La gavina Rufina planejava pel mar com cada dia; intentava emportar-se algun peix a la boca, però ja començava a ser força vella i ho trobava molt feixuc, això de pescar per emplenar l'estómac.
De sobte, va veure un vell pescador que estava assegut en una petita barqueta llevant la xarxa. La gavina va observar que era plena de peixets.
—No és just! Per als homes és molt senzill agafar peixos del mar —es va lamentar.
—Si li pogués prendre un peixet al pescador... se'l veu tan cansat i és tan vell —pensava.
Aquell matí, la Rufina es va apropar maliciosament a la barca i quan el pescador va pujar la xarxa li va agafar un peix.
Que senzill havia estat, l'home ni se n'havia adonat; que contenta es posar la gavina. I tant li va agradar l'experiència viscuda que cada matí, quan el pescador llevava la xarxa, li robava alguns peixos.
—Aquesta gavina, lladre, més que lladre! —rondinava el pobre home, que no podia fer res contra l'astut ocell.
El pescador, vivia en una petita caseta vora el mar i aquell matí, quan va tornar a casa seva, va comentar a la seva dona el motiu pel qual cada dia portava menys peixos per dinar. Tota la nit va estar pensant la manera d'espantar la gavina, fins que va trobar una solució.
El pescador, vivia en una petita caseta vora el mar i aquell matí, quan va tornar a casa seva, va comentar a la seva dona el motiu pel qual cada dia portava menys peixos per dinar. Tota la nit va estar pensant la manera d'espantar la gavina, fins que va trobar una solució.
De bon matí, el pescador va preparar dues xarxes, una la va amagar dins de la galleda on posava els peixos i l'altra la va llançar al mar. No havia passat gaire estona, quan va llevar la xarxa que era plena de peix.
La Rufina, com sempre, s'apropà a la barca i va capturar alguns peixos, però l'home li llançà la xarxa que havia amagat a la galleda i la gavina va quedar ben embolicada entre els fils. El pescador la va agafar corrents i se la va emportar a casa seva per ensenyar-la a la seva esposa.
—Què vols fer-ne d'aquesta gavina? —li va preguntar la dona.
—De moment, la posarem en una gàbia grossa que tinc i així no em molestarà més! —va contestar-li.
Pobra Rufina!, estava molt espantada, tancada dins aquella gàbia.
A la dona del pescador li feia pena i quan el seu marit no hi era li oferia alguns peixets.
Però cada dia estava més trista, tancada dins d'aquella presó, trobava a faltar la llibertat, volar pel cel, el seu mar... Se sentia tan malament que es negava a menjar i s'estava ajaguda tot el dia; ja no agitava les ales com els primers dies ni feia cap crit.
La dona del pescador veient-la tan moixa, va pensar que s'havia posat malalta i se'n va compadir, va anar a la platja amb la gàbia i l' alliberà.
Quan va tornar el seu marit li va explicar el que havia fet. Ell es va enfadar una mica, però va escoltar les explicacions de la seva muller i ho va entendre.
Aquella nit, el pobre home, va somiar, que l'astut ocell li feia com sempre la guitza i es va desvetllar ben d'hora. Un cop enllestit tot, va sortir a la mar; temia que la gavina tornés a fer alguna de les seves trapelleries, però la Rufina només l'observava des d'una gran roca, no estava disposada a tornar a perdre la llibertat.
Els dies varen anar passant i l'home va quedar sorprès de no patir cap més robatori de l'ocell. S'observaven amb desconfiança l'un a l'altre sense molestar-se.
Un dia, el vell home, quan va passar per la vora de la gavina, li va llançar un peix: havia fet les paus amb ella i la volia obsequiar per la seva bona conducta. La Rufina estava molt feliç i saltava d'alegria, quina sorpresa s'havia emportat!
L'endemà, l'ocell va deixar tranquil el pescador, però el mirava des de dalt de la gran roca, amb certa curiositat, esperant qui sap... potser algun peix com en la jornada anterior.
El vell home, de mica en mica, li va agafar afecte a la gavina i abans de tornar a casa seva, sempre la premiava amb alguns peixets.
La Rufina, va entendre com s'havia de comportar, robar no era la millor manera d'aconseguir aliment i si tenia paciència i esperava que finalitzés la pesca, obtenia una recompensa.
La Rufina, va entendre com s'havia de comportar, robar no era la millor manera d'aconseguir aliment i si tenia paciència i esperava que finalitzés la pesca, obtenia una recompensa.
Amb el temps, per demostrar-li el seu efecte, la gavina sobrevolava la barca fent xisclets i agitant les ales com saludant el seu company.
I així és com es varen fer amics un pescador i una gavina.
I si algun dia observeu un vaixell de pesca que torna a port seguit per moltes gavines, no us espanteu, són els pescadors que els llencen els peixos que no es poden vendre al mercat, i les gavines que són molt llestes, volen contentes al costat dels seus amics.
Conte i dibuixos Marta Vilà
Preciós aquest conte, un cant a l'amistat i la solidaritat, finalment la gavina va aprendre la lliçó...Perquè va ensopegar amb uns pescadors que eren unes bones persones...
ResponEliminaEls dibuixos molt ben trobats!
Petonets, Marta.
Bon dia.
ResponEliminaMoltíssimes gracies M. Roser! Me n'alegro molt que t'hagi agradat!
En aquest món en tenim sort de les bones persones, són les que donen llum i esperança al planeta on vivim.
Amb els dibuixos, he fet tot el que he pogut.
Una forta abraçada i bon cap de setmana!