Soc un floquet de neu
que vinc dels núvols tot dansant.
Porto un vestit de seda
ple de perles i brillants.
Talment semblo de plata
quan jo vaig pel mig del cel.
La lluna que m’espia
m’ha confós amb un estel.
La reina de les fades
no ha estat mai tan resplendent,
però si el sol em besa,
jo plorant em vaig desfent.
Grup Infantil - El Ruc
Català
(Cançó
inclosa a l'àlbum :
Cançons
infantils catalanes).
Quan és el meu
aniversari
em sento
especial,
rebu
felicitacions dels meus amics,
també alguna
postal
i fins i tot em fan alguns regals !
Marta Vilà
En
els carrers d’un petit barri àrab, aclaparats per l’enrenou d’indecisos
compradors i, aromatitzats amb l’olor d’espècies i carns guisades, es trobava
un ancià captaire que buscava un lloc a l’estreta vorera on seure per descansar
els seus peus.
Quan
per fi va poder descansar, el seu estómac no es va mostrar impassible davant d’aquella
magnitud d’olors que sorgien de les parades dels mercaders. Necessitava menjar,
però no tenia diners suficients per satisfer la seva carència. Així que
famolenc, va pensar que potser inspirant l’olor podia enganyar el seu cos i
imaginar que estava degustant aquella deliciosa carn rostida.
El
mercader que tenia més a prop va observar que l’olfacte del captaire apuntava
cap el seu negoci durant una llarga estona i, que quan acabava de respirar l’aroma
de la seva parada, es fregava la panxa com si s’hagués atipat. Aquest fet va
fer que el mercader s’indignés i que increpés el captaire exigint-li un pagament
a canvi.
—Has
aconseguit l’olor dels meus aliments, per tant, m’has de pagar un dinar! —va dir
el comerciant.
—No
ho veig just, doncs no he menjat res —va protestar el pobre home.
Com
que no es posaven d’acord, varen decidir cridar al cadí (jutge) perquè mediés
entre tots dos i trobés una solució al conflicte.
—Què
ha passat? —va preguntar el cadí.
Aquest
rodamón s’ha instal·lat davant del meu negoci i ha estat consumint l’aroma dels
meus aliments i ara es nega a paga —va argumentar ofès el mercader.
—És
cert el que diu? —va consultar el cadí al captaire.
—Només
intentava enganyar el meu estómac amb les seves olors.
—Quan
et deu per la seva consumició?
—Un
dinar —va contestar el mercader somrient.
—Jo
et pagaré i no et donaré només un dinar, sinó que te’n donaré tres —va respondre
el cadí, que acte seguit va treure de la seva cartera tres monedes brillants.
Les va acostar amb les seves mans a l’oïda del mercader i, d’una mà a l’altra
les va fer lliscar fins que les monedes varen fer un so agut.
—Has
escoltat el soroll de les monedes? —va preguntar el cadí al mercader.
—Sí
va respondre estranyat.
—Amb
el so de les meves monedes, he pagat el deute d’aquest home per flairar el teu
menjar, ja estàs pagat!
Conte
Àrab
Un
dia, a un lleó engabiat li varen portar per menjar un xai.
Era tan innocent i humil aquell xai que no va
tenir por del lleó, sinó que se li va acostar com si fos la seva mare i el va
mirar amb els ulls plens de devoció i sorpresa.
El lleó, desarmat davant de tanta confiança innocent, no va tenir valor per matar-lo i, rondinant, es va quedar amb la gana al cos.
Moralina:
Per
ferotge i poderós que sigui l’adversari, si és just i noble quedarà sempre
desarmat davant la innocència i humilitat sincera de la seva suposada víctima.
Autor:
Leonardo da Vinci
A vegades …
em diuen coses
que no m' agraden .
I per mostrar el meu desacord ,
trec la llengua burleta ,
en senyal de desaprovació ,
tot i que és un gest de mala educació .
