QUE PASSEU UN BON ESTIU!

Ara és moment de recuperar forces, ens veiem a finals de Setembre!

Molts petons  i  Fins aviat

  

LA GAVINA I EL PESCADOR

La gavina Rufina planejava pel mar com cada dia; intentava emportar-se algun peix a la boca, però ja començava a ser força vella  i  ho trobava molt feixuc, això de pescar per emplenar l'estómac.

De sobte, va veure un vell pescador que estava assegut en una petita barqueta llevant la xarxa. La gavina va observar que era plena de peixets.

—No és just! Per als homes és molt senzill agafar peixos del mar —es va lamentar.

—Si li pogués prendre un peixet al pescador... se'l veu tan cansat i és tan vell —pensava.

Aquell matí, la Rufina es va apropar maliciosament a la barca i quan el pescador va pujar la xarxa li va agafar un peix.

Que senzill havia estat, l'home ni se n'havia adonat; que contenta es posar la gavina.  I  tant li va agradar l'experiència viscuda que cada matí,  quan el pescador llevava la xarxa, li robava alguns peixos.

—Aquesta gavina, lladre, més que lladre! —rondinava  el pobre home, que no podia fer res contra l'astut ocell.

El pescador, vivia en una petita caseta vora el mar i aquell matí, quan va  tornar a casa seva, va comentar a la seva dona el motiu pel  qual cada dia portava menys peixos per dinar. Tota la nit va estar pensant  la manera d'espantar la gavina, fins que va trobar una solució.

De bon matí, el pescador va preparar dues xarxes, una la va amagar dins de la galleda on posava els peixos i l'altra la va llançar al mar. No havia passat gaire estona, quan va llevar la xarxa que era plena de peix.

La Rufina,  com sempre, s'apropà a la barca i va capturar alguns peixos, però l'home li llançà la xarxa que havia amagat a la galleda i la gavina va quedar ben embolicada entre els fils. El pescador la va agafar corrents i se la va emportar a casa seva per ensenyar-la a la seva esposa.

—Què vols fer-ne d'aquesta gavina? —li va preguntar la dona.

—De moment, la posarem en una gàbia grossa que tinc i així no em molestarà més! —va contestar-li.

Pobra Rufina!, estava molt espantada, tancada dins aquella gàbia.

A la dona del pescador li feia pena  i quan el seu marit no hi era li oferia alguns peixets.

Però cada dia estava més trista, tancada dins d'aquella presó, trobava a faltar la llibertat, volar pel cel, el seu mar... Se sentia tan malament que es negava a menjar  i  s'estava ajaguda tot el dia; ja no agitava les ales com els primers dies ni feia cap crit.

La dona del pescador veient-la  tan moixa, va pensar que s'havia posat malalta  i  se'n va compadir, va anar a la platja amb  la gàbia  i    l' alliberà.

Quan va tornar el seu marit li va explicar el que havia fet.   Ell es va enfadar una mica, però va escoltar les explicacions de la seva muller i ho va entendre.

Aquella nit, el pobre home,  va somiar, que l'astut ocell li feia com sempre la guitza i es va desvetllar ben d'hora. Un cop enllestit  tot, va sortir a la mar; temia que la gavina tornés a fer alguna de les seves trapelleries, però la Rufina només l'observava des d'una gran roca, no estava disposada a tornar a perdre la llibertat.

Els dies varen anar passant i l'home va quedar sorprès de no patir cap més robatori de l'ocell. S'observaven amb desconfiança l'un a l'altre sense molestar-se.

Un dia, el vell home, quan va passar per la vora de la gavina, li va llançar un peix: havia fet les paus amb ella i la volia obsequiar per la seva bona conducta. La Rufina estava molt feliç i saltava d'alegria, quina sorpresa s'havia emportat!

L'endemà, l'ocell va deixar tranquil el pescador, però el mirava des de dalt de la gran roca, amb certa curiositat, esperant qui sap... potser algun peix com en la jornada anterior.

El vell home, de mica en mica, li va agafar afecte a la gavina i abans de tornar a casa seva, sempre la premiava amb  alguns peixets.

La Rufina, va entendre com s'havia de comportar, robar no era la millor manera d'aconseguir aliment i si tenia paciència i esperava que finalitzés la pesca,  obtenia una recompensa.

Amb el temps, per demostrar-li el seu efecte, la gavina sobrevolava la barca fent xisclets i agitant les ales com saludant el seu company.

I així és com es varen fer amics un pescador i una gavina.

I si algun dia  observeu un vaixell de pesca que torna a port seguit per moltes gavines, no us espanteu, són els pescadors que els llencen els peixos que no es poden vendre al mercat, i les gavines que són molt llestes,  volen contentes al costat dels seus amics.

     

Conte i dibuixos Marta Vilà

ELS DOS LLOROS SAVIS

Hi havia una vegada un home al que li agradaven molt els lloros. Pensava, que eren els animals més intel·ligents del planeta i per aquesta raó, va pensar en criar una parella de lloros per ensenyar-los tots els coneixements dels humans i així, ells es sentirien uns més entre els humans, els va comprar quan encara només eren uns ous, els va veure néixer i des de el primer moment va criar-los com si fossin els seus propis fills.

L'home va ensenyar als lloros coneixements de tota mena: matemàtiques, llengua, gramàtica, història, geografia... i aviat es varen convertir en els lloros més savis del món. Eren capaços de resoldre complicades equacions i recitar el més complex dels  poemes.

Però, l'home es va fer gran i va morir, els seus fills que no sentien la mateixa admiració per aquests animals, no es varen posar d'acord sobre quin d'ells es quedaria els lloros, així que varen decidir deixar-los en llibertat i que es busquessin el seu propi camí.

—Són un lloros molt llestos —va dir un dels fills—. Segur que no tenen cap problema per sobreviure. Els hi deixem la porta oberta i sortiran quan ells vulguin.

Els lloros, varen veure a prop un arbre i van saltar a la finestra, i així, a poc a poc, fins a una de les branques de l'arbre. De mica en mica, fent petits saltirons, varen anar pujant de branca en branca. I en una d'elles varen trobar un altre lloro, aquest però era silvestre.

—Hola! —va dir el lloro silvestre als lloros savis—. No us coneixo, no us havia vist mai per aquí...

—Es la primera vegada que sortim de la nostra gàbia —va contestar un dels lloros savis—. És normal que no ens haguessis vist fins avui. El nostre amo va morir i els seus fills ens han deixat sortir de la gàbia.

—Oh, vaja. Doncs me’n alegro per vosaltres... —va dir llavors el lloro silvestre.

—No crec que tinguem problemes —va continuar l'altre lloro savi-. Tenim coneixements de totes les matèries.

I dit això, els dos lloros començaren a demostrar al lloro silvestre tot el que sabien: varen parlar en diferents idiomes, van pronunciar de memòria algun poema, li varen explicar el resultat d'alguna operació de matemàtiques...

I llavors, el lloro silvestre, mentre escoltava amb atenció la lliçó dels dos lloros savis, va veure de reüll,  que un gat enorme  els havia vist, i que començava a escalar sigil·losament pel tronc de l'arbre.

—Perdoneu —va interrompre de sobte el lloro silvestre-. I entre tant de coneixement, el vostre amo us va ensenyar a volar, per casualitat?

—Volar? —varen respondre sorpresos els lloros savis—. Sí, es clar, suposem que podem volar, perquè el pes de l'aire sota l'ala exerceix una pressió menor que...

—No, no —va insistir el lloro silvestre—. No em refereixo al raonament de la fórmula exacte per poder volar. Em refereixo si sabeu volar de veritat.

—No, no ho hem fet mai —va contestar estranyat un dels lloros savis.

—Vaja! —va dir llavors el lloro silvestre aixecant el vol—. Veig que el vostre amo us va ensenyar moltes coses, però es va oblidar d'ensenyar-vos el més important. Bona sort!

I el lloro silvestre va marxar volant, pensant en lo inútil que pot arribar a ser a vegades el coneixement humà.

Moralina:

No és més savi el que més coneixements té, sinó el que  sap adaptar-se  i sobreposar-se als canvis i les dificultats.

Autor: Prem Rawat

EL COLIBRÍ DELS MAIES

La llegenda que contaven  l'antiga civilització dels maies, diu que quan els déus varen crear totes les coses de la terra, a cada animal, a cada arbre i a cada pedra li varen encarregar una feina, però quan van acabar es varen adonar que no havien encarregat a ningú la tasca de portar els seus desitjos i pensaments d'un lloc a un altre.

Com que ja no tenien fang ni blat de moro per fer un altre animal, varen agafar una pedra petita de jade i la van tallar amb forma de fletxa, després varen bufar sobre la petita fletxa i, va sortir volant. Els déus havien creat al 'xts'unu'um, el colibrí.

El colibrí era tan fràgil i lleuger que podia acostar-se a les flors més delicades sense moure un sol dels seus pètals, i a més a més, les seves plomes brillaven sota el sol com gotes de pluja i reflectien tots els colors.

Els homes varen provar d'agafar-lo, per adornar-se amb les seves boniques plomes, però els déus es varen enfadar i varen advertir als homes dient: “ si alguna persona  gosa agafar un colibrí, serà  castigada". És per aquest motiu que mai ningú ha vist un colibrí en una gàbia o sobre la mà d'un home.

Així, el misteriós i delicat ocellet ha pogut realitzar tranquil la seva missió i portar d'aquí cap allà els pensaments dels homes. La llegenda diu que si et trobes amb aquesta au és perquè hi ha una persona que t'envia bons desitjos i amor.  Tot i que el colibrí també pot advertir d'un desig de venjança o de fer mal.

Si un colibrí vola  al voltant del teu cap, no el toquis. Ell prendrà el teu desig i el portarà als altres; pensa bé  i desitja coses positives per tots. Per algun motiu un colibrí ha passat pel teu camí i alguna cosa realment extraordinària pot succeir. 

Llegenda

 d'Àmèrica Central 

Cultura Maia

Font: https:/geneasud.blogspot.com

LA COTORRETA DE PIT GRIS

Es va introduir al nostre país com una mascota,

però per la irresponsabilitat dels humans,

se’n varen escapar algunes de les cases

i  han proliferat en parcs i  places.

Fan uns nius molt grans,

on crien diverses parelles;

són xerraires, colorides,

escandaloses  i  divertides.

Marta Vilà

Informació de la cotorra de pit gris

EL BON TEMPS I LA PLUJA

Hi havia un gosset i una granoteta que eren amics, tot i que a vegades discutien.

Si el dia era plujós la granota es posava molt contenta. En canvi el gos estava trist, perquè no li agradava gens la pluja i no suportava mullar-se.

—Quina capbussada faré en els bassals que s'estan formant! —deia la granoteta molt contenta amb la tempesta.

—Bah! A mi m'avorreix la pluja! —responia el gosset malhumorat.

Quan feia sol passava el contrari; el gos estava content perquè podia passejar tranquil·lament i la granota s'avorria perquè no hi havia bassals per jugar, també es posava de mal humor perquè la seva pell es ressecava  amb l'escalfor del sol.

Però hi havia dies que estaven contents el gosset i la granoteta.  

Però quan? Doncs molt fàcil! Els dies  ennuvolats però sense pluja.

Moralina: 

Com diu el refrany: Mai  plou al gust de tothom.

El que és agradable per algunes persones, pot ser molest per d'altres.

Autor: Anònim