divendres, 2 de desembre de 2022

Mercuri i el llenyataire

 

Il·lustració: Milo Winter

Hi havia un llenyataire que estava tallant llenya vora el riu quan li va caure la destral a l’aigua.

Summament afligit es va posar a plorar per la seva mala sort, perquè era la seva eina de treball.

El protector d'aquell riu era el déu  Mercuri  i, quan  va veure el llenyataire desconsolat, se li va aparèixer amb una destral d’or i li va preguntar:

—És aquesta la teva destral ?

El llenyataire va respondre:

—No, aquesta no és la meva destral.

Llavors, Mercuri va desaparèixer i es va tornar a presentar amb una destral de plata, però el llenyataire li va dir:

—Agraeixo la teva ajuda, però aquesta tampoc és la meva destral.

Mercuri és va adonar de l'honestedat i bondat d’aquell home, que l’única cosa que volia era recuperar la seva eina de treball per continuar fent la seva feina. Convençut d’això, Mercuri li va ensenyar una destral de ferro mentre li preguntava per tercera vegada:

—És aquesta la teva destral?

El llenyataire content va afirmar que sí, que era la seva destral. Com a obsequi per la seva honradesa, Mercuri li va regalar la destral d’or i  la de plata.

Molt eufòric, el llenyataire no es va poder estar d’explicar als seus companys el que li havia passat en el riu.

Un dels llenyataires que va escoltar la història va voler provar sort, va deixar anar la destral al riu i es va posar a plorar. Mercuri va tornar a aparèixer i li va mostrar la destral d’or. Llavors l’home cegat d’enveja per l’ambició va afirmar:

—Aquesta és la meva destral perduda!

Mercuri sabia que no era veritat i es va enfadar molt i li va dir:

—T’hauria de fer vergonya. Ets mentider i ambiciós!

Com a càstig, va decidir no donar-li  la destral d’or ni tornar-li la seva.

La destral del llenyataire va romandre per sempre en el fons del riu on tothom la podia veure però ningú la podia recuperar.

Moralina:

A la vida s’ha de ser sincer. No devem aprofitar les circumstàncies per dir mentides, perquè amb el pas del temps ens perjudicaran.

Autor: Isop

(Adaptació de la faula)


dissabte, 26 de novembre de 2022

LA SARDINA (Sardina pilchardus)






És una experta en natació sincronitzada,

i  amb les seves companyes fan una gran bandada,

segueixen una estricta disciplina

i  realitzen unes coreografies que  són divines.

 

I  com que és tan feliç vivint en comunitat,

no se separa mai del seu costat,

i  fan llargues migracions

donant la volta al món.

Marta Vilà



Banc de sardines

Noms:  sardina o sarda



diumenge, 20 de novembre de 2022

Els veïns de la casa blava

 




Hi havia una vegada, una ciutat a la vessant d’una muntanya. Era una ciutat petita, envoltada de jardins, amb molts arbres, on les aus solien construir els seus nius, volar d’arbre en arbre i piular en els seus petits malentesos.

A les nits caloroses d’estiu, les famílies acostumaven a passejar i seure en els bancs dels jardins mentre els nens jugaven alegrement. A la vora d’un aquests jardins, hi havia una casa de color blau amb dos veïns, els senyor Zé Costica, que vivia en el baix de la dreta i el senyor Manuel Bicas, que vivia en el baix esquerra. Cap al final de la tarda solien parlar des de les seves finestres i, passaven llargues hores escoltant cantar els ocells que es posaven en els arbres del jardí  que rodejava la casa.

Però...el temps va passar, i... va arribar la tardor! I amb ella els dies grisos, el vent fred, les nits cada vegada més llargues i la caiguda de les fulles que es va emportar lluny els ocells dels jardins.

Durant algun temps, els veïns, es miraven de tant en tant des de les seves finestres, però el fet que els ocells haguessin marxat els va deixar cada vegada més tristos. El senyor Zé Costica tenia tanta nostàlgia, tanta enyorança i vivia tan trist de no escoltar cantar els ocells que va decidir comprar-se una harmònica i posar-se a tocar per imitar el seu piular. Estava tan enstusiasmat amb la idea, que es passava el dia tocant i no se’n va adonar que ja s’havia fet de nit.

En el baix esquerra el seu veí Manuel Bicas intentava dormir, però no ho aconseguia. Irritat amb el so que arribava de la casa del costat, va començar a donar cops de puny a la paret.

El senyor Zé Costica quan va escoltar els cops de puny a la paret, va pensar que el seu veí estava encantat amb el so de la seva harmònica i animat va continuar bufant cada vegada amb més força. Quan es va fer de dia, el senyor Manuel Bicas va anar a la botiga de música a comprar l’harmònica més grossa que tinguessin i només d’entrar per la porta de casa seva va començar a bufar i bufar amb totes les seves forces. Estava decidit a no deixar dormir al seu veí !

Quan va escoltar l’harmònica del senyor Manuel Bicas, el veí Zé Costica va arrugar el front en senyal de desagrat, va rondinar i va sortir de casa corrents. Quan va tornar, portava amb ell una caixa de la que va treure un violí. Ràpidament i sense saber com tocar-lo, va començar immediatament amb moviments descoordinats a tocar embogidament. A l’altre costat, la resposta no es va fer esperar. Les parets de la casa tremolaven al so d’un violoncel, que s'assemblava més a un xerrac de tallar fusta que llançava a l’aire sons indescriptibles !

Durant algunes nits la desharmonia va continuar. Cada nit s’escoltaven nous instruments. Clarinets, tuves, tambors, plats, acordions i flautes i quan tots els instruments es varen esgotar a la botiga de música els veïns es desesperaven sense saber el que podien fer perquè la pau tornés una altra vegada.

El cas dels veïns de la casa blava ja començava a ser conegut a tota la ciutat i ningú trobava la solució perquè els dos veïns tornessin a ser amics.

Llavors, el mestre Antoni que estava de visita a la ciutat per donar un concert, va decidir passar pel carrer del que tothom parlava... El seu espant va ser tan gran quan va escoltar els sons que sortien del baix dreta i el baix esquerra de la casa blava, que va decidir parlar amb els dos veïns.

Després de trucar moltes vegades el timbre i colpejar fortament les portes el mestre per fi va aconseguir tenir una conversa amb tots dos.

Aquella nit, tots els veïns varen aconseguir dormir tranquil·lament. Què havia succeït? S’havia emportat el mestre tots els instruments? S’havien posat malalts els veïns de tan tocar? Havien finalment fet les paus? Alguns dies després, un anunci va aparèixer per tots els llocs:

“Es convida a tots els interessats a tocar a la banda de música de la ciutat a anar al saló municipal a les nou de la nit.

No és necessari portar instrument”.

La curiositat era tanta que a l'inici de la tarda la gent va començar a arribar i, quan varen tocar les nou, al costat del rellotge de la torre ja es podia veure una llarga fil·lera de joves, grassos, prims, alts i baixos, tots volien entrar !

El mestre Antoni va començar a posar els instruments ordenats i afinats uns al costat dels altres, va distribuir unes fulles amb unes figures negres, rodonetes, penjades amb unes ratlletes molt ben dibuixades i, va explicar com funcionava allò. En un racó de la sala Zé Costica i Manuel Bicas intercanviaven mirades i somriures de felicitat. La gent va anar provant els instruments mentre el mestre amb el seu oïda finíssim i preparat, ple de semibreus, corxeres, fuses i semifuses anava col·locant a la gent al costat dels instruments. Ja s’havia fet clar quan el mestre va donar per acabava la feina.

A partir d’aquella data, totes les tardes de tardor, quan les fulles cauen i els ocells migren cap a altres llocs, pot escoltar-se en el jardí de la ciutat, molt a prop de la casa de Zé Costica i de Manuel Bicas, una banda de música que molt afinada fa companyia a tots els que la vulguin escoltar...i, a vegades, pot escoltar-se encara a algú explicant la història d’una banda de música que va néixer de dos veïns que estaven enfadats perquè trobaven a faltar el cantar dels ocells...


Autores: Francisca Cardoso -Vera do Vale

www.waece.org


Conte de Portugal




dilluns, 14 de novembre de 2022

LA TONYINA ( (Thunnus thynnus)






La veloç tonyina,

es pot fer gegantina,

i el que li agrada més menjar

són els crustacis  i  el calamar.

 

Encercla la seva presa

i  ataca com un projectil,

doncs és una depredadora

amb un magnífic estil.

Marta Vilà





Cicle de vida de la tonyina vermella:

d'ou petit a geganta del mar.


Noms: tonyina, tonyina rosa, tonyina vermella



dimarts, 8 de novembre de 2022

ACUDIT 70: King Kong de jove

 



Què li diries a en King Kong si aconsegueix un títol?

—Kang-gratulacions!!!




ACUDIT 69: En el restaurant

 


Una noia està asseguda a la taula d'un restaurant  i quan arriba el cambrer, ella li diu:

—Sóc celíaca

I  ell  li  respon:

—Encantat! Jo sóc l'Antonicu.




dimecres, 2 de novembre de 2022

CANVI D'ESTRATÈGIA

 


Hi havia una vegada un cec, que estava  assegut  en un carrer molt transitat amb un barret als peus i un cartell escrit amb un guix blanc que deia: “Si us plau, ajudeu-me. Sóc cec”.

Un creatiu publicitari que passava per allà es va aturar i va observar les poques monedes que contenia el barret.

Sense demanar-li permís, va prendre el cartell, va agafar el guix i va escriure un altre missatge.

Llavors, va tornar a posar el cartell sota els peus del cec  i  va marxar.

Per la tarda, el creatiu va tornar a passar  i va observar amb satisfacció que el barret estava ple de bitllets  i  monedes.

El cec va reconèixer les seves passes  i  li va preguntar si havia sigut ell qui havia tornat a escriure el cartell  i, sobretot volia saber què  hi havia posat.

El publicista li va contestar: “Res que no sigui tan cert com el teu anunci, encara que amb unes altres paraules”.

Després va somriure i va continuar el seu camí.

El cec mai no ho va saber, però el seu cartell deia: ” Avui  és primavera i  no la puc veure”.

Autor desconegut

Reflexió:

Canvia la teva estratègia quan alguna cosa no et surti bé, en comptes de lamentar-te. Així pot ser aconseguiràs, que amb una nova manera de fer, la teva situació vagi millorant a poc a poc.



dijous, 27 d’octubre de 2022

TORD PORCELLANA (Symphodus mediterraneus)





Amb aquest aspecte tan original

sembla un peix tropical,

té unes taques groguetes,

als ulls i a les aletes.

 

Sembla embastat amb fils de seda

de tonalitat blau iridiscent,

i  als mascles en època d’aparellament,

el to del cos els canvia  a un roig intens.

Marta Vilà





Nom comú: Tord de taca groga, canari, porcellana, saig, tord, tord rogenc...




divendres, 21 d’octubre de 2022

El lleó que volia fer la guerra

 



En algun moment, el lleó, el rei de la selva, va decidir començar una guerra amb les terres veïnes. Volia estendre el seu regne i governar en llocs més extensos.

Per poder portar a terme la seva idea, tenia de preparar una tropa que fos forta. Va donar l’ordre de reclutar tots els animals que habitaven el seu regne.

Un cop reunits, els va explicar la seva idea i va començar a assignar a cadascun d’ells  un lloc dins el seu exèrcit. Va donar diferents tasques segons la naturalesa de cada animal.

Va escollir l’elefant per encarregar-se de portar les armes sobre el seu llom ample i fort; l’os per la seva gran mida va ser seleccionat per anar al front de l’escamot militar; a la guineu li va donar la tasca d’encarregar-se de la part diplomàtica; i el lleopard, amb la seva gran cautela, entraria per la rereguarda per sorprendre’ls.

Quan la majoria d’animals sabia quina era la seva missió, es va escoltar una veu que deia:

—Oh rei meu, jo li recomanaria que no inclogués ni els rucs, ni a les llebres en aquesta guerra! Els rucs no són gaire espavilats i les llebres són fàcils d’espantar!

El lleó el va interrompre ràpidament  i va contestar:

—Estàs equivocat! Per suposat que formaran part del meu regiment, sense ells no estaríem complets. Els rucs amb els seus brams, seran els que espantin l’enemic i, les llebres amb la seva rapidesa, seran les que entreguin el correu.


Moralina:

Fins i tot una desavantatge es converteix en virtut quan es ben utilitzada.


Autor: Jean de la Fontaine



dissabte, 15 d’octubre de 2022

EL TROMPETER (Macroramphosus scolopax)



Autor: Dmitriy Konstantinov
 

Un peix molt menudet,

el musell llarg i finet,

de color  rosat amb un toc daurat,

i  la zona de la panxa d’un to platejat.

 

Forma grans bancs  i  és molt sociable,

 s’alimenta de larves de peixos  i  plàncton,

és bonic, però no tan popular,

com el seu parent el cavallet de mar.

Marta Vilà



Noms:  trompeterbecada,  músic... 



diumenge, 9 d’octubre de 2022

L' HOME QUE TOCAVA LA FLAUTA CELESTIAL

 


Fa molts i molt anys, al peu del les muntanyes Cinc Dits, hi vivia un home que tocava meravellosament la flauta de bambú. Tan bé tocava  que l’ocell oriol no s’atrevia a competir amb ell, la merla no entonava unes cançons tan boniques i ni tan sols l’alosa refilava amb aquella fantàstica sonoritat. Quan començava a tocar la flauta, els ocells s’aturaven en ple vol, els camperols que treballaven la terra, deixaven les seves feines; i la gent gran se sentia rejovenir i els nens saltaven d’alegria… I tan bonica era la seva música que la gent creia que havia baixat del cel, per aquest motiu l’anomenaven “L’home que toca la flauta celestial”.

Un dia, el Rei dels dracs del Mar del Sud va homenatjar a les divinitats amb un banquet a la platja. Vuit mil déus amb riques i exòtiques vestimentes parlaven i gaudien bevent al voltant de l’amfitrió, que portava una túnica estreta amb un cinturó de jade. I precisament aquell mateix dia de la festa, després d’haver caminat deu dies i deu nits, “L’home que tocava la flauta celestial” va arribar a la platja per pescar. Va desplegar la seva xarxa sobre el mar plàcid, es va seure en una pedra neta i llisa i va començar a tocar la flauta. En aquell mateix moment, quan el Rei dels dracs aixecava la copa per brindar amb tots els seus convidats, va escoltar un so tan meravellós com mai abans havia escoltat. Tots i cada un dels déus es varen quedar en silenci, fins i tot es varen oblidar de les taules plenes de menjar i varen deixar les seves copes de jade sobre les estovalles.

L’home de la flauta no sabia ni es podia imaginar que, en aquell moment, tantes divinitats estiguessin escoltant com tocava la seva flauta. I els déus, per la seva part, estaven convençuts de que qui tocava la flauta d’aquella manera devia haver baixat del cel al món dels humans.

Tant li va agradar al Rei dels dracs el so d’aquella flauta que va voler trobar a l’autor d’aquelles melodies perquè ensenyes a tocar la flauta al seu fill. I, seguint la direcció d’on venia el so, va trobar a l’home. El flautista va recollir la seva xarxa, va posar la flauta en el seu ample cinturó i va seguir el Rei dels dracs fins al seu palau.

Ja havien passat tres anys i el fill del Rei havia après a tocar la flauta de bambú, llavors el flautista que enyorava molt la seva família i el seu poble, li va pregar al Rei que el deixés tornar a casa. El Rei dels dracs agraït li va concedir i, li va indicar al seu fill que acompanyés al mestre perquè escollís dos regals (els que volgués) del tresor reial. Hi havia pedres precioses de color vermell, grogues, blaves..., lingots d’or resplendents i centenars de milers de valiosíssim objectes. El flautista va recórrer detingudament el saló del tresor del Rei dels dracs i, va veure un cistell cilíndric fet de tires de bambú, va pensar: “Aquest utensili em pot servir per guardar les gambes i els peixos que pesqui”.

El va agafar i se’l va lligar al cinturó. Després, en un armari, va descobrir una capa per la pluja i va reflexionar: “Amb aquesta capa puc anar a la platja a pescar inclús el dies de pluja i vent”. I aquest va ser el segon i l’últim regal que va escollir.

Quan va sortir de la sala del tresor acompanyat del fill del Rei, aquest, molt intrigat, li va preguntar:

—Per què has agafat aquests objectes tan senzills entre tantes piles d’or i plata, perles i pedres precioses?

El mestre va contestar amb un somriure;

—L’or i les pedres precioses me’ls gastaria i desapareixerien. En canvi, amb aquest cistell de bambú i la capa per la pluja, puc anar a pescar tots els dies i, amb els peixos que pesqui mai passaré gana.

Però quan va tornar a casa seva i va anar per primera vegada a pescar, va descobrir que aquells dos regals eren màgics. I els dies posteriors  quan tornava de pescar sempre duia  el cistell de bambú ben ple de peixos i, la capa, quan la desplegava, el portava volant fins al Mar del Sud, als millors llocs de pesca.

D’aquesta manera, amb el cistell i la capa, va arribar volant a les muntanyes dels Cinc Dits i, tan aviat com va tocar la seva flauta, el so es va estendre pel firmament i el món sencer va ser un esclat d'alegria i felicitat.


Conte de la Xina




dilluns, 3 d’octubre de 2022

POEMA DE TARDOR

 



Els arbres es muden

de roig i de groc,

les fulles tremolen

sota un sol de foc. 

 

El vent les fa caure,

les duu fins al port.

Quan surtis de casa,

trepitja-les fort!

 

Les mosques s’amaguen,

l’hivern és a prop.

Les flors espantades,

es tanquen de cop.


Autors: Bofill, Puig i Serrat.


 
Poema musicat: Veu: Marta & Gregori



dimarts, 27 de setembre de 2022

EL VERAT (Scomber scombrus)

 



El verat,

té el llom superior ratllat,

amb un fons de color verd blavós,

i és un caçador prodigiós.

 

A l’hivern,

s’amaguen a les profunditats

i  quan ve el bon temps,

pugen a la superfície corrents.


Marta Vilà




Verats alimentant-se a la superfície

(Quan són joves reben el nom de veradó o gallimó)



dimecres, 21 de setembre de 2022

LA CARRETA

 




Caminava amb el meu pare quan ell es va aturar en un revolt  i després d’un petit silenci em va preguntar:

—A més a més de sentir els cants dels ocells, escoltes alguna cosa més?

Vaig  posar atenció uns segons i després li vaig respondre:

—Estic escoltant el soroll d’una carreta.

— És això —va dir el meu pare—. És una carreta buida.

Li vaig preguntar al meu pare:

—Com saps que és una carreta buida, si encara no la veus?

Llavors el meu pare em va respondre:

—És molt senzill, quan més buida és la carreta, més fort és soroll que fa.

Em vaig convertir en adult i, avui dia, quan veig una persona que parla massa i interromp les converses de tothom, essent inoportuna o violenta, presumint del que no té, sentint-se prepotent i menyspreant a la gent, tinc la impressió d’escoltar la veu del meu pare dient:

“Quan més buida és la carreta, més fort és el  soroll que fa!”

Reflexió:

La humilitat consisteix en callar les nostres virtuts i permetre als altres descobrir-les.

Recorda que hi ha persones tan pobres que l’única cosa que tenen són diners. I ningú està més buit que aquell que està ple d’egoisme, d’un suposat “jo mateix”.

Com diu la saviesa popular, envellir és inevitable; madurar és opcional.”

Autor desconegut


dijous, 15 de setembre de 2022

VERAT VOLADOR (Dactylopterus volitans)

 


Autors imatge: Encarna Sáez Goñalons & Víctor Martínez Moll


Quan té les ales tancades

ens pot semblar vulgar,

però així que les desplega

es torna espectacular!

 

Pot semblar una papallona

o fins i tot un ratpenat,

i  tot i que no pot volar

planeja feliç pel fons del mar.


Marta Vilà



Noms: Verat volador, xoric, xoriguer, ase, roncador, juliola voladora...








dimarts, 28 de juny de 2022

A l'estiu tota cuca viu!

 


Una abraçada molt forta

 i ens veiem a mitjans  de Setembre! 

Viu l'estiu!

 


El pot petit: Viu l'estiu!

Rebem com es mereix
amb fogueres i petards
per revetlla de Sant Joan
l'estiu ja treu el cap

Fora tots els mals
les pors i les manies
perquè en noranta dies
faràs més del que imagines

Viu (viu)
Que ja ha arribat l'estiu (estiu)
que tota cuca viu (viu)
i tothom surt del niu
Ja és estiu!

Farem castells de sorra
nedarem sense parar
i quan es pongui el sol
sortirem tots a ballar.

Banderoles de colors
anunciant festa major
paradetes i atraccions
i molts núvols de cotó

Viu (viu)
Que ja ha arribat l'estiu (estiu)
que tota cuca viu (viu)
i tothom surt del niu
Ja és estiu!

Sabeu el què ens espera?
Matins sense cap pressa
tardes a la fresca
i nits de molta gresca

Farem vida al carrer
anirem per tot arreu
amb amics i amb família
Viu l'estiu amb alegria!

Viu (viu)
Que ja ha arribat l'estiu (estiu)
que tota cuca viu (viu)
i tothom surt del niu
Ja és estiu!

Viu (viu)
Que ja ha arribat l'estiu (estiu)
que tota cuca viu (viu)
i tothom surt del niu
Ja és estiu!

Viu (viu)
Que ja ha arribat l'estiu (estiu)
que tota cuca viu (viu)
i tothom surt del niu
Ja és estiu!

 


I  per si algú s'anima a ballar!


dimecres, 22 de juny de 2022

LES LLETRES: A

 


L’abella Immaculada

està molt al·lucinada,

unes abelles s’han barallat

i  ha acabat en un combat!

 

 

Ara el terra del rusc patina

i és adherent com una enganxina,

i  la reina molt alterada,

els ha fet recollir tota la mel escampada.

Marta Vilà