compte! —va cridar—. Pot ser que allò sembli una pila de farina, però sospito que és una trampa del gat. Sigui el que sigui, el més prudent és mantenir-se a una distància segura.

Moralina:

Els savis no es deixen enganyar per segona vegada.

Autor: Isop


dimecres, 21 d’octubre de 2020

EL CIGNE

 




Coll llarg i plomatge blanc,

 

quin ocell més elegant,

 

no s’embruta mai les plomes

 

per no perdre el seu encant.


Marta Vilà



Que bé que s'ho passen aquestes petits cignes!




Alguns exemplars són residents
 i d'altres migren

divendres, 16 d’octubre de 2020

EL TAURÓ DESPISTAT

 


A les costes del golf de Mèxic, a Amèrica del Nord, hi vivia un tauró que es deia Napoleó  i que era molt despistat.

El tauró,  sempre es lamentava  de que no li sortien   les coses bé  i es pensava que la mala sort el perseguia. Però res del que s'imaginava era veritat, en moltes ocasions ell sense adonar-se'n era l'únic culpable de la seva desgràcia.

Els taurons tot i ser uns grans depredadors i tenir un aspecte ferotge, han de ser una mica prudents, perquè també hi ha pescadors que els volen pescar, com a la resta de peixos... En Napoleó no veia cap perill en lloc, es distreia amb facilitat i sempre estava  submergit en el seu món de fantasia.

En la seva memòria hi havia un munt d'anècdotes curioses...

El tauró un dia que estava molt afamat, va veure un petit peixet que semblava del tot inofensiu, sense pensar-ho dues vegades el va mossegar, però quina va ser la seva sorpresa, quan de sobte aquell peixet petitó es va començar a inflar  i  inflar... cada cop més!


Com per art de màgia,  es va convertir en una pilota que era impossible que li entrés per la boca. Després d'intentar menjar-se'l unes quantes vegades ho va deixar estar. Havia mossegat un peix globus  i, com que els peixos globus contenen substàncies tòxiques, li va quedar una estranya sensació a la boca i  a tot el cos; va nedar desorientat força estona  i  fins i tot, en alguns moments els ulls li feien pampallugues! Quin ensurt que es va emportar.

Com que era tan despistat, en Napoleó  tenia  el cos ple de cicatrius, perquè  no anava amb compte i es ventava cops amb les roques, sempre anava tan esverat  que molts de cops acabava ficat en problemes.

A la cua  hi tenia una cicatriu que li havia fet un pop gegant. El dia de l'incident el tauró, perseguia una llagosta,  quan de sobte  es va ficar dins d'una  llarga gruta,  al final de la gruta hi havia el cau d'un pop. Quan el pop gegant  el veure, el va agafar per la cua amb els seus tentacles  i  li va donar unes quantes voltes que el van deixar ben marejat  i per acabar,  el va llençar fora de casa seva com si fos un parrac. Havia tingut sort de no perdre la vida; però el tauró no  aprenia cap lliçó de totes les coses que li passaven.

Napoleó, era un somiatruites, li agradava admirar els dofins, quedava bocabadat, li encantaven els salts i les piruetes que feien, ell volia fer com ells i ser un gran artista del mar. Ho intentava una vegada i una altre, saltava fora del mar com un atleta fa un gran salt d'alçada, amb el perill que comportava aquesta practica,  ja que els taurons no són gaire admirats per les persones.

Un amic seu el tauró balena, un gegant del mar totalment inofensiu, el va advertir:

Es pot saber que fas!  Has de mirar de no cridar l'atenció, ho acabaràs a la xarxa d'algun vaixell de pesca.

—No ho puc evitar, m'encanta fer-ho!

Prendràs mal —el va advertir el seu amic.

—Relaxa't...  que la vida són dos dies!

Després no et lamentis si et passa qualsevol cosa.

Napoleó nedava moltes vegades a la vora del grups de dofins i feia competició de salts  i la veritat és que no ho feia gens malament, però no anava amb compte  i moltes vegades s'apropava massa a la platja on hi havia persones.

—Mireu dofins! Dofins! —cridaven els banyistes contents. Una pila de gent es varen ficar a l'aigua per anar a nedar amb els dofins. Quan totes les persones eren a la vora, de sobte Napoleó va fer un gran salt, que va deixar tot el seu  gran cos al descobert.

—Un tauró! Un tauró!

Tots els banyistes  cridaven i corrien com bojos, estaven aterrits.

Després d'aquell incident, el pànic  va córrer per la platja, tothom parlava d'un tauró assassí que nedava per la zona. Els pescadors buscaven amb els seus vaixells el tauró per la platja i es va crear un gran rebombori al mar.

Al fons del mar la notícia va córrer com la pólvora,  aquest cop en Napoleó n'havia fet una de ben grossa.

El tauró balena el va anar a veure:

—Tots els taurons estan molt enfadats amb tu!

—Per quin motiu? —es va sorprendre Napoleó.

—Ets un irresponsable! Per culpa teva tots els taurons estem en perill.

—Però si jo no he fet res. Només m'ho estava passant bé!

—Et vares acostar massa a la platja i la gent es va pensar que el volies atacar i ara,  tots tenim de pagar les conseqüències dels teus actes. Escolta, el gran tauró blanc vol parlar amb tu.




—El gran Tauró Blanc....

Sí, ho has entès perfectament.

Mort de por, Napoleó va anar a veure el més gran dels taurons, estava tan espantat que tot el cos li tremolava, la seva imatge li provocava pànic i respecte. El gran tauró blanc el va advertir del seu malestar i li va dir que no tornés a fer cap de les seves bogeries, perquè si el feia enfadar  tenia molt mal geni,  ell mateix el  vigilaria i controlaria tot el que feia de ben a prop per si de cas.

Al cap d'uns dies, després que no es veies cap més tauró per la platja, va tornar la tranquil·litat al mar; el tauró procurava no ficar-se en cap més embolic i es portava bé per tal que no s'enfadés el gran tauró blanc.

En Napoleó a poc a poquet va aprendre a ser més assenyat i prudent, no feia cap bogeria que possés en risc la seva vida i la dels altres taurons.

I és que al mar hi han molts perills, encara que siguis un gran depredador com un tauró.

 Autora del conte: Marta Vilà


diumenge, 11 d’octubre de 2020

MALEDICÈNCIES




 

Mentre  desfilava el ramat,  al sortir del corral, un moltó que caminava sol va escoltar una conversa de dues ovelles que anaven darrere seu. Parlaven de les seves companyes i criticaven sense pietat a totes les que passaven a prop d’elles. “Quina pinta! Quina manera de caminar! Quina llana tan lletja! Que grassa! Que seca! I mil altres coses pitjors que aquestes.

El moltó, pensant al escoltar-les, que les que així parlaven no podien ser sinó una essència de la bellesa ovina, es va gira disposat a admirar i es va trobar dues xavacanes horroroses que gairebé el varen espantar.


Moralina:

Com diu el refrany: “Cap geperut es veu el gep”

Significa, que és difícil de veure els defectes propis.

Autor: Godofredo Daireaux


dimarts, 6 d’octubre de 2020

LA CIGONYA




De dimensions espectaculars

i una gran envergadura d’ales,

planeja pels nostres pobles i ciutats,

per niar dalt dels teulats.

 

Els seus nius causen molts problemes,

degut a les seves dimensions,

però la cigonya és tossuda i perseverant

i encara que li treguin el niu ho segueix intentant.

 

Hem d’aprendre a conviure amb elles,

aportant originals solucions,

crear llocs segurs perquè nidifiquin

i evitar fer-les fora generant tensions.

Marta Vilà



Quan la compassió es fa present, l'amor floreix!

Algunes cigonyes migren,
i d'altres grups resideixen a Catalunya tot l'any 


dimecres, 30 de setembre de 2020

LA COBRA SINCERA

 


Hi havia una vegada, en un bosc de la Índia, una cobra reial que era coneguda per la seva sinceritat i saviesa. Molts animals anaven a demanar-li consell; encara que no tots sortien contents amb els comentaris de la serp,  perquè no tenia pèls a la llengua.
Un dia, el rei de la selva el tigre, va anar a visitar la cobra.

—Bon dia amiga! Et voldria demanar una sincera opinió. Com em veuen els animals del bosc?


La serp es va quedar muda uns segons, no podia deixar de pensar amb la mala reputació que tenia el tigre. Els animals el trobaven egoista i  molt ruc.
Finalment després de pensar una estona la cobra li va dir:

—Estimat tigre, saps que no ser dir mentides...
Com tots els animals tens qualitats i defectes, et demano que m'escoltis  i  reflexionis  sobre el que et diré.

—Ningú pot negar que ets el més  poderós de tots els reis que hem tingut, ets fort i valent, però també hem de tenir amb compte els teus defectes, et critiquen perquè ets injust i no destaques per la teva  saviesa.

Quan va acabar de dir aquestes paraules, la ira del tigre va sortir de la seva boca, es va enfadar tant que va interrompre la serp i  la va expulsar de la seva contrada.
L'endemà la serp va anar a veure el tigre per intentar solucionar el conflicte.

—Em sap greu, no vaig voler ofendre't amb les meves paraules. Jo també tinc defectes, no sóc gaire delicada a l'hora de dir les coses i sense voler vaig ferir els teus sentiments. Però has de pensar una cosa, si no volies escoltar la veritat, per què em venies a veure? Et demano perdó, no et volia fer mal.





Però el tigre que era molt orgullós, no la va perdonar i  també va fer fora  a totes les cobres del seu territori.

—Marxem —va dir la cobra—. Però pensa que ens necessites més del què et penses.


—Pots comptar! —va respondre el tigre amb ironia.

—No serem molt lluny del teu territori, si vols que tornem només ens  ho has de demanar.


Molt content vivia el tigre ignorant que la seva sort amb el temps canviaria. Un dia, va rebre la visita del falcó, estava molt amoïnat perquè no trobava ratolins per caçar, després dels ratolins varen començar a escassejar els conills i altres petits rosegadors. Quin era el motiu d'aquell desgavell?


El misteri el va resoldre la guineu, que era la més llesta i es va adonar que el nombre de serps estava augmentant molt ràpidament  i  per això,  desapareixien tots els rosegadors.
La guineu va anar a veure el tigre i  li  va explicar el motiu de la seva visita.

—Et vinc a veure perquè d'ençà que vares fer fora les cobres, aquest bosc no ha tornat a ser el mateix.

—Què vols dir? A veure explica't! —va contestar el tigre.

—Doncs, que el nombre de serps ha augmentat, les víbores serrades  i  les pitons s'estan fent gegantines.

—I com és possible que passi això? —es va sorprendre el tigre.

—Doncs, perquè les cobres reials s'alimenten d'altres serps  i, com  que ara no n'hi ha, no tenen cap depredador i  per això n'hi ha tantes, si la cosa continua així, aviat no tindrem res per menjar  i  serem nosaltres els següents en morir.

Quin dilema va tenir el rei tigre, no volia anar a buscar les cobres, però era la única solució per arreglar el desastre que ell mateix havia produït.



El tigre amb un grup d'animals, la guineu, l'ós  i el lleopard varen sortir a buscar les cobres reials. Tot el dia i tota la nit les van estar cercant i finalment en varen trobar una, li varen dir que avises a totes les cobres i els expliqués, que el rei tigre els demanaria perdó  per haver-les fet fora de mala manera.

I tal com havia promès la cobra sincera, totes varen tornar al territori del tigre.

De mica en mica, el bosc va anar tornant a la normalitat. El nombre de serps va disminuir  i els petits rosegadors es varen anar recuperant,  i  la felicitat va tornar a la selva.

A partir d'aquell dia, el tigre va escoltar atentament els suggeriments de la seva amiga la cobra reial. Va entendre que era bo prendre consell d'altres animals més savis que ell.


Marta Vilà
(Autora del conte)

dimecres, 23 de setembre de 2020

ELS ANIMALS I LA PLAGA

 

Il.lustració: Milo Winter

Una vegada hi va haver una gran plaga entre els animals. Molts van morir i els que varen sobreviure estaven tant malalts, que no tenien ganes ni de menjar ni de beure. Una gallina jove i grossa ja no temptava la senyora guineu, ni un xai tendre despertava l'avidesa del llop.

Per fi, el lleó va decidir convocar un consell. Quan tots els animals es varen reunir, es va aixecar i va dir:

—Benvolguts amics, crec que els déus ens han enviat aquesta plaga com a càstig pels nostres pecats. Per tant, el més culpable de nosaltres s'ha d'oferir en sacrifici. Potser podrem obtenir el perdó i la cura per a tothom. Confessaré tots els meus pecats primer. Reconec que he estat molt llaminer i he devorat moltes ovelles. No m'havien fet cap mal! He menjat cabres, bous i cérvols. I si us dic la veritat, fins i tot m'he  menjat algun pastor de tant en tant.

—Ara, si sóc el més culpable, estic disposat a ser sacrificat. Però crec que és millor que cadascú confessi els seus pecats com he fet jo. Aleshores podrem decidir amb tota justícia qui és el més culpable.

—Majestat —va dir la guineu-. Sou massa bons. Pot ser és un delicte menjar ovelles? Són animals molt aturats. No, no, majestat! Els heu fet un gran honor menjant-vos-els. I pel que fa als pastors, tots sabem que pertanyen a aquella raça punyent i que pretenen ser els nostres amos.

Tots els animals van aplaudir  molt fort a la guineu. Aleshores, tot i que el tigre, l'ós, el llop i totes les bèsties salvatges van recitar uns seguit de  successos dolents, tots van ser excusats i van semblar molt sants i innocents.

Finalment, va ser el torn de l'ase.

—Recordo —va dir amb culpabilitat—. Que un dia, quan passava per un camp que pertanyia a uns sacerdots, vaig estar tant temptat per l'herba tendra i la fam, que no vaig poder resistir-me a picar una mica. Reconec que no tenia dret a fer-ho.

Un gran enrenou entre les bèsties el va interrompre.

—Aquí hi ha el culpable que  ens ha portat la desgràcia! —va dir el lleó.

—Quin horror menjar una herba que pertany a un altre! —va dir la guineu.

Immediatament, tots van atacar-lo, el llop al capdavant, i ben aviat el van sacrificar, oferint-lo als déus, sense la formalitat d'un altar.


Moralina:

Es fa patir als febles per les malifetes dels poderosos.

Autor:  Isop


diumenge, 20 de setembre de 2020

EL COLOM





Tot un símbol eclesiàstic,
        ocell urbà per excel·lència,      
passeja cercant alguna engruna
i  mai perd la paciència.
Marta Vilà



Documental Coloms Ornamentals

dimarts, 15 de setembre de 2020

EL PINZELL MÀGIC






Fa molt de temps, en un petit poble de la Xina vivia un nen orfe molt pobre. Es deia Ma Liang i volia ser un pintor famós. Li agradava molt dibuixar, i com que no tenia pinzell feia servir un tros de carbó.
Un dia va anar a l’escola a demanar un pinzell. Però el mestre li va dir que només podien estudiar pintura els nois i noies de famílies riques. En Ma Liang era pobre; havia de vendre llenya per poder viure. El nen es va quedar molt trist. 
Aquella nit va tenir un somni en què se li apareixia un esperit que li oferia un pinzell. L’esperit li va donar un consell: “El més important són els sentiments; sempre has de pintar amb el cor”.
Quan es va despertar es va trobar una sorpresa: l’esperit li havia deixat un pinzell! Tot il·lusionat, en Ma Liang es va posar a dibuixar. La seva sorpresa va ser encara més gran quan va descobrir que, un cop acabat el dibuix, allò que havia dibuixat prenia vida i es convertia en una cosa real.
Tot el poble estava content amb el pinzell màgic, fins que, un dia, un senyor molt poderós es va assabentar que existia aquest pinzell. Aquest senyor va fer portar en Ma Liang al seu palau. Allà li va demanar que li dibuixés una espasa. El nen s’hi va negar perquè només podia pintar amb el cor. Llavors, el van empresonar al graner. Hi feia fred i en Ma Liang tenia gana. Aleshores va pensar: “Puc dibuixar aliments i foc, i com que es convertiran en coses reals, podré menjar i escalfar-me!”. De sobte, el nen va sentir que venien a buscar-lo.... En Ma Liang va dibuixar una escala, s’hi va enfilar i va fugir per la finestra.
Quan aquells homes tan malvats van entrar al graner, van descobrir que el vailet havia desaparegut. A fora, en Ma Liang es va trobar que tot estava nevat, feia vent i fred. Els seus perseguidors el seguien de prop, però va aconseguir escapar-se’n dibuixant una barrera de foc. 
En sentir-se lliure, va dibuixar gotes de pluja i un drac amb ales. Es va enfilar sobre el drac i es va dedicar a volar pel seu país, tot cantant: “Amb el pinzell màgic podré pintar el meu destí”. Finalment, en Ma Liang va arribar al poble de la seva àvia, i allí va viure tranquil molt de temps. Seguia dibuixant, però no acabava cap dels seus dibuixos. No els volia acabar perquè no es fessin reals. En Ma Liang pensava que, si els acabava, tornaria a tenir problemes.
Un bon dia, els soldats de l’emperador de la Xina van arribar al poble buscant el nen del pinzell màgic. En Ma Liang estava dibuixant una grua. Només li faltava pintar l’ull per enllestir el dibuix, però no el volia acabar. Quan va sentir els soldats es va espantar, i una gota de pintura va caure just on havia d’anar l’ull. En aquell moment, la grua va començar a volar. El pobre nen va intentar amagar-se, però el van atrapar i el van portar al palau de l’emperador.

L’emperador, quan el va tenir al davant, li va agafar el pinzell i va començar a dibuixar muntanyes d’or i més or. De cop i volta, l’or es va convertir en una gran serp que volia atacar l’emperador.

L’emperador, molt empipat, va exigir al vailet que dibuixés una sala tota plena d’or. En Ma Liang li va dir:
—En comptes d’una sala plena d’or, és millor dibuixar un arbre d’or. Així, no pararà mai de créixer, i vostè serà l’home més ric del món.
També li va dir:
—Aquest arbre el podem posar en una illa, d’aquesta  manera ningú no l’hi podrà prendre.
L’emperador, que era una mica babau, hi va estar d’acord. En Ma Liang es va posar a dibuixar ràpidament. També va dibuixar un vaixell, per portar a l’emperador a l’illa, i vent, per moure el vaixell. El vaixell va naufragar, però l'emperador va aconseguir arribar a l'illa. Mai va poder sortir de l'illa, es va quedar allà, amb el seu arbre d’or, i  no va poder fer mal a ningú.

En Ma Liang va ser feliç la resta de la seva vida, i va seguir dibuixant amb el pinzell màgic. Tal com li havia dit l’esperit: “El més important són els sentiments; sempre has de pintar amb el cor”.
Conte de la Xina


 Adaptació del conte El pincell màgic



dimarts, 30 de juny de 2020

QUE PASSEU UN BON ESTIU!






Ara és moment de recuperar forces, ens veiem a finals de Setembre!

Molts petons  i  Fins aviat
  


dijous, 25 de juny de 2020

LA GAVINA I EL PESCADOR



La gavina Rufina planejava pel mar com cada dia; intentava emportar-se algun peix a la boca, però ja començava a ser força vella  i  ho trobava molt feixuc, això de pescar per emplenar l'estómac.
De sobte, va veure un vell pescador que estava assegut en una petita barqueta llevant la xarxa. La gavina va observar que era plena de peixets.
—No és just! Per als homes és molt senzill agafar peixos del mar —es va lamentar.
—Si li pogués prendre un peixet al pescador... se'l veu tan cansat i és tan vell —pensava.
Aquell matí, la Rufina es va apropar maliciosament a la barca i quan el pescador va pujar la xarxa li va agafar un peix.
Que senzill havia estat, l'home ni se n'havia adonat; que contenta es posar la gavina.  I  tant li va agradar l'experiència viscuda que cada matí,  quan el pescador llevava la xarxa, li robava alguns peixos.
—Aquesta gavina, lladre, més que lladre! —rondinava  el pobre home, que no podia fer res contra l'astut ocell.



El pescador, vivia en una petita caseta vora el mar i aquell matí, quan va  tornar a casa seva, va comentar a la seva dona el motiu pel  qual cada dia portava menys peixos per dinar. Tota la nit va estar pensant  la manera d'espantar la gavina, fins que va trobar una solució.

De bon matí, el pescador va preparar dues xarxes, una la va amagar dins de la galleda on posava els peixos i l'altra la va llançar al mar. No havia passat gaire estona, quan va llevar la xarxa que era plena de peix.
La Rufina,  com sempre, s'apropà a la barca i va capturar alguns peixos, però l'home li llançà la xarxa que havia amagat a la galleda i la gavina va quedar ben embolicada entre els fils. El pescador la va agafar corrents i se la va emportar a casa seva per ensenyar-la a la seva esposa.
—Què vols fer-ne d'aquesta gavina? —li va preguntar la dona.
—De moment, la posarem en una gàbia grossa que tinc i així no em molestarà més! —va contestar-li.
Pobra Rufina!, estava molt espantada, tancada dins aquella gàbia.
A la dona del pescador li feia pena  i quan el seu marit no hi era li oferia alguns peixets.
Però cada dia estava més trista, tancada dins d'aquella presó, trobava a faltar la llibertat, volar pel cel, el seu mar... Se sentia tan malament que es negava a menjar  i  s'estava ajaguda tot el dia; ja no agitava les ales com els primers dies ni feia cap crit.


La dona del pescador veient-la  tan moixa, va pensar que s'havia posat malalta  i  se'n va compadir, va anar a la platja amb  la gàbia  i    l' alliberà.
Quan va tornar el seu marit li va explicar el que havia fet.   Ell es va enfadar una mica, però va escoltar les explicacions de la seva muller i ho va entendre.
Aquella nit, el pobre home,  va somiar, que l'astut ocell li feia com sempre la guitza i es va desvetllar ben d'hora. Un cop enllestit  tot, va sortir a la mar; temia que la gavina tornés a fer alguna de les seves trapelleries, però la Rufina només l'observava des d'una gran roca, no estava disposada a tornar a perdre la llibertat.
Els dies varen anar passant i l'home va quedar sorprès de no patir cap més robatori de l'ocell. S'observaven amb desconfiança l'un a l'altre sense molestar-se.
Un dia, el vell home, quan va passar per la vora de la gavina, li va llançar un peix: havia fet les paus amb ella i la volia obsequiar per la seva bona conducta. La Rufina estava molt feliç i saltava d'alegria, quina sorpresa s'havia emportat!
L'endemà, l'ocell va deixar tranquil el pescador, però el mirava des de dalt de la gran roca, amb certa curiositat, esperant qui sap... potser algun peix com en la jornada anterior.
El vell home, de mica en mica, li va agafar afecte a la gavina i abans de tornar a casa seva, sempre la premiava amb  alguns peixets.



La Rufina, va entendre com s'havia de comportar, robar no era la millor manera d'aconseguir aliment i si tenia paciència i esperava que finalitzés la pesca,  obtenia una recompensa.

Amb el temps, per demostrar-li el seu efecte, la gavina sobrevolava la barca fent xisclets i agitant les ales com saludant el seu company.
I així és com es varen fer amics un pescador i una gavina.
I si algun dia  observeu un vaixell de pesca que torna a port seguit per moltes gavines, no us espanteu, són els pescadors que els llencen els peixos que no es poden vendre al mercat, i les gavines que són molt llestes,  volen contentes al costat dels seus amics.
     
Conte i dibuixos Marta Vilà

divendres, 19 de juny de 2020

ELS DOS LLOROS SAVIS




Hi havia una vegada un home al que li agradaven molt els lloros. Pensava, que eren els animals més intel·ligents del planeta i per aquesta raó, va pensar en criar una parella de lloros per ensenyar-los tots els coneixements dels humans i així, ells es sentirien uns més entre els humans, els va comprar quan encara només eren uns ous, els va veure néixer i des de el primer moment va criar-los com si fossin els seus propis fills.
L'home va ensenyar als lloros coneixements de tota mena: matemàtiques, llengua, gramàtica, història, geografia... i aviat es varen convertir en els lloros més savis del món. Eren capaços de resoldre complicades equacions i recitar el més complex dels  poemes.
Però, l'home es va fer gran i va morir, els seus fills que no sentien la mateixa admiració per aquests animals, no es varen posar d'acord sobre quin d'ells es quedaria els lloros, així que varen decidir deixar-los en llibertat i que es busquessin el seu propi camí.
—Són un lloros molt llestos —va dir un dels fills—. Segur que no tenen cap problema per sobreviure. Els hi deixem la porta oberta i sortiran quan ells vulguin.
Els lloros, varen veure a prop un arbre i van saltar a la finestra, i així, a poc a poc, fins a una de les branques de l'arbre. De mica en mica, fent petits saltirons, varen anar pujant de branca en branca. I en una d'elles varen trobar un altre lloro, aquest però era silvestre.
—Hola! —va dir el lloro silvestre als lloros savis—. No us coneixo, no us havia vist mai per aquí...
—Es la primera vegada que sortim de la nostra gàbia —va contestar un dels lloros savis—. És normal que no ens haguessis vist fins avui. El nostre amo va morir i els seus fills ens han deixat sortir de la gàbia.
—Oh, vaja. Doncs me’n alegro per vosaltres... —va dir llavors el lloro silvestre.
—No crec que tinguem problemes —va continuar l'altre lloro savi-. Tenim coneixements de totes les matèries.
I dit això, els dos lloros començaren a demostrar al lloro silvestre tot el que sabien: varen parlar en diferents idiomes, van pronunciar de memòria algun poema, li varen explicar el resultat d'alguna operació de matemàtiques...
I llavors, el lloro silvestre, mentre escoltava amb atenció la lliçó dels dos lloros savis, va veure de reüll,  que un gat enorme  els havia vist, i que començava a escalar sigil·losament pel tronc de l'arbre.
—Perdoneu —va interrompre de sobte el lloro silvestre-. I entre tant de coneixement, el vostre amo us va ensenyar a volar, per casualitat?
—Volar? —varen respondre sorpresos els lloros savis—. Sí, es clar, suposem que podem volar, perquè el pes de l'aire sota l'ala exerceix una pressió menor que...
—No, no —va insistir el lloro silvestre—. No em refereixo al raonament de la fórmula exacte per poder volar. Em refereixo si sabeu volar de veritat.
—No, no ho hem fet mai —va contestar estranyat un dels lloros savis.
—Vaja! —va dir llavors el lloro silvestre aixecant el vol—. Veig que el vostre amo us va ensenyar moltes coses, però es va oblidar d'ensenyar-vos el més important. Bona sort!
I el lloro silvestre va marxar volant, pensant en lo inútil que pot arribar a ser a vegades el coneixement humà.

Moralina:
No és més savi el que més coneixements té, sinó el que se sap adaptar-se  i sobreposar-se als canvis i les dificultats.
Autor: Prem Rawat



diumenge, 14 de juny de 2020

EL COLIBRÍ DELS MAIES





La llegenda que contaven  l'antiga civilització dels maies, diu que quan els déus varen crear totes les coses de la terra, a cada animal, a cada arbre i a cada pedra li varen encarregar una feina, però quan van acabar es varen adonar que no havien encarregat a ningú la tasca de portar els seus desitjos i pensaments d'un lloc a un altre.
Com que ja no tenien fang ni blat de moro per fer un altre animal, varen agafar una pedra petita de jade i la van tallar amb forma de fletxa, després varen bufar sobre la petita fletxa i, va sortir volant. Els déus havien creat al 'xts'unu'um, el colibrí.
El colibrí era tan fràgil i lleuger que podia acostar-se a les flors més delicades sense moure un sol dels seus pètals, i a més a més, les seves plomes brillaven sota el sol com gotes de pluja i reflectien tots els colors.
Els homes varen provar d'agafar-lo, per adornar-se amb les seves boniques plomes, però els déus es varen enfadar i varen advertir als homes dient: “ si alguna persona  gosa agafar un colibrí, serà  castigada". És per aquest motiu que mai ningú ha vist un colibrí en una gàbia o sobre la mà d'un home.
Així, el misteriós i delicat ocellet ha pogut realitzar tranquil la seva missió i portar d'aquí cap allà els pensaments dels homes. La llegenda diu que si et trobes amb aquesta au és perquè hi ha una persona que t'envia bons desitjos i amor.  Tot i que el colibrí també pot advertir d'un desig de venjança o de fer mal.
Si un colibrí vola  al voltant del teu cap, no el toquis. Ell prendrà el teu desig i el portarà als altres; pensa bé  i desitja coses positives per tots. Per algun motiu un colibrí ha passat pel teu camí i alguna cosa realment extraordinària pot succeir. 
Llegenda
 d'Àmèrica Central 
Cultura Maia