Silueta
serpentiforme
i
uns ulls molt prominents,
es
pot confondre amb una anguila
però
ell té el cap amb forma més arrodonida.
D’hàbits
nocturns,
es
desplaça fent grans ondulacions,
té
la pell relliscosa i sense escames
i
durant el dia s’amaga en forats i falles.
Marta Vilà
Un dia, el petit cangur va treure el cap pel forat de la
bossa i va dir:
—Oh!
Que n'és de gran el món. Mare, que puc anar a veure com és?
—Ja
te l’ensenyaré jo, no cal que surtis de la bossa. Et podries fer mal o trobar
males companyies i exposar-te a perills innecessaris —va dir la mare mentre
acariciava dolçament el seu pèl suau—, jo soc una mare responsable i decent.
El
petit cangur va sospirar, va callar i es va quedar quietó dins la bossa.
Però
el petit cangur creixia, es feia gran i, quan gairebé ja no cabia dins la
bossa, la mare li va ordenar:
—Et
prohibeixo que creixis!
I el
petit cangur, que era molt obedient, va parar de créixer en aquell mateix
instant.
El
canguret, des de la bossa veia coses i feia preguntes a la mare. Era un noi
intel·ligent i tot ho trobava interessant. Però la mare cangur estava molt
molesta perquè no trobava la resposta a moltes de les seves preguntes. Al final
un dia li va dir:
—Et
prohibeixo que facis més preguntes!
I el
petit cangur no va preguntar mai més res.
Un
dia,va succeir una cosa curiosa. El petit cangur, des del seu lloc d’observació,
va veure una cangureta preciosa.
—Mare! —va dir—, em vull casar amb aquella cangureta.
—Ai!
—va respondre la mare—, em vols
abandonar per anar-te’n amb una cangur
qualsevol?
—Et
prohibeixo que et casis!
I el
petit cangur no es va casar.
Quan
la mare cangur es va morir el van treure de la bossa de la difunta mare. Era un
animal estrany. El seu cos era petit, però semblava vell.
Quan
el van deixar a terra tot el seu cos es va amarar d’una suor freda.
—Tinc
por —va dir—. Si us plau em podeu posar en el tronc buit d’aquell arbre?
I el
petit cangur va passar la resta dels seus dies mirant el món des de l’arbre.
De
tant en tant comentava :
—Realment,
que n’és de gran el món!
Font:
http://emocionat2blogspot.com
Reflexió:
Un
nen sobreprotegit, és un nen al que se’l protegeix " tant i tant “, que se li impedeix
ser qui és i adquirir les habilitats necessàries per desenvolupar-se sense por,
amb fluïdesa, autoestima i seguritat en
si mateix.
Els
pares sobreprotectors aïllen els seus fills de qualsevol tipus de perill
potencial, real o imaginari.
 |
| Il·lustració Milo Winter |
Un
ase seguia les indicacions del seu amo per un llarg camí que baixava per la
vessant d’una muntanya, quan de sobte se li va posar al cap seguir el seu propi
camí. Podia veure el seu estable al peu de la muntanya i, per ell, el camí més
ràpid per baixar semblava estar a la vora del penya-segat més proper. Just quan
estava a punt de saltar, el seu amo el va agafar per la cua i el va intentar
aturar, però l’ase obstinat no va cedir i va estirar amb totes les seves
forces.
-Molt
bé –va dir el seu amo-. Segueix el teu camí i a veure on et porta.
A
continuació, el va deixar anar i l’ase va caure de cap sobre el peu de la
muntanya.
Moralina:
Els
que no escolten la raó, però obstinadament segueixen el seu propi camí en contra
de l’amistós consell d’aquells que són més savis que ells, estan en el camí de
la desgràcia.
Autor: Isop
De color vermell
i amb un caire monstruós,
roman totalment immòbil
sobre el fons rocós.
S’alimenta de peixos, crustacis i mol·luscs,
i té unes llargues espines a l’aleta dorsal,
també es perillosa com un escorpí,
perquè algunes espines contenen verí.
Marta Vilà
Noms: cap-roig, rascassa, escórpora, amb variants locals com escórpora de cap roig, escórpora dels bruts, escórpora groga, escorpa, gallineta, polla d'alguer, rascla, rasclot, polla de mar o escórpora barbuda.
Un
joier esperava a la policia després d’un assalt efectuat en el seu negoci. En qüestió
de minuts s’emplena de cotxes de patrulla l’escena del robatori; els agents es
dirigeixen al propietari del local per interrogar-lo:
—A
veure senyor, que ha passat?, quants eren? , per on han marxat?
—No
s’ho creuran, però la veritat és que va entrar un elefant es va aturar davant
meu, amb un cop de trompa va trencar el vidre del mostrador i succionant com una aspiradora va prendre les
joies i va sortir corrents...
La
majoria de policies es queden en silenci, es miren l’un a l’altre i un dels
policies respon:
—Si
us plau, senyor, no intenti prendre’ns el pèl. Digui la veritat.
—Els
hi juro que és la veritat, jo tampoc m’ho podia creure, deu ser un animal
entrenat o alguna cosa així !
—A
veure —diu el policia traient la seva llibreta de mala gana—. Com era l’elefant?
—Era
un elefant comú i corrent, igual que tots —respon l’home.
—Perdoni,
jo no soc un expert, però hi ha diversos tipus d’elefants. Per exemple l’africà
que té unes orelles enormes, l’asiàtic les té més petites... Com era aquest? —diu
el policia impacientant-se.
—La veritat
es que no ho sé: era massa astut, portava una mitja al cap !
Hi havia un home que portava diversos dies caminant sota el sol del desert. De sobte, es va aturar perquè estava tan esgotat que no tenia prou forces per continuar.
Llavors va passar un àrab i l’home li va dir:
—Li compro el seu camell.
El àrab li va contestar:
—Si té mil dòlars li venc, si no res de res...
—Sí, es clar que sí, aquí té.
Llavors l’home va muntar el camell i va continuar el seu camí, després d’una bona estona el camell es va cansar i es va aturar en el primer poble que hi havia. L’home va fer diversos intents per fer caminar l’animal, però no s’ensortia.
Per casualitat, va veure un rètol on hi deia “Taller de camells”.
Va entrar dins el taller i li va dir al tècnic:
—Disculpi, el meu camell no vol caminar, el pot revisar?
—Sí, és clar, pugi el camell a aquesta pedra i després li aixeca la pota del darrere.
A empentes aconsegueix pujar el camell a la pedra.
Amb això que el tècnic agafa un martell de fusta i li dona un bon cop als testicles del camell, aconseguint la reacció immediata de l’animal que s’aixeca i comença a correr com un boig! I l’home de sobte exclama:
—Ei ! però ara com ho faig per atrapar-lo?
—A veure, pugi a la pedra!
