dimarts, 31 de desembre de 2019

dimecres, 25 de desembre de 2019

divendres, 20 de desembre de 2019

diumenge, 15 de desembre de 2019

L'ORIGEN DE LES CUQUES DE LLUM






Explica una llegenda que en el Maiab (regió dels antics maies), hi havia un home que podia guarir tota mena de mals. Quan els malalts anaven a demanar-li que els curés, ell treia una pedra verda de la seva butxaca; després, la prenia entre les seves mans i xiuxiuejava algunes paraules. Això era suficient per guarir qualsevol mal.

Un matí, l'home va sortir a passejar per la selva; quan va estar cansat de caminar, es va estirar i s'adormí, al cap d'una estona la pluja el va despertar i es va aixecar ràpidament per refugiar-se, però amb les preses, no es va adonar que la seva pedra verda  li havia caigut de la butxaca. Quan va arribar a casa l'esperava una dona per demanar-li que curés el seu fill, llavors l'home va buscar la pedra i es va adonar que l'havia perdut.

Molt preocupat, va voler sortir a buscar-la, però va pensar que trigaria massa en trobar-la, així que va fer cridar el cocai ( nom amb el que els maies anomenaven la cuca de llum) perquè l'ajudés. El cocai era un insecte molt decidit i coneixia molt bé tots els camins de la selva.

Ràpidament, l'insecte es va posar a donar voltes per tota la selva, revisava els forats més petits, mirava per tots els racons, sota les fulles de les plantes. No parlava amb ningú, només pensava en quin lloc estaria la pedra verda. Quan totes les esperances de trobar la pedra verda estaven gairebé perdudes, el cocai va sentir com una llum sortia del seu cos i  il·luminava el seu camí. Molt aviat va trobar la pedra i la va portar al seu amo.

—He buscat per tots els racons de la selva i per fi he trobat la pedra —va dir el cocai molt content.

—Gràcies cocai —li va contestar l'home—. Veig que tu mateix has aconseguit una recompensa. Aquesta llum que surt de tu representa la noblesa dels teus sentiments  i la teva brillant intel·ligència. A partir d'ara t'acompanyarà sempre per guiar la teva vida.

I  d'ençà d'aquell dia, les cuques de llum, tenen llum pròpia.



Llegenda de Mèxic

( Cultura maia)



dimarts, 10 de desembre de 2019

LA MALLERENGA BLAVA





Quin moixó tan bufonet,
el seu cos és ben rodonet,
té una ratlla als ulls com els orientals,
i  els seus colors són fenomenals.

Blau cobalt per alguns llocs del cos,
groc  a  la  panxona,
petits  tocs  de negre  i   verd,
i  blanca la carona.
Marta Vilà




Niada de Mallerenga blava



Migrador  i  hivernant arreu del territori.



dijous, 5 de desembre de 2019

LA PAPALLONA I LA LLUM





Una gran papallona multicolor i viatgera  volava una nit per la foscor quan va veure a la llunyania una llumeta. Immediatament va  tòrcer en aquella direcció i, quan va estar a prop de la flama, es va posar a girar àgilment al voltant seu , mirant-la meravellada! Que bonica era!
No contenta d'admirar-la, la papallona va començar a pensar que amb ella podria fer el mateix que amb les flors oloroses.  Es va allunyar, va fer la volta i, dirigint-se valerosament el seu vol cap a la flama, va passar volant per sobre la flama.
Es va sentir atordida al peu de la llum, i es va adonar sorpresa, de que li faltava una pota i les puntes de les ales se li havien socarrimat.
—Que ha passat? —es va preguntar, sense trobar una explicació. De cap manera podia admetre que d'una cosa tan bonica com una flama pogués venir cap mal; així que, després  d' haver  recuperat una mica les forces, va donar un cop d'ala i va aixecar el vol.
Va voleiar uns instants  i  de nou es va dirigir cap a la flama per posar-se sobre ella. Però de seguida va caure, cremada, dins l'oli que alimentava la vida de la flama.
—Maleïda llum —va murmurar quan estava a punt de morir—. Vaig pensar que trobaria en tu la meva felicitat, i en lloc d'això he trobat la mort. Ploro pel meu boig desig i  pel meu dany propi, perquè  he conegut massa tard,  la teva naturalesa perillosa.
—Pobre papallona! —va respondre la llum—. Jo no soc el sol, como tu ingènuament has cregut. Jo només soc una flama; i el que no sap utilitzar-me amb prudència es crema.


Moralina:
El que tria els seus ídols
 sense reparar en la seva peanya de fang, 
pot veure's  arrossegat en la seva caiguda 
quan aquests, tard o d'hora es desplomin.

(Peanya: Suport o seient d'una estàtua)
Autor: Leonardo da Vinci



dissabte, 30 de novembre de 2019

EL LLEÓ I EL CONILL






En un bosc de la Índia  i vivia un terrible lleó que es menjava a tots els animals que trobava. Els altres animals del bosc estaven molt espantats, així que li van prometre que cada dia li enviarien un animal per a què se'l mengés amb la condició de que deixés a la resta en pau. Al lleó li va semblar un bon pacte i així ho van fer durant molt de temps.
Un dia, li va tocar al conill anar a la cova del lleó. Però el conill no tenia gens de por, fins i tot va arribar tard a la seva cita amb el lleó. El temible lleó va rugir: 
—Per què arribes tard conill?

 El conill li va respondre:
—Estava de camí cap a la teva cova, quan un lleó encara més ferotge que tu m'ha parat.

El lleó escoltava molt atent l'explicació del conill.

—L'altre lleó deia que ell era el Rei. Sento dir-te això, però m'ha dit que ets un babau —va dir el conill.

El terrible lleó estava molt enfadat. Qui es pensava que era aquell lleó per creure's millor que ell? El lleó li va demanar al conill que el portés on vivia aquell impostor i el conill va portar al lleó fins a un pou i li va dir:

—Està aquí dins!

El lleó va mirar dins del pou i va veure el seu propi reflex a l'aigua. Va rugir molt fort i des del fons del pou va tornar el seu rugit però dues vegades més alt, perquè feia ressò. El lleó va saltar dins del pou, atacant el seu propi reflex.
I així va ser com el bosc es va desfer del temible lleó que estava acabant amb els animals que vivien allà. Tot gràcies al conill, que va utilitzar la seva intel·ligència per vèncer el poder i la insensatesa del lleó.

Conte de l'Índia



dilluns, 25 de novembre de 2019

LA MALLERENGA CARBONERA





La cara  de dos colors,
sobre de l’ull negre i les galtones blanques,
porta una armilla groga amb una llarga i negra corbata,
i  llueix  una esplèndida  jaqueta  de color plata.

Marta Vilà




El cant de la Mallerenga Carbonera


Alguns exemplars són residents al territori  i d'altres migren




dimecres, 20 de novembre de 2019

ELS PAONS I EL PAÓ REIAL





En un corral hi vivien uns quants paons. Gent de poca idea, molt vanitosos, aparentant ser importants i creient que eren els amos de tot, s'admiraven entre sí, aprovant-t'ho tot junts, amb uns cloqueigs entusiastes per qualsevol tonteria que digues qualsevol d'ells,  i  feia falta que un, s'inflés majestuosament, deixant anar un esternut solemne, per tal que tots fessin alhora:   glu, glu,glu,glu!
No obstant això, anaven mal vestits i eren presumits, insaciables i de mal geni, buscaven brega amb  qui no mostrés per a ells una admiració incondicional.
Va arribar un dia de visita un ocell, semblava ser un parent seu, però molt més elegant en les seves maneres,  ben vestit, amb una certa senzillesa amb una cua més llarga que la d'ells  i un tocat brillant molt més bonic que l'horrible bonet violaci que tenien al cap.
El varen començar, per suposat, a mirar de reüll.
Llavors, el  millor orador dels paons, veient que les seves paraules produïen poc efecte  en l'hoste, va voler causar-li una impressió irresistible i ensenyar-li que ells també eren bonics; va posar les cames rectes, esternudà fort  i  va obrir la cua posant-se-li  la cara tota blava  i  vermella.
Tots els seus companys el varen imitar,  i va quedar efectivament estupefacte el paó reial, al veure tanta vanitat, juntament amb tanta ignorància. Va voler llavors ensenyar-los el que realment era digne d'admiració  i va desplegar, com un ventall, la seva magnifica cua.
Quan varen veure  i  comprendre la seva inimitable superioritat, els paons es varen ajuntar, i en son de guerra, es varen abalançar per destrossar el que no podien igualar.
El paó reial, va alçar el vol, es va assentar a d'alt del mur i va deixar anar una riallada.


Autor: Godofredo Daireaux






divendres, 15 de novembre de 2019

L'OBSEQUI DELS COLOMS






Era costum a l'Handan  caçar coloms i regalar-los al príncep pel dia d'Any Nou. Això li agradava tant al sobirà que repartia valuoses recompenses. Un dia algú li va preguntar la raó d'aquest costum.
—El dia d'Any Nou deixo els coloms en llibertat per demostrar la meva bondat —va contestar el príncep.

—Com que tots els seus súbdits saben que vostè necessita coloms per alliberar-los, tots es dediquen a caçar-los —va comentar l’altre —. I el resultat és que al caçar-los, molts moren. Si vostè realment els vol salvar, és millor que prohibeixi  la seva caça. Tal  i  com estan les coses, vostè, els caça per alliberar-los  i  la seva bondat no pot reparar el mal que ocasiona.

El príncep va assentir.

Des de llavors, abans de seguir una altra tradició i  fer efectiva una decisió tan important, el príncep ho pensava molt bé. Doncs a més de bones intencions, la raó era necessària.
Conte Xinès

diumenge, 10 de novembre de 2019

LA MERLA





El mascle és negre, i té el bec més groc,
i  l'ull resseguit amb una ratlla groga  i  fina.
La femella és més marronosa  i  pigadeta,
però tots dos tenen la mateixa silueta.
Marta Vilà




Merla cantant

Alguns exemplars són residents i d'altres migren


dimarts, 5 de novembre de 2019

L'APICULTOR




Un lladre es va introduir a casa d'un apicultor durant la seva absència, robant la mel  i  les bresques. Quan va tornar l'apicultor, veient buits els ruscs, es va detenir a examinar-los.

Mentrestant, les abelles, van tornar de recol·lectar i el varen trobar allà, el van picar amb els seus fiblons i el varen maltractar horriblement.
—Maleïts insectes —va dir l'apicultor —, han deixat marxar sense càstig a qui  els havia  robat les bresques, i a mi que les cuido amb carinyo, em fereixen implacablement!

Moralina:
Moltes vegades passa que veiem amb desconfiança als nostres amics, però per ignorància donem la mà a qui és el nostre enemic.
 Autor: Isop


dijous, 31 d’octubre de 2019

EL GRAN BAOBAD





Cert  dia un conill passejava per la gran sabana, saltant entre els camps i gaudint de l'aire del matí, de sobte es va aixecar el pare sol i va arribar la calor. El conill va buscar com un boig l'ombra d'un arbre per descansar  i davant seu va veure un gran baobab.
EL conill es va acostar davant de l'arbre i li va dir:
—Baobab, si us plau, presta'm la teva ombra.
I el baobab amb gust, li va prestar la seva ombra.
—Gràcies baobab! —va dir el conill—. La teva ombra és molt refrescant.
 Però el conill, que era molt entremaliat, va riure i li va dir:
—Sí, la teva ombra està molt bé, però..., i la música del teu fullatge? Estic segur que ha de ser una cacofonia horrible.
—Com es pot atrevir aquest petit ésser a dubtar de lo bonica que és la música del meu fullatge!  —va pensar el baobab—. Jo li demostraré el contrari!—. I el baobab va començar a fer tremolar les seves fulles i de sobte, es va començar la escoltar la música més bonica del món.
I el conill va dir:
—Gràcies baobab, la teva música és espectacular, però i aquesta fruita? Estic segur que aquesta fruita ha de ser una bossa d'aigua tèbia res més.
 I el baobab va tornar a pensar, com podia aquell animaló dubtar de lo saborosa que era  la seva fruita i va voler demostrar-li. Llavors va deixar caure una fruita i el conill va començar a assaborir-la.
—La teva fruita és deliciosa, baobab, moltíssimes gràcies. Però i el teu cor? Segur que el teu cor ha de ser dur com una pedra. En aquest moment el baobab va voler ensenyar el seu cor al conill perquè veiés que no era de pedra, però li va fer por que un desconegut mirés el seu cor. El baobab no s'atrevia, es sentia ridícul i tenia vergonya, però de sobte, la curiositat va ser més forta i va començar a obrir el seu cor. En el cor del baobab, el conill va descobrir  milers de tresors: pedres precioses, or, joies, plata, teles fines…
—Oh! Gràcies baobab! —va dir el conill—. Tu ets l'ésser més generós que mai he conegut  i va entrar a poc a poc en el cor del baobab  i, prenent uns quants  tresors dels  que hi havien allà, va tornar a casa. Quan va arribar a casa seva  li va donar tot a la seva dona. La conilla sense pensar gaire es va posar les arracades d'or i les teles i va anar a presumir amb les seves amigues de tot el que li havia regalat el seu marit. Però hi havia una amiga que no es va alegrar de veure a la conilla amb totes aquelles joies, era la hiena envejosa. Aquesta va anar a buscar el seu marit i li va explicar tot el succeït.
El marit hiena, veient a la seva dona morta d'enveja, va anar a veure el conill per preguntar-li  com havia aconseguit tots aquells tresors. El conill, innocentment, li va explicar tot el que sabia i li va dir  les preguntes que li havia fet al gran baobad sobre:  l'ombra,  el fullatge,  la fruita i el cor.
Va ser així, com el marit hiena va anar a veure el baobab. L'enorme arbre, recordant lo bé que s'havia sentit amb el conill, va fer el mateix: va prestar la seva ombra, va moure les fulles, va lliurar la seva fruita i va obrir el seu cor, on hi havia milers de tresors.
La hiena, veient tanta riquesa, va voler emportar-s'ho tot i amb les preses per no deixar-se res, va començar a esgarrapar i  ferir el cor del baobab. L'arbre no entenia res..., dolgut i mal ferit no va tenir més opció que tancar el seu cor i la seva escorça. Com a conseqüència  la hiena es va quedar fora sense poder agafar res de l'interior.
I diuen que, des de llavors, la hiena busca en les entranyes dels animals morts allò que no va poder aconseguir en el cor del baobab. I també, que el baobab mai més va tornar a obrir el seu cor a ningú, perquè té una gran ferida i tem que li tornin a fer mal.
Hom diu que el cor del baobab és molt similar  al cor  de les persones, també conté milers de tresors però... Per què s'obre tan poc? De quina hiena se'n recorda?

Conte Africà
 ( Senegal )



divendres, 25 d’octubre de 2019

EL MUSSOL




Té els ulls rodons
com dos botons,
mirada impactant,
com un sol  brillant.

Li agrada la foscor,
 caça  de nit,
 i quan és de dia
es queda adormit.

I encara que fa Uh, uhhh!
com un fantasma,
amb el seu udol,
 pocs animals espanta.
Marta Vilà


Un mussol que canvia la forma





dimarts, 22 d’octubre de 2019

diumenge, 20 d’octubre de 2019

EL LLOP I EL XAI EN EL RIEROL


Autor il.lustració: Milo Winter

Mirava un llop a un xai que bevia en un rierol  i va imaginar un simple pretext amb la finalitat de menjar-se'l. Tot hi que ell estava més amunt en el curs del riu, el va acusar d'enterbolir l'aigua i  d' impedir-li beure. I el xai li va respondre:

—Però si només bec aigua amb la punta dels llavis i, a més a més, estic més avall i per aquest motiu no et puc enterbolir l'aigua que tens allà dalt.
Veient-se el llop burlat, va insistir:

—L'any passat vares injuriar als meus pares.
—Però si llavors ni tan sols havia nascut jo!
Llavors el llop va dir:

—Ja veig que et justifiques molt bé, més no per tot això et deixaré marxar  i  seràs el meu sopar.

Moralina:

Pels que fan del mal la seva professió, de res serveixen arguments per no fer-ho. No t'acostis mai a on hi hagi  malvats.
Autor: Isop

dijous, 10 d’octubre de 2019

PER QUÈ ELS MUSSOL VIUEN DE NIT?





Fa molt de temps, hi havia un mussol que treballava tenyint les plomes dels ocells. Tots les aus anaven al seu arbre perquè els tenyís les plomes de colors increïbles i preciosos. Els flamencs de color rosa i els ibis de color taronja eren bons exemples de lo bé que el mussol tenyia les plomes. El seu treball els tenia a tots molt contents. A tots? No, el corb es burlava d'ells i presumia del seu plomatge blanc, dient que mai visitaria el mussol perquè no ho necessitava. Però en el fons, desitjava els colors que feia servir el mussol. Fins que un dia no va poder aguantar més, es va posar a la branca de l'arbre on vivia el mussol i li va dir:

—Vull que em tenyeixis les meves plomes. Però ho has de fer amb el color més estrany que existeixi, aquell color que mai hagis utilitzat per pintar cap altre ocell. Vull ser únic!
El mussol va pensar i pensar, fins que va trobar el color adequat, el negre. Quan va acabar de tenyir-li  les plomes va exclamar:

—He fet el que m'has demanat, ara ets únic!  Portes un color diferent a qualsevol altre tipus d'ocell. Espero que t'agradi.
Quan el corb va volar fins el riu i es va veure emmirallat no s'ho podia creure. Totes les seves plomes eren negres, com si  s'hagués banyat amb betum. Però ja era massa tard, no s'ho podia treure i es va tenir de resignar. I és per això que a partir d'aquell dia tots els corbs van ser negres.

Però els corbs mai varen perdonar els mussols. Si veien cap mussol durant el dia, es tiraven a sobre d'ell , el picaven i l'esgarrapaven. Els mussols, morts de por, es van reunir a sobre un gran cirerer. Allà van decidir que durant el dia s'amagarien i dormirien i, a la nit, quan els corbs anessin a dormir,  sortirien per menjar i fer la seva vida. Amb el temps es varen acostumar al nou horari i no van ser atacats mai més.

                                    Conte Japonès

   

dissabte, 5 d’octubre de 2019

L'ÒLIBA




La seva cara té forma de cor,
els ulls semblen olives negres.
El seu  aspecte és  misteriós
i  el seu cant és espantós.

 Les  potes les té  emplomades,
i  les  ungles esmolades.
Li agrada viure  en zones habitades,
campanars d'esglésies  o masies aïllades.
Marta Vilà


Un niu d'òlibes





dilluns, 30 de setembre de 2019

ELS CAMINANTS I EL CORB







Viatjava un grup de gent per una certa qüestió, quan varen trobar un corb que havia perdut un ull.
Tots varen dirigir les seves mirades cap al corb i un dels caminants va aconsellar que tornessin, doncs en la seva opinió fer-ho era el que aconsellava el presagi. Per un altre caminant va prendre la paraula i va dir:
—¿Com podria aquest corb preveure el Futur si ell mateix no ha pogut preveure, per evitar-ho, la pèrdua del seu ull?

Moralina:
El que no se sap cuidar a si mateix, és el menys indicat per aconsellar als altres.
Autor: Isop

dimecres, 25 de setembre de 2019

L'OCELL PUHUY



Fa  molts, molts, però molts anys, el Gran Esperit, que ha creat totes les coses del món, un bon dia va decidir organitzar un gran concurs per elegir el rei de les aus. Per això va ordenar a tots els ocells que habitaven en el cel i la terra que es reunissin en un bosc secret.
Ben aviat varen arribar totes les aus. A mida que anaven arribant, començaven a discutir sobre qui guanyaria. Es va produir un gran enrenou. Però amb tants refilets, cucleigs, parrupeigs i piuladissa no hi havia manera de posar-se d’acord. El rossinyol estava segur que ell seria rei, per això va cantar com un baríton:
—El rei de les aus serà qui afini millor, qui entoni belles cançons com les que canto jo.
Però de cop, l’àliga va baixa com una fletxa del cel:
—El rei de les aus ha d’ésser com jo, gran i fort!­ —va cridar tan alt que va deixar totes les aus sense dir ni piu.
El que no va callar va ser el papagai, encara que mai li podien tancar el bec.
Estava segur que aviat el nomenarien rei, per això no parava de parlar fent servir paraules humanes que havia après:
—D’això res de res, guanyarà l’au que tingui el plomatge de colors més macos i bla,bla,bla… Mireu-me a mi  i  bla,bla,bla… Perquè fixeu-vos amb les precioses plomes  i  bla,bla,bla…
El paó reial estava escoltant tot això i va començar a pensar…Com podria guanyar el concurs? Ell cantava tan bé com el rossinyol. A més era gran i fort com l’àguila…, però el seu plomatge no tenia res d’especial, no era tan maco com el papagai. Així no podria ser el rei. Havia de trobar una solució a aquell problema per això va decidir anar a trobar el seu amic, l’ocell puhuy:
—Ai, ocell puhuy. Si em deixessis les teves plomes tan maques, podria ser el rei perquè és l’única cosa que em fa falta per guanyar, li va dir fent un refilet ploraner.
A l’ocell puhuy li va saber greu i li va dir que l’ajudaria. Es va arrencar una, dues ,tres, quatre, cinc… i fins a mil de les seves millors plomes per donar-les al seu amic. Així vestit amb les millors gales, el paó reial es va presentar al concurs amb totes les aus que estaven reunides.
Quan el paó reial va arribar lluint les seves noves plomes, entonant bells refilets i estirant el seu coll tan llarg, un gran Ohhhhhhhhhhhhhh! va recórrer la clariana del bosc secret en el qual totes les aus esperaven aquella decisió tan important. De cop el Gran Esperit, sens dubtar, va proclamar amb una veu forta i misteriosa:
—I el guanyador del concurs és… El paó reial!
—He guanyat, he guanyat! –repetia. Sóc el rei, sóc el rei! —no parava de cridar fent-se el fatxenda davant de tothom.
Estava tan orgullós que es va oblidar del pobre i despullat ocell puhuy i no li va voler tornar cap de les seves plomes.
Però el Gran Esperit ho acabà sabent tot i quan es va assabentar de tot el que havia passat va voler donar una lliçó al paó reial per haver estat tan egoista. Al cap de pocs dies se li va aparèixer i li va dir amb la seva veu forta i profunda:
Paó reial, encara que el teu plomatge sigui el més maco, tindràs un potes molt lletges i cada vegada que obris el bec et sortiran uns sons espantosos que faran riure tothom.
El paó reial ja només va poder dir:
—Glu,glu,glu..., glu, glu,glu…
Totes les aus varen estar d’acord amb aquella decisió.
Però i el pobre ocell puhuy? Ningú es recordava d’ell? El pobre estava amagat, alacaigut i desplomat.
El rumor va córrer de bec en bec i molt aviat totes les aus el varen anar a buscar:
—Ocell puhuy! Ocell puhuy! On ets? Volem ajudar-te.
Finalment el varen trobar, estava amagat perquè li feia vergonya anar despullat. Al veure’l tan trist, totes i cada una de les aus li varen regalar una de les seves precioses plomes: una, dues, tres, quatre, cinc… fins a mil plomes vermelles,verdes grogues, blaves…
I és per això que l’ocell puhuy anomenat també quetzal, és una au molt rara que sembla que té el plomatge fet de pedaços, amb mil colors de les plomes de totes les aus del món.

Quetzal, autor de la imatge: D.Hatcher

Conte Mexicà
(Originari de la cultura maia)