Els veïns de la casa blava

 

Hi havia una vegada, una ciutat a la vessant d’una muntanya. Era una ciutat petita, envoltada de jardins, amb molts arbres, on les aus solien construir els seus nius, volar d’arbre en arbre i piular en els seus petits malentesos.

A les nits caloroses d’estiu, les famílies acostumaven a passejar i seure en els bancs dels jardins mentre els nens jugaven alegrement. A la vora d’un aquests jardins, hi havia una casa de color blau amb dos veïns, els senyor Zé Costica, que vivia en el baix de la dreta i el senyor Manuel Bicas, que vivia en el baix esquerra. Cap al final de la tarda solien parlar des de les seves finestres i, passaven llargues hores escoltant cantar els ocells que es posaven en els arbres del jardí  que rodejava la casa.

Però...el temps va passar, i... va arribar la tardor! I amb ella els dies grisos, el vent fred, les nits cada vegada més llargues i la caiguda de les fulles que es va emportar lluny els ocells dels jardins.

Durant algun temps, els veïns, es miraven de tant en tant des de les seves finestres, però el fet que els ocells haguessin marxat els va deixar cada vegada més tristos. El senyor Zé Costica tenia tanta nostàlgia, tanta enyorança i vivia tan trist de no escoltar cantar els ocells que va decidir comprar-se una harmònica i posar-se a tocar per imitar el seu piular. Estava tan enstusiasmat amb la idea, que es passava el dia tocant i no se’n va adonar que ja s’havia fet de nit.

En el baix esquerra el seu veí Manuel Bicas intentava dormir, però no ho aconseguia. Irritat amb el so que arribava de la casa del costat, va començar a donar cops de puny a la paret.

El senyor Zé Costica quan va escoltar els cops de puny a la paret, va pensar que el seu veí estava encantat amb el so de la seva harmònica i animat va continuar bufant cada vegada amb més força. Quan es va fer de dia, el senyor Manuel Bicas va anar a la botiga de música a comprar l’harmònica més grossa que tinguessin i només d’entrar per la porta de casa seva va començar a bufar i bufar amb totes les seves forces. Estava decidit a no deixar dormir al seu veí !

Quan va escoltar l’harmònica del senyor Manuel Bicas, el veí Zé Costica va arrugar el front en senyal de desagrat, va rondinar i va sortir de casa corrents. Quan va tornar, portava amb ell una caixa de la que va treure un violí. Ràpidament i sense saber com tocar-lo, va començar immediatament amb moviments descoordinats a tocar embogidament. A l’altre costat, la resposta no es va fer esperar. Les parets de la casa tremolaven al so d’un violoncel, que s'assemblava més a un xerrac de tallar fusta que llançava a l’aire sons indescriptibles !

Durant algunes nits la desharmonia va continuar. Cada nit s’escoltaven nous instruments. Clarinets, tuves, tambors, plats, acordions i flautes i quan tots els instruments es varen esgotar a la botiga de música els veïns es desesperaven sense saber el que podien fer perquè la pau tornés una altra vegada.

El cas dels veïns de la casa blava ja començava a ser conegut a tota la ciutat i ningú trobava la solució perquè els dos veïns tornessin a ser amics.

Llavors, el mestre Antoni que estava de visita a la ciutat per donar un concert, va decidir passar pel carrer del que tothom parlava... El seu espant va ser tan gran quan va escoltar els sons que sortien del baix dreta i el baix esquerra de la casa blava, que va decidir parlar amb els dos veïns.

Després de trucar moltes vegades el timbre i colpejar fortament les portes el mestre per fi va aconseguir tenir una conversa amb tots dos.

Aquella nit, tots els veïns varen aconseguir dormir tranquil·lament. Què havia succeït? S’havia emportat el mestre tots els instruments? S’havien posat malalts els veïns de tan tocar? Havien finalment fet les paus? Alguns dies després, un anunci va aparèixer per tots els llocs:

“Es convida a tots els interessats a tocar a la banda de música de la ciutat a anar al saló municipal a les nou de la nit.

No és necessari portar instrument”.

La curiositat era tanta que a l'inici de la tarda la gent va començar a arribar i, quan varen tocar les nou, al costat del rellotge de la torre ja es podia veure una llarga fil·lera de joves, grassos, prims, alts i baixos, tots volien entrar !

El mestre Antoni va començar a posar els instruments ordenats i afinats uns al costat dels altres, va distribuir unes fulles amb unes figures negres, rodonetes, penjades amb unes ratlletes molt ben dibuixades i, va explicar com funcionava allò. En un racó de la sala Zé Costica i Manuel Bicas intercanviaven mirades i somriures de felicitat. La gent va anar provant els instruments mentre el mestre amb el seu oïda finíssim i preparat, ple de semibreus, corxeres, fuses i semifuses anava col·locant a la gent al costat dels instruments. Ja s’havia fet clar quan el mestre va donar per acabava la feina.

A partir d’aquella data, totes les tardes de tardor, quan les fulles cauen i els ocells migren cap a altres llocs, pot escoltar-se en el jardí de la ciutat, molt a prop de la casa de Zé Costica i de Manuel Bicas, una banda de música que molt afinada fa companyia a tots els que la vulguin escoltar...i, a vegades, pot escoltar-se encara a algú explicant la història d’una banda de música que va néixer de dos veïns que estaven enfadats perquè trobaven a faltar el cantar dels ocells...

Autores: Francisca Cardoso -Vera do Vale

www.waece.org

Conte de Portugal